dimarts, de gener 27, 2009

Auschwitz, 27 de gener de 1945

(...) A la infermeria del Lager de Buna-Monowitz n'hi havíem quedat vuit-cents. D'aquests, prop de cinc-cents van morir de les seves malalties, de fred i de gana abans que arribessin els russos, i uns altres dos-cents, malgrat les ajudes, en els dies immediatament posteriors.

La primera patrulla russa va arribar a les envistes del camp cap el migdia del 27 de gener de 1945. Charles i jo vam ser els primers a albirar-la: estàvem portant a la fossa comuna el cos de Sómogyi, el primer mort d'entre els nostres companys d'habitació. Vam descarregar la llitera sobre la neu corrompuda, perquè la fossa ja era plena, i altra sepultura no es donava: Charles es va treure la gorra per saludar els vius i els morts.

Eren quatre joves soldats a cavall que avançaven amb cautela, amb les metralladores a punt, per la carretera que vorejava el camp. Quan van arribar a les filferrades es van aturar a mirar, intercanviant frases breus i tímides, i adreçant mirades unides per una estranya torbació als cadàvers descompostos, als barracons destrossats i a nosaltres, els escassos vius.

A nosaltres ens semblaven meravellosament corporis i reals, suspesos (la carretera estava més enlairada que el camp) sobre els seus enormes cavalls, entre el gris de la neu i el gris del cel, immòbils sota les glopades de vent humit amenaçador de desglaç.

Ens semblava, i així era, que el no-res ple de mort en què des de feia deu dies vagàvem com astres apagats havia trobat un centre sòlid, un nucli de condensació: quatre homes armats, però no armats contra nosaltres; quatre missatgers de pau de rostres rudes i puerils sota les pesants gorres de pell.

No saludaven, no somreien; se'ls veia aclaparats, més encara que per la pietat, per una confusa reserva que segellava les seves boques i feia que els seus ulls no es poguessin separar de l'escena fúnebre. Era aquella vergonya tan coneguda per nosaltres, la que ens oprimia després de les seleccions, i cada vegada que havíem d'assistir o de sotmetre'ns a un ultratge: la vergonya que els alemanys no van conèixer, aquella que el just sent davant de la culpa comesa per un altre, i el turmenta que existeixi, que hagi estat introduïda irrevocablement en el món de les coses que existeixen, i que la seva bona voluntat hagi estat nul·la o escassa, i no hagi servit com a defensa.

Així, també l'hora de la llibertat va sonar per a nosaltres greu i difícil, i ens va omplir l'ànim alhora d'alegria i d'un dolorós sentiment de pudor, pel qual hauríem volgut rentar les nostres consciències i les nostres memòries de la lletjor que contenien; i de pena, perquè sentíem que això no podia succeir, que mai podria succeir res de tan bo i pur capaç d'esborrar el nostre passat, i que els senyals de l'ofensa romandrien en nosaltres per sempre, en els records de qui hi va ser, en els llocs on va succeir i en les explicacions que en faríem. Ja que – i és aquest el terrible privilegi de la nostra generació i del meu poble – ningú millor que nosaltres no ha pogut copsar mai el caràcter incurable de l'ofensa, que s'escampa com una epidèmia. És ximple pensar que la injustícia humana l'extingirà. L'ofensa és una font inexhaurible de mal: destrossa el cos i l'ànima dels enfonsats, els apaga i els fa abjectes; retorna com a infàmia en els opressors, es perpetua com a odi en els supervivents, i es propaga de mil maneres, contra la mateixa voluntat de tots, com a set de venjança, com a enfonsament moral, com a negació, com a cansament, com a renúncia.

Aquestes coses, compreses aleshores malament i apercebudes per la majoria només com una brusca onada de cansament mortal, van acompanyar per a nosaltres l'alegria de l'alliberament. Per això pocs d'entre nosaltres van córrer cap als salvadors, pocs van posar-se a resar. Charles i jo vam quedar-nos drets al costat del clot ple a vessar de membres lívids, mentre d'altres tiraven a terra la filferrada; després vam tornar a la llitera buida a portar la notícia als companys.

Durant la resta del dia no va passar res (...)


Primo Levi
La treva

dijous, de gener 22, 2009

22 de gener, 70 anys

Avui fa 70 anys que la Guerra Civil es va acabar a Sant Pere de Riudebitlles. Soldats de la IVª divisió de Navarra van entrar per la carretera de Vilafranca, dirigint-se pel carrer Nou cap a l'Ajuntament, on van posar fi a 30 mesos d'horrors. Els habitants no sabien, però, que començaven 36 anys de dictadura, de repressió dura i cruel.

dimecres, de gener 21, 2009

Pigs on the wind

Vam arribar a l'estació Victoria pels volts de les 9 de la nit, desconeixíem la ciutat i vam intentar recórrer els pocs metres que separaven l'estació de l'hotel amb les notes preses abans de marxar. Un error ens va fer agafar un carrer equivocat, i la confusió de caminar entre carrers de cases idèntiques ens va fer perdre. De sobte, però, entre mig dels arbres d'una plaça vaig veure com si fossin fantasmes les xemeneies blanques que presideixen una de les portades mítiques dels Pink Floyd, "Animals". Per a mi Londres era un porc volant sobre un edifici inquietant, però poc m'imaginava que la primera imatge de Londres seria precisament aquest edifici, de nit, irreal, fantasmagòric, meravellós.

dilluns, de gener 19, 2009

Life vest under your seat



Quan agafo un avió miro el possible trajecte que haurà de fer el vol, i si el trajecte és terrestre prenc poca atenció a les instruccions per posar-me el salvavides inflable, i és que si caiem dubto que ho fem en algun tram aquàtic en condicions, i per tan no cal preocupar-se per morir ofegat.
I sincerament, si sobrevolem algun mar o oceà tinc poca fe d'un possible amaratge que acabi bé, per tan em distrec fixant-me en la vergonya que passen les hostesses novelles que ens fan classes de com posar-se un artefacte cridaner, i crec que no massa útil en certes circumstàncies.

Pensava tot això quan vaig veure els passatgers de l'avió amarat de U.S. Airways esperant tranquilament sobres les ales de l'avió que encara flotava a que els anessin a rescatar els remolcadors i vaixells que navegaven pel riu Hudson. Molts no el portaven, d'altres si posats de qualsevol manera, i està ben clar de que el quart passatger de la foto inferior es va saltar algun pas de la classe pràctica feta uns minuts abans.

dilluns, de gener 12, 2009

Perdre el nord

Aquests dies alguns diaris, teles i ràdios ens han fet saber del dret i del revés que podrem anar de Barcelona a Màlaga estalviant-nos 45 minuts gràcies a la inauguració d'una variant que evita que els Tgv s'hagin d'aturar a Madrid. Una altra vegada perdent el nord.

divendres, de gener 09, 2009

La solidaritat mata - Francesc Orteu - Avui

La Guerra dels 60 Anys. Si acabés avui, aquest hauria de ser el nom d'una guerra que va començar el 1948 i que ja té un guanyador, Israel, i un perdedor, Palestina. No cal allargar-la més.

Quan l'autovia que uneix Tel Aviv i Jerusalem deixa la plana i enfila les muntanyes, encara es poden veure les carcasses de vells vehicles militars. Hi han estat deixades per un motiu evident: fer recordar la fragilitat del nou Estat. Aquest sentiment, de fragilitat, sobta molt quan parles amb israelians. Ells se senten febles malgrat que, vist des de fora, l'Estat israelià és una potència militar imbatible. Per contra, els palestins, recolzats pels països àrabs i una molt més que favorable opinió pública europea, tendeixen a sentir-se plens de raó.

I ara podem continuar parlant de sentiments, o fer precioses argumentacions morals, però s'oblida sovint que es tracta d'una guerra, és a dir, d'una demostració de força, i en aquesta guerra que dura seixanta anys ja han tirat la tovallola enemics com Egipte o Síria. Queden, això sí, els palestins.

¿És imaginable la desaparició de l'Estat d'Israel? ¿No queda ja ben clar que els palestins han perdut definitivament una part important de la seva terra? No pregunto si és just, pregunto si no és un fet militarment irreversible.

Els catalans, per exemple, som ben lliures de creure que un dia serem independents. Somniar no costa res. El somni, però, començarà a tenir un cos el dia que pensem que el podem assolir militarment.

Per algun motiu, el pragmatisme que hauria de fer entendre als palestins que Israel és un fet inevitable, no és majoritari a Gaza. Hamàs va vèncer en les eleccions a Fatah, que sí que reconeix l'existència de l'Estat hebreu. En conseqüència, es pot afirmar que l'actitud desafiant de Hamàs va ser decidida democràticament, malgrat que els palestins saben que la resposta israeliana sol ser brutal. És per això que la solidaritat amb la causa palestina em sembla cruel. El poble palestí no se la mereix. Imaginem un combat de boxa. Dos púgils s'enfronten amb duresa i el més feble cau a terra desfet. Hi ha, però, a la grada, qui el segueix animant. "Aixeca't, estem amb tu, resisteix", li diuen. I el boxador s'aixeca, torna a rebre i torna a caure.

Veig manifestacions arreu d'Europa, amb fotos de nens morts per l'exèrcit israelià, i afirmo que qui sosté la foto és també culpable de la mort que denuncia, ja que la seva solidaritat encoratja el poble palestí a perpetuar una guerra que, sobre el terreny, fa dècades que està perduda.


Francesc Orteu

Avui, divendres 9 de gener del 2009


dijous, de gener 08, 2009

Sacred and Profane

Rothko a la Tate Modern

dimecres, de gener 07, 2009

Tres de nit

nit de Reis a Sant Pere
 

Free Blog Counter