Hivern

hivern. (Del ll. vulg. hibernum) Invierno. Winter. Inverno. m. Estació de l'any que segueix la tardor i precedeix la primavera. És la més freda. A l'hemisferi boreal (Nord) comença el 21 de desembre (solstici d'hivern) i acaba el 21 de març (equinocci de primavera).

Santa Llúcia dels formaires

Quan l’olor de la cera d’abella inundava totes les estances, era senyal que a cal Formaire estaven fent filigranes. Era una feina delicada i exacta, que precisava tranquilitat i un bon pols.

Primer el bastiment de fusta fet a la mida del full de paper encomanat, després les fines costelles pel darrere i al damunt es tensava la tela metàl•lica amb un teixit més o menys espès, en funció del tipus de paper (de filtre, de barba, de fumar, d’escriure, moneda ...).
Un cop estava decidit el dibuix de la filigrana, que podia ser un escut nobiliari, la marca de paper, unes inicials, uns números o qualsevol altre dibuix, es posava la cera d’abella fosa sobre la forma. Amb un punxó s’anava fent el dibuix i finalment s’hi soldava delicadament un fil metàl•lic ben fi. Un cop acabada aquesta feina, es fonia la cera d’abella i la forma quedava neta i llesta per poder fer els primers fulls de paper. Abans de portar-la al molí paperer es gravaven amb foc a la fusta la marca del formaire.

Hi havia un dia a l’any, però, que la cera d’abella no cremava mai. Era el dia 13 de desembre, Santa Llúcia, i aquell dia a cal Formaire feien festa i baixaven a Barcelona a veure la capella de la patrona i després a fer un bon dinar. Si els paperers feien festa major per Sant Domingo, els formaires ho feien al desembre, en honor d’aquesta santa enterrada a Venècia.

Passió, temptació, obsessió

F. F. in memoriam

OBJECTE: Redacció del projecte bàsic i d'execució i estudi de seguretat i salut per a la rehabilitació de les vivendes protegides a Jaén del Grup 1 Francisco Franco.

Número de registre: S 20051108

Organisme: Conselleria d'Obres Públiques i Transports de la Junta d'Andalusia

Data Límit: 25-01-2006 (Publicat: B.O.J.A.: 30/11/2005)

Roma, per primera vegada

Avui
Enric Vila
2 desembre 2005

Per poc que hagis viatjat, de seguida que arribes a Roma veus que has descobert el motllo. Totes les capitals europees on has estat te'n semblen una versió, i deixes de prendre't a la lleugera això que "tots els camins duen a Roma". Prenent Roma de model, París peca de vanitat, Londres de mesquinesa, Berlín de grandiloqüència. Cada interpretació del que ha de ser una ciutat es delata davant el model original, perfecte, ideal. Perquè Roma no surt de l'impuls d'una classe social, ni d'un urbanista ni tan sols d'una època gloriosa determinada; Roma és filla dels grans artistes de la història de la humanitat, dels homes que han fet el cànon. Per això cap altra ciutat dóna tant la sensació d'haver tocat sostre, d'haver dit l'última paraula. Ni cap arquitecte pedant és tant de compadir com el que ha nascut a Roma. Allà diries que només els grans artistes hi han tingut carta blanca, i que realment han fet el que els ha donat la gana. Si Roma no fos obra de genis, la Fontana di Trevi se l'haurien carregat per a major comoditat dels ciutadans. Però el romà sap que el seu benestar és secundari. I davant la brutal competència de pedres que inflen el pit, d'egos genials que s'afirmen, ha optat per la filosofia. L'art ens fa somiar; la filosofia, acceptar la nostra petitesa. I així, sabent-se un figurant prescindible enmig d'aquell espectacle, el romà va fent amb l'alegre ironia del zero a l'esquerra, de l'home que sap que no cal que faci res perquè ja està tot fet. I és capaç de servir-te els macarrons en plena plaça del Panteó sense treure's l'escuradents de la boca.

L'Altre

No fa pas massa llegia a l'excel·lent suplement dels dissabtes La Repubblica delle Donne un article de l'escriptora marroquina Fatima Mernisi on parlava de la visió de l'Altre des d'Europa. Deia que en els nombrosos viatges pel continent s'havia allotjat en hotels de ciutats diferents, i en cap d'ells hi havia trobat canals àrabs sintonitzats als seus televisors. La Mernisi afegia que això no passa als països àrabs on és senzill veure qualsevol canal occidental i d'altres parts del món en els seus hotels. Reflexionava que era molt complicat que els europeus acabèssim entenent els àrabs si ni tans sols ens interessava mirar el seu món a través de les seves televisions.

Vaig recordar aquest article quan uns amics marroquins em van convidar a sopar a casa seva i vam estar repassant la vintena de canals àrabs (iraquians, libanesos, algerians, egipcis, marroquins, saudís, qatarís ...) que podien veure amb una antena parabòlica normal.

I ho he recordat una altra vegada amb la manifestació del dissabte a la plaza de Oriente, perdó, la plaza del Sol on es va defensar abrandadament la Constitució.

Sainet

A aquest sainet que és l'Espanya d'avui en dia tan sols li faltava l'accident d'helicòpter boi retransmès en directe. Suposo que ara sortirà el millor humor negre nacional, sinó que li preguntin al José Borrell ...

Història d'un pardal

D'aquí uns dies hauríem de veure al final d'algun telenotícies les imatges espectaculars de 4 milions de fitxes de dominó de coloraines caient com si d'un ballet es tractés. Però mira per on, un pardal va trobar una finestra oberta i va entrar al lloc on ho estaven preparant tot i va decidir descansar sobre una de les fitxes. No sé perquè hi havia una finestra oberta ni què hi feia un pardal amb aquest fred per Holanda, però les fitxes van començar a caure i el pànic es va apoderar de la sala. Tampoc sé d'on va sortir, però algú va agafar una escopeta i li va etzibar una escopetada al pardal innocent, que va morir.

De les 4 milions de fitxes tan sols en van caure 23.000, el pardal va morir, i una associació de defensa dels animals ha denunciat a la productora responsable de l'acte per haver matat una espècie protegida. I pel que sembla tot això és veritat ... Pobre pardal.

Boicots

Freixenet ha presentat a Berlín el nou anunci que inaugura la bogeria nadalenca, suposo que perque el mercat alemany és el més important en quan a vendes. En temps de boicot a productes catalans, el president de les caves més importants de l'estat ha dit que fins la primavera passada el boicot pujava a un 4% de les vendes totals a Espanya, una xifra respectable tenint en compte el volum, i ha afegit que aquest Nadal s'ensumen que aquesta xifra augmentarà.

He reseguit algunes webs que propugnen el boicot als productes catalans, algunes d'elles són molt elaborades, amb les llistes dels productes a boicotejar i les seves alternatives no catalanes que cal comprar. Expliquen quines han donat suport a l'Estatut, com fer-ho per donar-se de baixa als serveis energètics amb una sola trucada o com reverteix l'iva del que es compra, així com els beneficis de comprar estranger ja que tot i que el producte sigui forani l'iva es queda a la pàtria. Una feina magnífica i interessant, preocupant.

Poder les meves lectures m'influeixen massa, però tot plegat em recorda quan els nazis van començar a fer boicot als comerços i negocis jueus a l'Alemanya dels anys 30, marcant-los amb una estrella de David i finalment cremant-los en una nit d'infaust record.

No s'actua de la mateixa manera, els mètodes s'han refinat, existeix internet, però el fons em sembla el mateix.

Nutella

Com era el món abans de la Nutella?

Diumenge al Cccb

Diumenge de pluja, carrers mullats i ganes de sortir de casa. Proposta estranya venint de qui venia, una italiana i una brasilera afincades a Barcelona. Anar al Cccb a veure l'exposició "Literatures de l'exili" no era el somni d'un matí gris però bé, anar fins al Mnac feia un xic de mandra.

Entrada gratuïta i poca gent en comparació a "Occident vist des d'Orient" o "MónTV", cert escepticisme pujant les escales mecàniques, i nas arrufat al passar pel túnel negre de l'entrada. A partir d'aquell punt, però, començava una de les exposicions que més m'han interessat dels darrers temps. Temes teòricament familiars com la guerra civil, l'exili, els escriptors, el retorn de la diàspora ... , una exposició al servei del què explicava i no al revés, tota una sèrie de videos de llarga durada que explicaven i transportaven a moltes realitats que se'ns escapen. Moltes històries, dibuixos, textos, documents que ajuden a entendre tot un llarg procés.

No sé les hores què vam passar allí, on certes paraules llunyanes malhauradament semblaven massa recents, veient moltes imatges on el blanc i negre t'allunyava del què explicaven, però el color i veure que la geografia amb proutes feines havia canviat te l'apropaven poderosament.

No sé si hi tornaré tot i que restarà oberta fins a finals de gener, però repeteixo que és de les que més m'han interessat darrerament. A les inductores de la visita, llunyanes culturalment dels fets explicats els va impactar profundament.

Aneu-hi

La presó dels arqueòlegs

Cada matí des del llit estant escolto la ràdio mentre dubto si baixar al món o quedar-me embolicat i calentó. Escolto les notícies i a vegades se'm barregen titulars i paraules mentre intento despertar-me del tot.
Ahir vaig entendre que uns presos de la presó d'alta seguretat de Meguido, a Israel, van descobrir al subsòl de la presó l'església més antiga mai abans trobada. En aquells instants on encara no se sap on sóc vaig entendre que seixanta presos havien topat amb les restes arqueològiques mentre intentaven la fuga. Vaig trobar-ho un magnífic argument per a una novel·la una mica surreal.
Un cop al món vaig mirar les pàgines dels diaris, i després de contrastar un parell de versions vaig saber que la presó de Meguido vol créixer, i fent les pertinents excavacions arqueològiques on hi participen els presos van trobar les restes de l'església del segle III.
Ja m'estranyava a mi que seixanta presos fessin arribar la bona nova de la seva descoberta mentre intentaven la fuga.
Poder volien fugir de Meguido, on les escriptures diuen que s'hi celebrarà la batalla de la fi del món, entre el Bé i el Mal, i espavilats ells, intueixen que serà aviat i no s'hi volen trobar al bell mig...

Felices Fiestas

Divendres 4 de novembre, tres del migdia, Diagonal amb Francesc Macià, a l'antic edifici dels Sears ara El Corte Inglés, uns operaris estaven penjant un Felices Fiestas gegant !!!

Marichalar, Rei

Ara que tenim Elionor, i no Pau, o Carles, la Sagrada Constitució s'ha de canviar si o si. Us imagineu que els redactors de la modificació l'erren i ens converteixen l'Elena Reina? Tindríem Marichalar, Rei...

Rajoy a Sant Sadurní

Viure sota el pont ... del Calatrava

He estat un parell de dies voleiant per Barcelona amb una quinzena d'estudiants de màster provinents de tot el món. Hem anat a aquells espais públics que han ajudat a transformar Barcelona des dels anys 80, veient com els havia afectat el pas del temps, visitant la Cosa buida després del 2004, i anant amunt i avall per les Rondes.

Dilluns vam acabar la visita al pont de Bach de Roda, un dels primers ponts construits per Santiago Calatrava i fotografiat en mil anuncis de cotxes. Per primera vegada després de molts anys vaig veure el pont blanc immaculat, sense pintades. Un dels estudiants volia veure el pont per sota ja que l'estructura que no es veu poder és més bonica que la visible. Vam baixar per les escales laterals i per a sorpresa de tots ens vam trobar amb una petita ciutat de cartró, perfectament ordenada amb llits, armaris, taules i prou neta. No sabia que encara hi havia gent que vivia sota els ponts, aquell imaginari de les èpoques de la misèria, del TBO, del Carpanta. Tots vam quedar glaçats d'aquella visió després d'un dia voltant per la ciutat dels prodigis, on fins i tot els pobres viuen sota ponts de disseny.

A la recerca del croissant perdut

Fa temps que passejo la meva ànima en pena buscant el croissant perdut. Ara que el llonguet ja és història, el croissant és la darrera gran batalla abans de caure en la barbàrie absoluta. L'hivern passat a la Provença qualsevol forn de pa oferia uns croissants antològics (una espècie de magdalena proustiana en forma de croissant), d'aquells que voldria menjar cada dia, cruixents, olorosos, ben fets i amb forma de croissant (o sigui de mitja lluna otomana a punt de conquerir Viena).
La tornada va ser dura amb un paisatge ple de pastisseries i de forns que es van sumant ràpidament al terrorific món del croissant congelat. Tinc els meus reductes que em permeten gaudir de moments croissantils, com la Granja Viader del carrer Xuclà o la pastisseria Lys del carrer de la Riera Baixa, són com el poble dels gals assetjat pels romans. Podria afegir l'excel·lent forn Arseni de Sant Sadurní, la pastisseria Pla d'Igualada o el sensacional Forn de Sant Joan de Vilafranca. Poder s'hauria de fer una guia del croissant, o crear una denominació d'origen controlada. Si l'iniciativa tira endavant, que s'aprofiti per ressuscitar el llonguet i la coca de forner anisada.

Escric aquestes paraules influit per l'article del Sergi Pàmies que parla sobre el tema, i em descobreix petits temples amagats que indiquen que encara hi ha esperança.

La ruta del cruasán
SERGI PÀMIES
EL PAÍS - 21-10-2005

Corría el rumor de que en la plaza de Sant Gregori Taumaturg se traficaba con unos cruasanes memorables. "Son para llorar de placer", me comentó una vecina que desea mantenerse en el anonimato. El cruasán no es un tema banal. Muchos ciudadanos recorren la ciudad en busca de unos cruasanes más decentes que los que venden algunas comercios: duros, insulsos, que empiezas a masticar el domingo y terminas el lunes. Rápidamente, acudí al lugar de los hechos: el número 2 de la plaza conocida como "de la iglesia redonda". Parapetado tras un periódico, observé los movimientos: adultos de aspecto aseado entraban y salían de un pequeño establecimiento con pinta de joyería. Algunos ni siquiera esperaban para consumir el producto y lo desenvolvían nerviosamente y se lo comían allí mismo, sin que las nuevas ordenanzas municipales hicieran nada para evitarlo. Por la expresión de su rostro, se trataba de un material muy bueno, pero antes de caer en la tentación, opté por vencer mi curiosidad visitando viejos santuarios del cruasán.

Empecé por un clásico: la pastelería Mauri de la calle de Provença. Entre turistas, esperé mi turno y pedí cruasanes convencionales, sin relleno ni puñetas. Me los cobraron a 0,80 euros cada uno, un precio razonable a juzgar por las tarifas vigentes. El precio no es el único elemento que tener en cuenta, pero es indicador de las tendencias del mercado. Para no devorarlos en la calle, me metí en un portal y allí me entregué al placer con los ojos cerrados, recordando algunos grandes cruasanes de mi vida. En una ocasión, pude ver cómo se hacen. La masa, extendida con el rodillo, tenía forma rectangular. Nada hacía suponer que aquello se convertiría luego en varias medias lunas. Con destreza, el pastelero convertía el rectángulo en triángulos recortados y con un hábil movimiento, y después de untarlos con mantequilla, los enrollaba empezando por la parte más ancha del triángulo y sujetando la punta para estirar un poco la masa. Es un espectáculo que suelo recordar cada vez que me enfrento a un ataque de bulimia cruasanil.

Pequemos, pues, y vayamos a la pastelería Canal de la calle de Calvet. Allí están los cruasanes, esperándote en la parte derecha del expositor. El precio tiende al redondeo: 1 euro. Nada que objetar: se paga y ya está. Suponiendo que uno se quede con hambre, puede llegarse, dando un paseo, a la pastelería Baixas de la calle de Muntaner. Aquí el precio vuelve a ser de 0,80 y el cruasán tiende a ser más tostado y crujiente. ¿Qué necesitas más? Sigue andando, llégate a la pastelería Sacha de la plaza de Adrià y, a cambio de 1,05 euros, podrás degustar un cruasán mítico. Hay pasteleros que, de incógnito, acuden aquí para probar e intentar copiar los cruanes. Entre los cruasanólogos hay quien sostiene que los del Sacha son demasiados pequeños, aunque otros defienden precisamente esta concentración ligera de sabor y, para reforzar sus argumentos, se escudan en el viejo latiguillo arquitectónico del menos es más. Hay otras opciones. Si lo que queremos es cantidad, por 0,80 euros podemos acercarnos al Foix de la calle Major de Sarrià o a La Brioche de la calle de Casanova. Todas estas experiencias son emocionantes, pero admito que no lograron acabar con mi curiosidad. Así que cogí el cruasán por los cuernos y me acerqué a la pastelería Oriol Balaguer de la plaza de la iglesia redonda.

La puerta del establecimiento ha sido diseñada por una mente perversa y provoca en el visitante la extraña sensación de no saber cómo se entra y, una vez en el interior, no saber cómo se sale. El espacio es muy reducido, hay pocos productos expuestos, todo es ultramoderno y pijo, y puedes ver el catálogo de pasteles y creaciones varias en una pantalla. Es abiertamente futurista y no tienes la sensación de estar en una pastelería, sino en una mezcla de joyería y de concesionario para aparatos de microcirugía. Cuando ya estás pensando en marcharte, alguien, con acento brasileño o no, te preguntará qué deseas y entonces, si eres coherente con tu mantequilloso vicio, susurrarás: "Un cruasán". Ya sé que queda un poco miserable gastar tan poco en un escenario así, pero uno debe defender sus convicciones y, a cambio de 1,50 euros, te lo darán. Repito: 1,50 euros. Nos encontramos ante un precio que revoluciona el mercado del cruasán y que escandalizará, supongo, a la competencia. Pago y observo cómo me envuelven el cruasán como si de una pluma estilográfica para regalo se tratara. Cuanto más lo envuelvan, pienso, más impaciencia sentiré al abrirlo. Necesito ayuda para salir (maldita puerta) y, una vez en la calle, acelero hasta el Turó Park, donde me zampo el cruasán. Para resumir la primera impresión, me permitirán que utilice una expresión autóctona: "Collons!". Puestos a poner pegas, me intimida el marco y la sofisticación que rodea la experiencia. A este paso, llegará un día en el que para comerte un cruasán tendrás que ir a un concesionario, probar un prototipo y encargarlo para que te lo traigan, a precio de oro, al cabo de tres meses. Mientras tanto, buen provecho.

Calatrava

Calatrava ataca de nou. No en té prou en sumar els bunyols de València, l'aeroport de Sondika o la torre de comunicacions de Montjuic. Espero no veure mai el quart pont sobre el Gran Canal de Venècia tot i que les obres ja han començat (i aturat), i que la nova estació de transports de Manhatan quedi dissimulada entre els gratacels. Però a mi em supera veure l'elegant perfil de Chicago, amb la Sears Tower, el John Hancock o els Lake Shore Drive violat per aquest filabarqui gegant i blanc que contrasta amb el color negre i discret de tota la ciutat. Espero que els promotors descobreixin aviat que aquest senyor triplica els preus de les seves obres...

la Kinzena

La tardor des de fa uns anys és la Kinzena Poetika, instants per descobrir espais insòlits, escoltar veus diverses, viatjar a nous móns.

A Vilafranca del Penedès, del 17 al 30 d'octubre.

Sarajevo, 10 anys

Quan vaig tornar de Beirut tothom em feia la mateixa pregunta, si la ciutat estava molt destruïda. I jo els explicava que havien passat 10 anys de la fi de la guerra i que la primera cosa que vaig veure al travessar la frontera sirio-libanesa va ser un gegantí anunci de Mango. La ciutat encara tenia l'antiga frontera interior molt malmesa, però els barris de la ciutat eren plens d'una vida que mai abans havia vist en altra ciutat.

Aquest estiu he estat a Sarajevo i al tornar tothom m'ha fet la mateixa pregunta, si la ciutat estava molt destruïda. Jo els he explicat que han passat 10 anys des de la fi de la guerra i que el pols ciutadà és vibrant, els carrers són plens fins ben tard, la ciutat respira vida emmig de les muntanyes, malgrat que moltes places s'han convertit en cementiris. La ciutat està boi reconstruïda i si un no sap que va estar assetjada tres anys gairebé no li dóna importància a algun edifici en runes o algunes façanes tocades per la metralla.

Penso en Beirut i en Sarajevo, ambdues ciutats les vaig visitar 10 anys després d'uns conflictes que les va deixar en runes, amb desenes de milers de morts. Penso que a tothom ens han quedat gravades les imatges de la destrucció però gairebé ningú ens ha ensenyat les imatges de la seva revifalla. El renèixer d'una ciutat no ha estat notícia quan és un fet meravellós, i com ens va dir una noia, després d'una guerra les coses es veuen d'una altra manera.

xancletes

Em pensava que no arribaria el dia on les xancletes passarien a millor vida fins el proper estiu!
Avui amb proutes feines n'he vist, al seu lloc han començat a desfilar massivament sabates acolorides, meravelloses, elegants, seductores, magnífiques. M'agrada la tardor...

torres i gratacels

ditxosa

He llegit un munt d'articles a la premsa, he vist molts reportatges a la tele i he escoltat moltes entrevistes a la ràdio que parlaven d'aquesta nova meravella barcelonina que és la Torre Agbar. Per molt que s'entestin molts, la Torre Agbar és una torre com bé diu el seu nom, i és que a Barcelona no hi ha cap gratacel. Com a gratacel s'enten un edifici molt alt, com la Sears Tower, l'Amoco o el John Hancok de Chicago, l'Empire State Building de Nova York o les torres Petrones de Kuala Lumpur.
Això no treu que l'edifici sigui bellíssim, una de les millors peces de l'irregular Jean Nouvel, i que està en perill de quedar absorvida per noves torres que s'han d'aixecar al seu voltant. Torres, no gratacels.

tardor

TARDOR. (Del ll. tardatio, -tionis, tardança.) Otoño. f. Estació de l'any compresa entre l'equinocci de setembre i el solstici de desembre. Part de l'any que comprèn els mesos de setembre, octubre i novembre.

Simon Wiesenthal meets Eichmann

Escolto a la ràdio que ha mort Simon Wiesenthal, el responsable de fer "justícia, no venjança" als milers de nazis que van escapar a la presó un cop acabada la segona guerra mundial. La seva tasca va ser buscar-los per tot el món, descobrir-los darrere les noves identitats als països que els aixoplugaven, i fer-los capturar i jutjar.
Cito aquesta notícia perque en uns quants mitjans ja he escoltat i he llegit que va ser el responsable de la captura d'Adolf Eichmann. I molts d'aquests mitjans han afegit que Eichmann va ser el responsable del genocidi dels jueus, gitanos i demés per tota Europa.

Fa poc que he llegit l'extraordinari llibre de l'Hanna Arendt, "Eichman en Jerusalén", que no és res més que la transcripció del judici que li van fer a aquest sinistre personatge un cop el van descobrir i "detenir" a Buenos Aires, i portar-lo a Jerusalem on el van jutjar.
Arendt explica perfectament com Eichman va ser un buròcrata nazi que no va arribar massa amunt jeràrquicament, però que es va responsabilitzar de posar en marxa el transport de milions de persones en vagons de càrrega de tren cap a Auschwitz i els altres camps. Com deixa ben clar el judici, ell no és responsable directe de la mort d'aquests milions de persones però si l'engranatge necessari perque aquestes persones arribessin als seus botxins. Eichman va voler ser eficient en la seva feina, i era molt hàbil fent arribar convois, però ell no era el responsable principal del genocidi tot i ser un dels grans col·laboradors.
Una altra vegada els mitjans de comunicació han abocat les seves informacions sense ni tan sols contrastar-les.

Wiesenthal no va poder capturar el nazi més odiat dels que eren en llibertat, el doctor Mengele, el monstre d'Auschwitz. Ningú sap que se n'ha fet d'ell.

idees

Sostres a Roma

La primera urgència que tens quan arribes a Roma és buscar una manera segura d'escapar-te'n. No cal que hi passis gaires hores: amb ben poca estona en tens prou per sentir sobre les teves espatlles el pes de la història, als teus ulls tota la llum de la llum que ens ha dut fins aquí. Roma és un excés de veritat que els filibusters com jo no ens podem permetre. Roma, que no té discurs, ni elaboració, ni cap altra cosa que ella mateixa es mostra tal com és. No hi ha cap vulgaritat que et permeti descansar, tot és angoixantment espectacular i totes les pedres saben que les estàs mirant. És de tu que les pedres treuen la força per haver resistit tant: si després de contemplar la plaça del Panteó o la Fontana di Trevi et sents fatigat és perquè les pedres s'han empassat la fascinació que hi posaves mirant-les. Tal com Déu no va fer la bellesa per afalagar-nos sinó per ferir-nos, Roma no és pas agradable de visitar sinó un terrible cop de puny al fetge. Per viure a Roma s'ha de ser un gran cínic o un gran imbècil. Els romans són cínics, prou lúcids per entendre que per molt que facin no podran mai superar el que d'altres feren molts anys enrere. I és així que passegen i divaguen, que van fent i que posats a tenir un restaurant al Campo Di Fiori poden estalviar amb les cadires i les posen de plàstic. La potència de Roma és tan extraordinària que no cal fer res més. N'hi ha prou de no espatllar el que ja hi ha fet: la conservació dels monuments i dels edificis de la ciutat és exemplar, la cuina primària però ben sòlida, i davant de l'espectacle exterior, de portes endins, als restaurants i als hotels, no s'hi han acabat d'esforçar gaire amb l'única excepció de l'Hotel Hassler, amb un restaurant i un bar realment bonics però per compensar una gastronomia que resulta senzillament repugnant. Però, i què? Roma coneix la seva superioritat i te la imposa. I només quan marxes de Roma pots tornar a escriure i sentir que el que escriguis és alguna cosa més que la llista del súper que t'acabes creient que ets quan, gires on gires els ulls, t'assalta tota aquesta bellesa i no te'n pots escapar.

Salvador Sostres
Avui, divendres 16 de setembre

caffè a Trieste

Dibuixeu el mapa dels cafès i tindreu un dels indicadors essencials de la "idea d'Europa"

George Steiner, "La idea d'Europa"

é Oriente

Nèixer a Trieste no deu ser com nèixer a d'altres parts del món. En aquest port de l'Adriàtic hi conflueixen el món llatí, el món germànic i el món eslau, el catolicisme, l'ortodòxia i el judaisme, les darreres costelles alpines i l'horitzó del mar. Al centre de la ciutat, una de les més boniques que mai hagi conegut, es concentren en un radi de pocs metres l'església catòlica, la luterana, l'ortodoxa i la sinagoga en edificis imponents emmig de carrers que van de les muntanyes cap el mar. Italo Svevo, James Joyce camí dels Balcans o Claudio Magris han escrit sobre aquesta singularitat. Decididament nèixer a Trieste ha de ser diferent.

Aquest estiu m'han fet descobrir un altre triestí, periodista i escriptor, que parla sobre un món que desconeixia. Paolo Rumiz és periodista del Piccolo, l'excel·lent diari de la ciutat, i col·laborador de La Repubblica . Ha escrit un parell de llibres sobre aquesta Europa que comença a les portes de Trieste, aquella que abans de caure el mur de Berlín en deiem Europa oriental i ara s'ha quedat senzillament en Europa de l'est. Rumiz recorre en bicicleta o en tren els camins que van fins a Viena, a Kiev, o Istanbul així com les valls perdudes dels Alps propers a la seva ciutat i constata aquesta ànima Europea que amaguem amb un simple referent geogràfic, la de l'est.

Rumiz a "É Oriente" parla del retorn a la paraula Orient per reivindicar aquesta Europa, ja que amb aquest mot diem alguna cosa més que la seva situació geogràfica, parlem de l'Europa ortodoxa i eslava, musulmana i balcànica, complexa i mesclada, lluny del referent predominant de l'Europa abocada cap a l'Atlàntic.

Trieste és un punt on conflueixen tots aquests móns que formen el nostre continent, i Rumiz i Magris són uns bons introductors per arribar-los a conèixer una mica.

una aixeta ...

Finalment m'he llençat a llegir el "Danubi" del Claudio Magris, és un llibre atípic que atrapa des del primer moment.
Tinc clavades de fa dies les descripcions d'on neix el riu i la descoberta de la primera deu, el primer fil d'aigua que flueix cap el gran riu d'Europa. Magris troba un petit tub que alimenta un abeurador i sobreixint forma el primer curs del Danubi. Es pregunta què passaria si a aquell tub que és el primer alimentador del riu hi possèssim una aixeta. S'assecaria?

Des d'aquesta lectura cada cop que veig una aixeta tancada penso que si l'obro començarà a fluir un riu immens als meus peus.

hiroshima

La portada dels diaris del dia del meu aniversari mai han canviat, sempre imatges d'Hiroshima, records de la bomba atòmica.

d'estiu

No he entés mai perquè les ràdios a l'estiu baixen la qualitat dels seus programes fins a nivells ínfims. Comprenc que tots els locutors han de fer vacances, però perquè els programes que els substitueixen són tan poc consistents? Jo sóc dels que m'agrada treballar a l'estiu, m'hi sento bé, més tranquil, i procuro escapar-me el setembre, però aquests dies els dials de les meves ràdios van bojos buscant alguna cosa escoltable.
Sortosament el Fixa't com sona l'han reposat a les 7 de la tarda, tot un plaer musical per acabar la jornada laboral. I el Beltran i el Vinyoli continuen amb un programa d'entrevistes al vespre. La veritat que no sé trobar res més en aquest desert estival.

S'admeten suggeriments ...

le Tour

M'agrada mirar el Tour per així poder descobrir els paisatges, els pobles, les ciutats de tota la France endreçats i respectats.

No hi veig massa diferència amb els nostres ...

felicitat absoluta

Tarda de dijous barallant-me amb un projecte que m'absorvia de feia dies. Trucada inesperada a les 6, era el Josep Mulet, director del Karakia. Em diu que són a can Festís, sorprès vaig preguntar si era per continuar gravant el programa dels belgues. Em va respondre que no, que tot l'equip es trobava a la masia de Les Planes Velles celebrant el Premi Ciutat de Barcelona i que si volia anar-hi allí m'esperaven. Pel telèfon s'escoltava jazz, però bé, coneixent l'Stefan m'hagués estranyat altra música.

A les 7 ho vaig deixar tot i vaig enfilar el camí de Les Planes i vaig aparcar sota el plàtan centenari. Vaig entrar pel pati fresc i ombrívol i em vaig dirigir a la zona de la bassa on semblava que es trobaven. La música no sonava pas a enllaunada i la primera sorpresa va ser trobar-me el Gorka Benítez (saxo), l'Emilio Solla (piano) i un contrabaix que no vaig reconèixer tocant sota els arbres al damunt d'un entarimat sobre la gespa. El Josep era assegut amb els companys de l'equip i me'ls va presentar, portaven ja moltes hores en aquell paradís i se'ls veia relaxats i contents, la música en directe i el vi ajudava.

Bufava el llebeig de tarda, la música fluia màgicament, una cervesa fresca als llavis, vaig asseure'm entre el Josep i la productora i vam començar a xerrar animadament dels programes que els he ajudat a gravar (jueus, armenis i belgues). A la barra l'Stefan, la Karen, i alguns dels que seran els darrers residents d'aquest invent meravellós que ha estat can Festís. I a l'escenari tres músics excel·lents, tot un luxe inesperat.

Vaig ser allà tan sols una hora, però va ser una hora de felicitat absoluta.

l o n d r e s

Aquest matí he reviscut d'una altra manera l'atemptat de l'11 de març, el que l'Arcadi Espada ha batejat com a 191M. Com aquell dia les notícies han començat a gotejar a partir d'un moment concret però després les diferències han estat immenses. No ens han fet veure imatges on es recreaven en cossos mutilats, cadàvers, mirades d'espant, de por, de tristessa. No hem hagut d'escoltar polítics que parlessin sense massa criteri. No hem patit una premsa llençada a fer hipòtesis sobre bases febles, amb edicions d'urgència envellides a les rotatives. Tampoc crec que el president del govern hagi trucat els diaris per donar la seva versió dels fets. Ni hem llegit filtracions de la polícia als mitjans de comunicació, ja que al Regne Unit les filtracions estan penades. Qui ha explicat per primera vegada els fets oficialment no ha estat un ministre sino un responsable de la policia. I podria continuar.

Són tantes les diferències que fa fredat pensar en quin país vivim, en mans de qui estem.

piqué impact

llapis

Quan els Estats Units i la Unió Soviètica estaven en plena competició per arribar els primers a la lluna es van trobar amb tota una sèrie d'obstacles que calia superar. Un d'ells era el fet d'escriure amb gravetat zero, i és que la tinta no circulava correctament i els bolígrafs no servien.

Els tècnics de la Nasa després de molts estudis van desenvolupar un costosíssim bolígraf que permetia als astronautes escriure en qualsevol circumstància. Els soviètics van trobar una solució pràctica i econòmica, els seus cosmonautes farien servir el llapis ....

catalunya, sol i mosques

"Catalunya, sol i mosques va obrir el suplement setmanal un diumenge i ja dic que va provocar un malhumor generalitzat. Passava comptes d'un viatge que encara no ha acabat, que continuo fent de manera esporàdica, o bé perquè em du el camí cap a una altra part o perquè m'hi porten el gust o l'obligació. Un viatge a través d'un país lleig, descosit, extenuat per l'especulació, el mal gust i el desordre. Sento parlar sovint de l'arrière pays català a ciutadans il·lusos, o políticament mal intencionats, que pretenen que Catalunya és alguna cosa més que Barcelona. ¿On és aquest arrière? ¿Com es pot utilitzar sense envermellir aquesta expressió que França reserva per descriure llocs com el Périgord, la Provença o la Borgonya? L'arrière pays català només són unes golfes, sovint llardoses. I sempre, d'una manera exactíssima, quasi cruel, l'arrière és el fruit d'una insolidaritat manifesta que no concep, de cap de les maneres possibles ni tan sols les més atenuades, el do que agermana, la necessària característica col·lectiva, democràtica, del paisatge"

Arcadi Espada
"Contra Catalunya"
Edicions Flor del Vent
abril 1997

Catalunya, sol i mosques

"Catalunya, sol i mosques va obrir el suplement setmanal un diumenge i ja dic que va provocar un malhumor generalitzat. Passava comptes d'un viatge que encara no ha acabat, que continuo fent de manera esporàdica, o bé perquè em du el camí cap a una altra part o perquè m'hi porten el gust o l'obligació. Un viatge a través d'un país lleig, descosit, extenuat per l'especulació, el mal gust i el desordre. Sento parlar sovint de l'arrière pays català a ciutadans il·lusos, o políticament mal intencionats, que pretenen que Catalunya és alguna cosa més que Barcelona. ¿On és aquest arrière? ¿Com es pot utilitzar sense envermellir aquesta expressió que França reserva per descriure llocs com el Périgord, la Provença o la Borgonya? L'arrière pays català només són unes golfes llardoses. I sempre. d'una manera exactíssima, quasi cruel, l'arrière és el fruit d'una insolidaritat manifesta que no concep, de cap de les maneres possibles ni tan sols les més atenuades, el do que agermana, la necessària característica col·lectiva, democràtica, del paisatge"

Arcadi Espada
"Contra Catalunya"
abril 1997

estampes vénetes I

gucci

Els voltants de la plaça de San Marco estan plens de botigues que venen màscares horribles, vidres de dubtosa procedència, gelats a preu de caviar o pizzes congelades. A vegades em pregunto què ha estat pitjor per aquesta extraordinària ciutat, si l'arribada de Napoleó que va acabar definitivament amb la Sereníssima o la invasió de les hordes de turistes.

M'agrada molt Venècia, i m'agrada passejar pels barris allunyats d'una de les places més boniques del món que mira cap a l'Orient conquerit i perdut a la vegada, barris allunyats dels trajectes que van des l'estació de Santa Lucia fins a San Marco pel pont de l'Accademia o pel pont de Rialto. Són barris tranquils, que amaguen els jardins florits a la primavera, petits bars on se sent parlar el dialecte véneto, on els nens juguen al carrer, i la gent s'asseu a la porta de casa a prendre la fresca, on els estudiants van i venen per les facultats d'una de les universitats més prestigioses d'Europa, i molts viatgers inicien el trajecte que els portarà a Patràs travessant tot l'Adriàtic finalment en pau.

Venècia és una gran desconeguda, i poder per això la guia que el venecià Hugo Pratt va fer ha estat tan comprada per aquells que volen fugir dels tòpics. Venècia té un filòsof com a batlle i desenes de projectes que l'han de mantenir viva i no convertida en un fòsil en mans dels turistes.

Darrere San Marco hi ha un carrer on es concentren les grans botigues de luxe que sempre he vist mig buides. Aparadors fastuosos de Prada, Salvatore Ferragamo, Valentino o Versace. El carrer estava ocupat per desenes d'il·legals (a Itàlia anomenen així als qui no tenen papers) que venien de tot en parades improvitzades al mateix terra. A Gucci l'estrella eren uns bolsos amb floretes que no havia vist mai abans, un il·legal els venia iguals just al davant de l'aparador. Tan sols hi vaig saber veure la diferència en el preu. Venècia segueix viva malgrat les hordes ...

ansietat i depressió

No sóc lector dels diaris gratuïts que reparteixen per aquests móns de déu, però avui esperant a urgències n'he agafat un que voleiava per allí i he llegit a la portada

Los universitarios catalanes sufren cada vez más ansiedad y depresión
Mil estudiantes han ido al psicólogo. La mayoría cursa arquitectura y medicina. El 75% son chicas.

Què els hi agafarà quan s'incorporin a la vida laboral?

memes

meme musical

1.A l'atzar, deu àlbums de la meva col•lecció:
”Acadèmia dels somnis” del Quimi Portet
“Concerti” del Paolo Conte,
“Mr Lucky” del John Lee Hooker
“Enta Omri” de l’Oum Kolthoum
“M’aclame a tu” del Toti Soler i l’Ester Formosa
“Un sorso in più” de la Carmen Consoli”
“Moondance” del Van Morrison
“Document” dels R.E.M.
“Memòria del porvenir” dels Radio Futura
“La Fusa” del Vinicius de Moraes, la Betanha i la Creuza

2.Discos que em fa vergonya trobar buscant la resposta al punt anterior:
El “Tourist” dels St Germain

3.Quina és la quantitat total de música baixada al teu ordinador?
Ni idea perque tinc barrejada la poca música baixada amb la música que hi entro jo mateix

4.L’últim CD que vas comprar?
”Deu catalans i un rus”, del Toti Soler

5.Quina és l'última cançó que has escoltat abans de llegir aquest post?
Escoltada tranquilament “Missing” dels Everything but the girl, fragments a la ràdio molts

6. Cançons que escoltes molt i que signifiquen molt per a tu:
Les escric de memòria i són
“Cantares” del Joan Manuel Serrat
“Heart of gold” del Neil Young
“Genova per noi” del Paolo Conte
“La Rambla” del Quimi Portet
“Alice” del Francesco de Gregori
“Centro di gravità” del Franco Battiato
“M’aclame a tu” del Toti, l’Esther i l’Ovidi
“Wish you were here” dels Pink Floyd
“It’s the end of the world as we know it” dels R.E.M.
“Into the mystic” del Van Morrison
“Dirty Boulevard” del Lou Reed
“Young americans” del David Bowie
“Yev Tov” del David Broza
“Bonito es” de Los Sencillos ...



meme llibresc

1. Quants llibres llegeixes durant l’any?
Varia molt en funció de l’any, sencers poder una quinzena, fragmentats per feina i lectures parcials uns quants més

2. Llibreria o biblioteca?
La Feltrinelli de Roma, la Documenta de Barcelona, L’Odissea de Vilafranca, la Gala de Vicenza, la Tralla de Vic, la Laie de Laietana... tot són llibreries.

3. Últim llibre comprat:
Un tebeo val? “Corto Maltés. Fábula de Venecia” de l’Hugo Pratt

4. Últim llibre acabat:
”El món d’ahir” de l’Stefan Zweig

5. Llibre (o llibres) que llegeixes en aquest moment:
”Eichmann en Jerusalén” de l’Hanna Arendt

6. Cinc llibres que perdurin a la teva memòria i t’hagin marcat de manera especial:
”Marcovaldo” de l’Italo Calvino
“Música per a camaleons” del Truman Capote
“El procés” de Franz Kafka”
“Complejidad i Contradicción en la arquitectura” del Robert Venturi
“Tots els camins duen a Roma” del Gaziel.

N’hi ha molts més, però avui i ara em quedo amb aquests.

7. Cinc persones a qui vols passar aquests memes:
M’ho he de pensar, la meva agenda bloguera és curta i la majoria de les persones en què penso ja han passat pels Memes ...

andreu nin meets el corte inglés

Fa uns anys vaig llegir al diari que una empresa nordamericana va pressionar un ajuntament francès perque canviés el nom del carrer on es trobava la seva seu ja que deia que no volia que la paraula gay aparegués a la seva adreça. L'ajuntament es va negar rotundament perque Gay-Lussac és un dels científics francesos més prestigiosos de la història. No sé com va acabar tot.

He recordat aquesta història quan aquest matí al tren he vist un anunci de l'obertura del nou El Corte Inglés situat al carrer Andreu Nin. Hauran intentat canviar el nom perque el temple del capitalisme no vagi lligat al líder del Poum assassinat?

Això em fa pensar també en l'avinguda Icària ...

simply

Avui el Quim Monzó escriu a La Vanguardia sobre uns mòbils que només serveixen per trucar i enviar missatges. Res de jocs, càmeres, connexions a internet, polifonies ... Ja era hora! I és que quan el desembre em vaig haver de canviar el mòbil el programa de punts de la meva companyia tan sols em permetia escollir entre aparells plens de coses que a dia d'avui no he fet servir encara. Quan als venedors els hi demanava un aparell senzill em miraven malament, com si fos un asocial.

Una cosa semblant em va passar quan em vaig comprar el meu primer cotxe, no volia extres ni coses superflues, volia el cotxe pelat però amb un bon motor. Per a sorpresa meva si volia un cotxe així em sortia més car que un amb aire condicionat, tancament centralitzat, pintura metal·litzada, tapisseria especial, equip àudio i no sé quants extres més ... i és que per entregar-me'l n'havien d'agafar un d'equipat i treure-li el farcit, i és clar, això costava diners.

El dia que les empreses enteguin que som molts els que volem comprar un video amb pocs capçals, una tele sense teletext, un cotxe auster, una rentadora amb pocs programes o una càmera fotogràfica amb poques opcions sense haver d'anar a les games baixes, aquestes empreses es faran riques. Maleïda mania de fer-nos pagar moltes opcions que ni les volem ni mai les farem servir.

harry lime

“A Itàlia, 30 anys de guerres,
terror, assassinat i sang, van crear a
Michelangelo, Leonardo da Vinci
i el renaixement.
A Suïssa van tenir amor fraternal,
500 anys de democràcia i pau.
I què va produïr això ?
El rellotge de cucut”

mestres

Cada vegada que veig aquesta publicitat a Tv3 m'emprenyo com una mona. Em sembla perfecte que dediquin una d'aquestes setmanes als mestres, un col·lectiu injustament tractat. Al llarg de la meva vida escolar vaig tenir mestres prou bons i d'altres molt lamentables, com la de socials que ens volia entaforar les idees comunistes com si fossin la setena meravella, o la professora d'història que ens volia fer creure, convençuda ella, que a Tarraco hi vivien sis milions de romans!!

No crec que el Carles Puyol, l'Anna Veiga o el Joan Manuel Serrat decidissin encaminar el seu futur mercès a un mestre brillant de la seva escola, tal i com ens vol fer creure l'anunci. De ben segur que molts altres factors influiren poderosament en la seva decisió, des d'un parent singular, a un llibre, a escoltar certa música a la ràdio, enamorar-se d'una pel·lícula o veure un partit de futbol com el d'ahir.

Si penso fredament els motius pels quals he arribat on sóc no hi veig al darrere la mà de cap dels mestres que he tingut. Poder una antiga hostessa d'Ibèria que ens va fer de professora d'anglès o un professor de física que de colònies ens va ensenyar a jugar a rugby. Aquells qui em van influir eren gent allunyada del món acadèmic, que havien viscut molt i que de forma discreta m'obrien els ulls a un món ple de camins per descobrir.

corona d'espines

Malhauradament el títol no té res a veure amb el poema dramàtic del Josep Maria de Sagarra. Té relació amb la imatge que ha indignat a tanta gent aquest cap de setmana, on el president de la Generalitat ha posat una corona d'espines al cap del Carod. He llegit articles veritablement insultants titllant de pallassos (aquest sempre reben...) a aquest duet fantàstic. S'ha de dir que la imatge no és afortunada però el que la majoria han obviat en els seus comentaris i informacions és que les corones d'espines es troben a cabassos per totes les botigues que omplen els voltants del Sant Sepulcre de Jerusalem, una espècie de mercat de Calaf on es pot trobar tota una sèrie de recordatoris religiosos a mig camí del freak i del gore. Un servidor ha vist corones d'espines, creus tamany XXL, i claus sagrats entre d'altres rareses.

És curiós que algunes institucions religioses s'hagin queixat de l'ús de la corona d'espines i no es queixin de la banalització del fet religiós que es fa en totes aquestes botigues. A Jerusalem aquesta banalització no es produeix ni a la mesquita d'Al Aqsa ni al Mur Oriental o de les Lamentacions. En canvi al sector cristià (l'excepció són els armenis) les botigues són una galeria dels horrors indescriptible.

early man goes to market

Els museus s'han convertit en els temples del sXXI, qualsevol ciutat vol tenir el seu en forma de franquícia o de capsa buida. Es munten exposicions fastuoses que milers de persones recorren amb l'única intenció de comprar el catàleg i poder-lo exhibir orgullosos a la tauleta del menjador. Artistes mediocres es converteixen en protagonistes dels dominicals i dels programes nocturns de televisió. L'art s'ha convertit en la nova religió ara que les esglésies es buiden, i pobre d'aquell que el posi en dubte.

Sortosament encara hi ha persones amb sentit de l'humor que ens ridiculitzen a tots. És el cas de Banksy, qui es dedica a penjar d'incògnit obres falses en diversos museus del món. La darrera acció ha estat penjar en una sala del British Museum un dibuix prehistòric sobre pedra d'un home que arrossega un carretó de supermercat ... Els del museu se n'han enterat per internet de la darrera peça adquirida involuntàriament, i no se sap quants dies o quantes setmanes l'obra d'art ha penjat de la paret. Cap visitant però ha gosat protestar, qui pot dubtar de la infalibilitat de la nova religió.

la casa dels núvols

premis dècada

Els premis Dècada són un dels invents més interessants de l'Òscar Tusquets, no es tracta de premiar la novetat més rabiosa sinó aquells projectes que el pas del temps han respectat i millorat. Enguany ha guanyat el magnífic edifici d'habitatges del Josep Llinàs al carrer del Carme amb el carrer Roig, una de les intervencions més respectuoses amb el Raval.

la casa dels núvols

Tornant de la Garrotxa el dissabte vaig veure el restaurant Les Cols de lluny i vaig pensar en escriure sobre aquests arquitectes perifèrics que cada cop ocupen més la centralitat de l'arquitectura actual. Aranda, Pigem i Vilalta són excel·lents, i des de la Garrotxa natal han sabut crear un llenguatge propi, ric i potent.

A l'arribar a casa em vaig trobar a La Contra de La Vanguardia una magnífica entrevista al gran Rem Koolhas, amb qui tinc una relació d'amor i d'odi, d'odi per alguns projectes fruit de la sobèrbia i d'amor per la recent guardonada ambaixada dels Països Baixos a Berlín. Vaig decidir canviar i parlar de l'ambaixada berlinesa.

Però diumenge matí vaig quedar glaçat al veure la casa del David Soldevila a la portada del Magazine de La Vanguardia. Sabia que li havien fotografiat, però ni ell sospitava que sortiria a la portada del dominical. Em va fer molta il·lusió que aquesta casa que he vist parir i que m'entusiasma es vagi obrint camí. Als premis Fad no la van seleccionar ni com a finalista (així de creïbles són els Fad), però des del premi de la triennal d'arquitectura del Maresme ha començat un lent però constant recorregut de reconeixement, sent publicada en diverses revistes. Demà en parlaré més extensament, val la pena.

paolo conte en concert

Dijous vaig comprar l'entrada pel concert del Paolo Conte, el primer que fa a Barcelona. Les entrades es van posar a la venda dilluns i tot i així no vaig poder passar de la fila 14. Així que si us animeu a anar-hi, espavileu-vos per aconseguir una entrada, l'advocat d'Asti no es prodiga massa per aquests móns de Déu ...

enric marco

Quan aquest matí he escoltat a la ràdio la notícia del fals testimoni de l'Enric Marco m'he quedat de pedra. Després he escoltat l'entrevista que el Xavi Bosch li ha fet a Rac1 i la perplexitat no m'ha abandonat pas. El que més em sorprèn és que la mentida parcial (si que va ser detingut per la Gestapo, i la partida d'escacs que la Tina cita va ser certa, però no en un camp de concentració) hagi estat per poder fer arribar a tothom què van significar els camps de concentració i d'extermini de l'Alemanya Nazi. Acostumats a que les mentides serveixin per a benefici propi costa entendre que un menteixi per poder explicar millor allò que és veritat, sabent que tard o d'hora es descobrirà. Perque el senyor Marco mentia sobre la seva vida, però no mentia quan explicava l'horror que es va viure en aquells camps de la mort.

de noms i persones

No fa pas massa una amiga em deia que Josep és un nom de persona gran, ja no hi ha nens que portin noms com aquest. I poder és cert ja que cada cop és més complicat trobar Joseps menors de vint anys. Per això dissabte em va fer tanta il·lusió anar a conèixer el fill d'una amiga que es diu Josep! Era curiós que aquell cos tant menut respongués al meu nom, ja etiquetat com a nom de persona gran.

Sempre m'han agradat els noms de les persones, saber els orígens i la popularitat en el seu país d'origen. Al doctorat, on la immensíssima majoria són estrangers, hi ha noms ben curiosos per als nostres costums. I a Itàlia també he trobat un camp abonat per a novetats que m'encurioseixen molt. Més a prop, només cal visitar una classe de P3 (els darrers anys amb tantes eleccions ho he fet continuadament) per veure que a part del Marc i de la Maria de rigor que invariablemente ocupen els primers llocs de les classificacions de Caprabo, ens trobem amb una llista de noms misteriosos i de bonica sonoritat.

Santa Caterina obre portes

Semblava que no arribaria mai aquest dia, però si, avui dimarts 10 de maig finalment obre les portes el remodelat mercat de Santa Caterina, obra pòstuma d'Enric Miralles i de la seva esposa Benedetta Tagliabue.
Poder em deixo emportar per l'entusiasme, però considero que és una de les millors obres d'aquest arquitecte mort prematurament, juntament amb el Cementiri d'Igualada, la seva primera obra. I també és una de les millors obres fetes els darrers anys a Barcelona i Catalunya.

Hauran trigat més de sis anys en construir-lo, les excavacions de les runes de l'antic monestir de Santa Caterina hauran alterat el projecte, la degradació del barri s'ha accelerat mentres estava exilat al passeig Lluís Companys, molts comerços han tancat al no tenir el mercat com a font de vida... Malhauradament hi han hagut molts problemes, i encara en queden molts per resoldre com el veí Forat de la Vergonya, el mal estat de molts edificis veïns, problemes socials d'una zona empobrida. Però crec que el mercat remodelat portarà nova vida a la zona, es convertirà en un referent de la ciutat, ajudarà a reavifar-la.

Sempre he cregut que un bon projecte pot ajudar molt a donar nova vida a un barri, i els barris de Santa Caterina i de Sant Pere es mereixen bons projectes i no simplement el pas de la piqueta que s'ho emporta tot per endavant per obrir el pas a l'especulació pura i dura.

Tant de bo el barri no sigui una prolongació del Born i sàpiga preservar el seu món particular, revitalitzar-lo. Tant de bo ...

faves

La setmana passada, en ple mes de maig!, vaig fer la primera menjada de faves de l'hort. I em sembla que tal i com està la cosa en faré un parell de menjades més i prou.
L'hivern ha estat desastrós per a les carxofes i les escaroles no estaven massa catòl·liques, el fred ens ha passat factura. Però la primavera no està essent millor i és que la sequera fa que els pèsols siguin inexistents i a preu de caviar, les faves es mengin tard i d'aquella manera i els enciams poc gustosos.
No puc imaginar què passarà amb els carbassons, les esbergínies, els tomàquets ... I em sembla que tal i com van les pluges ja podem començar a patir per la verema i per les arbequines.

Sempre ens quedarà l'enciam iceberg, les olives sevillanes i els vins de Sudàfrica, però que voleu que us digui, no em fan el pes.

tardes vénetes

Tarda de diumenge calorosa, sortir de Dueville, prop de Vicenza, en direcció a Treviso. Els turons que es troben a mig camí de la gran plana véneta i les muntanyes coronades pel Monte Grappa estan verdes després de molts dies de pluja. Poblets, esglésies, campanars, vil·les i moltes fàbriques resegueixen el paisatge, també camps immensos de blat de moro i moltes vinyes ben diferents a les penedesenques.

Ens aturem a mig camí, a reveure el Cementiri Brion, una de les obres mestres del gran Carlo Scarpa. El jardí està ple de vida, el formigó rentat de tanta aigua, i els delicats fragments de mosaic brillen més que mai, costa abandonar aquest lloc tant bonic, i per casualitat descobrim en un racó la discreta tomba de l'arquitecte. Admirava Scarpa des dels llibres, l'admiro encara més després de veure les seves obres.

La tarda continua i arribem a Fanzolo di Vedelago reseguint la tanca que deixa endevinar els arbres del jardí i les teulades de les construccions agrícoles. Finalment la carretera que ens deixa a la porta principal, aquella que a la tardor vam arribar tard en un vespre plujós i fred. Aleshores Villa Emo va aparèixer com un fantasma, lleugerament il·luminada darrera la tanca, una impressió fantàstica. Aquesta vegada lluïa sota el sol de primavera, emmig d'un jardí ple de flors. A diferència del Carlo Scarpa, els llibres sobre Palladio em deixaven indiferents, la trobava una arquitectura una mica insulsa. Però viure-la i veure-la m'han fet entendre que els edificis també són el lloc on es situen, i això els llibres no ho reflexen.

Després de recòrrer-la ens vam escapar ràpidament cap a la veïna Maser, volia reveure la Villa Barbaro i una altra vegada em va meravellar aquell edifici de dimensions discretes, però que transforma el paisatge que l'envolta. Vam seure al davant mentre s'anava apagant el dia, pensava en la Rotonda que la nit anterior havíem vist il·luminada.

moritz

Qui passi per la Ronda de Sant Antoni veurà una gran lona que cobreix uns edificis en obres. Pensava que era un altre projecte de reforma per fer pisos cars només aptes per a butxaques solvents, però no, els edificis pertanyen a l’antiga cervesera Moritz, la que tenia unes botes escolpides al frontó que corona la façana. Sembla ser que Moritz era la cervesa més popular del país fins els anys 70 però que una mala jugada de la competència els va fer desaparèixer. Ara la sisena generació de la família fundadora han reprès la seva producció, i des de l’estiu ja es pot trobar aquesta cervesa sensacional per molts bars del país.

L’edifici que estan remodelant pretén recuperar les antigues instal•lacions amb la intenció de convertir-les en una espècie de centre cultural que giri al voltant de la cervesa. El projecte és del Jean Nouvel però per a mi és tot un misteri ja que no conec res d’ell tot i haver buscat una mica.

Tinc moltes ganes de veure que serà tot plegat ja que és estrany que companyies privades inverteixin en projectes arriscats que enriqueixin culturalment les ciutats. Serà qüestió d’esperar amb una cervesa ben fresca a la mà ara que la calor ja apreta de valent.

secrets

M'agrada perdre'm per les ciutats i descobrir nous racons, botigues, carrers, bars, patis, edificis... M'agrada tornar-hi i fer-me meves aquestes noves descobertes, viure-les, però sovint dubto de si compartir-les obertament o no, que continuin sent invisibles per als demés o que poc a poc perdin el seu anonimat que les fa ser tal qual són. Al final molts d'aquests racons es converteixen en regals per als demés, un senyal de complicitat per qui s'ho mereix. Dissabte vaig fer una nova descoberta ...

2.758

Ahir 21 d'abril la ciutat de Roma va celebrar el seu aniversari. Fa 2.758 anys la van fundar els germans Ròmul i Remo. I el que es creia que era una llegenda més, el de la fundació mítica de la ciutat en un temps remot, els arqueòlegs estan descobrint que possiblement era cert!

Inconvenients de llegir el diari tard ...

Un dels inconvenients de llegir el diari el vespre és que quan te n'adones d'alguna activitat interessant sovint ja és massa tard per anar-hi. Tot i fullejar alguns diaris, les entrevistes a Glenn Murcutt i Anne Lacaton les vaig llegir tard, un cop ja havia abandonat Construmat on precisament hi feien una conferència. Amb tant de soroll amb els famosos 30 m2 no me n'he enterat de la presència de dos dels arquitectes més interessants de l'actualitat, què hi farem!

Si pensem en la darrera Biennal d'Arquitectura de Venècia, l'arquitectura escultòrica, cara, onanista i egocèntrica és la que predomina, i el pitjor, contamina l'arquitectura que es fa avui en dia d'una manera perillosa.

Però el 2002 els del premi Pritzker es van despenjar amb el Glenn Murcutt, un arquitecte gairebé desconegut, australià d'origen anglès que treballa absolutament sol, en obres petites i artesanals, molt lligat a la tradició i a les condicions del lloc, amb pressupostos ínfims i una gran força poètica.

La parella francesa Anne Lacaton i Jean Philippe Vassal treballen seguint esquemes semblants, on el més important és l'espai resultant més que l'espectacularitat de la carcassa.

Això em fa recordar en l'excel·lent exposició que hi va haver l'any passat al Col·legi d'Arquitectes sobre els Rural Studio, arquitectes i estudiants del sud dels Estats Units que treballen amb materials reciclats, pressupostos ridículs, un interès social i una gran força expressiva. O amb el Santiago Cirugeda també protagonista al Construmat.

Però és clar, avui en dia l'arquitectura és espectacle, un espècie de circ on només s'aplaudeixen els tirabuixons impossibles.

trentametresquadrats

Amb el Construmat ha arribat la polèmica dels trenta metres quadrats. Tots els diaris van plens de comentaris, opinions, barbaritats. La majoria d'opinadors professionals opinen amb una frivolitat que fa fredat, però és interessant que s'hagi posat sobre la taula una sèrie de problemes més que greus. D'una banda la manca d'habitatges a preus assequibles i de l'altra la manca d'habitatges de tipologies diferenciades que s'adaptin a les necessitats de cada usuari, o és que tothom viu igual?

Vivim en una societat on estar a l'última és una necessitat. Els mòbils, els cotxes, les sabates, els viatges, les teles, els electrodomèstics, els rellotges ... tot ha de ser d'última generació. En canvi la gran majoria d'habitatges que s'han construit els darrers anys de borratxera immobiliària no són massa diferents en quan a plantejament que els que ja es construien fa més de mig segle. Tan sols cal anar a donar una volta pel Barcelona Meeting Point per adonar-se'n que poques coses han canviat.
Les administracions nostrades han arriscat poc en quan a plantejar i proposar noves solucions a diferència de països com Holanda. Tot queda en mans de promotors que tot allò que se surt de la normalitat ho etiqueten ràpidament com a no vendible. Els arquitectes estrella dediquen esforços i els nostres impostos en fer edificis que són un monument al seu ego, però pocs són els que proposen, investiguen, innoven.

Fa unes setmanes van donar el premi Pritzker al Thom Mayne del grup Morphosis, i aquesta setmana han donat el premi Mies Van der Rohe a Rem Koolhas i la seva oficina Oma per la seva magnífica ambaixada holandesa de Berlín. Tots dos són excel·lents arquitectes, i en el cas de l'holandès un dels teòrics més seguits. Però tots dos treballen amb pressupostos públics i privats fabulosos, i els darrers temps se'ls coneixen poques propostes d'habitatge per no dir-ne ninguna.
L'habitatge ha desaparegut del debat arquitectònic, no interessa, i l'administració que hauria de ser capdavantera en el desenvolupament de noves idees, s'inhibeix.

Un jove arquitecte de Sevilla, Santiago Cirugeda, comença a revoltar les aigües tranquiles del debat.

(continuarà ...)

arriba Construmat

Dos anys després, tornem a tenir aquí el Construmat, la fira per excel·lència, la que fa que la ciutat es colapsi durant uns dies, desapareixin els taxis lliures dels carrers, els hotels s'omplin fins a Granollers. Dies on els prostíbuls exclusius i els populars augmenten el personal, on és impossible trobar una entrada per a qualsevol de les sessions del Bagdad (que no és la capital de l'Iraq), i els restaurants s'omplen de parelles amb noia joveneta d'escot generós i home madur amb americana i corbata amb el mòbil apagat...

Passejar pels milers de metres quadrats de la fira és descobrir productes inimaginables, absurds, sorprenents, i és entrar en contacte amb una fauna que no es veu enlloc. Des de les hostesses que varien la vestimenta en funció del producte que pretenen vendre, més finetes a les rajoles i bidets, més neumàtiques a les bastides i els encofrats, a les colles de paletes que volten en grup repassant l'escàs personal femení, bàsicament presents als estands. Dels executius vestits de cortefiel que lliguen amb tota la que es posi al davant, sabent que les esposes són ben lluny, als arquitectes vestits de negre, amb ulleres de pasta negra, cartera negra, que s'ho miren tot amb aire de suficiència. Les taules plenes de jabugo, rioja i patates xips arrasades en cinc minuts per masses famolenques. Les parelletes de dissabte que s'estan arreglant el pis i que passegen plenes de catàlegs per triar rajoles, jacuzzis, electrodomèstics...

M'agradaria que un antropòleg solvent es passés els sis dies fent treball de camp, l'estudi resultant seria millor que la majoria de les novel·les que es fan i es desfan.

Construmat és tota una experiència que s'ha de viure, i espavileu-vos ja que tan sols són sis dies cada dos anys. I quins sis dies!

Diumenges

Beatiful Girls

Tommy - Recuerdas como es al principio? cuando te enamoras por primera vez, cuando no puedes comer y no puedes dormir, cuando recibes una llamada de ella sirve para alegrarte el día como si hubieras visto una estrella fugaz

Andera - es lo mejor ...

Tommy - si, pero inevitablemente desaparece, la cosa se calma, bien, este es mi punto de vista, porqué casarme ahora, porqué no disfrutar de dos otras noches como las del principio antes de que llegue el gran apagón

Andera - el gran apagón? es un modo horrible de decirlo

Tommy - ella llega mañana

Andera - es obvio

Tommy - y eso no me hace sentir nada, sólo una sensación de ambivalencia sobrecogedora. Pero antes preferiría odiar su llegada que sentir que no me importa una mierda. Te miro y pienso que es asombroso que ahí fuera haya un tipo que hace toda clase de cosas contigo, que consigue hacerte feliz, y pasar todas las noches contigo.

Andera - y prepararme martinis escuchando Van Morrison

Tommy - y oler tu pie

Andera - después de un día en la playa

Tommy - si, y leer los periódicos

Andera - una mañana de domingo

Tommy - una mañana de domingo lluviosa, y cubrir tu vientre de pequeños besos y ... lo siento

Andera - la cuestión es que hay otro tipo ahí fuera que piensa lo mismo con respeto a Tracy, y está celoso de ti, porque tu vas a hacer esas cosas con ella.

Tommy - déjame hacerte una pregunta. Puedes pensar en algo mejor que es hacer el amor con un atractivo desconocido en mitad de un lago helado con sólo una lámpara de aceite para iluminarte? Puedes pensar en algo mejor?

Andera - en volver a Chicago, en Martinis con hielo, en Van Morrison ...

Tommy - y en los periódicos del domingo...

Andera - tengo que irme Tommy

Tommy - eh, porqué presiento que no volveré a verte?

Andera - volverás a verme Tommy

Tommy - vaya ....

( haloscan )

No m'acaba de convèncer el sistema de missatges que porta el blogger. He vist que molta gent porta el sistema haloscan, i tot i que ho he intentat no me n'he ensortit per instal·lar-lo.
Alguna ànima caritativa em podria explicar com ho he de fer?
Em podeu escriure a aleppo[arroba]mesvilaweb[punt]com

Alternatives romanes II

Avui he llegit en algun diari una crònica des del Testaccio, i confirma que per allà tot resta tranquil i com a molt demà tancaran les botigues a l'hora del funeral. Pels que aneu a Roma perquè fa uns mesos vau comprar els bitllets sapigueu que aquest barri segueix sent territori tranquil.

Després d'aquesta breu introducció continuo amb les meves alternatives romanes

Des del Giardino degli Aranci a l'Aventino o des de l'Accademia di Spagna al Trastevere (la foto) es poden veure les millors vistes de la ciutat. És un espectacle sobretot al capvespre i és fantàstic veure la successió de cúpules que inunden la ciutat. Totes són semiesfèriques amb la cúpula rebaixada del Pantheon com a estrella. N'hi ha tres però que es salten la norma, les dues primeres són Sant'Ivo alla Sapienza i San Carlino alle Quattro Fontane ambdues de l'immens Borromini. La tercera és troba al ghetto i és la cúpula quadrada de la Sinagoga ...

El ghetto està limitat pel riu, just davant de l'Isola Tiberina, el turó del Campidoglio on es troba l'ajuntament, Largo Argentina i la via delle Botteghe Oscure on hi havia la seu del PCI (els comunistes vaja), després PDS i ara DS . Al mateix edifici hi ha l'excel·lent llibreria i botiga de discs Ricordi.
El ghetto és un bon lloc on perdre's sense aglomeracions, i tot i que la comunitat jueva viu dispersa per tota la ciutat, s'hi troba la Sinagoga Major (la de la cúpula quadrada) i algunes botigues interessants. Destaquen un meravellós forn-pastisseria i un colmado, tots dos kósher (càixer en català?), així com alguns restaurants kósher i una llibreria hebrea. El barri no té grans monuments però els seus carrers són agradables de recòrrer, amb una vida encara molt poc alterada pel turisme massiu. A la plaça Mattei hi ha la bellíssima Fontana delle Tartarughe, la que surt a Night on earth amb el Benigni de taxista fent de les seves.

El ghetto és un dels calls més antics d'Europa però l'últim en obrir les seves portes mercès a Napoleó. En aquell periode hi havia cinc sinagogues, una de les quals era la sinagoga catalana. A finals del s XIX van refondre els cinc edificis per construir l'edifici de la cúpula quadrada. És divertit descobrir que la primera sinagoga que va visitar un Papa es troba a la via Catalana ...

Alternatives romanes I

post in progress

dedicat a tots aquells que fa mesos van comprar un vol barat per anar a Roma aquest cap de setmana i no tenen ganes de participar en el sarau imprevist que hi han muntat allà ...

Per començar proposo el barri del Testaccio, limitat pel riu, la muralla i l'Aventino, un dels set turons de la ciutat. És un barri nou construit on hi havien els molls fluvials, de carrers en graella i dominat pel mont anomenat Testaccio sorgit de l'acumulació de milions de gerres i àmfores trencades al llarg dels segles.

A la seva base es troba el cementiri protestant, l'únic que els papes van permetre per als no catòlics a la ciutat pontifícia, per això el van col·locar en un racó de la ciutat perquè no molestés. El cementiri és molt tranquil i té alguna cosa de jardí anglès, no en van Shelley i Keats hi estan enterrats. Per qui tingui una vena més revolucionària també hi pot trobar la tomba de Gramsci.

Si al capvespre hi ha gana, el barri està ple d'osteries, trattories i pizzeries excel·lents i a bon preu on es poden assajar les flors de carbassó arrebossades o les carxofes a la romana. Aquests dies d'invasió no cal intentar menjar res decent i a bon preu al centre del centre de la ciutat, en canvi el Testaccio és territori lliure, dubto que gaires dels que aniran al sarau es perdin per aquest barri.

Un cop menjats i beguts, hi ha dues alternatives prou entretingudes sense sortir del barri. O els locals de dubtosa reputació que s'obren als límits del mont i que no conec massa bé o el mític Villaggio Globale al Mattatoio (l'antic escorxador central). Diuen que és un dels centres socials ocupats més grans d'Europa i la veritat és que les nits són plenes de concerts, cinema, xerrades, baretos, mercats alternatius i de bon rotllo. Si és nit de dissabte, esperar a la sortida del sol, travessar el Tíber per algun pont i entrar al Porta Portese, però això ja és una altra història per demà...

Estampes romanes

Orígens

Algú que no fos jo hauria parlat d’”arrels” ... No és el meu vocabulari. La paraula “arrels” no m’agrada, i la imatge encara menys. Les arrels s’enfonsen a terra, es retorcen dins del fang, es propaguen en les tenebres; mantenen l’arbre captiu des que neix i l’alimenten a canvi d’un xantatge: “Si t’alliberes, et moriràs!”

Els arbres s’han de resignar, necessiten les arrels; els homes no. Nosaltres respirem la llum, anhelem el cel, i quan ens enfonsem a la terra és per podrir-nos. La saba de la terra natal no ens puja dels peus al cap, els peus només els volem per caminar. Per a nosaltres, l’únic que compta són els camins. Els camins ens acomboien: de la pobresa a la riquesa o a una altra pobresa, de la servitud a la llibertat o a la mort violenta. Ens fan promeses, ens porten, ens empenyen, i ens abandonen. Aleshores ens morim, tal com havíem nascut, a la vora d’un camí que no vam triar.

A diferència dels arbres, els camins no sorgeixen de terra a l’atzar d’una llavor. Tenen un origen igual que nosaltres. Un origen il·lusori, perquè un camí no té mai un començament de debó; abans del primer revolt, allà al darrere, ja hi havia un revolt, i un altre. Un origen inassequible, perquè a cada cruïlla s’hi han sumat altres camins, procedents d’altres orígens. Si haguéssim de tenir en compte tots aquests confluents, faríem cent voltes a la Terra. (...)

“Orígens”
Amin Maalouf
edicions La Campana

El Leonardo de Cracòvia

En un racó de la graella de carrers que forma la ciutat vella de Cracòvia hi ha el museu Czartoryski. L'edifici és discret i l'entrada dissimulada entre els edificis barrocs del barri. Suposo que catorze anys després el museu ha estat renovat, però deu guardar relació amb aquell museu que vaig descobrir un matí d'agost, prop de la feina, prop del forn on cada matí comprava croissants per quatre zlotys.

El museu exposa la col·lecció de l'antiga família Czartoryski, on enmig de tot tipus d'objectes hi destaquen les armes capturades als invasors mongols que van assetjar la ciutat, i aquesta petita meravella pintada per Leonardo el 1496.

La Dama amb l'ermini és un quadre de petites dimensions que quan el vaig veure estava poc protegit en un museu desert, obert gairebé per a nosaltres, silenciosos visitants d'una ciutat meravellosa. Tothom coneix la seva germana parisenca protagonista del darrer best seller mundial, però aquest retrat colpeix a qui el mira, no el deixa indiferent, sobretot si se'l pot observar en una sala buida d'altres visitants.

Cracòvia és la capital de Galitzia, l'única gran ciutat polonesa que es va salvar de la destrucció nazi, que durant segles va hostatjar al barri de Kazimierz una de les comunitats jueves més actives d'aquesta Europa central devastada per les guerres i les divisions, i que tan bé descriuen escriptors com Stefan Zweig.

Podeu volar a bon preu a aquest racó de l'Europa central, prop de les muntanyes Tatra i d'Oswiecim.

Genova, dicevo, è un'idea come un'altra

Vaig descobrir Paolo Conte mercès a la cançó Genova per noi. El diari la Repubblica regalava una col·lecció de casets amb cançons de diversos músics italians. Vaig comprar-me-la tota per tenir peces del Lucio Dalla, l'Ornella Vanoni, el Gino Paoli i tants d'altres. Però la sorpresa va ser descobrir aquesta veu profunda, acompanyada amb suaus ritmes de jazz i un piano, lletres iròniques, sensuals. Des d'aleshores Paolo Conte ha estat un dels pocs músics que ocupen el meu migrat panteó de mites. No l'he escoltat mai en viu, tot i que he estat a prop de fer-ho alguna vegada.

A Barcelona no ha vingut mai i preguntant el perquè no venia ell i perquè els músics de sempre tornaven una vegada i una altra, em van respondre que l'advocat Conte fa pocs concerts, molt escollits i cobra bastant ja que no li agrada viatjar massa i abandonar el seu Piemont natal .

Finalment els del Grec, després d'anys d'anar-li al darrere, han aconseguit portar-lo el dissabte 2 de juliol. Espero poder escoltar Genova per noi, i aquella frase que em captiva sempre, Genova, dicevo, è un'idea come un'altra ...

primavera

PRIMAVERA. (Del ll. vulg. prima vera, i aquest del clàssic primo vere, l’entrada del bon temps.) Primavera. f. Una de les quatre estacions de l’any. Segueix l’hivern i precedeix l’estiu. A l’hemisferi boreal (Nord) comença el 21 de març (equinocci de primavera) i termina el 20 de juny (solstici d’estiu). A l’austral (Sud) dura del 23 de setembre al 21 de desembre. Durant la primavera el clima és temperat, i en les zones tropicals és època de pluges ■ d’hivern. TARDOR.