tardes vénetes

Tarda de diumenge calorosa, sortir de Dueville, prop de Vicenza, en direcció a Treviso. Els turons que es troben a mig camí de la gran plana véneta i les muntanyes coronades pel Monte Grappa estan verdes després de molts dies de pluja. Poblets, esglésies, campanars, vil·les i moltes fàbriques resegueixen el paisatge, també camps immensos de blat de moro i moltes vinyes ben diferents a les penedesenques.

Ens aturem a mig camí, a reveure el Cementiri Brion, una de les obres mestres del gran Carlo Scarpa. El jardí està ple de vida, el formigó rentat de tanta aigua, i els delicats fragments de mosaic brillen més que mai, costa abandonar aquest lloc tant bonic, i per casualitat descobrim en un racó la discreta tomba de l'arquitecte. Admirava Scarpa des dels llibres, l'admiro encara més després de veure les seves obres.

La tarda continua i arribem a Fanzolo di Vedelago reseguint la tanca que deixa endevinar els arbres del jardí i les teulades de les construccions agrícoles. Finalment la carretera que ens deixa a la porta principal, aquella que a la tardor vam arribar tard en un vespre plujós i fred. Aleshores Villa Emo va aparèixer com un fantasma, lleugerament il·luminada darrera la tanca, una impressió fantàstica. Aquesta vegada lluïa sota el sol de primavera, emmig d'un jardí ple de flors. A diferència del Carlo Scarpa, els llibres sobre Palladio em deixaven indiferents, la trobava una arquitectura una mica insulsa. Però viure-la i veure-la m'han fet entendre que els edificis també són el lloc on es situen, i això els llibres no ho reflexen.

Després de recòrrer-la ens vam escapar ràpidament cap a la veïna Maser, volia reveure la Villa Barbaro i una altra vegada em va meravellar aquell edifici de dimensions discretes, però que transforma el paisatge que l'envolta. Vam seure al davant mentre s'anava apagant el dia, pensava en la Rotonda que la nit anterior havíem vist il·luminada.