“It's the economy, stupid” – una reflexió sobre les eleccions del 28 de novembre

A les eleccions presidencials del 1992 George Bush es va presentar a la reelecció reivindicant la victòria de la guerra del Golf i la liquidació de l'amenaça soviètica després de la caiguda del mur de Berlín. Es pensava que amb aquests trumfos a la mà en tindria prou per guanyar al contrincant demòcrata. Els electors, però, van fer que aquest guanyés per a sorpresa dels republicans, i és que Bill Clinton se'n va adonar de que l'interès dels ciutadans no passava per les victòries planetàries, sinó que la principal preocupació era per a una economia malalta que els buidava les butxaques i els hi dibuixava un futur incert. “It's the economy, stupid” va ser el crit de guerra dels demòcrates, i la van encertar de ple.

Diumenge hi ha eleccions al Parlament de Catalunya, serà el punt i final d'una llarga campanya electoral que s'ha perdut per camins i viaranys estranys. No l'he seguida amb massa atenció perquè tinc la sensació de què no s'han debatut temes veritablement importants, de llarg abast per dibuixar el nostre futur com a país.

Catalunya està malalta, estem perdent pes econòmic, social, cultural, educatiu... Fa anys que lentament anem enrere, perdem posicions en la majoria d'indicadors de benestar i econòmics. I si perdem pes, cada cop ens costarà més crear nous llocs de treball amb una qualificació que permeti innovar i accedir a un bon nivell de vida a la majoria de la població. La emigració de catalans preparats i qualificats creix any rere any ja que aquí ja no hi troben suficients oportunitats atractives i amb futur, ni el camp abonat per desenvolupar noves iniciatives.

Molts polítics troben l'excusa perfecte dels nostres mals únicament en la balança fiscal desfavorable. Però la balança fiscal negativa tan sols és un punt més en una llarga llista de símptomes de la nostra malaltia.

Com bé ha estudiat el professor Jordi Nadal, Catalunya va fer al segles XVIII i XIX la revolució industrial sense tenir energia, ni matèries primeres ni un Estat que donés suport econòmic ni financer. Va ser l'enginy, la iniciativa i el treball de la gent que van fer que rierols s'omplissin de molins, es construïssin les primeres línies ferroviàries, es portés electricitat des del Pirineu, o s'omplissin de telers les noves fàbriques de vapor. La riquesa generada va permetre crear institucions educatives, culturals, socials o innovar en molts camps. Era quan Catalunya l'anomenaven la fàbrica d'Espanya. Però els temps canvien cada cop més acceleradament, i sembla que no ens n'adonem.

Aquests emprenedors que van sacsejar el país en segles anteriors creant riquesa del no res ara es trobarien amb una burocràcia asfixiant que alenteix i encareix fins a nivells desesperants qualsevol iniciativa. Unes administracions invasives de la majoria de les esferes públiques i privades de la nostra existència, que pretenen regular i controlar-ho tot fins a nivells absurds. Qualsevol tràmit està sotmès a les regulacions d'incomptables administracions que es contradiuen, es superposen i que fan augmentar la paperassa, la burocràcia i els costos fins als límits increïbles. I tot això no sempre és culpa dels demés ja que la majoria d'aquestes administracions les hem creat i les gestionem els catalans.

Si creem riquesa, podem invertir en un sistema educatiu millor (cap universitat catalana es troba entre les 200 millors del món), disposar d'una sanitat més àgil, ajudar a equilibrar les desigualtats ... en definitiva millorar el nostre nivell de vida per poder viure en una societat millor, i on els millors estiguin al capdavant dels governs, les empreses i les institucions.

Països capdavanters no massa més grans que Catalunya com Suècia, Suïssa, Noruega o Holanda incentiven la creació de riquesa per després poder-la revertir més equitativament en les seves societats, i mantenir excel·lents sistemes públics d'educació, salut o cultura. No veuen els seus ciutadans amb ganes de fer coses (des d'una botigueta a una empresa) com uns personatges sospitosos de no se sap ben bé què, i saben mantenir unes administracions públiques dimensionades per ser eficients, lluny d'aquesta exageració que patim.

En aquesta campanya s'ha debatut poc sobre idees i propostes, i s'ha promès molt sense saber massa bé com es podrà complir (i pagar) la promesa. No s'ha fet gens d'autocrítica, la culpa gairebé sempre ha estat dels demés, mai nostra ja que és més fàcil buscar enemics externs que intentar fer les coses millor. M'ha semblat una campanya pensada per a un altre país, amb uns altres problemes, i unes altres circumstàncies.

Diumenge votaré perquè crec que és el meu dret i el meu deure, però encara no sé a qui. La decepció és profunda ja que miro els programes i els representants dels partits que lluiten pel meu vot, i em costa veure-hi persones preparades pel gran repte del nostre futur, i llegir-hi propostes que encarin els problemes de manera decidida.

On són els millors i els més ben preparats de la nostra societat, els que ens han de permetre mirar el futur amb esperança? Malauradament tinc la sensació de que molts d'ells viuen en una altra societat que els ha sabut valorar la seva empenta i decisió. Han marxat d'una Catalunya que s'ha instal·lat de forma majoritària en la comoditat, el lament i l'immobilisme, i que no sap valorar els qui volen fer que aquest petit racó de món sigui un millor lloc on viure-hi.