Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris biennale architettura. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris biennale architettura. Mostrar tots els missatges
dimecres, de maig 20, 2015
"El viatge d'un ignorant des de l'arrel al núvol" - Casa Bofarull + Sergi López
Arquitectures empeltades / Grafting Architecture
dimecres, d’octubre 01, 2014
divendres, de juliol 19, 2013
dissabte, de setembre 22, 2012
Tardor
dimarts, de juny 05, 2012
Vogadors, a la Biennale d'architettura
Fa molta il·lusió veure el nom de dos companys d'estudis a la llista definitiva dels nou projectes escollits per representar Catalunya i les Balears a la Biennale d'Architettura de Venècia d'enguany. El comissari David Chipperfield proposa descobrir la cultura arquitectònica com a la suma de diverses sensibilitats i llenguatges, més enllà de les icòniques figures individuals. Una proposta que s'allunya de l'arquitectura feta els darrers anys.
El projecte escollit per l'Institut Ramon Llull és el Vogadors - Architectural Rowers, on es mostren nou projectes de nou equips menors de quaranta quatre anys. Són projectes entroncats amb el territori, curosos amb el detall, i continuadors d'una llarguíssima tradició arquitectònica.
La Bet Capdeferro i el seu soci Ramon Bosch presentaran la "Casa Collage" (premiada l'any passat per la Fundació Mies van der Rohe), un projecte de rehabilitació magnífic situat al call de Girona.
I el Jaume Blancafort i la seva sòcia Patricia Reus, presentaran la inèdita "Casa per a tres germanes", situada al municipi de Bullas, a Múrcia.
diumenge, de novembre 14, 2010
Tardor Veneciana - la cossa de l'Scarpa
vista dels Giardini della Biennale des de l'interiordel pavelló de Venezuela (tardor de 2008)
A principis dels anys 50 el govern veneçolà va ser convidat a tenir pavelló propi als Giardini della Biennale, i Carlos Raúl Villanueva en va rebre l'encàrrec de la seva construcció. L'arquitecte veneçolà estava construïnt les seves obres més importants a Caracas, i la gran distància entre Venècia i Veneçuela en un temps de viatges marítims transatlantics van fer que Villanueva renuncíes al projecte.
La parcel·la assignada, petita, mal girbada i amb un plataner de dimensions generoses que no es podia tallar ocupant part de la façana, es trobava entre els pavellons de la Unió Soviètica i de Suïssa. La Biennale va decidir passar l'encàrrec al venecià Carlo Scarpa, i aquest va projectar un pavelló de volums de formigó il·luminats per uns finestrals que s'obren a les copes dels arbres dels jardins. Els interiors són clars i diàfans, i el pati cobert d'accés situat rere el plataner fa de transició entre els jardins i l'interior, a més de ser d'un magnífic mirador de la llacuna veneciana.
El projecte va tirar endavant, i les obres van començar mentre Scarpa projectava i dirigia obres a Verona, Florència, Possagno, Treviso o Palerm. Els seus projectes defineixen molt bé tots els detalls de l'obra, i un cop la fonamentació del pavelló de Venezuela es va enllestir, va indicar que el formigó dels murs s'havia de rentar per deixar l'àrid vist. A la seva visita d'obres després de formigonar part de la primera filada, els paletes ja n'havien retirat l'encofrat però s'havien oblidat de seguir les intruccions d'Scarpa, no havien rentat el formigó. L'emprenyada de l'arquitecte va ser monumental ja que el formigó s'havia endurit i poca cosa més es podia fer. Ofuscat li va etzibar una cossa al formigó sec, el resultat van ser tres dits del peu trencats, i haver d'anar amb crosses una bona temporada.
p.s. tota aquesta història me la va explicar Denardin Urbina, arquitecte veneçolà responsable del pavelló, i autor d'un exhaustiu projecte de restauració. La filada de formigó sense rentar , ben visible a la base de la façana que llinda amb el pavelló rus, es mantindrà com el primer dia que el Carlo Scarpa la va veure, i emprenyat es va trencar els tres dits per culpa d'una cossa ben donada.
La parcel·la assignada, petita, mal girbada i amb un plataner de dimensions generoses que no es podia tallar ocupant part de la façana, es trobava entre els pavellons de la Unió Soviètica i de Suïssa. La Biennale va decidir passar l'encàrrec al venecià Carlo Scarpa, i aquest va projectar un pavelló de volums de formigó il·luminats per uns finestrals que s'obren a les copes dels arbres dels jardins. Els interiors són clars i diàfans, i el pati cobert d'accés situat rere el plataner fa de transició entre els jardins i l'interior, a més de ser d'un magnífic mirador de la llacuna veneciana.
El projecte va tirar endavant, i les obres van començar mentre Scarpa projectava i dirigia obres a Verona, Florència, Possagno, Treviso o Palerm. Els seus projectes defineixen molt bé tots els detalls de l'obra, i un cop la fonamentació del pavelló de Venezuela es va enllestir, va indicar que el formigó dels murs s'havia de rentar per deixar l'àrid vist. A la seva visita d'obres després de formigonar part de la primera filada, els paletes ja n'havien retirat l'encofrat però s'havien oblidat de seguir les intruccions d'Scarpa, no havien rentat el formigó. L'emprenyada de l'arquitecte va ser monumental ja que el formigó s'havia endurit i poca cosa més es podia fer. Ofuscat li va etzibar una cossa al formigó sec, el resultat van ser tres dits del peu trencats, i haver d'anar amb crosses una bona temporada.
p.s. tota aquesta història me la va explicar Denardin Urbina, arquitecte veneçolà responsable del pavelló, i autor d'un exhaustiu projecte de restauració. La filada de formigó sense rentar , ben visible a la base de la façana que llinda amb el pavelló rus, es mantindrà com el primer dia que el Carlo Scarpa la va veure, i emprenyat es va trencar els tres dits per culpa d'una cossa ben donada.
dijous, d’octubre 14, 2010
Tardor Veneciana - Paulina i la Trufa
Al pavelló rus de la Biennale d'Architettura de fa un parell d'anys hi havia un gran taulell d'escacs que ocupava una sala sencera, i sobre rodes les maquetes de diversos projectes de gran envergadura que representaven les figures d'escacs. Amb la base blanca, les propostes dels arquitectes russos, i amb la base negre, les propostes de les estrelles internacionals (en italià hi ha la definició d'Archistars). El muntatge era fascinant ja que el finestral de la sala dóna a la llacuna veneciana, i el sol de tarda ho tenyia tot de vermell, i repulsiu pel què recordava a un nou ric excessiu mancat de sotilesa. El pavelló rus era el paradigma de la Biennale 2008, anomenada "Out there: architecture beyond the buildng", comisariada per l'Aaron Betsky, i és que excepte honroses excepcions (recordo els magnífics dibuixos fets directament a les parets amb un llapis del pavelló japonès, o el "party is over" del belga) la totalitat dels pavellons mostraven arquitectura excessiva i espectacular, on es repetien els projectes de les archistars que treballen per tot el món.
Aquest any la Biennale es ben diferent de les edicions anteriors. La Kazuyo Sejima ha comisariat "People meet in architecture", i fugint de l'excés i de l'espectacularitat, ha permès reflexionar sobre una arquitectura basada en aspectes més sensorials i propers. Hi ha molt poques maquetes i projectes d'edificis, no hi ha grans muntatges, ni apropiacions dels espais de manera escenográfica. La Corderie i els altres edificis de l'Arsenale es mantenen nus, i cada intervenció s'aprofita d'aquesta nuesa, la potencia. Una selecció ràpida que passaria per l'audiovisual en 3d del Wim Wenders de la Biblioteca de Lausana, la cúpula de fusta sense encaixos de l'Amateur Architecture Studio, el núvol de Cloudscapes, passant per la instal·lació sonora amb música de Tallis de Janet Cardiff. Els pavellons de Bahrain, Xile, Xina, Hongria o Grècia, i les exposicions de Tom Sachs ironitzant sobre Le Corbusier, o la reflexió d'OMA sobre la preservació de l'arquitectura, amb magnífiques fotos dels emplaçaments on han construit els seus edificis.
Hi ha camp per còrrer, i personalment el video que acompanya aquesta entrada simbolitza l'esperit d'aquesta Biennale d'Architettura. L'estudi madrileny Ensamble, al capdavant del qual s'hi troba el per a mi desconegut Antón García-Abril, ocupa la tercera sala de la Corderia amb una intervenció contundent que interpreta perfectament l'espai, acompanyada de mitja dotzena de projectes magnífics. La Trufa n'és un d'ells. Feia temps que un edifici no em sorprenia i em meravellava, la Trufa ho ha aconseguit.
Aquest any la Biennale es ben diferent de les edicions anteriors. La Kazuyo Sejima ha comisariat "People meet in architecture", i fugint de l'excés i de l'espectacularitat, ha permès reflexionar sobre una arquitectura basada en aspectes més sensorials i propers. Hi ha molt poques maquetes i projectes d'edificis, no hi ha grans muntatges, ni apropiacions dels espais de manera escenográfica. La Corderie i els altres edificis de l'Arsenale es mantenen nus, i cada intervenció s'aprofita d'aquesta nuesa, la potencia. Una selecció ràpida que passaria per l'audiovisual en 3d del Wim Wenders de la Biblioteca de Lausana, la cúpula de fusta sense encaixos de l'Amateur Architecture Studio, el núvol de Cloudscapes, passant per la instal·lació sonora amb música de Tallis de Janet Cardiff. Els pavellons de Bahrain, Xile, Xina, Hongria o Grècia, i les exposicions de Tom Sachs ironitzant sobre Le Corbusier, o la reflexió d'OMA sobre la preservació de l'arquitectura, amb magnífiques fotos dels emplaçaments on han construit els seus edificis.
Hi ha camp per còrrer, i personalment el video que acompanya aquesta entrada simbolitza l'esperit d'aquesta Biennale d'Architettura. L'estudi madrileny Ensamble, al capdavant del qual s'hi troba el per a mi desconegut Antón García-Abril, ocupa la tercera sala de la Corderia amb una intervenció contundent que interpreta perfectament l'espai, acompanyada de mitja dotzena de projectes magnífics. La Trufa n'és un d'ells. Feia temps que un edifici no em sorprenia i em meravellava, la Trufa ho ha aconseguit.
dimecres, de novembre 19, 2008
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
