divendres, d’octubre 29, 2010

VIa Biennal d'Art Riudebitlles - Obra sobre paper

La Biennal d'Art Riudebitlles - Obra sobre paper, ocupa les cases i un molí paperer del centre històric de Sant Pere. Una bona manera de perdre's pels racons d'un centre amb encant.

Enguany el nombre de participants ha augmentat en qualitat i fins a gairebé 150 obres, la qual cosa ha fet complicat la selecció de la vuitantena de finalistes.

divendres 29 d'octubre

8 vespre - inauguració
9 vespre - concert de jazz amb Enric Alegre Grouse Band

dissabte
oberta de 12 a 2, i de 6 a 8

diumenge
oberta de 12 a 2

dimecres, d’octubre 27, 2010

C + P = I

curiositat + passió = intel·ligència

dilluns, d’octubre 25, 2010

Tardor veneciana - souvenirs


La primera vegada que vaig anar a Venècia al marge d'un viatge organitzat, vaig fer cap als porxos de piazza San Marco on s'amaga una de les moltes joies d'aquesta ciutat, l'antiga botiga Olivetti, obra mestra de Carlo Scarpa. No recordo massa bé quin tipus de botiga era aleshores, però l'espai estava net, i els detalls lluien esplendorosos. Sortint de la botiga Olivetti vaig descobrir uns metres més enllà una petita llibreria, de dos nivells, especialitzada en llibres d'art i de la ciutat. Sempre que he tornat a Venècia he anat a veure l'Olivetti i a tafanejar la llibreria plena de sorpreses i meravelles.

Aquest setembre em vaig trobar l'Olivetti tancada, sense els quadres i reproduccions artístiques que fregaven el delicte i els darrers anys ofegaven la botiga. La sorpresa però van ser els aparadors de la llibreria, havien desaparegut els llibres d'art i s'havien omplert de peces de vidre de murano, màscares i demés andròmines turístiques. Vaig entrar i davant la meva sorpresa el noi que seia rere el taulell, amb una cara compungida em va explicar que els hi havien quintuplicart el lloguer del local, i que amb llibres d'art no feien caixa per mantenir el negoci,.

Caminant pels carrers que envolten piazza san Marco vaig pensar en els carrers del Gòtic, la Rambla o la Ribera, i en molts negocis que havien donat vida als seus carrers, i ara venien barrets mexicans falsos, gelats de dubtosa artesanalitat o cervesa irlandesa.

diumenge, d’octubre 24, 2010

Tardor romana - abstraccions

"En fin. Ya he recordado en alguna parte aquello que dijo Sciascia: Italia es un país sin verdad. Y aquello de que, en Italia, lo hermoso es bueno y lo feo es malo. Los romanos, como casi todos los italianos (evitemos la generalización completa porque siempre hay excepciones), carecen de facilidad para la abstracción: ¿para qué la necesitan, rodeados de tanta belleza? Su sentido estético, en cambio, es agudísimo. Eso les pierde a veces."

"Historias de Roma"
Enric González
RBA
2010

dimecres, d’octubre 20, 2010

Maletes perdudes

"La majoria de persones necessiten trobar un espai per arrelar-se. Pot ser en un replec solitari del mapa o bé al nucli colèric de la ciutat més trepanada. Pot ser on tothom quedi a prop o bé on tothom quedi lluny, però sempre els cal un lloc al món per sentir-se vius. N'hi ha d'altres, en canvi, que són incapaços d'estar-se quiets i la seva llar acaba sent aquest moviment mateix, la fuga constant i quotidiana sense un destí fix."

"Maletes perdudes"
Jordi Puntí
Editorial Empúries
2010

divendres, d’octubre 15, 2010

Tardor romana - Reformes lampedusianes


El bar San Calisto del Trastevere va ser durant un grapat de mesos el meu centre d'operacions a Roma. Quantes Peroni vaig beure assegut a les seves gastades cadires veient passar el temps fent equilibris pels sampietrini!

Sempre que torno a Roma ho celebro amb una cervesa a la seva barra, i aquesta vegada no ha estat l'excepció. La Maria, usuària també ella, m'explicava a la Vineria que fa un temps el bar va aparèixer amb la persiana abaixada i un cartell on deia tancat per reformes. La clientela habitual va mostrar la seva preocupació per quin bar es trobarien amb la persiana aixecada de nou.

Després de mesos de feina el San Calisto va reobrir les portes, i per a sorpresa de tothom, el bar seguia igual. La Maria diu que és l'únic bar al món que l'han reformat per a deixar-lo igual, i en puc donar fe. Suposo que han aplicat aquella màxima lampedusiana de canviar-ho tot perquè tot segueixi igual.

dijous, d’octubre 14, 2010

Tardor Veneciana - Paulina i la Trufa



Al pavelló rus de la Biennale d'Architettura de fa un parell d'anys hi havia un gran taulell d'escacs que ocupava una sala sencera, i sobre rodes les maquetes de diversos projectes de gran envergadura que representaven les figures d'escacs. Amb la base blanca, les propostes dels arquitectes russos, i amb la base negre, les propostes de les estrelles internacionals (en italià hi ha la definició d'Archistars). El muntatge era fascinant ja que el finestral de la sala dóna a la llacuna veneciana, i el sol de tarda ho tenyia tot de vermell, i repulsiu pel què recordava a un nou ric excessiu mancat de sotilesa. El pavelló rus era el paradigma de la Biennale 2008, anomenada "Out there: architecture beyond the buildng", comisariada per l'Aaron Betsky, i és que excepte honroses excepcions (recordo els magnífics dibuixos fets directament a les parets amb un llapis del pavelló japonès, o el "party is over" del belga) la totalitat dels pavellons mostraven arquitectura excessiva i espectacular, on es repetien els projectes de les archistars que treballen per tot el món.

Aquest any la Biennale es ben diferent de les edicions anteriors. La Kazuyo Sejima ha comisariat "People meet in architecture", i fugint de l'excés i de l'espectacularitat, ha permès reflexionar sobre una arquitectura basada en aspectes més sensorials i propers. Hi ha molt poques maquetes i projectes d'edificis, no hi ha grans muntatges, ni apropiacions dels espais de manera escenográfica. La Corderie i els altres edificis de l'Arsenale es mantenen nus, i cada intervenció s'aprofita d'aquesta nuesa, la potencia. Una selecció ràpida que passaria per l'audiovisual en 3d del Wim Wenders de la Biblioteca de Lausana, la cúpula de fusta sense encaixos de l'Amateur Architecture Studio, el núvol de Cloudscapes, passant per la instal·lació sonora amb música de Tallis de Janet Cardiff. Els pavellons de Bahrain, Xile, Xina, Hongria o Grècia, i les exposicions de Tom Sachs ironitzant sobre Le Corbusier, o la reflexió d'OMA sobre la preservació de l'arquitectura, amb magnífiques fotos dels emplaçaments on han construit els seus edificis.

Hi ha camp per còrrer, i personalment el video que acompanya aquesta entrada simbolitza l'esperit d'aquesta Biennale d'Architettura. L'estudi madrileny Ensamble, al capdavant del qual s'hi troba el per a mi desconegut Antón García-Abril, ocupa la tercera sala de la Corderia amb una intervenció contundent que interpreta perfectament l'espai, acompanyada de mitja dotzena de projectes magnífics. La Trufa n'és un d'ells. Feia temps que un edifici no em sorprenia i em meravellava, la Trufa ho ha aconseguit.

dilluns, d’octubre 04, 2010

Tardor romana - 1

Sovint em trobo amb la incomprensió de molta gent quan els dic que torno a llocs que m'agraden, i on hi he estat moltes vegades. Sempre els responc que passejar per Roma, per Venècia o per Tarragona a la tardor, a l'hivern o a la primavera són experiències diverses, i que sempre es veu la ciutat amb uns altres ulls, on les sorpreses són inacabables, i l'inesperat és sempre present.

No es posa en dubte que un disc s'escolti moltes vegades, o que un repeteixi aquell plat que agrada tant, per no dir que sempre és un plaer reveure una pel·lícula que ens ha fet passar bons moments, o rellegir un llibre que ens ha atrapat un grapat de nits.

Les ciutats són un llibre, un disc, una pel·lícula i un plat, tot alhora i més. I si he tornat a Roma, a Venècia i a Vicenza per poder desconnectar uns dies, no és pas per descobrir la ciutat, sinó per perdre'm pels seus carrers sense la pressió d'haver-les de descobrir, de visitar. Hi he anat a viure-hi uns dies, a seure en un cafè, a menjar en un forn, a fullejar les seves llibreries, a entrar breument on la curiositat em portava. No havia de guixar una guia que no portava, no havia d'anar amb presses per trobar el museu obert. Tan sols caminar i mirar, senzillament badar i deixar-me emportar pel moment familiar i quotidià.

L'única novetat ha estat Ferrara, ciutat que he vist moltes vegades des de l'estació, i que sempre quedava enrere un cop el tren es posava en marxa. Aquesta vegada l'he passejada intentant ensumar què hi amaga entre els seus carrers.

Com bé diu aquest magnífic blog de l'Iñigo Domínguez descobert al llibre de l'Enric González "Historias de Roma", "(Italia) Es un país tan popular por sus tópicos que en realidad es totalmente desconocido, y tienen engañado a todo el mundo"
 

Free Blog Counter