"Boni" 2

Ahir vaig menjar-me un boni. És un pastisset fet de pa de pessic, xocolata i confitura de maduixa; aquests pastissets feren les delícies de la meva infància. Ho dic en plural perquè de fet comprava la versió doble, que en deien boni 2: sempre 2, sempre el doble; de ben petit tenia ja claríssim que si n’hi havia 2 era molt millor que 1. No ens els acabaran, aquests sociates! Crec que una vegada vaig escriure a Panrico proposant que en fessin de triples, però no em respongueren mai. Va ser estrany tornar al boni doble. Sempre és estrany tornar a coses que ja no segueixen el curs del teu riu, que ja no et duen a cap conclusió. Hi hagué un temps que el boni 2 era el meu plaer i creia que sempre menjaria bonis dobles. Llavors menjar-ne era el desig de menjar-ne més, tenia a veure amb la meva edat i amb els meus hàbits, amb la meva imaginació i amb la meva felicitat. Col·leccionava els cromos que venien de regal i tenia tots els àlbums. El boni 2 d’ahir va ser en canvi una illa dins del riu: sense futur ni conclusió ni continuïtat. Sense desig de menjar-ne més, sense que formi ja part de la meva imaginació. Té sempre un punt de tètric tornar a emocions que ja no contenen cap esperança, que ja no poden imaginar-se el demà. Phantom figures on the dust. Ja no col·lecciono cromos i els restaurants que he conegut són molt millors que aquestes llaminadures, i m’han multiplicat la imaginació i la felicitat i sempre dic que El Bulli és la metàfora de la solució universal. Boni que t’he superat per totes bandes, que ja no signifiques res per a mi i ets només una terrible miscel·lània de substàncies que se les inventà el diable, quasi se m’escapa una llàgrima tenint-te a la mà i sense poder retrobar aquella antiga, preciosa, total felicitat de quan t’estimava tant.

Salvador Sostres
Avui
18 d'agost de 2007