Mango

A primera hora del matí buscava un transport que marxés cap a Beirut des d'una de les estacions d'autobusos de Damasc. Era l'únic occidental visible en aquell lloc que no sortia ni a la LonelyPlanet. Em van indicar un trasto vermell i després de pagar el bitllet vaig pujar-hi amb la meva motxil·la. Tots els ulls dels passatgers es van clavar en mi, però no eren d'hostilitat sinó més aviat de curiositat.
Va començar el viatge abandonant l'oasi de Damasc a través dels suburbis inacabables de la bellíssima capital Síria, enfilant les muntanyes del Líban cada cop més verdes. La carretera era plena de vehicles que anaven i venien i seguia amb la incertesa de saber què em trobaria a la capital libanesa. Era l'any 2000, la guerra s'havia acabat feia 9 anys i les tropes israelianes feia uns mesos que havien abandonat el sud del Líban, deixant com a record el bombardeig d'una central elèctrica a les portes de Beirut.
A l'alberg de Damasc la majoria dels hostes feien la ruta d'Egipte, o sigui baixaven per Síria cap a Jordània i continuaven a través del mar Roig cap el Sinaí. Però ningú havia estat a Beirut, i quan explicava les meves intencions molts em miraven amb ulls de sorpresa.
L'autobus enfilava els forts pendents fins que després d'una bona estona vam arribar a la frontera sirio-libanesa. Vam haver de baixar tots per a fer el visat, i el taulell corresponent era un formiguer de passatgers que desordenadament volien aconseguir el visat fos com fos. Una altra vegada era l'únic occidental, i la poca presència d'indicacions en anglès m'ho posaven difícil. De cop i volta una mà em va agafar el braç i el passaport i se'm va emportar a la finestreta, vaig témer el pitjor. L'home en qüestió va parlar amb el policia libanès i ràpidament m'hi van estampar el visat. El policia i el desconegut em van fer un gran somriure i vaig sortir a fora on gairebé tots ja eren al bus per continuar el viatge, i m'esperaven. Un nano em va oferir canviar lliures libaneses per dòlars, i amb cert respecte vaig efectuar allà el canvi sense saber si era bo o com diuen els italians, em "fregaven".
Vam començar el descens cap a la Bekaa i amb els ulls vaig començar a mirar si hi veia restes de la destrucció de 16 anys de guerra. Per a sorpresa i tranquilitat meva la primera cosa que vaig veure al Líban va ser un gegantí anunci de Mango al costat de la carretera amb una esplèndida mossa que ens somreia a tots.


p.s. Acabo d'escoltar que el darrer pont intacte que restava d'aquesta carretera acaba de ser tocat per les bombes