A principis dels anys 50 el govern veneçolà va ser convidat a tenir pavelló propi als Giardini della Biennale, i Carlos Raúl Villanueva en va rebre l'encàrrec de la seva construcció. L'arquitecte veneçolà estava construïnt les seves obres més importants a Caracas, i la gran distància entre Venècia i Veneçuela en un temps de viatges marítims transatlantics van fer que Villanueva renuncíes al projecte.
La parcel·la assignada, petita, mal girbada i amb un plataner de dimensions generoses que no es podia tallar ocupant part de la façana, es trobava entre els pavellons de la Unió Soviètica i de Suïssa. La Biennale va decidir passar l'encàrrec al venecià Carlo Scarpa, i aquest va projectar un pavelló de volums de formigó il·luminats per uns finestrals que s'obren a les copes dels arbres dels jardins. Els interiors són clars i diàfans, i el pati cobert d'accés situat rere el plataner fa de transició entre els jardins i l'interior, a més de ser d'un magnífic mirador de la llacuna veneciana.
El projecte va tirar endavant, i les obres van començar mentre Scarpa projectava i dirigia obres a Verona, Florència, Possagno, Treviso o Palerm. Els seus projectes defineixen molt bé tots els detalls de l'obra, i un cop la fonamentació del pavelló de Venezuela es va enllestir, va indicar que el formigó dels murs s'havia de rentar per deixar l'àrid vist. A la seva visita d'obres després de formigonar part de la primera filada, els paletes ja n'havien retirat l'encofrat però s'havien oblidat de seguir les intruccions d'Scarpa, no havien rentat el formigó. L'emprenyada de l'arquitecte va ser monumental ja que el formigó s'havia endurit i poca cosa més es podia fer. Ofuscat li va etzibar una cossa al formigó sec, el resultat van ser tres dits del peu trencats, i haver d'anar amb crosses una bona temporada.
p.s. tota aquesta història me la va explicar Denardin Urbina, arquitecte veneçolà responsable del pavelló, i autor d'un exhaustiu projecte de restauració. La filada de formigó sense rentar , ben visible a la base de la façana que llinda amb el pavelló rus, es mantindrà com el primer dia que el Carlo Scarpa la va veure, i emprenyat es va trencar els tres dits per culpa d'una cossa ben donada.
La parcel·la assignada, petita, mal girbada i amb un plataner de dimensions generoses que no es podia tallar ocupant part de la façana, es trobava entre els pavellons de la Unió Soviètica i de Suïssa. La Biennale va decidir passar l'encàrrec al venecià Carlo Scarpa, i aquest va projectar un pavelló de volums de formigó il·luminats per uns finestrals que s'obren a les copes dels arbres dels jardins. Els interiors són clars i diàfans, i el pati cobert d'accés situat rere el plataner fa de transició entre els jardins i l'interior, a més de ser d'un magnífic mirador de la llacuna veneciana.
El projecte va tirar endavant, i les obres van començar mentre Scarpa projectava i dirigia obres a Verona, Florència, Possagno, Treviso o Palerm. Els seus projectes defineixen molt bé tots els detalls de l'obra, i un cop la fonamentació del pavelló de Venezuela es va enllestir, va indicar que el formigó dels murs s'havia de rentar per deixar l'àrid vist. A la seva visita d'obres després de formigonar part de la primera filada, els paletes ja n'havien retirat l'encofrat però s'havien oblidat de seguir les intruccions d'Scarpa, no havien rentat el formigó. L'emprenyada de l'arquitecte va ser monumental ja que el formigó s'havia endurit i poca cosa més es podia fer. Ofuscat li va etzibar una cossa al formigó sec, el resultat van ser tres dits del peu trencats, i haver d'anar amb crosses una bona temporada.
p.s. tota aquesta història me la va explicar Denardin Urbina, arquitecte veneçolà responsable del pavelló, i autor d'un exhaustiu projecte de restauració. La filada de formigó sense rentar , ben visible a la base de la façana que llinda amb el pavelló rus, es mantindrà com el primer dia que el Carlo Scarpa la va veure, i emprenyat es va trencar els tres dits per culpa d'una cossa ben donada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada