dilluns, de juliol 31, 2006

Camí d'Innisfree

Proverbi libanès

Jo contra el meu germà;
el meu germà i jo contra el meu cosí;
el meu cosí, el meu germà i jo contra el desconegut.

llegit a La trappola

divendres, de juliol 28, 2006

Torna Quaderns

El mercat i la propaganda creen i promocionen l'arquitecte solitari, sense més arrels que el seu olfacte caçador, creador individual, necessitat d'una filosofia i un estil propis, reconeixibles, i autor genial d'edificis singulars.

Quaderns tractarà d'oposar-hi una figura d'arquitecte en què la capacitat i el mestratge personal són manifestació d'un saber col·lectiu, après, constituït al llarg dels temps, i en què la diferència individual forma part de les característiques de la comunitat.

part de la introducció del Quaderns d'arquitectura i urbanisme nº 249 que ha deixat de ser una recopilació de cromos per convertir-se en una revista de veritat.

(no poso l'enllaç perque la nova revista encara no es consultable, i l'antiga no val res)

divendres, de juliol 21, 2006

Aturar la bàrbarie

Trobo al blog del Nacho Escolar aquesta portada demolidora del diari britànic The Independent. A l'esquerra els països que demanen un alto el foc, a la dreta els que estan en contra ...

dijous, de juliol 20, 2006

Amos Oz

Es Hezbolá contra Israel y Líbano

AMOS OZ

EL PAÍS - Internacional - 20-07-2006



Muchas veces ha criticado el movimiento pacifista israelí las operaciones militares de su país. Hoy no. En esta ocasión, no se trata de una batalla por la expansión y la colonización israelí. No hay un territorio libanés ocupado por Israel. Ninguno de los dos bandos tiene reivindicaciones territoriales.

El miércoles de la semana pasada, Hezbolá emprendió un ataque cruel y no provocado contra el territorio israelí que constituía también un ataque contra la autoridad y la integridad del Gobierno libanés democráticamente elegido, puesto que, al atacar Israel, Hezbolá estaba apropiándose de la prerrogativa del Gobierno de controlar su territorio y tomar decisiones sobre la paz y la guerra.

El movimiento pacifista israelí se opone a la ocupación y colonización de Cisjordania. Se opuso a la invasión israelí de Líbano en 1982 porque era una operación que pretendía apartar la atención mundial del problema palestino.

Esta vez, Israel no está invadiendo Líbano. Está defendiéndose del acoso y el bombardeo diario de docenas de nuestros pueblos y ciudades y, para ello, está intentando aplastar a Hezbolá en sus escondites.

El movimiento pacifista israelí debe apoyar lo que no es más que un intento israelí de defenderse mientras sus operaciones estén dirigidas fundamentalmente contra Hezbolá y respeten, en la medida de lo posible, a la población civil libanesa (una tarea no siempre fácil, porque, muchas veces, los lanzamisiles de Hezbolá emplean a civiles libaneses como sacos terreros).

Los cohetes de Hezbolá proceden de Irán y Siria, dos países que son enemigos acérrimos de cualquier iniciativa de paz en Oriente Próximo. No se puede equiparar moralmente a Hezbolá e Israel. Hezbolá apunta contra ciudadanos israelíes estén donde estén, mientras que Israel ataca fundamentalmente a Hezbolá.

Las sombras siniestras de Irán, Siria y el fanatismo islámico se ciernen sobre los pueblos y ciudades que humean a ambos lados de la frontera entre Líbano e Israel y, al mismo tiempo, están aplastando a la sociedad civil libanesa, que acababa de liberarse, gracias a una lucha heroica, de años de colonización siria.

La verdadera batalla que se libra en estos momentos no está produciéndose, ni mucho menos, entre Beirut y Haifa, sino entre una coalición de naciones que buscan la paz -Israel, Líbano, Egipto, Jordania, Arabia Saudí- y el islam fanático, alimentado por Irán y Siria.

Si, como esperamos todos en Israel -tanto los halcones como las palomas-, la derrota de Hezbolá está cerca, los vencedores serán Israel y Líbano. Es más, es posible que la derrota de una organización terrorista islamista multiplique las posibilidades de paz en la región.

Amos Oz es escritor israelí. © Amos Oz 2006. Traducción de María Luisa Rodríguez Tapia.

dimecres, de juliol 19, 2006

dimarts, de juliol 18, 2006

Consolat de Beirut

No m'agraden les celebracions arrodonides, però és interessant recordar que Josep Carner fa 70 anys era cònsol a Beirut i va restar fidel a la República. Caldrà seguir amb atenció Carneriana que s'inaugura avui...

dilluns, de juliol 17, 2006

Haifa

No sé qui va escriure que de la mateixa manera que a les ciutats industrials la contaminació ofegava els pulmons, a Jerusalem les pregaries que flotaven pel cel de la ciutat ofegaven l'ànima. Jerusalem és una ciutat estranya, contradictòria, una suma de tots els mals del fanatisme i a la vegada una ciutat oberta a l'Altre.

Tel Aviv és la gran ciutat jueva, on els joves que fan el servei militar, i que són boi un terç de la seva població, passegen els cossos per places, platges i bars de moda. L'arquitectura racionalista dels anys 30 la fan una ciutat nova d'escala molt humana.

Haifa és la ciutat més desconeguda per l'estranger però la que es fa més familiar només arribar-hi. Ciutat portuària on hi ha una de les comunitats palestines (àrabs israelians) més grans d'Israel i on hi han passat tots els pobles que han envait aquelles terres. El Carmel és la muntanya que la tanca pel sud i des d'on es té una visió extraordinària del mar i de la Gal·lilea, on Óscar Niemeyer va dibuixar-hi un gratacels com a símbol de la ciutat i on la desconeguda religió dels Bahais hi té el seu centre mundial.

He fet servir un parell de vegades l'estació bombardejada ahir, i fa fredat veure imatges familiars. M'imagino que el tren de Haifa a Jerusalem forma part de la via que venia des de Beirut, que encara es pot resseguir el trajecte per terres libaneses i el túnel que travessa la frontera s'ha convertit en un reclam turístic, emmig d'un parc natural.

Haifa és un símbol del que podrien ser les ciutats d'orient pròxim visquent en pau, poder per això Hezbol·là la bombardeja.

diumenge, de juliol 16, 2006

Mango

A primera hora del matí buscava un transport que marxés cap a Beirut des d'una de les estacions d'autobusos de Damasc. Era l'únic occidental visible en aquell lloc que no sortia ni a la LonelyPlanet. Em van indicar un trasto vermell i després de pagar el bitllet vaig pujar-hi amb la meva motxil·la. Tots els ulls dels passatgers es van clavar en mi, però no eren d'hostilitat sinó més aviat de curiositat.
Va començar el viatge abandonant l'oasi de Damasc a través dels suburbis inacabables de la bellíssima capital Síria, enfilant les muntanyes del Líban cada cop més verdes. La carretera era plena de vehicles que anaven i venien i seguia amb la incertesa de saber què em trobaria a la capital libanesa. Era l'any 2000, la guerra s'havia acabat feia 9 anys i les tropes israelianes feia uns mesos que havien abandonat el sud del Líban, deixant com a record el bombardeig d'una central elèctrica a les portes de Beirut.
A l'alberg de Damasc la majoria dels hostes feien la ruta d'Egipte, o sigui baixaven per Síria cap a Jordània i continuaven a través del mar Roig cap el Sinaí. Però ningú havia estat a Beirut, i quan explicava les meves intencions molts em miraven amb ulls de sorpresa.
L'autobus enfilava els forts pendents fins que després d'una bona estona vam arribar a la frontera sirio-libanesa. Vam haver de baixar tots per a fer el visat, i el taulell corresponent era un formiguer de passatgers que desordenadament volien aconseguir el visat fos com fos. Una altra vegada era l'únic occidental, i la poca presència d'indicacions en anglès m'ho posaven difícil. De cop i volta una mà em va agafar el braç i el passaport i se'm va emportar a la finestreta, vaig témer el pitjor. L'home en qüestió va parlar amb el policia libanès i ràpidament m'hi van estampar el visat. El policia i el desconegut em van fer un gran somriure i vaig sortir a fora on gairebé tots ja eren al bus per continuar el viatge, i m'esperaven. Un nano em va oferir canviar lliures libaneses per dòlars, i amb cert respecte vaig efectuar allà el canvi sense saber si era bo o com diuen els italians, em "fregaven".
Vam començar el descens cap a la Bekaa i amb els ulls vaig començar a mirar si hi veia restes de la destrucció de 16 anys de guerra. Per a sorpresa i tranquilitat meva la primera cosa que vaig veure al Líban va ser un gegantí anunci de Mango al costat de la carretera amb una esplèndida mossa que ens somreia a tots.


p.s. Acabo d'escoltar que el darrer pont intacte que restava d'aquesta carretera acaba de ser tocat per les bombes

dijous, de juliol 13, 2006

Rèquiem per Beirut

Aquests dies estic llegint el llibre del Tomàs Alcoverro que recull 30 anys de cròniques periodístiques des d'Orient Pròxim. Em sembla que era l'any 1999 que vaig arribar a Beirut per primera i única vegada, on hi vaig conèixer l'Alcoverro qui em va convidar a esmorzar al seu pis de Hamra.
Des de petit sentia una certa fascinació per aquesta ciutat sense monuments i sense atractius especials, immersa en una guerra incomprensible, i la tenia ben amunt a la llista de prioritats de ciutats per conèixer. La vaig veure a la llunyania el 1997 quan em va semblar reconèixer-la des de la frontera israeliano-libanesa que no podia travessar. I la vaig veure per primer cop un matí de cel clar provinent de Damasc, després de travessar la vall de la Bekaa i les serralades del Líban i l'Anti-Líban.

Beirut em va captivar, i el Líban em va atrapar. El que havia de ser una estada breu per anar ràpidament a Aleppo es van convertir en gairebé sis dies d'estada que em van permetre recòrrer la ciutat i baixar fins al'altra banda d'aquella frontera on havia estat feia un parell d'anys.
La visita al Museu Arqueològic de Beirut va ser una de les experiències més emocionants que he tingut a la meva vida. L''audiovisual de l'entrada és la millor peça de la col·lecció i s'explica com es va salvar la col·lecció durant 15 anys de guerra i és que el museu es trobava a primera línia de front i la col·lecció no es podia moure.

He pensat tot això avui quan he vist que la destrucció indiscriminada torna a visitar aquesta ciutat maleïda per les guerres. També he pensat en la Safed de les muntanyes de la Gal·lilea on cauen mísils i on encara hi viuen sefardís expulsats de les nostres terres fa molts segles.

M'agradaria algun dia poder agafar el tren a Beirut i reseguir les vies que encara resisteixen en alguns punts per poder arribar a Tel Aviv, l'altra gran ciutat que em va sorprendre i atrapar. Avui mentres cauen les bombes a banda i banda de la frontera aquest somni sembla impossible.

dijous, de juliol 06, 2006

Premis Fad 2006

Aquest any els premis Fad d'arquitectura han canviat, el procés de selecció ha estat més pausat i enlloc d'entregar els premis a finals de juny ho han deixat per a l'octubre. Mirant la llista dels seleccionats es pot observar que aquest any hi ha una bona collita i serà difícil decidir-se per la millor obra. No em sorprendria que hi hagués un primer premi ex-aequo, on el Mercat de Santa Caterina seria un dels co-premiats.
A l'apartat de Ciutat i Paisatge hi ha com a finalista la polèmica intervenció a la muralla nazarí de Granada i que sembla ser té els dies comptats per la forta oposició veïnal.

Com ja ve sent habitual predominen els projectes institucionals pel damunt dels projectes de la iniciativa privada. En un periode de fortíssima activitat constructora com és la que vivim és un mal símptoma, o més aviat és el símptoma de que la majoria del que es construeix és infumable, i el més trist és que no hi ha res a fer.
 

Free Blog Counter