dijous, de gener 28, 2010

Homenatge o còpia?

Llotja de Lleida
Mecanoo
2006-2010

Aula Magna de la TU Delft
Van der Broek / Bakema
1958-1966

dimecres, de gener 27, 2010

Auschwitz, 27 de gener de 1945

(...) A la infermeria del Lager de Buna-Monowitz n'hi havíem quedat vuit-cents. D'aquests, prop de cinc-cents van morir de les seves malalties, de fred i de gana abans que arribessin els russos, i uns altres dos-cents, malgrat les ajudes, en els dies immediatament posteriors.

La primera patrulla russa va arribar a les envistes del camp cap el migdia del 27 de gener de 1945. Charles i jo vam ser els primers a albirar-la: estàvem portant a la fossa comuna el cos de Sómogyi, el primer mort d'entre els nostres companys d'habitació. Vam descarregar la llitera sobre la neu corrompuda, perquè la fossa ja era plena, i altra sepultura no es donava: Charles es va treure la gorra per saludar els vius i els morts.

Eren quatre joves soldats a cavall que avançaven amb cautela, amb les metralladores a punt, per la carretera que vorejava el camp. Quan van arribar a les filferrades es van aturar a mirar, intercanviant frases breus i tímides, i adreçant mirades unides per una estranya torbació als cadàvers descompostos, als barracons destrossats i a nosaltres, els escassos vius.

A nosaltres ens semblaven meravellosament corporis i reals, suspesos (la carretera estava més enlairada que el camp) sobre els seus enormes cavalls, entre el gris de la neu i el gris del cel, immòbils sota les glopades de vent humit amenaçador de desglaç.

Ens semblava, i així era, que el no-res ple de mort en què des de feia deu dies vagàvem com astres apagats havia trobat un centre sòlid, un nucli de condensació: quatre homes armats, però no armats contra nosaltres; quatre missatgers de pau de rostres rudes i puerils sota les pesants gorres de pell.

No saludaven, no somreien; se'ls veia aclaparats, més encara que per la pietat, per una confusa reserva que segellava les seves boques i feia que els seus ulls no es poguessin separar de l'escena fúnebre. Era aquella vergonya tan coneguda per nosaltres, la que ens oprimia després de les seleccions, i cada vegada que havíem d'assistir o de sotmetre'ns a un ultratge: la vergonya que els alemanys no van conèixer, aquella que el just sent davant de la culpa comesa per un altre, i el turmenta que existeixi, que hagi estat introduïda irrevocablement en el món de les coses que existeixen, i que la seva bona voluntat hagi estat nul·la o escassa, i no hagi servit com a defensa.

Així, també l'hora de la llibertat va sonar per a nosaltres greu i difícil, i ens va omplir l'ànim alhora d'alegria i d'un dolorós sentiment de pudor, pel qual hauríem volgut rentar les nostres consciències i les nostres memòries de la lletjor que contenien; i de pena, perquè sentíem que això no podia succeir, que mai podria succeir res de tan bo i pur capaç d'esborrar el nostre passat, i que els senyals de l'ofensa romandrien en nosaltres per sempre, en els records de qui hi va ser, en els llocs on va succeir i en les explicacions que en faríem. Ja que – i és aquest el terrible privilegi de la nostra generació i del meu poble – ningú millor que nosaltres no ha pogut copsar mai el caràcter incurable de l'ofensa, que s'escampa com una epidèmia. És ximple pensar que la injustícia humana l'extingirà. L'ofensa és una font inexhaurible de mal: destrossa el cos i l'ànima dels enfonsats, els apaga i els fa abjectes; retorna com a infàmia en els opressors, es perpetua com a odi en els supervivents, i es propaga de mil maneres, contra la mateixa voluntat de tots, com a set de venjança, com a enfonsament moral, com a negació, com a cansament, com a renúncia.

Aquestes coses, compreses aleshores malament i apercebudes per la majoria només com una brusca onada de cansament mortal, van acompanyar per a nosaltres l'alegria de l'alliberament. Per això pocs d'entre nosaltres van córrer cap als salvadors, pocs van posar-se a resar. Charles i jo vam quedar-nos drets al costat del clot ple a vessar de membres lívids, mentre d'altres tiraven a terra la filferrada; després vam tornar a la llitera buida a portar la notícia als companys.

Durant la resta del dia no va passar res (...)


Primo Levi
La treva

dimecres, de gener 20, 2010

İstanbul - Santa Sofia



divendres, de gener 15, 2010

Viatjar

"La distància em va molt bé. Ho vaig escriure al llibre de Pla per pura intuició: viatjar és com encendre la llum a la nit quan tens un mal son."

Enric Vila, Dietari a destemps

dimarts, de gener 12, 2010

Poblet nevat

foto de Jordi Todó (Tavisa)

Sempre m'han agradat els edificis sorgits de l'agregació de peces que acaben formant un tot. Els monestirs en són un dels millors exemples, i els de Santes Creus i Poblet són dels què n'aprenc coses noves sempre que hi vaig. Aquesta foto de Poblet nevat explica molt bé aquesta idea de l'agregació i del tot.
Ha sortit publicada a la portada d'El Periódico d'avui.

diumenge, de gener 10, 2010

Rock'n'Roll

1- Rock'n'Roll 1990
Ens portaven per carrers cada cop més foscos que s'allunyaven del centre, envoltats d'edificis atronitats que la manca de llum desdibuixava. Buscàvem un concert i uns nois que vam conèixer en una cerveseria ens en van proposar un de ben especial. No les teníem totes, i menys quan vam arribar a una porta que es va obrir després de que un dels nostres acompanyants indiqués alguna cosa. Vam entrar, i amb unes certes reticències vam començar a baixar una escala estreta per on pujaven i baixaven gent jove amb cerveses a les mans. Una música profunda augmentava de volum mentre baixàvem, i finalment vam arribar a dues sales no massa grans cobertes amb voltes de maó. Al fons hi havia el què en podríem dir un escenari amb micros, una bateria, i diversos instruments de corda i vent. A l'entrada només venien cervesa, les clàssiques ampolles marronoses de mig litre que havíem begut per tot arreu. El paviment era de terra compacta i aquell soroll que de tant en tant ho feia vibrar tot ens van dir que era el metro que passava molt aprop.
Gent jove i no tant jove, cabells llargs, moltes noies, la majoria portava texans, es notava l'eufòria del qui viu intensament l'avui. L'eufòria se'ns va anar contagiant amb les cerveses, les vibracions del metro i amb els primers acords d'un grup que tocava un rock'n'roll potent i robust, accelerat, magnífic. Qui sap a quants metres sota terra érem, però tant se val, la música forta es posava a dins, el fum, la cervesa i el ball feien augmentar la temperatura. Va ser un concert magnífic, i un altre cop al silenci i la foscor dels carrers a les tantes de la nit, les orelles xiulaven, la roba pudia, i el fred refredava els ossos. Semblava un somni, però no, era ben real.
Era el mes de març, i feia poc més de tres mesos de que el Gustáv Husák havia dimitit després de que la caiguda del mur de Berlín aixafés un rere l'altre els règims comunistes europeus. L'escriptor Václac Havel era el nou president i Praga vivia aquells moments màgics en que un món s'ha esfondrat, i el nou encara no té forma concreta, on tot encara és possible. Els carrers bullien de vida en un decorat que encara era ple d'estrelles, falçs i martells. Hi havia eufòria i ganes de viure, i la música a Praga ho inundava tot.

-->
2-Rock'n'Roll 2010
Diumenge dia 3 vaig anar al Teatre Lliure a veure “Rock'n'Roll” del Tom Stoppard. Quan es va estrenar no vaig aconseguir entrada i ara que la reposaven no me la volia perdre. Sabia vagament de què anava però no m'esperava que un grup de rock txec, els The plastic people of the universe, fos l'eix d'una obra on es reflexionava sobre la història txecoslovaca entre el 1968 i el 1990, entre la primavera de Praga i l'esfondrament de l'univers comunista. La fidelitat i el desencís pels ideals, sobre patir l'aplicació a Praga o teoritzar còmodament des de Cambridge, acceptar o no que tot allò en què s'ha cregut i s'ha defensat s'esmicola entre els dits, i sobre la llibertat de viure com a cadascú plagui, lluny d'imposicions i prohibicions.
The plastic people of the universe volia ser tan sols un grup de rock'n'roll i fer la seva música. No escrivien manifestos o reivindicaven canvis polítics amb les seves lletres, però les autoritats comunistes no acceptaven la manca de compromís social de la seva música, els cabells llargs o les influències de grups occidentals descrits com a decadents. El grup va ser empresonat diverses vegades per no voler canviar la seva manera de fer i de viure, però els seus concerts clandestins eren plens d'un públic delerós d'escoltar-los en directe i les seves cintes passaven de mà en mà malgrat les prohibicions.
Els intel·lectuals que ni sabien qui eren van adonar-se de que el rock'n'roll era una altra manera de reivindicar la llibertat, i els van recolzar. Van entendre de que viure lliurement és la millor manera de reivindicar la llibertat, i per tant el rock'n'roll es va convertir en un perill per al règim comunista, qui va perseguir i empresonar aquells que no seguien les seves consignes.


3-It's only Rock'n'Roll, but I like it
Rock'n'Roll” acaba amb el concert que els Rolling Stones van celebrar el 19 d'agost del 1990 a Praga, 22 anys després de que els tancs del Pacte de Varsòvia ataquessin la població, liquidant l'anomenada Primavera de Praga. Simbòlicament el lloc escollit per al concert era l'estadi Strahov on el Partit Comunista celebrava els seus actes commemoratius, on s'exaltava el règim i els seus guanys. Mick Jagger i Keith Richards substituïen al Lenin i a l'Stalin.
Tot això no ho sabia quan el març del 1990 vaig escoltar un grup de rock'n'roll en un profund soterrani perdut d'un barri perifèric de Praga. Després del diumenge aquella nit pren una nova dimensió, i entenc l'eufòria contagiosa dels qui eren al concert. Tan sols era rock'n'roll, però a tots ens agradava, era una manera d'expressar la joia de viure.

divendres, de gener 08, 2010

Misteris del canvi climàtic

Gran Bretanya blanca de neu. Foto de Reuters
Avui he vist a La Vanguardia aquesta magnífica foto de l'agència Reuters on es pot veure l'illa de la Gran Bretanya totalment blanca, és molt bonica!
M'ha fet recordar el blog Nihil Obstat on llegia aquesta entrada del 29 de desembre just quan el Regne Unit patia unes fortíssimes tempestes de neu que bloquejaven trens, aeroports, carreteres i ciutats.
"Les nevades són ara una cosa del passat"
notícia del 20 de març del 2000
O sigui que l'any 2000 The Independent certificava de manera contundent que la neu era ja història al Regne Unit, que per culpa del canvi climàtic veure nevar seria una cosa estranya i inhabitual, i no ho diuen opinadors temeraris sinó científics de diverses universitats i institucions.

És fascinant llegir aquest article aquest dies on les illes estan immerses en tempestes de neu que no s'han aturat des de Nadal. Aleshores penso si ens hem de creure tot el que s'escriu sobre el canvi climàtic i les conseqüències derivades.

Ja s'ha demostrat que el famós documental de l'Al Gore "Una veritat incòmode" està ple de mentides, veritats a mitges i informacions obviades que anaven contra les seves tesis.

No sé qui té la raó al respecte dels temes climàtics, no sé si estem assistint a un canvi o no és res més que els cicles habituals del clima. Si que llegeixo que uns hi veuen una catàstrofe imminent de dimensions còsmiques i d'altres que pensen que res ha canviat. Suposo que la veritat no està en cap dels dos extrems i si en algun punt enmig.

dijous, de gener 07, 2010

gener

INTERIORS - calendari 2010
Pati de les Toeses
fotos: Xavi Carol


 

Free Blog Counter