dilluns, de novembre 28, 2011

Muntanyes enfarinades

les muntanyes del Pallars Sobirà des del Pallars Jussà
dimarts 22 de novembre

dijous, de novembre 24, 2011

El urbanismo político

article sencer

(...) Siempre hay que pedir cuentas políticas por lo que pudo ser hecho y no se hizo, no por las ensoñaciones de un mundo justo. Oponerse a una realidad que tiene alternativas es rebeldía; oponerse a una que no las tiene es simplemente inmadurez. Ya se ha dicho muchas veces que gobernar no es tener la capacidad de imaginar una sociedad perfecta, como hacen los adanistas, sino tomar decisiones concretas en circunstancias históricas concretas. Joseph Brodsky lo describió con humor: "La vida, tal y como es realmente, no consiste en una batalla entre el Bien y el Mal, sino entre el Mal y el Peor". Podemos llamar a esto pragmatismo o realpolitik, pero es solo urbanismo: en un solar triangular puede levantarse exclusivamente un edificio de planta triangular.

No es solo importante el solar, sino también los materiales de construcción con que se cuenta. La calidad del hormigón, la firmeza de las vigas y la solidez de los cimientos. Y a este respecto, hay un mensaje electoral en el que han coincidido todos los partidos nacionales, desde el PP hasta IU: España es un gran país, dinámico, imaginativo, laborioso y capaz. Yo miro a mi alrededor y no encuentro ese país por ningún lado. Encuentro un país ruidoso, gritón y bastante beato. Un país con una sociedad civil anémica y una capacidad asociativa lastimosa. Un país insolidario en el que muchos de sus ciudadanos defraudan a la Hacienda pública, creando una de las mayores bolsas de fraude europeas. Un país en el que los medios de comunicación son charangueros y sectarios. En el que la casta intelectual y artística languidece con mediocridad. En el que la clase empresarial no innova demasiado, prefiriendo el ladrillo a la tecnología. En el que la profesionalidad laboral, que nunca fue modélica, se deteriora gravemente, volviendo a los tiempos de la pandereta y la chapuza. Un país, en fin, que no es Alemania ni Noruega ni Francia.

Que un país así le cargue todas sus culpas a la clase política que lo gobierna no solo es siniestro y sainetero, sino que conduce al peor escenario para la izquierda: la negación de las lacras que deben ser corregidas. Si la única regeneración de la que hablamos es política, y no social, tendremos garantizado el fracaso de todos, pero sobre todo el de aquellos que aún confían en cambiar poco a poco el mundo. Porque para lograr que el Flatirion sea hoy ese edificio hermoso y fascinante que los turistas fotografían en Nueva York, fue necesario antes que el arquitecto tuviera claro cuáles eran el perímetro de su terreno y las limitaciones de su obra.

Luisgé Martín es escritor, autor entre otros libros de Las manos cortadas.

El País, 24 de novembre de 2011

divendres, de novembre 11, 2011

Sota la boira del Pallars


El Montsec d'Ares i el pantà de Terradets, tarda de divendres.

Divendres matí el sol de tardor tenyia de colors càlids els paisatges del Penedès, de l'Anoia, de la Segarra, de l'Urgell i de la Noguera. Després de les pluges de la setmana passada els camps de cereal verdejaven, al nord es veien brillar els cims enfarinats dels Pirineus, i els poderosos cingles del Montsec s'anaven perfilant mentre m'hi apropava.

Vinyes pallareses amb la col·legiata i el castell de Mur al fons.

Em fascina el Montsec, aquesta muntanya que s'alça d'est a oest com una muralla perfecta, amb dues cares ben diferenciades, i que limita la plana de Lleida amb les conques pallareses. Aquest divendres un cel blau i clar ajudava a retallar nítidament els contorns de la muntanya que acull el pantà de Camarasa, fins que a l'alçada de la font de les Bagasses, on el congost de Terradets talla el Montsec en dues parts (el d'Ares a ponent, el de Rúbies a llevant), núvols de boira queien pel damunt dels espadats per on flueix la Noguera Pallaresa.

El Montsec d'Ares i el pantà de Terradets, tarda de divendres.

Els túnels de la carretera em van portar d'un món on el sol feia brillar els colors tardorencs fins al món pallarès cobert per una boira espessa que arribava fins a les aigües del pantà de Terradets. El congost és el conducte entre dos móns, el de l'ordenada plana fèrtil d'horitzons llunyans, i el de les conques sinuoses plenes de petits nuclis enfilats a les muntanyes que escurcen la vista.

El congost de Terradets dividint el Montsec,
amb els camps verdejant després de les pluges.


Fins el migdia la boira no es va començar a desenganxar dels camps i dels arbres, de les persones i dels pobles. Es va anar aprimant de manera que el blau del cel cada cop es feia més fort enmig del gris general. A l'hora de dinar el Montsec i Terradets es tornaven a dibuixar majestuosos, i el Pallars recuperava els seus límits i els colors que la boira havia difuminat.

Vinyes pallareses.

Capvespre al Montsec i el pantà de Terradets.

dimarts, de novembre 08, 2011

La llengua de Gerard Quintana

Joan Daniel Bezsonoff
7 de novembre de 2011
e-noticies

No conec de res el senyor Quintana ni he sentit mai una cançó seua. El lector ja sap que m'agraden les veus d'antany com Luis Mariano, Frank Sinatra, Nat King Cole o Dean Martin. He llegit en aquest diari i d'altres moltes polèmiques sobre la llengua que parla el senyor Quintana a casa seua. Si m'ho permeteu, us donaré el meu parer sobre aquesta qüestió. Per mi un dels majors flagells de la nostra època és de voler jutjar els nostres avantpassats o els nostres contemporanis en un tribunal permanent amb, naturalment, un clar sentiment de superioritat. Tothom té raó i el veí s'equivoca. Vaig néixer a Perpinyà el 1963 i, com el 99% dels catalans del nord de la meua generació, el francès és la meua llengua materna. Tinc un avi rus, Mitrofan Tikhonovitx Bezsonov, la vida del qual vaig mirar de reconstituir a ' Els taxistes del tsar ' (Empúries) traduït al castellà ( Los taxistas del zar, Barril i Barral) que dominava el rus i el francès. No he conegut el meu avi rus i vaig haver d'aprendre tot sol, passat 40 anys, el seu idioma. El meu altre avi Joan Montalat, nascut al Rosselló, era d'ascendència empordanesa i sempre em va parlar en la seua llengua malgrat els retrets de mon pare, oficial de carrera, que no tolerava que el sogre transmetés al seu nét la llengua del país. ' Parlez-lui français ou vous n'en ferez qu'un con de paysan. ' (Parleu-li francès on en fareu un tros de cony de pagès de merda. ') Les meues dues àvies procedien del nord, del Rosselló i del Conflent. A casa meua, em parlaven francès. El català, l'he après, sense adonar-me'n, durant les vacances que passava a Nils a cals avis. Quan no entenia alguna paraula, en demanava la significació i la recordava per sempre. A vegades, algunes expressions em semblaven enigmàtiques. El padrí, quan s'enfadava, deia a la padrina ' me fas venir basca. ' Durant una colla d'any m'he demanat d'on podia sorgir aquesta mania als bascos...Vaig trigar anys, panys i cadaules (així ho deien els meus avis) abans d'entendre que el misteriós 'cafoll' era un ' ca foll ' (un gos enrabiat. ) Fa uns deu anys, un gran patriota català em va retreure que parlés francès a una noruega catalanoparlant. L'havia coneguda enraonant en francès i em va costar trencar el costum. La mateixa setmana, una col·lega em va muntar un escàndol perquè gosava parlar català en un institut de la república francesa. Des d'aquell dia, no em refiï de la gent que et donen lliçons. El català és una llengua ferida al Principat, malalta de mort a la Catalunya del Nord. La millor manera de convèncer la gent de parlar-la és de jugar amb ella a la manera d'un Màrius Serra, embellir-la amb noves obres que puguin interessar tots els nostres germans humans, tranformar-la en festa constant. Cal que la nostra parla es posi a ballar.
 

Free Blog Counter