dijous, de desembre 31, 2009

Paisatges del 2009

Sant Sadurní d'Anoia – Sant Pere de Riudebitlles – Barcelona – Vilafranca del Penedès – Pujalt – Sant Ramon – Igualada – can Catassús – el Pla del Penedès – Sant Quintí de Mediona – Masquefa – Berga – Viladordis – Manresa – L'Hospitalet de Llobregat – Verdú – Vallfogona de Riucorb – Vallbona de les Monges – Frankfurt – Berlín – Vilobí d'Onyar – Subirats – Calafell – Segur de Calafell – Mataró – Nevşehir – Ortahisar – Ürgüp – İncesu – Kızılören – Talas – Kayseri – Ağırnas – Uçhisar – Göreme – Paşabağ - Sarıhan Kervansaray – Sultanhanı – Konya – Pamukkale – Hierapolis – İzmir – Selçuk – Efes – Bergama – Pergamon – Asklepios – Tarragona – Montserrat – Torrelavit – Cornellà de Llobregat – Llimiana – La Panadella – Reus – Riudoms – Montroig del Camp – Cambrils – L'Arboç del Penedès – Canaletes – Girona – Tortosa – Roquetes – Aldover – Xerta – Benifallet – el Pinell de Brai – Fontcalda – Prat de Compte – Bot – Horta de Sant Joan – Ripoll – Sant Joan de les Abadesses – Camprodon – Prats de Molló – Elna – Cervera de la Merenda – Mediona – Capellades – Covet de la Conca – Vilanova i la Geltrú – Moià – Collsuspina – Maçaners – Saldes – el Pedraforca – Cercs – Tiana – Piera – Guardiola de Font-rubí – La Llacuna – Bellaterra – Tremp – el Prat de Llobregat – Madrid – Lleida – La Roca del Vallès – Bracons – Olot – Fageda d'en Jordà – Santa Pau – Besalú – İstanbul – Vilanova del Camí – Cantonigrós – Sant Julià de Cabrera – Santuari de Cabrera ...

dimecres, de desembre 30, 2009

Óscar Tusquets Blanca, pintor

cartell de l'exposició
Aquest matí tornava de correus travessant ciutat vella pel carrer d'Avinyó, cap a la plaça Nova, i al bell mig del carrer de la Palla m'he trobat amb una agradable sorpresa, una exposició de pintures de l'Óscar Tusquets a la Sala Artur Ramon.

Torso de Claudia
L'Óscar Tusquets és un personatge singular i polifacètic que m'agrada moltíssim i que segueixo des que vaig descobrir-lo a l'inici de la carrera. La seva arquitectura no m'atrau massa en general tot i que li reconec un cert interès, els seus dissenys de mobiliari i d'objectes diversos em generen curiositat però crec que pocs entrarien a casa, i els seus llibres me'ls he llegit tots amb delit perquè crec que és amb la paraula escrita i parlada en nombroses entrevistes i conferències on he descobert el to burleta i atemporal del personatge, el d'una persona que té moltes coses a dir, sense divisme ni autocomplaença, rar en el món artístico-cultural.

Visión matutina
L'Óscar Tusquets és també l'impulsor dels Premis Dècada d'arquitectura, una iniciativa de la seva Fundació que convida cada any a un bon arquitecte (que no una estrella, no cal confondre-ho) a triar el millor edifici de Barcelona construït fa 10 anys, al marge de modes i campanyes publicitàries. La veritat és que des del meu punt de vista és el premi més honest ja que al cap de 10 anys un edifici mostra les seves bondats i la capacitat d'un bon envellir, i no recent enllestit i amb la pintura fresca.

Claudia
A més d'arquitecte, dissenyador, escriptor, i agitador cultural, l'Óscar Tusquets és pintor. Si fem cas a la seva biografia, des de petit va rebre formació com a pintor molt abans d'iniciar els seus estudis d'arquitectura, i és una activitat que ha mantingut viva sempre tot i que ha estat la menys pública de les seves facetes. La noia que tenia cura de l'exposició m'ha dit que era la segona vegada que l'Óscar Tusquets exposava en una galeria d'art, i això encara posa més en evidència que pinta per a ell mateix, al marge de modes i de crítiques.

After the party
El realisme pictòric no ha estat massa ben vist en temps d'abstraccions, avantguardes, ismes i moviments diversos, però a l'Óscar Tusquets (i a mi) crec que això no l'importa gaire.
M'agrada la quotidianitat dels seus quadres, el toc voyeur, sovint familiar i proper. M'agrada la meticulositat del detall i de la pinzellada, les atmosferes, la selecció dels models, dels paisatges urbans i dels objectes. En definitiva m'agrada la mirada del qui pinta per a ell i no per als altres, sense presses, sense ganes de buscar la lloança i gaudint amb cada pinzellada del que els seus ulls observen pacientment.

Pradella veneziana III
L'exposició restarà oberta a la Sala Artur Ramon fins el 23 de gener, és una bona oportunitat per descobrir una pintura rara vegada exhibida.

dimarts, de desembre 29, 2009

El gintònic perfecte

Tinc encomanada la missió de fer els gintònics de cap d'any. Algú en pot ajudar a la recerca de la recepta perfecta?


ampliació 1: acabo de trobar aquest magnífic quadre de l'Óscar Tusquets per a il·lustrar el post!

dilluns, de desembre 28, 2009

Les paraules del Mestre o l'abús de les normatives

Fa un temps que uns insignes empresaris van convidar a l'Alfons Soldevila pare a fer una conferència perquè volien saber com afectaria al món de la construcció l'entrada de les noves normatives que modificaven sensiblement el funcionament de tot el sector.

1928-32 Pierre Chareau - Maison de verre
El dubte de l'arquitecte era de com explicar de manera amena i entenedora un tema feixuc i àrid, gens agradable de descriure, i per damunt de tot, absurd en molts dels seus aspectes.

1928-1931 Le Corbusier - Villa Savoye
La solució va ser ben simple i enginyosa, va mostrar tres de les millors cases que s'han construït al segle XX, i els hi va aplicar la normativa recentment aprovada. El resultat és que cap dels tres exemples reconeguts i elogiats de manera unànime, avui en dia no es podrien construir ja que incomplirien molts capítols de la nova legislació.

1934-1948 Frank Lloyd Wright - Fallingwater
El Mestre Soldevila va posar en evidència l'absurd de les noves normatives que l'única cosa que estan aconseguint és encotillar, dificultar la innovació, la recerca, i convertir l'arquitectura en quelcom previsible.

I no és només l'arquitectura qui pateix la "normativitis aguda" d'aquests darrers temps, i és que com deia un escriptor caldria tancar de tant en tant els parlaments per fer-los entendre que no cal legislar-ho i normativitzar-ho tot!

Al final el món d'Orwell no quedarà tan llunyà.

dilluns, de desembre 21, 2009

Hivern

dimecres, de desembre 16, 2009

Artista (in)finit

llet

Dijous 10 de desembre es va inaugurar al pavelló Alemany la instal·lació de l'artista Ai Weiwei, que consisteix en substituir l'aigua dels dos estanys per dos líquids tan quotidians com la llet i el cafè. La idea al principi pot semblar xocant, però veure-la in situ és una experiència magnífica, inigualable i molt potent.
cafè

Ai Weiwei que va patir 14 anys de reclusió durant la Revolució Cultural, que ha participat en el projecte de l'Estadi Niu de les Olimpíades del 2008, i que ha estat molt crític amb el règim xinès fins al punt de ser brutalment agredit, va fer una presentació de la seva feina que em va captivar. Paraules concises i plenes, senzillesa formal i riquesa conceptual, res a veure amb l'ampul·lositat de tants artistes que es creuen melic i no són res més que forma buida.
llet

Un dels moments que més em van agradar és quan va explicar que al complir els 50 anys va decidir no fer més arquitectura perquè ja no tenia res més a dir. Aquell mateix dia vaig llegir un article a l'Avui on el Gabriel García Márquez també venia a dir el mateix, que ja no escriuria res més ja que no tenia massa més coses a dir.
cafè

Tot plegat em va fer pensar en l'honestitat de l'Ai Weiwei i del Gabo, acceptant que si no tenien res més a aportar més valia restar en silenci. Aleshores em van venir al cap un bon grapat d'artistes, escriptors, músics o arquitectes que farien bé d'acceptar honestament que el seu silenci seria el més valuós que podien aportar al món de l'art.


No us perdeu la intervenció de l'Ai Weiwei, durarà fins que la llet es faci malbé i es converteixi en un perill sanitari!

Acabo de llegir l'entrevista de La Contra de La Vanguardia al Ai Weiwei, extraordinària! Busqueu-la a l'hemeroteca que no la puc enllaçar.

dijous, de desembre 03, 2009

İstanbul - moviment

dimarts, de desembre 01, 2009

İstanbul - l'aigua

molls de Karaköy

Nova York i Venècia em venen al cap quan penso en la relació d'Istanbul i l'aigua. Són tres ciutats que comparteixen una situació geogràfica extraordinària que els permet viure de manera que la terra i l'aigua es barregin formant un tot. Meravella veure com els barcos petits i grans van i vénen, travessen el Bòsfor, s'esperen al mar de Màrmara, atraquen al Corn d'Or. Com els vaporetti de Venècia i els ferries d'Staten Island, els transbordadors d'Istanbul porten i s'emporten a la gent sense parar, són els nervis per on transita l'energia de la ciutat.
 

Free Blog Counter