dilluns, de desembre 24, 2007

Boníssimes festes !!!

estació Milano Centrale, Llombardia

dissabte, de desembre 22, 2007

h i v e r n

Dueville, Véneto


hivern - inverno - winter - invierno - hiver

.

divendres, de desembre 21, 2007

Camins (Kavafis, Machado ...)

carretera de Sant Sadurní d'Osormort a Sant Julià de Vilatorta, a les Guilleries

.

dimarts, de desembre 18, 2007

Sóc un delinqüent

Si, sóc un delinqüent ja que avui s'acaba d'aprovar una llei on davant del dubte, prefereixen condemnar-me a pagar abans d'assegurar-se si sóc o no innocent.

Resulta que a partir d'ara cada vegada que compri cds per a la feina, un disc dur per fer còpies de seguretat o una memòria usb per portar els documents de la feina o la música dels meus cds adquirits legalment, hauré de pagar una multa perquè avui han decidit de que pel sol fet de comprar qualsevol d'aquests productes em converteixo en un delinqüent de forma immediata.

El més trist és que aquest atracament servirà per omplir encara més les arques d'un grup de bandolers anomenat Sgae que obliguen a tothom a pagar (amb la connivència del govern), però no aclareixen què fan després amb els diners que arriben de forma copiosa.

Són un simpàtic grup de gent que han pressionat perquè avui un servidor i milions de persones més ens convertim en delinqüents. Em pensava que tothom era innocent fins que es demostrava el contrari, però resulta que aquests "creadors" han aconseguit donar-li la volta a un dels pilars de la nostra societat.

Sóc un delinqüent!

dimecres, de desembre 12, 2007

Turisme

"(el turismo) lleva a gente que estaría mejor en su casa a sitios que estarían mejor sin ellos"

Quimi Portet
La Vanguardia
4 de desembre de 2007

diumenge, de desembre 09, 2007

Panells informatius

estació de Vicenza, Véneto

M'agrada mirar els panells informatius de les estacions i imaginar mil viatges, llegir noms de ciutats desconegudes, veure el trànsit dels passatgers que ens creuem un instant abans de repartir-nos pel món.

diumenge, de novembre 18, 2007

Coser i cantar



Antònia Font simfònics? Marededeusenyor!

Vaig arrufar el nas perquè no conec cap grup o solista que se n'hagi ensortit massa bé al passar les seves cançons pels filtres orquestrals. Penso en l'horrible Serrat simfònic o en alguns experiments amb les cançons dels The Beatles per posar un parell d'exemples de músics que m'encanten.
Però vaig escoltar a les ràdios fragments d'Alegria, d'Amazones a sa lluna ... i la curiositat i la sorpresa van predominar per damunt de les meves reserves.

Dijous vaig passar per Castelló a buscar el darrer cd dels Mishima (quin gran disc l'anterior "Trucar a casa, recollir les fotos, pagar la multa"!) però no el tenien. La portada del "Coser i cantar" em va cridar l'atenció, vint euros, dos cds amb vint cançons (mancava Love song!) i un dvd amb clips i imatges del grup eren un bon preu i me'l vaig firar tot i les reserves simfòniques. Un cop al cotxe vaig posar el primer cd, quina arrencada tant meravellosa amb Mecanismes, quina continuació amb Tokyo m'és igual, i quina lligada tant sublim d'Alegria amb Vitamina sol. I així fins a acabar amb les vint cançons, amb les vint joies d'un disc sensacional.

La meva reserva pel simfonisme dels Antònia Font s'ha esmicolat, porto tres dies gaudint d'una pura meravella, d'un treball lluminós que millora i dóna una nova dimensió a un grapat d'excel·lents cançons, un magnífic "grans èxits" de deu anys de música sorprenent.

Antònia Font simfònics? Marededeusenyor!

dimarts, de novembre 13, 2007

Ítaca?

dissabte, de novembre 03, 2007

Comprendre

"No sabem res dels altres, ni ens importa; en canvi, voldríem que els altres ens coneguessin a fons. El nostre afany de ser compresos només es pot comparar amb la nostra desgana per comprendre ningú."

"Incerta glòria"
Joan Sales

divendres, d’octubre 19, 2007

Perdre amb el canvi

Després de la invasió

Baixo per Balmes i veig que al portal d’on vivia el Valentí hi ha un cartell anunciant que un pis es lloga. Nosatàlgia. I sovint no sabem què fer-ne, de la nostàlgia. És així que prenc nota del telèfon i es tracta efectivament del pis del meu poeta. La informació que no coneixia és que quan el Valentí el deixà fou allà on Pasqual Maragall hi instal·là la seva oficina provisional d’expresident de la Generalitat. Santa Maria dels estels! El cel clama venjança! Cal una reconquesta immediata dels espais sagrats que els heretges profanaren. Quedem amb la noia que m’atèn la trucada que l’endemà podré vistar-lo. Després de la invasió encara hi queden paraules ben posades, una dignitat en les parets i en l’aire que cap mal pas no ha pogut agenollar-la. Ens trobàvem quasi sempre als restaurants, amb el Valentí, no érem gaire de fer-nos visita a casa. Però sovint quan parlàvem per telèfon em deia que era a l’habitació o a la biblioteca o a la sala i ara hi passejo i és com resseguir amb la punta del dit el relleu d’aquelles converses. Tot és buit i hi ha eco però en aquest armariet hi guardava els seus llibres i aquí hi tenia la taula d’escriure amb el bust de Churchill. Àuria mítica desnonada. Where have you gone, Joe DiMaggio? A nation turns its lonely eyes to you. De vegades passava amb el taxi a recollir-lo a casa. Quan plovia i costava de trobar-ne. “Bon dia. A Via Veneto, siusplau. Gràcies”. Eren les úniques ocasions que em posava corbata. Demano a la noia que em deixi sol i se'n va. Dobles vidres als finestrals per combatre el soroll infernal de Balmes. Potentíssim aire condicionat. Aquí hi havia el sofà i alguna vegada havíem pres xampany mentre esperàvem l'hora de sortir a sopar. El passadís és llarg, hi havia prestatges i llibres. Es fa l'hora de marxar. Després de la invasió una idea de civilització ha tornat a recórrer la teva casa.

Salvador Sostres
Avui
dijous 18 d'octubre de 2007


L'article va aparèixer el mateix dia que l'Albert Boadella anunciava que Els Joglars no tornarien a actuar mai més a Catalunya . Saber que Valentí Puig ha deixat Barcelona i que no podrem gaudir més dels magnífics espectacles d'Els Joglars, són dues molt males notícies.

I crec que si al Valentí Puig l'ha de substituir el Víctor Aleixandre, i a l'Albert Boadella el Joel Joan, mal anem a Catalunya. Un finíssim escriptor i un excel·lent director per un lamentable pamfletari i un actor amb incontinència verbal.

Segueixo pensant en les paraules de Voltaire ...

dimarts, d’octubre 09, 2007

Kinzena Poetika 2007



arriba la tardor,
arriba l'octubre
arriba la Kinzena Poetika!!!

dilluns, de setembre 24, 2007

Coincidències raonables? El Nou Camp Nou


Allianz Arena, Munic
Herzog & de Meuron
projecte 2002



estadi olímpic, Beijing
Herzog & de Meuron
projecte 2003



estadi FC Barcelona
Foster & Partners
projecte guanyador 2007



Coincidències raonables?

diumenge, de setembre 23, 2007

Tardor

“Els calendaris tenyeixen de vermell les dates més assenyalades, però hi ha altres dates més íntimes, més personals, més discretes, que no per no pertànyer a la primera divisió no hem de celebrar.
Per exemple, el dia que ens vam conèixer, el dia que deixarem de fumar, el dia que finalment ens vam matricular a anglès o apuntar al gimnàs. Dates potser menors però imprescindibles com la d'avui, que després de molts mesos d'avarques i peu nu he tornat al calaix dels mitjons. I potser vostè que m'escolta haurà girat un pelet més cap a la dreta l'aixeta de l'aigua calenta a l'hora de la dutxa. I un tercer al restaurant ha renunciat a la fredor glacial del gaspatxo per refugiar-se en el si però no d'una cremeta tèbia de verdures. I el previsor ja ha trucat al de la calefacció perquè la repassi, i ves a saber si avui soparem encara a la terrassa, perquè saben, ja és tardor.
I tardor vol dir una Andorra entre gelat i torró, entre llana i nuesa, entre els fanalets de verbena i els llums de Nadal. I vol dir també un lent esblanquinament de la pell a l'espera del sol de neu. Els aparadors ja ens conviden a l'octubre, i per l'aire ronda un presagi de ceps, rovellons i ous de reig. Els llibres de text ahir impoluts, ja han superat les primeres lliçons. I els vidres es preparen perquè hi deixem coses dibuixades amb el dit sobre el nostre alè. A l'armari la samarreta cedirà el pas a l'anorac, i d'aquí a pocs dies els diaris ens diran que hem d'avançar una hora el rellotge. I llavors si que darem definitivament per acabat aquest estiu del dos mil set. El de rodalies, el del tauró Miracle, i el de la mort de massa gent maca.
Al llarg de la nostra vida viurem pocs començaments de tardor, posem cent cinquanta com a màxim? Però el miracle és que cada any vivim la memòria dels ja viscuts, i és en aquest moment on aquests tebis dies de setembre són els dies de molts setembres, i la vida sembla eterna.”

Joan Ollé
El Cafè de la República
Catalunya Ràdio
divendres 21 de setembre de 2007

dilluns, de setembre 17, 2007

Xarranca

xarranca a l'interior de la còlonia industrial
de New Lanark (Escòcia)

M'agradava molt jugar a la xarranca amb palets metàl·lics quadrats que lliscaven la mar de bé pel terra del pati, però no aconsegueixo recordar el nom que fèiem servir nantros. Em ve al cap oxis, però no n'estic segur. Hauré de treure la pols a la memòria dels companys de joc.

Seguretat

«On s’engage et puis on voit»
Napoleon



«Tú y yo sabemos que el mundo se adormece por falta de imprudencia»

Jacques Brel davant de la tomba del seu amic Jojo



«No hay atractivo en lo seguro. En el riesgo hay esperanza»
Tàcit



«Une idée qui n'est pas dangereuse ne mérite pas d'être appelée une idée"
Oscar Wilde



gràcies a Javier Ortiz

dimarts, de setembre 11, 2007

El dia de la ràbia

El dia de demà va ser durant uns anys el dia de la reivindicació. Alguns heroics ciutadans llançaven unes quantes octavilles i es perdien enmig de la nit abans que la rància policia política del franquisme els detingués. Després va venir l'eufòria democràtica i, davant d'una estàtua commemorativa, se sentien aplaudiments per a tothom.
Però des de fa uns anys, l'Onze de Setembre és el dia de la ràbia. Legítima si vostès volen, però ràbia al capdavall. L'Onze de Setembre és una jornada d'afirmació sobre la negació. Hi contribueixen les badades governamentals, la catalanofòbia ambiental i fins i tot la Federació Espanyola de Futbol. Qualsevol cosa serveix per deixar que s'instal.li la idea que millor sols que mal acompanyats. El que no està tan clar és que pel fet d'estar sols les coses anirien millor.
A mi no em preocupa l'independentisme. Em sentiria també a gust en una Catalunya independent que no fos totalitària. L'independentisme, avui, ni tan sols és una ideologia. L'independentisme és la pulsió lògica d'aquells que se senten nacionalment maltractats. I jo, la veritat, no és que consideri que Espanya m'hagi tractat gaire bé, ni com a contribuent ni com a parlant ni com a ciutadà. Però tampoc m'agrada aquesta convicció tan estesa que Catalunya és collonuda i els governs espanyols són uns catalanicides. De gent bona n'hi ha a tot arreu. I em sap greu aquesta tendència dels independentistes a crear malvolença contra el conjunt de la societat espanyola sense destacar els còmplices catalans de l'actual situació. L'independentisme és la malaltia infantil d'una incapacitat: la de crear poders econòmics, culturals i associatius potents que irradiïn la seva influència sobre Espanya i sobre el món. Demà serà el dia de la ràbia i se'ns dirà als ciutadans sense recursos que odiem tot allò que representa Espanya. Però no se'ns dirà que una bona part de la humiliació permanent ve de poders econòmics catalans que fa temps que han renunciat al seu paper de lideratge nacional. Mentre els independentistes exigeixin més a un ciutadà que als directius de La Caixa, és senyal que hi ha més tàctica que estratègia.
(...)

Joan Barril
Els dies vençuts
El Periódico
10/09/2007

divendres, de setembre 07, 2007

Rugby World Cup 2007



Mentre escric aquestes línies Argentina està guanyant a França per 17 a 9 el partit inaugural de la Copa del Món de Rugby que es jugarà a França amb escapades a Escòcia i a Gales.
Vint seleccions intentaran arribar a la final de París del 20 d'octubre en un campionat que es presenta apassionant i obert. A part dels clàssics com Sud-Àfrica, Escòcia, Gales, Nova Zelanda, Anglaterra, França, Argentina, Samoa ... em sorprèn trobar seleccions tals com Portugal, Geòrgia o Romania.

Ara serà qüestió de buscar cadenes que n'informin i que emetin algun partit (s'agraeixen pistes), i sobretot llistar els pubs (s'agraeixen suggeriments) on sigui possible seguir alguns dels partits més importants. I pensar que el dia que vaig arribar a Edinburgh, Escòcia i Sud-Àfrica jugaven un amistós a Murrayfield! Ja se'm feia estrany veure tantes banderes i samarretes sud-africanes anant de l'aeroport cap al centre ...


.

dijous, de setembre 06, 2007

Forth Bridge

De petit tenia un llibre il·lustrat que parlava dels trens del món. En una de les pàgines hi havia un gran dibuix d'un pont immens, fet de milers de barres de ferro que convertien el tren que el travessava en liliputenc. Sabia que era al Regne Unit però amb el temps vaig oblidar on, i de mica en mica va quedar arxivat a la memòria.

M'agraden les grans estructures metàl·liques que els enginyers van aixecar al segle XIX, són obres sinceres, atrevides, bellíssimes, immenses enfront d'una arquitectura que s'havia esgotat en si mateixa i que encara no albirava la revolució de principis del segle XX.
Sempre que viatjo procuro recercar aquestes grans obres en forma de mercats, estacions de tren, ponts, hivernacles ... Recordo la visió del Canal de Suez travessant el desert on els vaixells semblava que naveguessin pel damunt de la sorra, el pont de Brooklyn a Nova York, el preciós mercat del Born, la tardana estació de Milano Centrale, els ponts austers de les línies de ferrocarril catalanes ...

Poc m'esperava trobar-me el pont que em va meravellar de petit als voltants d'Edinburgh, poc m'imaginava que la seva visió fos tant impactant i elegant a la vegada, envoltat d'un paisatge de gran bellesa. La primera visió va ser nocturna, on el vermell que el caracteritza lluïa amb intensitat, la segona va ser un matí clar i lluminós on ressonava cada cop que un tren el travessava, i la tercera va ser dalt del tren que em portava cap a St Andrews, amb els ferros rovellats a tocar. Quina meravella!

dissabte, d’agost 18, 2007

"Boni" 2

Ahir vaig menjar-me un boni. És un pastisset fet de pa de pessic, xocolata i confitura de maduixa; aquests pastissets feren les delícies de la meva infància. Ho dic en plural perquè de fet comprava la versió doble, que en deien boni 2: sempre 2, sempre el doble; de ben petit tenia ja claríssim que si n’hi havia 2 era molt millor que 1. No ens els acabaran, aquests sociates! Crec que una vegada vaig escriure a Panrico proposant que en fessin de triples, però no em respongueren mai. Va ser estrany tornar al boni doble. Sempre és estrany tornar a coses que ja no segueixen el curs del teu riu, que ja no et duen a cap conclusió. Hi hagué un temps que el boni 2 era el meu plaer i creia que sempre menjaria bonis dobles. Llavors menjar-ne era el desig de menjar-ne més, tenia a veure amb la meva edat i amb els meus hàbits, amb la meva imaginació i amb la meva felicitat. Col·leccionava els cromos que venien de regal i tenia tots els àlbums. El boni 2 d’ahir va ser en canvi una illa dins del riu: sense futur ni conclusió ni continuïtat. Sense desig de menjar-ne més, sense que formi ja part de la meva imaginació. Té sempre un punt de tètric tornar a emocions que ja no contenen cap esperança, que ja no poden imaginar-se el demà. Phantom figures on the dust. Ja no col·lecciono cromos i els restaurants que he conegut són molt millors que aquestes llaminadures, i m’han multiplicat la imaginació i la felicitat i sempre dic que El Bulli és la metàfora de la solució universal. Boni que t’he superat per totes bandes, que ja no signifiques res per a mi i ets només una terrible miscel·lània de substàncies que se les inventà el diable, quasi se m’escapa una llàgrima tenint-te a la mà i sense poder retrobar aquella antiga, preciosa, total felicitat de quan t’estimava tant.

Salvador Sostres
Avui
18 d'agost de 2007

dijous, d’agost 16, 2007

Repoblar Barcelona

No sé si va ser l'Álvaro, el Trallero o el Monzó qui va proposar repoblar el centre de Barcelona amb índignes, en un programa de reintroducció d'espècies autòctones semblant al de les llúdrigues o al dels ossos del Pirineu.
Es podria començar amb petits grups que poc a poc s'anessin aclimatant entre els turistes, i un cop arrelats fer augmentar les poblacions per aconseguir estabilitzar les colònies i fer aparèixer de nou les espècies autòctones. Al principi se'ls hi haurien de fer arribar els subministres amb transports especials, però amb l'increment de la població podrien reconvertir algun Starbucks o algun Zara en un comerç de proximitat o en un bar on coneixessin els fonaments rudimentaris de la cuina autòctona. La pressió per a aquestes noves comunitats seria fortíssima, però de ben segur que en temporades de baixa presència turistil podrien assentar-se i veure'ls passejar de nou pel carrer.
Dimarts matí vaig ser al centre de Barcelona per feina, d'aquí aquestes reflexions.

dissabte, de juliol 28, 2007

De campanes i vaques

La Cerdanya sin campanas ni vacas
| 27/07/2007 - 16:16 horas
Manuel Trallero
de la sèrie d'articles "Vacaciones con mamá"
www.lavanguardia.es

HOJA DE CALENDARIO: Hace 321 días que Salvador Sostres debe 80 euros en la coctelería "Ideal". Se ruega a sus distinguidos amigos Valentí Puig, Macià Alavedra, Lluís Prenafeta, Vicent Sanchis, etc.… a los miembros de la fundación "Catalunya Oberta" y a …

Vamos hacia la segunda residencia, la Cerdanya inodora, incolora e insípida, hacia el parque temático, hacia la Cerdanya de cartón-piedra, un Pueblo Español ficticio, una mentira, un simple decorado, una Cerdanya virtual, un Cerdanya-Barcelona, en dónde se van apagando uno tras otros los soplos de vida, y en donde solo van a quedar unos cuantos nativos dispuestos a inclinarse delante de los colonizadores barceloneses, a realizar la oportuna genuflexión a una pandilla de pijos de platea, a ponerles, en invierno la nieve de los cañones debajo de las tablas de sus esquís y los campos de golf allá donde hagan falta y en medio grúas y más grúas haciendo casas. La última, but not the last, la trae prendida a vuela pluma el periódico "Regio 7" en su edición del pasado domingo. El titular es espeluznante: "Els tocs de les campanes de la Cerdanya enmudeixen per no molestar els estiuejants" "Los veraneantes" es un concepto del paleolítico inferior, no es ni siquiera una clase social es una casta. En los pueblos de mi infancia se organizaban partidos de fútbol entre los miembros de la colonia de veraneantes y los nativos del pueblo. Era una atracción de la fiesta mayor, una de tantas. Solo había un club social, para "los veraneantes" en que no podía entrar los del pueblo, como los negros no podían subir en la parte delantera de los autobuses, en el sur de los EE.UU, reservados para los blancos.

Ahora continúa habiendo "veraneantes" que gozan de prebendas, de privilegios ancestrales, uno de los cuales es hacer callar las campanas de las iglesias. Un privilegio que hasta sólo ostentaba la señora Pilar Manjón cada 11-M. La empresa Rifer S.L. encargada de la instalación y la conservación de las campanas de buena parte de la comarca ha reconocido que si, que efectivamente las campanas no suenan durante la noche, ni dan los cuartos ni dan las horas…porque lo habían solicitado (¿exigido?) los veraneantes. En algunos lugares la desconexión se produce a las nueve en punto, en otros en cambio se alarga hasta las doce de la noche. Pasados los meses de verano las campanas vuelven a funcionar las 24 horas al día sin que ello, por lo visto, cause la menor molestia a los habitantes de estos pueblos.

Pero no es esta la única modificación que exigen los invasores. A los procedentes de la ciudad les molestan las vacas. En ocasiones son los habitantes de los campings, que no suelen ser otra cosa que una forma de barraquismo encubierto, quienes se quejan del sonido que los badajos producen en las esquilas que prenden del cuello de los animales. Es el tipo de persona que habla de "caballos" cuando en realidad casi toda la cabaña excepto algunas machos sementales está compuesta por yeguas que lucen una evidente estado de preñez. Los campistas no pueden dormir y a los habitantes de las urbanizaciones se han quejado de que las vacas desprenden un olor que no es de su gusto. Así que las vacas se han tenido que alejar de los "veraneantes" para no molestar. Esta forma de colonialismo –que es de lo que se trata- va a convertir a la Cerdanya en un erial, un secano sin una sola mancha de verde. Pero lo peor es se va a perder un tipo de vida por aquello tan catalán de que "quien paga manda" Y esos sí que no, mamá.

dimecres, de juliol 25, 2007

Proust


gràcies per la foto, Tina

la Pantera Rosa és per a moltes generacions el que la magdalena va ser per a Proust!

diumenge, de juliol 22, 2007

Viatjar

Aquests dies de juliol és boi impossible evitar que les converses es centrin en escapades, viatges, ciutats, itineraris, avions ... Reconec que és interessant conèixer les eleccions dels meus amics, coneguts i saludats, i els motius del perquè la Índia, París, Escòcia, el Salvador o Vilanova de Sau. Però l'única cosa que aconsegueixen aquestes converses és la d'encetar les ganes de marxar també, i ja!

Com a bon autònom, controlar el calendari és una tarea titànica, i m'és difícil planejar una escapada amb temps. Però ser autònom també permet buscar mesos més propicis i acollidors, en el meu cas m'encanten les darreres setmanes de setembre, quan les ciutats retornen al seu estat habitual i la tardor s'ensuma arreu. El problema és aquesta espècie de travessa estival on tot s'esgavella i tothom toca el dos, es fa eterna. Paciència estoica que el setembre és aquí mateix!

divendres, de juliol 20, 2007

Temps dolents per a la llibertat d'expressió

"No estic d’acord amb el que dius, però lluitaré fins a la mort per que ho puguis dir"
Voltaire (1694-1778)

- Censurada la portada del programa de la Festa Major de Sant Pere de Riudebitlles perque hi surt una grua.



- Segrestada per un jutge de l'audiència nacional el darrer número de la revista El Jueves


divendres, de juliol 13, 2007

Amagar la mort

Quan la meva àvia va morir tenia sis anys, i després de la cerimònia vaig estar dret a la plaça de l'Església al costat del meu pare, el meu germà i els altres homes de la família, rebent el condol del poble que jo no entenia massa bé què volia dir.

Quan el meu avi va morir tenia deu anys i una altra vegada vaig rebre el condol i les paraules amables dels veïns i parents a la plaça. Després vaig pujar al cementiri amb els meus pares i vaig veure com entraven la caixa al nínxol, i com per fer-ho havien de remenar el taüt de la meva àvia. Un parent va voler obrir la caixa i vaig veure fugaçment l'esquelet emmortallat de l'àvia de la qual m'havien parlat tantes vegades i no vaig arribar a conèixer.

D'adolescent, la Festa Major sempre s'acabava pujant a Sant Jeroni de matinada després del darrer ball a l'envelat, on esperàvem la sortida del sol pel darrere de les muntanyes de l'Ordal. Des del turó veiem al davant el cementiri i la majoria del nínxols plens de noms familiars escrits als marbres freds.

Després he caminat pel cementiri de la Süleymaniye a Istanbul, pel Brion a San Vito d'Altivole
, pel de Montjuïc de Barcelona, per la ciutat dels morts d'El Caire, pel cementiri jueu de Cracòvia, per la vall de Josafat de Jerusalem, pel cementiri multinacional d'Alexandria, pel de Verano a Roma, pel jueu de Fes, pel d'Arlington a Washington, pel petit cementiri de Taüll, pel de Portbou a la recerca de Benjamin o pel de Roquebrune per saludar Le Corbusier.

La mort forma part de la vida però darrerament sembla que volem evitar qualsevol contacte amb ella, tapar-nos els ulls per negar que som mortals i ignorar que l'única certesa que tenim al nèixer és que algun dia morirem, i que els que ens envolten també ho faran.

He pensat tot això després d'assistir al dolorós enterrament d'una persona estimada i descobir com el cadàver ha estat invisible la major part d'aquests dies de trànsit. Cap dels deu néts de la morta ha estat present en la cerimònia i en la posterior visita al cementiri de Montjuïc. Diuen els pares que volien evitar disgustar-los, i he recordat orgullós quan amb sis anys estava plantat a la plaça de l'Església com un home més de la família, rebent el condol de la gent.

dimecres, de juliol 11, 2007

Avaros y sin embargo suicidas (o la destrucció del territori)

Félix de Azúa

Una vez superado el pueblo mundialmente conocido como La Pera, dejarás a tu izquierda el viejo lupanar amarillo tan chulo como un fotograma de Wim Wenders; entonces tomas a la izquierda por el desvío de Serra de Daró procurando que no te aplaste un tráiler polaco. En el momento de superar la cresta previa al cruce de Foixá, verás que se abre un panorama excelente, sobre todo cuando sopla la tramuntanita y todo luce como en un Memling. Hasta ese momento, el turista ha cruzado poblachones crecidos a velocidad vertiginosa en los últimos diez años, enterrados por naves industriales, almacenes ruinosos, alpendres de Uralita, basura industrial, camionetas oxidadas y chalets de infame construcción para munícipes. Es un tramo abrumador con una vía nacional, la que cruza Celrá y Bordils, siempre atestada gracias a los camiones y a los semáforos impuestos por ayuntamientos que se negaron a permitir circunvalaciones. Son vías de línea continua ideales para el conductor local montado en una moto o en un cochecito con tuning. Te parece estar viendo la publicidad de la tele.

Por el contrario, desde la carretera de Serra, tras el desvío y el descrestar, divisarás un panorama casi intacto, respetable. Los campos ordenados y fértiles se extienden hasta el mar en dameros que sugieren trabajo y riqueza. La línea del horizonte la forman el femenino perfil del Mongrí y las peladas islas corsarias del Estartit. Es un paisaje que da idea de cómo pudo ser el Ampurdán de la invasión napoleónica y de cómo ha sido sistemáticamente machacado por todos los gobiernos (fascistas, nacionalistas, socialistas, conservadores o secesionistas) y por todos los ayuntamientos en sus complicados apareamientos, hasta hacerlo desaparecer. La causa de tan portentosa unanimidad en la destrucción es sencilla y rotunda: el dinero, el parné, la pasta. Aquí no hay ideología que valga, sólo codicia.

Un país raquítico, con una incultura secular, sediento de todo lo que se atribuía a "los europeos", desde las gabardinas hasta el bidet, y con una clase dirigente que no haría mal papel en Liberia, no ha dado más de sí en los dos últimos siglos. Las costas valencianas, gallegas, catalanas o andaluzas han sido laminadas sin misericordia. Cierto que hay también una cierta matización en el desastre, según sea la región; sin embargo, ese cromatismo lírico es un considerable misterio. De momento, ningún historiador o sociólogo ha sido asaltado por la curiosidad de investigar la España plural de la codicia. Un asunto tan interesante...

¿Ha sido el mayor grado de barbarie lo que ha creado en Murcia esos monstruos que sólo encuentran pareja en los secarrales de La Mancha? ¿El gen morisco? ¿Será la venganza del arroz lo que ataca con flatulencias dolorosas todo el Levante y su urbanismo excremencial? ¿Es el metódico destrozo catalán más sensato que el que asuela la costa asturiana, gracias a la herencia noucentista? ¿A la protección de la Moreneta sobre tanto varón célibe y ahorrativo? ¿Y qué decir del espanto de las rías cocainómanas? ¿Ataques de la gaita paranoica? ¿De la empanada alucinógena? Algún día alguien estudiará el episodio de salvajismo más interesante de la Europa de posguerra, sólo igualado por la Sicilia del cemento y la heroína (inyectable). ¿Cómo fue posible que el franquismo se prolongara tantos decenios hasta dejar el país convertido en una sartén donde hierven de sed los rascacielos vacíos? ¿Quién lo sustentó, a quién enriqueció el caos y el expolio?

Que los ciudadanos apenas cuentan en la política española es bien sabido y explicable dada la peculiar herencia eclesiástico-castrense del país, así como la no menos curiosa biografía de sus dirigentes jamás editada. A pesar de todo, que no se haya producido alguna corrección democrática en nuestro tradicional despotismo, sino quizás todo lo contrario, desconcierta. El equipo que gobierna en el Ayuntamiento de Barcelona, por poner un ejemplo, ha sido elegido por un veintitantos por ciento de la ciudadanía, pero, viendo actuar a los ediles, se diría que lo respalda el ochenta por ciento, como a Sarkozy. Una mayoría de ayuntamientos que han logrado componerse son el hijo putativo de negocios y pactos perfectamente opacos y por completo ajenos a los programas de los partidos. La ciudadanía sabe que tales bastardías son consecuencia de la más cruda codicia, pero no puede oponerse a ella, no tiene medios y sabe que en las próximas elecciones volverán a las andadas. Por eso va dejando de votar. También es cierto que, aunque pudiera oponerse, quizás tampoco lo haría, como han demostrado los protectores de la mafia del ladrillo en las últimas municipales. En España, la ideología política, como la fe religiosa de hace unos años, es el disfraz que dignifica la más cruda explotación económica y el exterminio del insumiso. En este punto, la España plural es una.

La zona geográfica que nos sirvió de entrada y sobre la que Pla escribió algunas de sus mejores páginas ha sido para mí como el hijo de un matrimonio amigo al que has ido viendo crecer sin participar seriamente en su vida. Le has visto pasar del potito de zanahoria al cochinillo asado como en una secuencia de diapositivas. Así que, aunque sus padres lo tengan por un cráneo privilegiado y la flor de Olmedo, uno sabe la verdad y no le ciega ni el sentimiento, ni el interés, ni el orgullo. Cuando lo conocí de niño aún guardaba un aire de criatura rústica, algo bruto, pero de buena madera, un muchacho con ilusión por no morir tan idiota como sus padres y abuelos. En la actualidad es un anciano que no sabe despojarse de la ropa infantil y simula bailar el twist, como en los viejos tiempos, cuando ya le conviene la danza macabra de Saint-Saëns. Dio el primer estirón con la masificación del turismo y las segundas residencias que brotaron como hongos venenosos en los años setenta. Los servicios y la pequeña industria consecuentes lo pusieron en la edad adulta, pero luego ya no hizo nada más y se dispuso a gozar de lo conquistado con aire de galán verbenero, se acomodó a la haraganería nacional. En la actualidad, unas carreteras que construyó Primo de Rivera para las diligencias soportan el paso de millones de vehículos entre los que se cuentan miles de camiones de hasta ocho ejes, pero también ciclistas y tractores, una belleza argelina. Al nene del Ampurdán todo se le ha quedado pequeño, pero persiste en el gesto de estar esperando a que las suecas se sienten a comer una ensalada por ver si liga y les saca unos duros para Varón Dandy.

El viajero que ha constatado cómo las zonas turísticas de Francia, de Inglaterra, ¡incluso de Italia!, mejoraban con el tiempo, eliminaban los restos de barbarie, añadían silencio y verdura a las zonas residenciales, se civilizaban y organizaban racionalmente separando lo industrial de lo turístico, lo agrícola de lo urbano, aunque se perdiera la pátina arcaica y romántica, se pregunta por qué en España el desarrollo y la riqueza han de dar siempre como resultado la hecatombe, el triunfo de lo cafre y de lo cutre. ¿Será por un atávico temor a la miseria acumulada durante siglos de bocio y malaria? ¿Por la inexistencia de una educación sensata, la cual, por cierto, ha ido empeorando de legislatura en legislatura? ¿Será el catolicismo, su desprecio de la vida terrena y su respeto por los depósitos bancarios? ¿O el nacionalismo y el hábito de esconder los billetes de quinientos bajo la bandera? ¿Qué componente de todas las regiones españolas es el que nos condena a vivir peor cuanto más ricos somos?

No todos, por supuesto, no estoy loco. Quienes vivieron en la más completa desesperación durante generaciones ahora gozan de una situación confortable. Las aldeanas ya no visten sayas y tocas negras como en los chistes de Forges, sino que exhiben estupendos piercings ombiliculares y se depilan los artejos pedestres. Los aldeanos ya no arrean la mula, sino que ponen a doscientos por hora el Golf. No obstante, eso también sucedió en la Francia, la Alemania y la Italia de posguerra, el paso de la miseria a la comodidad, pero con resultados opuestos a los nuestros. También allí se produjo un rápido enriquecimiento, pero no dio lugar al desbarajuste del territorio y al desierto de cemento.

El lugar infernal de la carne de cañón lo ocupan en España, ahora, los inmigrantes llegados por millones en los últimos diez años, justo en el momento de la explosión cementera. ¿Será esa la explicación? ¿La mano invisible del Zeitgeist está diseñando nuestro país para acercarlo a Quito, Turquía, el Magreb o Rumania, porque estamos creando un hábitat digamos que "mediterráneo" de igualados caracteres físicos y espirituales? ¿Está la Providencia diseñando un bloque urbano del sur, con un paisaje homogéneo, sin sobresaltos ni transiciones bruscas, desde Ankara hasta Algeciras, lo que explicaría, de paso, las quejas identitarias de los vascongados? ¿Sube Oriente y baja Occidente? En todo caso, me parece que nos ha tocado la china.

¡Qué extravagante, qué inexplicada condena la de los nacidos en el Mediterráneo, y que me perdone Serrat, que es un santo y no tiene la culpa de nada de todo esto!

El País, 10 de juliol de 2007

dissabte, de juliol 07, 2007

Victor Hugo a Gavernie

"Qu'est-ce donc que cet inexplicable, qui ne peut être une montagne et qui a la hauteur des montagnes, qui ne peut être une muraille et qui a la forme des murailles?
C'est une montagne et une muraille tous à la fois; c'est l'édifice le plus mystérieux des architectes; c'est le colosseum de la nature: c'est Gavarnie"

Victor Hugo
extrait: "Dieu", 1855

dijous, de juliol 05, 2007

Paradisos pirinencs


1 baixant del coll de Bujaruelo cap a Gavernie


2 davant del circ de Gavernie amb el salt d'aigua de 423m

3 ascendint per les parets del circ de Gavernie


4 caminant damunt la neu cap a la Bréche de Roland

5 un cop travessada la Bréche de Roland, als llacs secs.

6 caminant pels cingles d'Ordesa, cap a la fi de la travessa




dijous, de juny 21, 2007

L'estiu!


Criatures a l'estiu

A l'estiu, la manera de viure de la gent entra en el desordre més absolutament complet, però la incògnita de la qüestió comença quan es tracta de saber si aquest desordre és agradable o no per a la gent. Sembla que ho hauria de ser. Ho és? No ho sé pas. Ho sembla, però no en tinc cap seguretat. Fet i fet, la vida d'avui és així i cal acceptar-la tal com és.

A l'estiu, la gent queda desbordada i, parlant en general, els qui paguen els plats romputs són les criatures, que són els qui no hi tenen res a veure. La gent d'avui , malgrat la seva presentació plàcida i normal, té, en el seu interior, una cosa diabòlica: volen estiuejar, volen anar d'una banda a l'altra, volen trobar-se a tot arreu, entren, permanentment, en el desordre més complet, sempre tenen pressa i, a més, tenen criatures, com dóna el llit i com els sembla. Quan arriba l'estiu, aquesta manera de fer les coses, tan desorbitada, entra en la pura follia.


Josep Pla

“Les hores”

dijous, de juny 07, 2007

L'ou com balla


Avui és Corpus, i com cada any arriba L'ou com balla. Ja no es limita a dijous i al Pati de l'Ardiaca o al Claustre de la Catedral. Ara s'allarga fins diumenge, i ocupa altres patis i claustres del Gòtic com el Pati del Museu Marés, el Pati del Palau del Lloctinent, el Pati de l'Acadèmia de les Bones Lletres, el claustre de Santa Anna, el jardí de l'Ateneu ...

Corpus també marca l'inici de les festes del barris a Sant Sadurní d'Anoia i a Sant Pere de Riudebitlles, terres penedesenques.

(la foto l'he treta del web del Xavier Caballé)

dissabte, de juny 02, 2007

divendres, de juny 01, 2007

riudebitllencs d'estrena

cap de setmana d'estrena musical i pictòrica
dos riudebitllencs presenten disc i pintures al Vendrell i a Torrelavit
David Ribas i Cesk Freixas, Cesk Freixas i David Ribas

D A V I D - R I B A S
, p i n t u r e s
inauguració divendres 1 de juny, a les 8
del divendres 1 al diumenge 24 de juny del 2007
Sala Portal del Pardo
carrer Major, 20
El Vendrell, el Penedès

horaris:
de dimarts a dissabtes: de 17 a 20h
dissabtes i diumenges: d'11 a 14 h
dilluns tancat

C E S K - F R E I X A S
nou disc, "El camí cap a nosaltres"
presentació del disc en un concert en directe, gratuït
diumenge 3 de juny, 7 tarda
sala d'actes de Torrelavit, el Penedès

podeu fer un tast de les noves cançons,
conèixer el procés de gestació del disc
i la gira de concerts a la web
www.ceskfreixas.cat

bon cap de setmana de pre-estiu!

divendres, de maig 25, 2007

voteu voteu voteu

voteu en blanc, en negre, o amb la pinça al nas
voteu roig, verd, vermell, taronja, lila ...
voteu a favor, en contra
voteu per interès o amb generositat
voteu pel canvi o per la continuitat
voteu emprenyats, contents o convençuts
voteu impulsivament o reflexivament
voteu al matí, a la tarda, al vespre
voteu havent esmorzat, després de dinar, abans de sopar
voteu com sempre, o arrisqueu com mai

voteu voteu voteu
votar és un dret i és un deure

dimarts, de maig 15, 2007

L'enderroc del Cinema París

El gran Ramón Gómez de la Serna deia que així com hi ha gent de la protectora d'animals, ell es sentia protector de les coses, perquè els animals, nosaltres passem, i les coses queden, sent testimoni viu de qui van fer-les.

Vivim amb les coses que ens acompanyen cada dia, la Tour Eiffel, un quadre de Picasso o Miró, una cançó de Brel o un obridor d'ampolles. Algun dia algú va fer una cosa bonica i nosaltres bons hereus l'estimem, li traiem la pols i la conservem.


No sé quin any, a no sé quin arquitecte li van encarregar un cinema a la Porta de l'Àngel i ell va imaginar una elegant façana per al Cinema París. Una façana de no sé quin estil arquitectònic però que feia bonic i feia companyia, i que avui ja no hi és. Unes quantes excavadores i martells hidràulics s'han endut un trosset més de la nostra memòria. Però no patiu perquè d'aquí a poc allà mateix obrirà les seves portes una nova botiga de roba d'una gran cadena de tant bon gust arquitectònic com tèxtil.


Ja ho deia el poeta Foix, “M'exalta el nou, i m'enamora el vell”. Totalment exaltat passejo la vista sobre els cartells electorals dels partits que governen la ciutat.

Em trobo d'entrada amb el d'Erc que em diu “Treballem per a tu” i confonc l'eslògan amb la veu dels paletes que m'enderroquen el cinema.

La Imma Mayol des d'un somriure m'assegura que “Per sistema”, i penso en noves possibles noves víctimes. El Cafè de l'Òpera, el bar Marsella, el Palau de la Música...

Jordi Hereu amb cabell sobrevingut m'amenaça amb que té “Noves idees”, i em poso a tremolar per tots els cinemes de la ciutat.


Sé que sóc un malvat, que m'arrossega la nostàlgia, però penso en aquella llei que el ministre Jack Lang va aconseguir instal·lar al seu país, la Llei de la Memòria, que consistia i consisteix en respectar tot allò que el pas del temps ha anat constituint en paisatge.

Per favor, torna-la a tocar Jack, tot i que mai més no hi haurà un París que ens reuneixi.


Joan Ollé

El Cafè de la República

Catalunya Ràdio

dimecres 9 de maig

dimecres, d’abril 25, 2007

viatge a La Mina





Sovint ens n'anem a buscar nous horitzons a l'altra part del món, i ens n'oblidem que amb un cop de tramvia ens podem desplaçar molts móns enllà del nostre món més pròxim.

Matí de dimecres a un dels barris més famosos de l'àrea metropolitana de Barcelona, La Mina, a Sant Adrià del Besós. El motiu, visita d'obres al que serà la seva Biblioteca, un magnífic projecte de l'Alfons Soldevila i del David Soldevila, dos arquitectes singulars i amb una gran personalitat, vaja, que no projecten a la moda, i si amb un discurs propi coherent i vibrant.
La visita ha durat ben bé un parell d'hores, per un edifici en construcció plè de frenètics treballadors que es movien per tot arreu. L'interior és lluminós, clar i diàfan, i el que més sorprèn és com l'exterior, aquests carrers particulars pels seus llarguíssims edificis de finestres allargades i multicolors, entra dins l'edifici, i el que és més important, es dignifiquen. Mirar el barri de La Mina des de la Biblioteca ha estat redescobrir un barri estigmatitzat per les pàgines grogues d'alguns diaris. Carrers plens de vida, i una bellesa especial, viva, única, sota un cel blau i un sol magnífics.

Des de La Mina es veuen els edificis del Fòrum i els de Diagonal Mar, són una presència estranya, d'edificis silenciosos en contrast amb l'esclat de colors de les finestres plenes de roba estesa, ocells, bicicletes.
Poder amb el temps La Mina es convertirà en un barri de moda, patirà una transformació semblant a La Ribera o el Raval, i després d'una forta inversió pública per a dignificar els barris, els habitants de tota la vida hauran de marxar davant la forta pressió de nous arribats amb més poder adquisitiu buscant un lloc de moda. Perquè la Biblioteca no està sola ja que aquesta es troba emmig d'una nova rambla que arriba al mar, travessada per un ramal del tramvia i amb diversos equipaments en construcció.

Tornaré quan la Biblioteca estigui enllestida i funcioni, vull tornar a mirar-la plena de gent llegint diaris, estudiant o escoltant música, vull redescobrir el barri des dels finestrals per on entra sense complexes. La bona arquitectura és això, dialogar amb l'entorn per a dignificar-lo.

dimecres, d’abril 18, 2007

orenetes

Fa uns dies que sento el xisclar de les orenetes. Ara si, la primavera ja ha arribat ...

divendres, d’abril 13, 2007

Fugacitat d'abril


Josep Pla

“Les hores”


FUGACITAT D'ABRIL

Entrats ja en la primavera, apareix un curt espai de dies en què tot sembla agafar un aire indefinit i atònit, en què l'aire, lleugerament amorosit, però encara verd, jove i fresc, queda en suspens, com si no sabés què fer entre continuar el somni de l'hivern o deixondir-se definitivament. És un moment de deliciosa dubitació, un instant subtil de timidesa de la terra, aferrada encara a les vegetatives intimitats hivernals davant de la pressentida aparició de la llum espantosa, del sol salvatge i del xivarri humà que s'acosta indefectible. Així jo veig el nostre mes d'abril, el més fi de l'any de pur trencadís, el més fi, sobretot, perquè cap de les seves hores no s'assembla a si mateixa. Aquesta cosa fugissera i voleiadissa del mes d'abril, aquesta cosa aèria que tenen les seves hores, sobre les quals tot el que és evanescent s'esvaneix sobre l'escòria i el pes de la terra, és – quan s'arriba a una certa edat – una mica trista.


Encara plou. A la tardor plou d'una manera monòtona i somnambúlica. És una pluja que sembla instal·lada, asseguda sobre la terra – una aigua que té dies fixos. Ara tot té un punt de caprici. El sol fluix pugna per rompre l'opacitat dels núvols. De vegades apareix rossenc i brillant entre gegantins castells de núvols blancs, tocant amb una llum verdosa, una mica agra, el ruixat immediat. Altres vegades, voltat d'un espai immens de blau tendre, posa un tel de carmí sobre la ratllada pluja viva. Sovint, el cel de ponent és obscur, fosc, dramàtic; el de llevant, graciós, lluminós, absort en el seu mateix tendre hedonisme. Mentrestant travessada per l'espasa de color de palla del sol, cau una cortina d'aigua sobre les pinedes verdes, misterioses, tètriques. De seguida, quan para de ploure – plou i fa sol -, el verd dels pins s'abrillanta, s'envernissa amb aquella petulància una mica infantil que de vegades tenen, tocades per la llum, les coses modestes. Les puntes d'aigua sobre les pinedes fosques s'irisen. El mateix és visible quan la pluja se'n va en els hortets: les faves i els pèsols, els alls i les cebes, les pastanagues i les maduixes fan el seu petit acte de presència. Tot per l'abril, segueix la seva vida i té un esclat; fins i tot els xifrers, amb les quatre gotes, semblen més abotonats, més rígids i severs. I tot dóna el seu perfum meravellós, com un insospitat descobriment.

(...)

dilluns, d’abril 09, 2007

L'aeroplà del Raval

Si la memòria no em falla crec que vaig entrar al món dels blogs a través d'algun article del Vilaweb o de l'E-notícies. És possible que comencés llegint el blog del Carles Miró (+) i hi trobés referències al de la Teresa Amat (+). Poder aquelles van ser les portes per entrar al món de la Flaneuse i al de L'aeroplà del Raval, també al de la Chica con falda roja (+), el de l'Eva Braun, el d'Amqs (+) o l'incombustible Arcadi Espada entre molts d'altres.

Dic poder perquè la memòria és curta en això d'internet. Recordo perfectament el dia que vaig visitar Auschwitz, quan vaig llegir la Cartoixa de Parma o quan Centauros del Desierto em va impactar profundament, però em costa moltíssim saber quan vaig començar a navegar per certs móns de la xarxa.

Ara L'aeroplà del Raval tanca la barraca, de la mateixa manera que ho han fet d'altres blogs dels quals n'era assidu lector. M'agraden els blogs que parlen del món que els envolta, que aporten noves i fresques mirades de la realitat de qui els escriu, i que fugen del meliquisme i de la densitat mal entesa.

L'aeroplà del Raval ha estat sempre un dels meus favorits, i una mica el culpable de que em llancés a aquest món dels blogs amb aquesta finestra una mica polsosa on escric quan puc. Em sap greu que hagi arribat al final del trajecte (bé, sempre ens quedaran les seves fotos que parlen sobre tantes coses) però me n'alegro que hagi sabut posar punt i final de manera elegant a quaranta mesos de paraules fresques i punyents, delicades i divertides. L'aeroplà del Raval sempre tindrà un cadàver fresc i jove.

M'agradaria pensar que aquest final de L'aeroplà del Raval no és altra cosa que un punt i seguit, un pas endavant de la Tina cap a un altre projecte, una nova sorpresa per al seu cada cop més nombrós club de seguidors.

dissabte, d’abril 07, 2007

Mones!

L'obrador artesanal de cal Simón de Sant Sadurní d'Anoia en plena activitat ...

(no us perdeu el web!)

divendres, de març 16, 2007

Meritocràcia o paritat, amiguisme!

No estic gens d'acord en imposar la paritat a l'hora d'ocupar els càrrecs professionals. Sempre he cregut que els càrrecs els ha d'ocupar la persona més ben preparada per al lloc, qui més bé s'ajusta al seu perfil, la meritocràcia.

Però en el país de l'endogàmia, l'amiguisme i el neopotisme, parlar de paritat o de meritocràcia és una pura entelèquia.

dimarts, de març 13, 2007

La Gardunya


La Gardunya sempre ha estat aquesta terra de ningú emmig del Raval, un forat estrany ocupat per un aparcament desmanegat, envoltat pels darreres del mercat de Sant Josep, els edificis de l'hospital de la Santa Creu i les runes d'antics edificis no identificats. Als darrers temps s'hi han afegit bars i restaurants de plats escassos i preus indecents, plens de modernitat mal entesa.

Si hagués de triar un lloc on fer un projecte a Barcelona, aquest seria la Gardunya, el lloc és complex però articula peces i teixits potents. No caldrà que el faci ja que un concurs ha premiat a l'excel·lent arquitecta Carme Pinós amb una proposta que integra la nova seu de l'escola Massana i un edifici d'habitatges a una plaça alliberada de l'aparcament. Vistes les imatges de la maqueta i les perspectives la proposta és agosarada però crec que pot donar lloc a un espai agradable emmig del brogit del Raval.

Considero a la Pinós com un dels millors arquitectes actuals, i saludo amb alegria i curiositat cada nou projecte seu, llunyà de les modes efímeres que ho envaeixen tot, amb personalitat i respecte per l'entorn on aterra. Durant massa temps ha viscut injustament a l'ombra de qui va ser el seu espòs i soci, l'immens (en tots els sentits) Enric Miralles. Però el temps l'ha situada al lloc que es mereix, al mateix nivell de l'antic soci i marit ja que si Miralles aportava una certa força bruta, la Pinós era la responsable d'una delicadesa poètica magnífica. Quan la parella es va separar es va fer evident en singular força i poesia, fent l'Enric alguns edificis desmesurats i la Carme d'altres massa fràgils. Amb el temps la Pinós ha recuperat l'equilibri entre la força i la poesia, com testimonia la Torre Cube de Guadalajara (Mèxic).

dimarts, de febrer 27, 2007

Segones parts ... (Manuale d'amore 2)














Diuen que segones parts no són mai bones, i no hi estic gens d'acord. Hi ha milers d'exemples en què la segona part està al mateix nivell i fins i tot millora i madura la primera.

Reconec que em feia certa por veure la segona part de Manuale d'amore, Manuale d'amore 2 (capitoli successivi), tenia por de que una pel·lícula fresca, divertida i emotiva caigués en la paròdia de si mateixa, i diumenge acompanyat per part de la colònia italiana de Barcelona vaig enfilar cap el Verdi amb precaucions.

Una altra vegada quatre històries ben lligades, sentit de l'humor i uns excel·lents actors emmig d'una obra coral que recordava les millors comèdies italianes dels cinquantes i seixantes. Quatre històries emotives, plenes de vida i molta llum, sense buscar la pesada trascendència gavatxa però sense defugir el nus dels temes que tracta.

I una banda sonora magnífica, que acompanya, que emociona. Se'm va posar la pell de gallina al sentir a la Gianna Nanini cantant "Sei nell'anima" , i la cançó principal de l'Elisa, "Un senso di te", és sublim.

A gaudir-la!

diumenge, de febrer 25, 2007

Història d'una foto (i de les falses suposicions)

Jad Maroun (22 anys), Bissan Maroun (29), Tamara Maroun (26), Noor Nasser (21) i Liliane Nacouzi (22) es van haver de refugiar al centre de Beirut fugint dels suburbis bombardejats per l'exèrcit israelià. El 15 d'agost era el segon dia de treva i amb el mini descapotable taronja de Lana el Khali (25), membre de l'ong libanesa Samidoun que ajuda a la gent desplaçada, van anar al barri de Dahiye d'on eren originaris tots cinc a comprobar els danys a les seves cases. El vehicle no era la primera vegada que visitava aquell barri ja que a l'inici dels bombardejos havia servit per a evaquar molta gent, i després per a poder distribuïr ajuda als refugiats.

Spencer Platt va ser el responsable de la fotografia que ha guanyat el World Press Photo d'enguany. Ell mateix explica el què li va semblar que la foto explicava amb tota cruesa, el contrast entre el Beirut en guerra i el Beirut "estupendu", i tots ens ho vam creure, tants en vam escriure i horroritzar-nos per la frivolització del turisme de guerra.

Però resulta que al fotoperiodista se li va oblidar un petit detall, preguntar als ocupants del vehicle taronja per confirmar que les seves suposicions s'ajustaven a la realitat. I al no fer-ho tots ens hem cregut una mentida fruit d'una suposició.

El Jad, la Bissan, la Tamara, la Noor i la Liliane han demanat amb justícia que s'expliqués la realitat de la foto, i no les suposicions del fotògraf. I jo ho faig perquè vaig escriure en base a una suposició, no una realitat.

El World Press Photo reconsiderarà el seu premi a l'Spencer Platt? La foto no deixa de ser magnífica, però canvia radicalment la seva percepció amb les noves dades de qui en són els seus protagonistes. Quantes fotos ens mostren suposicions i no realitats, falsejant el que ens volen explicar?

dilluns, de febrer 19, 2007

He vist un cadàver al carrer

Divendres després de fer un mos al bar de La Central, vaig enfilar Floridablanca camí de l'aparcament del carrer Tamarit amb Urgell. Migdia boi primaveral, calor, i el ritme de la ciutat que tant m'agrada.
A l'arribar on el carrer es troba amb la ronda, un mosso d'esquadra dret mirava amb desgana els vianants que caminàvem amb ritme viu. Una cinta lligada als bancs i als arbres de la plaça del Pes de la Palla delimitaven malament un rectangle, i a dins, una mampara amb les sigles de la polícia rodejava un banc on una manta tèrmica tapava un cadàver. Un altre mosso observava un uniformat amb bata blanca que l'examinava. Un cotxe patrulla era sobre la vorera i els bancs fora del límit eren ocupats per gent que buscaven el sol. Cap curiós, ningú mirant el què passava, la manta no deixava endevinar si era un cadàver jove o vell, home o dona. La vida continuava més enllà de la cinta de la policia, poder eren ganes d'obviar la proximitat de la mort, d'un cadàver anònim al carrer.

dimecres, de febrer 14, 2007

Humberto Rivas al Mnac

"Lleida", Humberto Rivas, 1999

"Va ser a Espanya on la meva generació va aprendre que hom pot tenir raó i ser derrotat, que la força pot destruïr l'ànima, i que hi ha vegades que el coratge no obté cap recompensa. Això és sens dubte, el que explica per què tanta gent, tot el món sencer, sent el drama d'Espanya com una tragèdia personal"

Albert Camús
(amb motiu de la Guerra Civil Espanyola)

divendres, de febrer 09, 2007

Beirut


Una de les fotos que més em van impressionar de la guerra del Líban va ser aquesta de l'Spencer Platt que veieu penjada aquí.

Un dels barris del sud de Beirut devastats per les bombes i un grup de tafaners que van a veure el què ha passat. El contrast entre els que retiren la runa i aquests turistes de l'horror és impresionant. Quatre noies esplèndides en un descapotable vermell emmig dels qui ho han perdut tot, la complexitat d'un món, el libanès, fascinant com pocs.

Aquesta magnífica foto acaba de guanyar el World Press Photo, poder el premi més prestigiós de periodisme gràfic. Podeu mirar les fotos premiades des del 1955 aquí.


Gràcies a la magnífica
Guerra Eterna ...

(mirar el post del 25 de febrer, la veritat sobre la foto...)

dissabte, de febrer 03, 2007

Comença el Sis Nacions


Acostumo a avorrir els campionats de seleccions estil mundials de futbol, m'afarta tant de xovinisme nacional. Però hi ha una excepció, el Sis Nacions (abans conegut com a Cinc Nacions). De petit em passava les tardes dels dissabtes mirant els partits, i donant suport a Irlanda o a Escòcia. Quan Canal + va comprar els drets d'emissió es van acabar els Cinc Nacions però vaig intentar seguir-los pels pocs diaris que en parlaven. Amb l'internet la cosa ha millorat i em sembla que aquest any alguna cosa podré veure a la parabòlica i així poder estrenar la samarreta de la selecció irlandesa que em vaig firar aquest estiu.

Però lo fantàstic és que aquest any hi ha torna, el mundial de rugby on altra vegada veurem el nou món (Austràlia, Nova Zelanda, Sudàfrica...) contra el vell món (Anglaterra, França, Irlanda ...). M'encantaria escapar-me a Tolosa, a Montpeller o a Marsella a veure algun partit, però em temo que ja faig tard per a les entrades tot i jugar-se al setembre!

dimarts, de gener 30, 2007

Robert Capa

La meva passió per la fotografia va augmentar quan vaig descobrir fotògrafs com Robert Capa. M'agraden les fotos directes, despullades, dures, descarnades que saben arrancar un fragment de realitat. No suporto les fotos preparades, retocades, falses, artístiques...

Primer a Vilafranca, ara a El Vendrell i després a Tarragona es pot veure "Capa, aquí", una magnífica exposició sobre la desbandada republicana hores abans de que les tropes nacionals prenguessin Tarragona. És el relat d'un dia, el 15 de gener de 1939, una mostra de la desesperació d'aquells que fugien. El fotògraf és el Robert Capa, i reconstruint els contactes que es conserven s'ha refet la història d'aquell dia en que milers de civils van llençar-se a la carretera per fugir nord enllà, resseguint la N-340 al seu pas pel Penedès, amb la intenció d'arribar a Barcelona.
Carros carregats fins al capdamunt, vells esgotats, dones portant andròmines incomprensibles, i un paisatge d'hivern nítid sobrevolat per avions que metrallaven els que escapaven. Les fotos són delicades, respectuoses amb els qui escapen, però són contundents a l'hora d'explicar tanta tragèdia, el cor es glaça sovint al veure el pèlag de sang d'un carro esventrat o el somriure lluminós d'una nena que camina sense saber massa bé el perquè.

La majoria de les fotos són inèdites i van ser rescatades pels Querol a Nova York. Van estirar del fil d'alguna imatge inconnexa i es van trobar amb la fulla de contactes d'aquella jornada. Pare i fill han ampliat les fotos i han reconstruït els paisatges d'aquella fugida, paisatges encara avui presents i identificables. Les fotos són explicites, parlen clar i no costa gens pensar en el què va passar al Penedès un dia de gener de fa 68 anys.

Fins ara coneixia imatges de Robert Capa a la Guerra Civil, a Normandia, a Indoxina i a molts altres llocs. Gràcies a aquesta exposició i al seu excel·lent catàleg (una ganga de 20 euros) per a mi Robert Capa també és el fotògraf de la desesperació al Penedès, un relat moltes vegades escoltat a aquells qui van viure aquelles hores incertes.

dimecres, de gener 10, 2007

Torna la 500

Primer va ser l'Escarabat, després el Mini, i ara li toca el torn a la 500. Manquen nou mesos per veure un vehicle amb l'esperit de l'original però molt més econòmic que els seus companys d'aventura.
Fa quinze anys els carrers italians n'eren plens, ara és una gran sorpresa trobar-ne una. Quin gran cotxe!
 

Free Blog Counter