dimarts, d’abril 18, 2006

500 anys del Vaticano



Avui fa cinc-cents anys que el papa Juli II va posar la primera pedra de la reconstrucció de Sant Pere del Vaticà, la nova església de planta central que s'alçava sobre l'antiga basílica de l'emperador Constantí.
Bramante, Raffaello, Sangallo, Michelangelo, Maderno o Bernini són alguns dels arquitectes que van treballar durant més de cent anys en un projecte que es va anar refent, pervertint i reinventant.
Poder no es casualitat que el 1504, el soldà otomà Bayezid iniciés la construcció de la seva nova gran mesquita a Istanbul, intentant rivalitzar amb Santa Sofia. Poder no és casualitat que el primer projecte del Vaticà, fet pel Bramante, recordi a Santa Sofia.

dimecres, d’abril 12, 2006

Sant Pau del Camp en mans d'Actar


Divendres vam intentar revisitar el claustre de Sant Pau del Camp, però estava tancat per restauració. No va ser cap sorpresa la seva restauració però si els seus restauradors*, el Manuel Gausa i l'Oleguer Gelpí, del grup Actar. No entenc massa bé com han aconseguit aquest encàrrec uns arquitectes responsables de Metàpolis, de l'editorial Actar, de l'exposició HiCat o de l'Institut d'Arquitectura Avançada de Catalunya.
No poso en dubte la seva capacitat però no me'ls esperava trobar en feines com aquesta. Per tan espero amb molt d'interès, curiositat, i una mica de por, els resultats de la seva intervenció.

* que són els qui restauren monuments, mobles o pintures, i no els que estan davant els fogons. Maleït canibalisme verbal!

dilluns, d’abril 10, 2006

Marina d'Or a El País

Fa uns anys baixant cap el Cabo de Gata amb l'Euromed, a l'alçada d'Orpesa de Mar vaig veure que s'hi estaven alçant unes torres d'apartaments que contrastaven molt amb el poblet veí. Allò era l'inici del desgavell del litoral valencià, que arribava al seu apoteosi màxim a Benidorm. Un temps després vaig saber que allò era una operació immobiliària anomenada Marina d'Or. Vaig poder saber de què anava la cosa al saló immobiliari del Barcelona Meeting Point on tenien un estand indescriptible. No sé qui els assessorava en temes d'imatge, però vaig tenir la sensació que buscaven expressament una imatge cutre i antiga, semblava dels anys 70 i no dels inicis del 2000.

Des d'aquell viatge en tren, Marina d'Or m'ha anat perseguint en forma d'anuncis a la tv, als diaris, a les revistes i a la ràdio (el Joan Espin n'és un ferm admirador...), i s'ha convertit en una espècie d'emblema d'aquesta Espanya especulativa i nou rica que va amb Porsche Cayanne.

La veritat és que s'estan gastant una pasta en publicitat, i la cosa sembla que no pari ja que ara a més de pisos hi fan camps de golf temàtics, balnearis temàtics, parcs d'atraccions temàtics, restaurants temàtics o hotels temàtics. Diuen que serà un nou concepte de vacances, però no entenc massa bé a qui va dirigit aquest tipus de promocions. Si jo fos anglès, danès o noruec poc que hi aniria en un lloc com aquest, però bé, suposo que hi ha gent per a tot.

Si avui escric sobre Marina d'Or és perque dissabte em vaig quedar sense paraules a l'obrir El País (aquest diari una mica classista i arrogant) i trobar-m'hi vuit pàgines d'anuncis de Marina d'Or. No eren uns anuncis qualsevols, ben redactats i ben dissenyats, eren vuit pàgines de cutre anuncis, amb unes fotos de la inauguració de la nova oficina a Oxford Street, a Londres, amb textos repetits i mal redactats, i fotos que haurien de sortir en algun anuari de la màfia.

Va ser un xoc que em va fer pensar en quant s'havien gastat i qui havia estat el seu dissenyador, també em va fer pensar que un dia hi vull anar per a veure si d'una vegada entenc què coi és aquest nou paradís artificial, aquest monument de l'Espanya de l'especulació desfermada i canyí.

Els arquitectes moderns li dedicaran un llibre de lloances com a Benidorm?

dimecres, d’abril 05, 2006

Túnels a Barcelona


Forth Bridge, a Edinburg


Prefereixo seguir les obres que permetran que circulin els trens d'alta velocitat que l'edificació accelerada de la Sagrada Família. És per això que em va agradar saber que el túnel que ha de travessar Barcelona passarà pels fonaments d'aquesta mesquina construcció que molts s'entesten en continuar.

Viure al Penedès i baixar sovint a ciutat amb els rodalies m'ha permès seguir la construcció d'aquesta cinta que resegueix el territori. He vist crèixer les obres al centre de Vilafranca, el gran viaducte de Sant Sadurní, el túnel de Martorell o els trams que enfilen el delta del Llobregat, i he viscut molt de prop les discusions sobre l'impacte que tindria sobre el Penedès la construcció d'aquesta gran infraestructura.

Els trens i tot allò que els envolta m'atrau, i ja tinc ganes de veure'ls circular ràpidament pel Penedès. Tinc ganes de veure la infraestructura acabada, visitar les noves estacions, i descobrir com poc a poc el tren es converteix en un nou element del paisatge. En aquest sentit, les autopistes i les grans carreteres no han aconseguit mai integrar-se, confondre's amb l'entorn, sempre les he vist com una agressió.

El túnel de l'alta velocitat passarà discret però formant part d'una cinta inacabable que s'acaba a Vladivostok. Mentrestant al damunt seu la Sagrada Família seguirà creixent, no podent-me imaginar que algun dia una torre de 170 metres presidirà Barcelona, convertir-se en un símbol d'un error absurd.

Les cases del meu carrer

les cases del meu carrer
una cova a la muntanya
el jardí vermell de flors
l’embarcador de la platja

la barraca dels pastors
el niu penjat a la branca
la claror del fons del pou
els fumerols de la plana

les parades del mercat
el banc de seure a la plaça
el caminet d’entre els camps
la fàbrica abandonada

el racó de sota el pont
la font de la font trobada
el porxo de l’estació
la palla groga a l’estable

l’ombra d’un sol presseguer
la pols de la caravana
i la llum de l’horitzó
i l’estrella més llunyana

tot és casa meva i tot
m’era i m’és i em serà casa
com si veiés voleiar
la roba estesa de l’àvia

enric casasses

(regal d'anniversari del Jordi per a l'Anna)
 

Free Blog Counter