Tardes de juliol

Juliol havent dinat vol dir Tour de France a la tele, vol dir veure poblets ordenat enmig de paisatges endreçats i polits.

Una de les millors cançons dedicades a un ciclista, és la que va escriure Paolo Conte en honor de Bartali, un dels grans guanyadors del Tour de la postguerra, l'època de les grans gestes.

Quina gran cançó!

Lenta degustació

El 19 de setembre Paolo Conte - pintor, advocat, també músic - va posar a la venda "Psiche". L'il·lustre habitant d'Asti feia 4 anys que no presentava noves cançons i és que els darrers temps ha decidit prendre's la vida amb tranquilitat, espaiant discos i oferint pocs concerts.

Vaig firar-me el disc a Vicenza, i el vaig començar a escoltar al cotxe, tornant cap a casa una tarda càlida de principis de novembre. Hi ha discs que entren a la primera, embolcallen l'oïdor en una atmósfera plaent, i fan venir ganes de repetir. "Psiche" no és d'aquests tipus, és un disc difícil d'escoltar, la primera vegada costa d'entrar-hi, deixar-se emportar. Però si sovint aquests discs que entren a la primera s'esgoten lentament, "Psiche" creix, es redescobreix a cada nova audició, les lletres es fan nítides, els matisos delicats, pren colors nous, i la poderosa i cansada veu s'aixeca majestuosa i nova cada vegada que l'escolto. Lentament ja m'he fet meva "Psiche", em transporta "Il quadrato e il cerchio", m'emociona "L'amore che", i d'altres cançons com "Intimità" se'm van obrint com si fossin flors delicades.

Paolo Conte sorprèn amb unes cançons tristes, melancòliques, amb espurnes d'alegria, d'ironia, una música que a vegades em recorda certes peces del Kurt Weill, i on per primera vegada introdueix l'ús dels sintetitzadors. Paolo Conte segueix fidel als seus móns, amb l'enèssim homenatge a les bicicletes, els tocs de jazz i un acurat ús d'una meravellosa banda.

Un gran disc, un fantàstic retorn del mestre, un regal per aquest dies freds que conviden a viure als interiors, una lenta degustació d'una música que no s'acaba mai.

Le donne nelle stazione

estació de Venezia - Mestre

Le donne nelle stazione
Gianmaria Testa

Le donne nelle stazioni
le donne c'è sempre uno che le aspetta
e quando arriva il treno è già li
che sventola le mani
e se ne vanno via in compagnia
e ti sembrano diverse
e non si voltano più, non si voltano più

Le donne delle stazioni,
e certe gonne come aquiloni nelle tempeste
scure eleganze da cormorani
ombre di rosso sopra i capelli
e sulle mani
ma se ne vanno via in compagnia
e sono già diverse
e non si voltano più, non si voltano più

Perché le donne nelle stazioni,
tutte le donne c'è qualcuno che le aspetta
e cerca gli occhi dai finestrini
non trova gli occhi
ma intanto sventola le mani
e se le porta via per compagnia
e gli sembrano diverse
ma non si voltano più
non si voltano più.

"Il valzer di un giorno" (2000)

Tot i que el seu primer disc és del 1995, fa tan sols uns mesos que vaig descobrir la música d'aquest altre piemontès sensacional, el Gianmaria Testa. Les seves cançons recorden d'alguna manera el seu veí Paolo Conte, però té un estil molt propi definit per una veu extraordinària i molt personal, profunda, avellutada, poderosa, sensual que no s'assembla a cap altra. Comproveu-ho vatros mateixos al seu myspace, són molts els que han quedat captivats escoltant les primeres notes.

p.s. qui a la botiga Radio Varsavia de Vicenza em va vendre els dos cd's del Gianmaria Testa ("Il valzer di un giorno" (2000) i "Altre latitudini" (2003)) em va recomanar que descobrís al Giulio Casale. Veure'm què tal però pinta prou bé...

Arena di Verona

Un cd i un dvd del concert fet el juliol passat a l'Arena de Verona, és el darrer disc del Paolo Conte. No l'he escoltat, ni tan sols l'he tingut a les meves mans, però he vist que el repertori és molt semblant al del concert del Grec del darrer juliol.
Un plaer per començar l'any...

paolo conte en concert

Dijous vaig comprar l'entrada pel concert del Paolo Conte, el primer que fa a Barcelona. Les entrades es van posar a la venda dilluns i tot i així no vaig poder passar de la fila 14. Així que si us animeu a anar-hi, espavileu-vos per aconseguir una entrada, l'advocat d'Asti no es prodiga massa per aquests móns de Déu ...

Genova, dicevo, è un'idea come un'altra

Vaig descobrir Paolo Conte mercès a la cançó Genova per noi. El diari la Repubblica regalava una col·lecció de casets amb cançons de diversos músics italians. Vaig comprar-me-la tota per tenir peces del Lucio Dalla, l'Ornella Vanoni, el Gino Paoli i tants d'altres. Però la sorpresa va ser descobrir aquesta veu profunda, acompanyada amb suaus ritmes de jazz i un piano, lletres iròniques, sensuals. Des d'aleshores Paolo Conte ha estat un dels pocs músics que ocupen el meu migrat panteó de mites. No l'he escoltat mai en viu, tot i que he estat a prop de fer-ho alguna vegada.

A Barcelona no ha vingut mai i preguntant el perquè no venia ell i perquè els músics de sempre tornaven una vegada i una altra, em van respondre que l'advocat Conte fa pocs concerts, molt escollits i cobra bastant ja que no li agrada viatjar massa i abandonar el seu Piemont natal .

Finalment els del Grec, després d'anys d'anar-li al darrere, han aconseguit portar-lo el dissabte 2 de juliol. Espero poder escoltar Genova per noi, i aquella frase que em captiva sempre, Genova, dicevo, è un'idea come un'altra ...