dimarts, de maig 31, 2005

harry lime


“A Itàlia, 30 anys de guerres,
terror, assassinat i sang, van crear a
Michelangelo, Leonardo da Vinci
i el renaixement.
A Suïssa van tenir amor fraternal,
500 anys de democràcia i pau.
I què va produïr això ?
El rellotge de cucut”

dijous, de maig 26, 2005

mestres


Cada vegada que veig aquesta publicitat a Tv3 m'emprenyo com una mona. Em sembla perfecte que dediquin una d'aquestes setmanes als mestres, un col·lectiu injustament tractat. Al llarg de la meva vida escolar vaig tenir mestres prou bons i d'altres molt lamentables, com la de socials que ens volia entaforar les idees comunistes com si fossin la setena meravella, o la professora d'història que ens volia fer creure, convençuda ella, que a Tarraco hi vivien sis milions de romans!!

No crec que el Carles Puyol, l'Anna Veiga o el Joan Manuel Serrat decidissin encaminar el seu futur mercès a un mestre brillant de la seva escola, tal i com ens vol fer creure l'anunci. De ben segur que molts altres factors influiren poderosament en la seva decisió, des d'un parent singular, a un llibre, a escoltar certa música a la ràdio, enamorar-se d'una pel·lícula o veure un partit de futbol com el d'ahir.

Si penso fredament els motius pels quals he arribat on sóc no hi veig al darrere la mà de cap dels mestres que he tingut. Poder una antiga hostessa d'Ibèria que ens va fer de professora d'anglès o un professor de física que de colònies ens va ensenyar a jugar a rugby. Aquells qui em van influir eren gent allunyada del món acadèmic, que havien viscut molt i que de forma discreta m'obrien els ulls a un món ple de camins per descobrir.

dilluns, de maig 23, 2005

corona d'espines

Malhauradament el títol no té res a veure amb el poema dramàtic del Josep Maria de Sagarra. Té relació amb la imatge que ha indignat a tanta gent aquest cap de setmana, on el president de la Generalitat ha posat una corona d'espines al cap del Carod. He llegit articles veritablement insultants titllant de pallassos (aquest sempre reben...) a aquest duet fantàstic. S'ha de dir que la imatge no és afortunada però el que la majoria han obviat en els seus comentaris i informacions és que les corones d'espines es troben a cabassos per totes les botigues que omplen els voltants del Sant Sepulcre de Jerusalem, una espècie de mercat de Calaf on es pot trobar tota una sèrie de recordatoris religiosos a mig camí del freak i del gore. Un servidor ha vist corones d'espines, creus tamany XXL, i claus sagrats entre d'altres rareses.

És curiós que algunes institucions religioses s'hagin queixat de l'ús de la corona d'espines i no es queixin de la banalització del fet religiós que es fa en totes aquestes botigues. A Jerusalem aquesta banalització no es produeix ni a la mesquita d'Al Aqsa ni al Mur Oriental o de les Lamentacions. En canvi al sector cristià (l'excepció són els armenis) les botigues són una galeria dels horrors indescriptible.

dijous, de maig 19, 2005

early man goes to market


Els museus s'han convertit en els temples del sXXI, qualsevol ciutat vol tenir el seu en forma de franquícia o de capsa buida. Es munten exposicions fastuoses que milers de persones recorren amb l'única intenció de comprar el catàleg i poder-lo exhibir orgullosos a la tauleta del menjador. Artistes mediocres es converteixen en protagonistes dels dominicals i dels programes nocturns de televisió. L'art s'ha convertit en la nova religió ara que les esglésies es buiden, i pobre d'aquell que el posi en dubte.

Sortosament encara hi ha persones amb sentit de l'humor que ens ridiculitzen a tots. És el cas de Banksy, qui es dedica a penjar d'incògnit obres falses en diversos museus del món. La darrera acció ha estat penjar en una sala del British Museum un dibuix prehistòric sobre pedra d'un home que arrossega un carretó de supermercat ... Els del museu se n'han enterat per internet de la darrera peça adquirida involuntàriament, i no se sap quants dies o quantes setmanes l'obra d'art ha penjat de la paret. Cap visitant però ha gosat protestar, qui pot dubtar de la infalibilitat de la nova religió.

dimecres, de maig 18, 2005

la casa dels núvols


dimarts, de maig 17, 2005

premis dècada


Els premis Dècada són un dels invents més interessants de l'Òscar Tusquets, no es tracta de premiar la novetat més rabiosa sinó aquells projectes que el pas del temps han respectat i millorat. Enguany ha guanyat el magnífic edifici d'habitatges del Josep Llinàs al carrer del Carme amb el carrer Roig, una de les intervencions més respectuoses amb el Raval.

dilluns, de maig 16, 2005

la casa dels núvols

Tornant de la Garrotxa el dissabte vaig veure el restaurant Les Cols de lluny i vaig pensar en escriure sobre aquests arquitectes perifèrics que cada cop ocupen més la centralitat de l'arquitectura actual. Aranda, Pigem i Vilalta són excel·lents, i des de la Garrotxa natal han sabut crear un llenguatge propi, ric i potent.

A l'arribar a casa em vaig trobar a La Contra de La Vanguardia una magnífica entrevista al gran Rem Koolhas, amb qui tinc una relació d'amor i d'odi, d'odi per alguns projectes fruit de la sobèrbia i d'amor per la recent guardonada ambaixada dels Països Baixos a Berlín. Vaig decidir canviar i parlar de l'ambaixada berlinesa.

Però diumenge matí vaig quedar glaçat al veure la casa del David Soldevila a la portada del Magazine de La Vanguardia. Sabia que li havien fotografiat, però ni ell sospitava que sortiria a la portada del dominical. Em va fer molta il·lusió que aquesta casa que he vist parir i que m'entusiasma es vagi obrint camí. Als premis Fad no la van seleccionar ni com a finalista (així de creïbles són els Fad), però des del premi de la triennal d'arquitectura del Maresme ha començat un lent però constant recorregut de reconeixement, sent publicada en diverses revistes. Demà en parlaré més extensament, val la pena.

divendres, de maig 13, 2005

paolo conte en concert


Dijous vaig comprar l'entrada pel concert del Paolo Conte, el primer que fa a Barcelona. Les entrades es van posar a la venda dilluns i tot i així no vaig poder passar de la fila 14. Així que si us animeu a anar-hi, espavileu-vos per aconseguir una entrada, l'advocat d'Asti no es prodiga massa per aquests móns de Déu ...

dimecres, de maig 11, 2005

enric marco

Quan aquest matí he escoltat a la ràdio la notícia del fals testimoni de l'Enric Marco m'he quedat de pedra. Després he escoltat l'entrevista que el Xavi Bosch li ha fet a Rac1 i la perplexitat no m'ha abandonat pas. El que més em sorprèn és que la mentida parcial (si que va ser detingut per la Gestapo, i la partida d'escacs que la Tina cita va ser certa, però no en un camp de concentració) hagi estat per poder fer arribar a tothom què van significar els camps de concentració i d'extermini de l'Alemanya Nazi. Acostumats a que les mentides serveixin per a benefici propi costa entendre que un menteixi per poder explicar millor allò que és veritat, sabent que tard o d'hora es descobrirà. Perque el senyor Marco mentia sobre la seva vida, però no mentia quan explicava l'horror que es va viure en aquells camps de la mort.

de noms i persones

No fa pas massa una amiga em deia que Josep és un nom de persona gran, ja no hi ha nens que portin noms com aquest. I poder és cert ja que cada cop és més complicat trobar Joseps menors de vint anys. Per això dissabte em va fer tanta il·lusió anar a conèixer el fill d'una amiga que es diu Josep! Era curiós que aquell cos tant menut respongués al meu nom, ja etiquetat com a nom de persona gran.

Sempre m'han agradat els noms de les persones, saber els orígens i la popularitat en el seu país d'origen. Al doctorat, on la immensíssima majoria són estrangers, hi ha noms ben curiosos per als nostres costums. I a Itàlia també he trobat un camp abonat per a novetats que m'encurioseixen molt. Més a prop, només cal visitar una classe de P3 (els darrers anys amb tantes eleccions ho he fet continuadament) per veure que a part del Marc i de la Maria de rigor que invariablemente ocupen els primers llocs de les classificacions de Caprabo, ens trobem amb una llista de noms misteriosos i de bonica sonoritat.

dimarts, de maig 10, 2005

Santa Caterina obre portes


Semblava que no arribaria mai aquest dia, però si, avui dimarts 10 de maig finalment obre les portes el remodelat mercat de Santa Caterina, obra pòstuma d'Enric Miralles i de la seva esposa Benedetta Tagliabue.
Poder em deixo emportar per l'entusiasme, però considero que és una de les millors obres d'aquest arquitecte mort prematurament, juntament amb el Cementiri d'Igualada, la seva primera obra. I també és una de les millors obres fetes els darrers anys a Barcelona i Catalunya.

Hauran trigat més de sis anys en construir-lo, les excavacions de les runes de l'antic monestir de Santa Caterina hauran alterat el projecte, la degradació del barri s'ha accelerat mentres estava exilat al passeig Lluís Companys, molts comerços han tancat al no tenir el mercat com a font de vida... Malhauradament hi han hagut molts problemes, i encara en queden molts per resoldre com el veí Forat de la Vergonya, el mal estat de molts edificis veïns, problemes socials d'una zona empobrida. Però crec que el mercat remodelat portarà nova vida a la zona, es convertirà en un referent de la ciutat, ajudarà a reavifar-la.

Sempre he cregut que un bon projecte pot ajudar molt a donar nova vida a un barri, i els barris de Santa Caterina i de Sant Pere es mereixen bons projectes i no simplement el pas de la piqueta que s'ho emporta tot per endavant per obrir el pas a l'especulació pura i dura.

Tant de bo el barri no sigui una prolongació del Born i sàpiga preservar el seu món particular, revitalitzar-lo. Tant de bo ...

dilluns, de maig 09, 2005

faves

La setmana passada, en ple mes de maig!, vaig fer la primera menjada de faves de l'hort. I em sembla que tal i com està la cosa en faré un parell de menjades més i prou.
L'hivern ha estat desastrós per a les carxofes i les escaroles no estaven massa catòl·liques, el fred ens ha passat factura. Però la primavera no està essent millor i és que la sequera fa que els pèsols siguin inexistents i a preu de caviar, les faves es mengin tard i d'aquella manera i els enciams poc gustosos.
No puc imaginar què passarà amb els carbassons, les esbergínies, els tomàquets ... I em sembla que tal i com van les pluges ja podem començar a patir per la verema i per les arbequines.

Sempre ens quedarà l'enciam iceberg, les olives sevillanes i els vins de Sudàfrica, però que voleu que us digui, no em fan el pes.

dimecres, de maig 04, 2005

tardes vénetes




Tarda de diumenge calorosa, sortir de Dueville, prop de Vicenza, en direcció a Treviso. Els turons que es troben a mig camí de la gran plana véneta i les muntanyes coronades pel Monte Grappa estan verdes després de molts dies de pluja. Poblets, esglésies, campanars, vil·les i moltes fàbriques resegueixen el paisatge, també camps immensos de blat de moro i moltes vinyes ben diferents a les penedesenques.

Ens aturem a mig camí, a reveure el Cementiri Brion, una de les obres mestres del gran Carlo Scarpa. El jardí està ple de vida, el formigó rentat de tanta aigua, i els delicats fragments de mosaic brillen més que mai, costa abandonar aquest lloc tant bonic, i per casualitat descobrim en un racó la discreta tomba de l'arquitecte. Admirava Scarpa des dels llibres, l'admiro encara més després de veure les seves obres.

La tarda continua i arribem a Fanzolo di Vedelago reseguint la tanca que deixa endevinar els arbres del jardí i les teulades de les construccions agrícoles. Finalment la carretera que ens deixa a la porta principal, aquella que a la tardor vam arribar tard en un vespre plujós i fred. Aleshores Villa Emo va aparèixer com un fantasma, lleugerament il·luminada darrera la tanca, una impressió fantàstica. Aquesta vegada lluïa sota el sol de primavera, emmig d'un jardí ple de flors. A diferència del Carlo Scarpa, els llibres sobre Palladio em deixaven indiferents, la trobava una arquitectura una mica insulsa. Però viure-la i veure-la m'han fet entendre que els edificis també són el lloc on es situen, i això els llibres no ho reflexen.

Després de recòrrer-la ens vam escapar ràpidament cap a la veïna Maser, volia reveure la Villa Barbaro i una altra vegada em va meravellar aquell edifici de dimensions discretes, però que transforma el paisatge que l'envolta. Vam seure al davant mentre s'anava apagant el dia, pensava en la Rotonda que la nit anterior havíem vist il·luminada.
 

Free Blog Counter