dimarts, de setembre 27, 2005

xancletes

Em pensava que no arribaria el dia on les xancletes passarien a millor vida fins el proper estiu!
Avui amb proutes feines n'he vist, al seu lloc han començat a desfilar massivament sabates acolorides, meravelloses, elegants, seductores, magnífiques. M'agrada la tardor...

dilluns, de setembre 26, 2005

torres i gratacels

ditxosa


He llegit un munt d'articles a la premsa, he vist molts reportatges a la tele i he escoltat moltes entrevistes a la ràdio que parlaven d'aquesta nova meravella barcelonina que és la Torre Agbar. Per molt que s'entestin molts, la Torre Agbar és una torre com bé diu el seu nom, i és que a Barcelona no hi ha cap gratacel. Com a gratacel s'enten un edifici molt alt, com la Sears Tower, l'Amoco o el John Hancok de Chicago, l'Empire State Building de Nova York o les torres Petrones de Kuala Lumpur.
Això no treu que l'edifici sigui bellíssim, una de les millors peces de l'irregular Jean Nouvel, i que està en perill de quedar absorvida per noves torres que s'han d'aixecar al seu voltant. Torres, no gratacels.

divendres, de setembre 23, 2005

tardor

TARDOR. (Del ll. tardatio, -tionis, tardança.) Otoño. f. Estació de l'any compresa entre l'equinocci de setembre i el solstici de desembre. Part de l'any que comprèn els mesos de setembre, octubre i novembre.

dimarts, de setembre 20, 2005

Simon Wiesenthal meets Eichmann

Escolto a la ràdio que ha mort Simon Wiesenthal, el responsable de fer "justícia, no venjança" als milers de nazis que van escapar a la presó un cop acabada la segona guerra mundial. La seva tasca va ser buscar-los per tot el món, descobrir-los darrere les noves identitats als països que els aixoplugaven, i fer-los capturar i jutjar.
Cito aquesta notícia perque en uns quants mitjans ja he escoltat i he llegit que va ser el responsable de la captura d'Adolf Eichmann. I molts d'aquests mitjans han afegit que Eichmann va ser el responsable del genocidi dels jueus, gitanos i demés per tota Europa.

Fa poc que he llegit l'extraordinari llibre de l'Hanna Arendt, "Eichman en Jerusalén", que no és res més que la transcripció del judici que li van fer a aquest sinistre personatge un cop el van descobrir i "detenir" a Buenos Aires, i portar-lo a Jerusalem on el van jutjar.
Arendt explica perfectament com Eichman va ser un buròcrata nazi que no va arribar massa amunt jeràrquicament, però que es va responsabilitzar de posar en marxa el transport de milions de persones en vagons de càrrega de tren cap a Auschwitz i els altres camps. Com deixa ben clar el judici, ell no és responsable directe de la mort d'aquests milions de persones però si l'engranatge necessari perque aquestes persones arribessin als seus botxins. Eichman va voler ser eficient en la seva feina, i era molt hàbil fent arribar convois, però ell no era el responsable principal del genocidi tot i ser un dels grans col·laboradors.
Una altra vegada els mitjans de comunicació han abocat les seves informacions sense ni tan sols contrastar-les.

Wiesenthal no va poder capturar el nazi més odiat dels que eren en llibertat, el doctor Mengele, el monstre d'Auschwitz. Ningú sap que se n'ha fet d'ell.

dilluns, de setembre 19, 2005

idees

dissabte, de setembre 17, 2005

Sostres a Roma


La primera urgència que tens quan arribes a Roma és buscar una manera segura d'escapar-te'n. No cal que hi passis gaires hores: amb ben poca estona en tens prou per sentir sobre les teves espatlles el pes de la història, als teus ulls tota la llum de la llum que ens ha dut fins aquí. Roma és un excés de veritat que els filibusters com jo no ens podem permetre. Roma, que no té discurs, ni elaboració, ni cap altra cosa que ella mateixa es mostra tal com és. No hi ha cap vulgaritat que et permeti descansar, tot és angoixantment espectacular i totes les pedres saben que les estàs mirant. És de tu que les pedres treuen la força per haver resistit tant: si després de contemplar la plaça del Panteó o la Fontana di Trevi et sents fatigat és perquè les pedres s'han empassat la fascinació que hi posaves mirant-les. Tal com Déu no va fer la bellesa per afalagar-nos sinó per ferir-nos, Roma no és pas agradable de visitar sinó un terrible cop de puny al fetge. Per viure a Roma s'ha de ser un gran cínic o un gran imbècil. Els romans són cínics, prou lúcids per entendre que per molt que facin no podran mai superar el que d'altres feren molts anys enrere. I és així que passegen i divaguen, que van fent i que posats a tenir un restaurant al Campo Di Fiori poden estalviar amb les cadires i les posen de plàstic. La potència de Roma és tan extraordinària que no cal fer res més. N'hi ha prou de no espatllar el que ja hi ha fet: la conservació dels monuments i dels edificis de la ciutat és exemplar, la cuina primària però ben sòlida, i davant de l'espectacle exterior, de portes endins, als restaurants i als hotels, no s'hi han acabat d'esforçar gaire amb l'única excepció de l'Hotel Hassler, amb un restaurant i un bar realment bonics però per compensar una gastronomia que resulta senzillament repugnant. Però, i què? Roma coneix la seva superioritat i te la imposa. I només quan marxes de Roma pots tornar a escriure i sentir que el que escriguis és alguna cosa més que la llista del súper que t'acabes creient que ets quan, gires on gires els ulls, t'assalta tota aquesta bellesa i no te'n pots escapar.

Salvador Sostres
Avui, divendres 16 de setembre

dilluns, de setembre 12, 2005

caffè a Trieste

Dibuixeu el mapa dels cafès i tindreu un dels indicadors essencials de la "idea d'Europa"
George Steiner, "La idea d'Europa"

dissabte, de setembre 10, 2005

é Oriente

Nèixer a Trieste no deu ser com nèixer a d'altres parts del món. En aquest port de l'Adriàtic hi conflueixen el món llatí, el món germànic i el món eslau, el catolicisme, l'ortodòxia i el judaisme, les darreres costelles alpines i l'horitzó del mar. Al centre de la ciutat, una de les més boniques que mai hagi conegut, es concentren en un radi de pocs metres l'església catòlica, la luterana, l'ortodoxa i la sinagoga en edificis imponents emmig de carrers que van de les muntanyes cap el mar. Italo Svevo, James Joyce camí dels Balcans o Claudio Magris han escrit sobre aquesta singularitat. Decididament nèixer a Trieste ha de ser diferent.

Aquest estiu m'han fet descobrir un altre triestí, periodista i escriptor, que parla sobre un món que desconeixia. Paolo Rumiz és periodista del Piccolo, l'excel·lent diari de la ciutat, i col·laborador de La Repubblica . Ha escrit un parell de llibres sobre aquesta Europa que comença a les portes de Trieste, aquella que abans de caure el mur de Berlín en deiem Europa oriental i ara s'ha quedat senzillament en Europa de l'est. Rumiz recorre en bicicleta o en tren els camins que van fins a Viena, a Kiev, o Istanbul així com les valls perdudes dels Alps propers a la seva ciutat i constata aquesta ànima Europea que amaguem amb un simple referent geogràfic, la de l'est.

Rumiz a "É Oriente" parla del retorn a la paraula Orient per reivindicar aquesta Europa, ja que amb aquest mot diem alguna cosa més que la seva situació geogràfica, parlem de l'Europa ortodoxa i eslava, musulmana i balcànica, complexa i mesclada, lluny del referent predominant de l'Europa abocada cap a l'Atlàntic.

Trieste és un punt on conflueixen tots aquests móns que formen el nostre continent, i Rumiz i Magris són uns bons introductors per arribar-los a conèixer una mica.

dilluns, de setembre 05, 2005

una aixeta ...

Finalment m'he llençat a llegir el "Danubi" del Claudio Magris, és un llibre atípic que atrapa des del primer moment.
Tinc clavades de fa dies les descripcions d'on neix el riu i la descoberta de la primera deu, el primer fil d'aigua que flueix cap el gran riu d'Europa. Magris troba un petit tub que alimenta un abeurador i sobreixint forma el primer curs del Danubi. Es pregunta què passaria si a aquell tub que és el primer alimentador del riu hi possèssim una aixeta. S'assecaria?

Des d'aquesta lectura cada cop que veig una aixeta tancada penso que si l'obro començarà a fluir un riu immens als meus peus.
 

Free Blog Counter