dissabte, d’agost 18, 2007

"Boni" 2

Ahir vaig menjar-me un boni. És un pastisset fet de pa de pessic, xocolata i confitura de maduixa; aquests pastissets feren les delícies de la meva infància. Ho dic en plural perquè de fet comprava la versió doble, que en deien boni 2: sempre 2, sempre el doble; de ben petit tenia ja claríssim que si n’hi havia 2 era molt millor que 1. No ens els acabaran, aquests sociates! Crec que una vegada vaig escriure a Panrico proposant que en fessin de triples, però no em respongueren mai. Va ser estrany tornar al boni doble. Sempre és estrany tornar a coses que ja no segueixen el curs del teu riu, que ja no et duen a cap conclusió. Hi hagué un temps que el boni 2 era el meu plaer i creia que sempre menjaria bonis dobles. Llavors menjar-ne era el desig de menjar-ne més, tenia a veure amb la meva edat i amb els meus hàbits, amb la meva imaginació i amb la meva felicitat. Col·leccionava els cromos que venien de regal i tenia tots els àlbums. El boni 2 d’ahir va ser en canvi una illa dins del riu: sense futur ni conclusió ni continuïtat. Sense desig de menjar-ne més, sense que formi ja part de la meva imaginació. Té sempre un punt de tètric tornar a emocions que ja no contenen cap esperança, que ja no poden imaginar-se el demà. Phantom figures on the dust. Ja no col·lecciono cromos i els restaurants que he conegut són molt millors que aquestes llaminadures, i m’han multiplicat la imaginació i la felicitat i sempre dic que El Bulli és la metàfora de la solució universal. Boni que t’he superat per totes bandes, que ja no signifiques res per a mi i ets només una terrible miscel·lània de substàncies que se les inventà el diable, quasi se m’escapa una llàgrima tenint-te a la mà i sense poder retrobar aquella antiga, preciosa, total felicitat de quan t’estimava tant.

Salvador Sostres
Avui
18 d'agost de 2007

dijous, d’agost 16, 2007

Repoblar Barcelona

No sé si va ser l'Álvaro, el Trallero o el Monzó qui va proposar repoblar el centre de Barcelona amb índignes, en un programa de reintroducció d'espècies autòctones semblant al de les llúdrigues o al dels ossos del Pirineu.
Es podria començar amb petits grups que poc a poc s'anessin aclimatant entre els turistes, i un cop arrelats fer augmentar les poblacions per aconseguir estabilitzar les colònies i fer aparèixer de nou les espècies autòctones. Al principi se'ls hi haurien de fer arribar els subministres amb transports especials, però amb l'increment de la població podrien reconvertir algun Starbucks o algun Zara en un comerç de proximitat o en un bar on coneixessin els fonaments rudimentaris de la cuina autòctona. La pressió per a aquestes noves comunitats seria fortíssima, però de ben segur que en temporades de baixa presència turistil podrien assentar-se i veure'ls passejar de nou pel carrer.
Dimarts matí vaig ser al centre de Barcelona per feina, d'aquí aquestes reflexions.
 

Free Blog Counter