dissabte, de setembre 17, 2005

Sostres a Roma


La primera urgència que tens quan arribes a Roma és buscar una manera segura d'escapar-te'n. No cal que hi passis gaires hores: amb ben poca estona en tens prou per sentir sobre les teves espatlles el pes de la història, als teus ulls tota la llum de la llum que ens ha dut fins aquí. Roma és un excés de veritat que els filibusters com jo no ens podem permetre. Roma, que no té discurs, ni elaboració, ni cap altra cosa que ella mateixa es mostra tal com és. No hi ha cap vulgaritat que et permeti descansar, tot és angoixantment espectacular i totes les pedres saben que les estàs mirant. És de tu que les pedres treuen la força per haver resistit tant: si després de contemplar la plaça del Panteó o la Fontana di Trevi et sents fatigat és perquè les pedres s'han empassat la fascinació que hi posaves mirant-les. Tal com Déu no va fer la bellesa per afalagar-nos sinó per ferir-nos, Roma no és pas agradable de visitar sinó un terrible cop de puny al fetge. Per viure a Roma s'ha de ser un gran cínic o un gran imbècil. Els romans són cínics, prou lúcids per entendre que per molt que facin no podran mai superar el que d'altres feren molts anys enrere. I és així que passegen i divaguen, que van fent i que posats a tenir un restaurant al Campo Di Fiori poden estalviar amb les cadires i les posen de plàstic. La potència de Roma és tan extraordinària que no cal fer res més. N'hi ha prou de no espatllar el que ja hi ha fet: la conservació dels monuments i dels edificis de la ciutat és exemplar, la cuina primària però ben sòlida, i davant de l'espectacle exterior, de portes endins, als restaurants i als hotels, no s'hi han acabat d'esforçar gaire amb l'única excepció de l'Hotel Hassler, amb un restaurant i un bar realment bonics però per compensar una gastronomia que resulta senzillament repugnant. Però, i què? Roma coneix la seva superioritat i te la imposa. I només quan marxes de Roma pots tornar a escriure i sentir que el que escriguis és alguna cosa més que la llista del súper que t'acabes creient que ets quan, gires on gires els ulls, t'assalta tota aquesta bellesa i no te'n pots escapar.

Salvador Sostres
Avui, divendres 16 de setembre

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

 

Free Blog Counter