dijous, de desembre 21, 2006

Solstici d'hivern

la nit més llarga de l'any ens porta l'hivern,
l'inici del camí cap a la primavera ...

dijous 21 de desembre
solstici d'hivern

"Els dies es van escurçant, cada dia són més curts, perquè ens anem acostant al de menys llum solar de l'any, o sia al solstici d'hivern (21 de desembre). En tal data s'acaba la tardor, que és època de declinació, i comença l'hivern, que , malgrat ésser el període més inhòspit de l'any, representa el punt de partida per a arribar a les hores de sol tebi i d'aire bla de la primavera. Si el món s'estacionés en la llum afinada i la desfibració tardoral, per més benigna que fos, no faria més que decaure i agonitzar lentament. L'hivern, en canvi, per més fred que sigui, per més fangós i rúfol que es presenti, deixa veure en la llunyania - remota, certament - el verd fi i els roses nacrats que arriben amb el perfum de les violetes. Així, la tardor tendeix a l'hivern, i l'hivern sempre primaveraleja una mica."

Els dies curts
"Les hores"
Josep Pla


gaudiu dels cels nets d'hivern plens d'estrelles
de les llars de foc enceses
del Nadal que ja és aquí

diumenge, de desembre 17, 2006

Balàfia

Tornant de Llimiana em vaig trobar amb aquest nom pels voltants de Lleida.
Feia temps que no descobria una paraula tant bonica!

dijous, de desembre 14, 2006

El meu poble

per Maria Antònia Oliver
www.vilaweb.cat
DIJOUS, 14/12/2006 - 06:00h

El meu poble
És un poble petit i allargassat a banda i banda d'una carretera molt secundària, que fa de carrer principal. Perpendiculars a aquest carrer (que té diversos noms) hi ha vuit o deu carrerons que donen a foravila. Hi ha una església molt guapa i molt gran (com a tots els pobles de Mallorca) del segle XVIII. Té dues placetes precioses. Hi ha una botiga de coses de menjar, que també és estanc, tres bars i un restaurant. No hi ha cap banc (dels de dobbers) ni cap supermercat, ni cap tot a cent. Ni policia ni municipals. No hi ha ajuntament perquè és una pedania. A la majoria de mapes de les Balears, no hi surt. És una sort. Si hi veus qualque turista, és perquè s'ha perdut. Empadronats, som uns 160. Quasi sempre hi trobes llocs per aparcar.

Al meu poble no s'hi han fet gaires barbaritats urbanístiques. Una casa nova que pareix un búnquer; una font amb caps de lleó que no feia gens de falta i que, malgrat el que pensen molts pobletans, no fa gens bonic; una altra casa estreta que l'amo creu que és un palau; una porta d'entrada d'alumini i vidre que és un delicte; un empedrat negre al voltant de l'església que fa pecar... i para de comptar. La majoria de cases son guapíssimes i, les que no ho són tant, aiximateix són guapetes. El meu poble, però, no és un paradís. Hi passen massa cotxes a tota pastilla, hi passen camionassos que s'emporten persianes, no hi ha avisadors acústics que facin returar els vehicles, quan plou es fan bassiots als carrers laterals, els mòbils de segons quines companyies no tenen cobertura... És a dir, no és un paradís, però poc se'n falta.

Però ara ha arribat el progrés. En forma de xalets adossats. No volem ser menys que els andritxols, que són els habitants d'Andratx. Els binialers, que som els habitants de Biniali, no volem viure en un poble antiquat i perdut enmig del Pla. Ca barret! Ara que han arribat els constructors, hi ha alguns conciutadans que els venen les cases o els terrenys per fer-hi allò que els doni la gana. Sense pensar, ni constructors ni venedors, que tenim un paisatge urbà sense destrossar, que es poden fer cases com Déu mana per al jovent que puja i que, els qui recullen firmes i els qui firmen per protestar contra l'endemesa urbanística no som, precisament, enemics seus, sinó els qui estimam el llogaret. Que és una manera d'estimar la vida i no els diners.

dimecres, de desembre 13, 2006

Deux Magots

Badàvem per París i vam topar amb el Café de Flore sense buscar-lo. Tot i ser finals d'octubre la tarda era més aviat primaveral i la terrassa era plena. Hi ha llocs que fan respecte i m'agrada passar-hi de puntetes per no contaminar-los massa de mi, però no vaig poder evitar mirar la gent asseguda i en lloc d'artistes, escriptors i existencialistes vestits de negre vaig descobrir Loney Planets, Routards, Touring Clubs o Michelins damunt les taules. Uns metres més enllà el panorama es repetia a Les Deux Magots i al cap em venia una reflexió d'un professor romà que deia que ens enbadalim del jardí ombrívol i perfumat i hi construïm una casa per a gaudir-lo i després ens preguntem on és el jardí.

Aquesta tardor he llegit el Vila-Matas de "París no se acaba nunca" i m'ho he passat molt bé recorrent el carrers de la ciutat dels inicis dels 70. Ambdos cafès eren el seu centre neuràlgic per poder sentir-se escriptor, i les descripcions de les seves estones allí eren prou divertides i interessants. És per això que quan vaig veure tanta guia sobre les taules vaig pensar en una altra víctima del turisme depredador, dels qui buscaven religiosament aquells punts d'interès recomanats i la seva presència massiva alterava profundament l'equilibri del lloc, i és que jo vaig veure turistes mirant a turistes que miraven si Sartre i Beauvoir s'amagaven en alguna de les taules.

Vaig recordar que una cosa semblant comença a passar a la Granja Viader, al Boada's, al Cafè del Tèxtil, als Quatre Gats...

dissabte, de desembre 09, 2006

L'art no paga

La consideració i el tractament d'artista

L'art no paga

Sense cap ànim de presumpció, aquí el sotasignat és un artista. Si és necessari, estic en condicions d'acreditar l'autoria d'unes quantes novel·letes i d'alguns poemes, escrits així com Déu o el dimoni m'han donat entenent, i si el lector amable es vol prendre la molèstia de comprovar-ho, és possible que a les llibreries i als mercats de saldo hi trobi algun volumet signat amb el mateix nom i cognom que el present article. De manera que, si estem d'acord a considerar la literatura una de les belles arts (com a mínim, amb el mateix mereixement que el circ), tampoc no hi hauria d'haver gaire discussió a l'hora de concedir a l'escriptor, judicis de valor al marge, la consideració i el tractament d'artista.

Doncs bé: com a tal artista, vull aprofitar aquesta pàgina que gentilment em cedeix l'AVUI per reclamar a l'Ajuntament de Barcelona, a la Generalitat, al ministeri de Vivenda o al Papa de Roma, a l'autoritat que sigui en definitiva, un local en condicions adequades per dur-hi a la pràctica la meva sublim tasca. En el cas altament probable que els hipòcrites dirigents facin el sord i desatenguin la meva petició, aviso que sóc molt capaç d'okupar la casa d'algun editor del país, aquests especuladors sense ànima que es lucren sense mesura ni vergonya a costa del talent dels altres.

Pensin a més que, a diferència del que succeeix amb els artistes circenses de La Makabra i Can Ricart, les necessitats d'un escriptor són més aviat modestes i no comporten gaires molèsties. De fet, ara mateix duc a terme la meva labor en un pis de Barcelona, el lloguer del qual pago religiosament cada mes, però confio que vostès es faran perfectament càrrec que és una vergonya, una humiliació i una injustícia manifestes que un artista es vegi obligat a destorbar o interrompre la comunicació amb les muses per ocupar-se de vulgaritats com pagar el lloguer i altres intendències domèstiques.

Per això elevo des d'aquí la meva veu -és un dir- i plantejo les meves exigències, a saber: l'alcalde Hereu, o el president Montilla, o qui sigui, poden escollir entre fer-se càrrec del lloguer del meu pis o millor de buscar-me'n un altre de més ben condicionat, a fi que la meva perseverança en la literatura es vegi compensada amb resultats cada dia més òptims. Sospito, per exemple, que la meva inspiració fluiria molt millor si la traslladés a habitar un domicili d'una superfície no inferior als cent metres quadrats, amb terres de mosaic de ceràmica i parquet de cedre del Líban adequadament combinats, moblat per algun interiorista de prestigi i equipat amb les últimes novetats en tecnologia i ergonomia, amb molta llum i -per demanar que no quedi- convenientment insonoritzat, ja que tinc comprovat que, en perfecte silenci, treballo més i millor.

Així mateix, fóra imprescindible disposar d'un petit cos de servei domèstic, preferentment integrat per nimfes lleugeres de roba i mides corporals 90-60-90 o similars, que tinguessin cura de la neteja i la resta de les feines de la casa, que tants perjudicis han ocasionat a la literatura catalana en fer perdre als escriptors un temps que podia haver estat preciós si s'hagués pogut aprofitar per compondre alguna obra mestra. Es valoraria per altra banda que les fàmules tinguessin alguna experiència en el camp dels massatges, perquè ja se sap que l'ofici d'escriptor és molt donat als mals d'esquena, i perquè l'extrema tensió creativa a què em veig sotmès mentre creo necessita canalitzar-se d'alguna forma positiva. Finalment, i perquè es vegi que no tinc cap intenció d'abusar de l'erari públic, amb dos àpats al dia lliurats puntualment per un servei de càtering -si és possible, del Semon de can Sostres- ja em conformo, perquè els artistes de veritat som frugals en les nostres col·lacions. Si això no fos possible, confio que almenys la Creu Roja ja es preocuparia de donar-me menjar i beure (però aigua no, gràcies, que només es bona per a les granotes: amb una ampolla de vi al dia, un Vega Sicilia per donar una orientació sobre els meus gustos, la meva sensibilitat d'artista se sentirà molt més reconfortada).

Vull també animar les autoritats competents i els mitjans de comunicació perquè preguntin als meus actuals veïns i comprovin com tots sense excepció els diuen que mai no els he molestat ni els he causat el més mínim problema, fins al punt que molts ni tan sols s'han adonat que gaudien de l'honor de compartir escala amb un artista. Per si això fos poc, he d'advertir-los que compto amb el suport incondicional del SEI (Sindicat d'Escriptors Improductius), del PEN Club de Tasmània i de la confraria de penitents de Nostra Senyora de Gràcia, de manera que si els polítics decideixen fer cas omís de la meva requesta, es poden trobar d'un dia per l'altre amb un pollastre a la plaça Sant Jaume que no se'l trauran de sobre tossint.

I és que, igual que els meus col·legues artistes de Can Ricart, jo també penso que aquesta societat és una merda, sobretot a l'hora de pagar impostos. Un altre món és possible i ja és hora que els artistes comencem a ser tractats com ens mereixem.

Sebastià Alzamora
Escriptor
Avui, dissabte 9 de desembre

dilluns, de desembre 04, 2006

Rubaiyat

Diuen que, de belleses, ja en trobarem al cel

i que també hi haurà vi autèntic i mel...

Quin mal hi ha d'escollir ara l'amant i el vi

si just aquest ha de ser el nostre etern destí?


Omar Khayyam
Pèrsia (1040-1121)
Rashid Bonàs, traductor


can Comas, el Penedès
2 de desembre de 2006

dissabte, de desembre 02, 2006

Omar Khayyam

 

Free Blog Counter