Santa Llúcia dels formaires

Quan l’olor de la cera d’abella inundava totes les estances, era senyal que a cal Formaire estaven fent filigranes. Era una feina delicada i exacta, que precisava tranquilitat i un bon pols.

Primer el bastiment de fusta fet a la mida del full de paper encomanat, després les fines costelles pel darrere i al damunt es tensava la tela metàl•lica amb un teixit més o menys espès, en funció del tipus de paper (de filtre, de barba, de fumar, d’escriure, moneda ...).
Un cop estava decidit el dibuix de la filigrana, que podia ser un escut nobiliari, la marca de paper, unes inicials, uns números o qualsevol altre dibuix, es posava la cera d’abella fosa sobre la forma. Amb un punxó s’anava fent el dibuix i finalment s’hi soldava delicadament un fil metàl•lic ben fi. Un cop acabada aquesta feina, es fonia la cera d’abella i la forma quedava neta i llesta per poder fer els primers fulls de paper. Abans de portar-la al molí paperer es gravaven amb foc a la fusta la marca del formaire.

Hi havia un dia a l’any, però, que la cera d’abella no cremava mai. Era el dia 13 de desembre, Santa Llúcia, i aquell dia a cal Formaire feien festa i baixaven a Barcelona a veure la capella de la patrona i després a fer un bon dinar. Si els paperers feien festa major per Sant Domingo, els formaires ho feien al desembre, en honor d’aquesta santa enterrada a Venècia.