dimecres, d’abril 25, 2007

viatge a La Mina





Sovint ens n'anem a buscar nous horitzons a l'altra part del món, i ens n'oblidem que amb un cop de tramvia ens podem desplaçar molts móns enllà del nostre món més pròxim.

Matí de dimecres a un dels barris més famosos de l'àrea metropolitana de Barcelona, La Mina, a Sant Adrià del Besós. El motiu, visita d'obres al que serà la seva Biblioteca, un magnífic projecte de l'Alfons Soldevila i del David Soldevila, dos arquitectes singulars i amb una gran personalitat, vaja, que no projecten a la moda, i si amb un discurs propi coherent i vibrant.
La visita ha durat ben bé un parell d'hores, per un edifici en construcció plè de frenètics treballadors que es movien per tot arreu. L'interior és lluminós, clar i diàfan, i el que més sorprèn és com l'exterior, aquests carrers particulars pels seus llarguíssims edificis de finestres allargades i multicolors, entra dins l'edifici, i el que és més important, es dignifiquen. Mirar el barri de La Mina des de la Biblioteca ha estat redescobrir un barri estigmatitzat per les pàgines grogues d'alguns diaris. Carrers plens de vida, i una bellesa especial, viva, única, sota un cel blau i un sol magnífics.

Des de La Mina es veuen els edificis del Fòrum i els de Diagonal Mar, són una presència estranya, d'edificis silenciosos en contrast amb l'esclat de colors de les finestres plenes de roba estesa, ocells, bicicletes.
Poder amb el temps La Mina es convertirà en un barri de moda, patirà una transformació semblant a La Ribera o el Raval, i després d'una forta inversió pública per a dignificar els barris, els habitants de tota la vida hauran de marxar davant la forta pressió de nous arribats amb més poder adquisitiu buscant un lloc de moda. Perquè la Biblioteca no està sola ja que aquesta es troba emmig d'una nova rambla que arriba al mar, travessada per un ramal del tramvia i amb diversos equipaments en construcció.

Tornaré quan la Biblioteca estigui enllestida i funcioni, vull tornar a mirar-la plena de gent llegint diaris, estudiant o escoltant música, vull redescobrir el barri des dels finestrals per on entra sense complexes. La bona arquitectura és això, dialogar amb l'entorn per a dignificar-lo.

dimecres, d’abril 18, 2007

orenetes

Fa uns dies que sento el xisclar de les orenetes. Ara si, la primavera ja ha arribat ...

divendres, d’abril 13, 2007

Fugacitat d'abril


Josep Pla

“Les hores”


FUGACITAT D'ABRIL

Entrats ja en la primavera, apareix un curt espai de dies en què tot sembla agafar un aire indefinit i atònit, en què l'aire, lleugerament amorosit, però encara verd, jove i fresc, queda en suspens, com si no sabés què fer entre continuar el somni de l'hivern o deixondir-se definitivament. És un moment de deliciosa dubitació, un instant subtil de timidesa de la terra, aferrada encara a les vegetatives intimitats hivernals davant de la pressentida aparició de la llum espantosa, del sol salvatge i del xivarri humà que s'acosta indefectible. Així jo veig el nostre mes d'abril, el més fi de l'any de pur trencadís, el més fi, sobretot, perquè cap de les seves hores no s'assembla a si mateixa. Aquesta cosa fugissera i voleiadissa del mes d'abril, aquesta cosa aèria que tenen les seves hores, sobre les quals tot el que és evanescent s'esvaneix sobre l'escòria i el pes de la terra, és – quan s'arriba a una certa edat – una mica trista.


Encara plou. A la tardor plou d'una manera monòtona i somnambúlica. És una pluja que sembla instal·lada, asseguda sobre la terra – una aigua que té dies fixos. Ara tot té un punt de caprici. El sol fluix pugna per rompre l'opacitat dels núvols. De vegades apareix rossenc i brillant entre gegantins castells de núvols blancs, tocant amb una llum verdosa, una mica agra, el ruixat immediat. Altres vegades, voltat d'un espai immens de blau tendre, posa un tel de carmí sobre la ratllada pluja viva. Sovint, el cel de ponent és obscur, fosc, dramàtic; el de llevant, graciós, lluminós, absort en el seu mateix tendre hedonisme. Mentrestant travessada per l'espasa de color de palla del sol, cau una cortina d'aigua sobre les pinedes verdes, misterioses, tètriques. De seguida, quan para de ploure – plou i fa sol -, el verd dels pins s'abrillanta, s'envernissa amb aquella petulància una mica infantil que de vegades tenen, tocades per la llum, les coses modestes. Les puntes d'aigua sobre les pinedes fosques s'irisen. El mateix és visible quan la pluja se'n va en els hortets: les faves i els pèsols, els alls i les cebes, les pastanagues i les maduixes fan el seu petit acte de presència. Tot per l'abril, segueix la seva vida i té un esclat; fins i tot els xifrers, amb les quatre gotes, semblen més abotonats, més rígids i severs. I tot dóna el seu perfum meravellós, com un insospitat descobriment.

(...)

dilluns, d’abril 09, 2007

L'aeroplà del Raval

Si la memòria no em falla crec que vaig entrar al món dels blogs a través d'algun article del Vilaweb o de l'E-notícies. És possible que comencés llegint el blog del Carles Miró (+) i hi trobés referències al de la Teresa Amat (+). Poder aquelles van ser les portes per entrar al món de la Flaneuse i al de L'aeroplà del Raval, també al de la Chica con falda roja (+), el de l'Eva Braun, el d'Amqs (+) o l'incombustible Arcadi Espada entre molts d'altres.

Dic poder perquè la memòria és curta en això d'internet. Recordo perfectament el dia que vaig visitar Auschwitz, quan vaig llegir la Cartoixa de Parma o quan Centauros del Desierto em va impactar profundament, però em costa moltíssim saber quan vaig començar a navegar per certs móns de la xarxa.

Ara L'aeroplà del Raval tanca la barraca, de la mateixa manera que ho han fet d'altres blogs dels quals n'era assidu lector. M'agraden els blogs que parlen del món que els envolta, que aporten noves i fresques mirades de la realitat de qui els escriu, i que fugen del meliquisme i de la densitat mal entesa.

L'aeroplà del Raval ha estat sempre un dels meus favorits, i una mica el culpable de que em llancés a aquest món dels blogs amb aquesta finestra una mica polsosa on escric quan puc. Em sap greu que hagi arribat al final del trajecte (bé, sempre ens quedaran les seves fotos que parlen sobre tantes coses) però me n'alegro que hagi sabut posar punt i final de manera elegant a quaranta mesos de paraules fresques i punyents, delicades i divertides. L'aeroplà del Raval sempre tindrà un cadàver fresc i jove.

M'agradaria pensar que aquest final de L'aeroplà del Raval no és altra cosa que un punt i seguit, un pas endavant de la Tina cap a un altre projecte, una nova sorpresa per al seu cada cop més nombrós club de seguidors.

dissabte, d’abril 07, 2007

Mones!

L'obrador artesanal de cal Simón de Sant Sadurní d'Anoia en plena activitat ...

(no us perdeu el web!)
 

Free Blog Counter