La Venessia de Toni Catany

Venècia (Venessia en vènet) és una d'aquelles ciutats fotografiades, escrites, pintades, filmades, dibuixades... de manera compulsiva. Aquest fet fa que sigui molt difícil sorprendre's amb les noves obres que intenten enfrontar-se amb la ciutat de la llacuna.

Toni Catany ho va aconseguir amb "Venessia", magnífic llibre del fotògraf mallorquí on va saber copsar l'essència de la ciutat des de diversos punts de vista, de manera que el seu ull captura l'atmosfera íntima d'un lloc que no es deixa atrapar fàcilment.

Toni Catany, autor d'una extraordinària obra fotogràfica, va morir ahir.

Tramonto

foto de Gabriel Bouys /AFP

Bramante, Michelangelo, Bernini... i Déu!

El dilluns 11 de febrer el Papa Benet XVI va comunicar en llatí, urbi et orbe, la seva abdicació. Aquell vespre, un fotògraf de l'agència ANSA, l'Alessandro di Meo, va fer una foto carregada de simbolisme, amb un llamp engolit per la cúpula del Vaticà.

En el món de la immediatesa on vivim, les imatges i els textos es digereixen amb una rapidesa indigesta, envelleixen i s'obliden sepultades per l'actualitat nerviosa. Veient la imatge de l'Alessandro di Meo, un es pregunta si hi ha hagut manipulació digital, o la paciència del fotògraf ha tingut recompensa. M'agradaria pensar que la tempesta sobre el cel de Roma d'un vespre de febrer, ens va regalar una poderosa iconografia que, com les bones obres d'art, té diversos nivells de lectura.

La memòria de tot un segle dóna la mà al futur

Moisès Broggi, de 102 anys, té als seus braços a la Graciela Noguera, primera catalana nascuda el 2010. La memòria de tot un segle dóna la mà al futur. Una foto carregada d'humanitat, primera portada del diari Ara.

Flors

La primera vegada què vaig anar a Holanda amb tren, em va sorprendre molt que a totes les estacions per on passava, petites i grans, hi havia una floristeria oberta. Per això no era gens estrany veure gent amb flors a la mà pels carrers de pobles i ciutats.

De l'estada a Cracòvia i els viatges per alguns països eslaus també em va sorprendre veure que les flors formen part del ritual de la visita i de la cita. La gent va a fer visita amb un ram de flors, mantenint les cases sempre acolorides i perfumades.

Diumenge a l'entrada de Girona per la carretera del nord vaig veure les primeres instal·lacions del Temps de Flors, balcons plens de flors de paper i plàstic que guarnien l'entrada. Però curiosament l'immensa majoria eren balcons buits, essent l'excepció els petits oasis florits i verds. Vaig tenir la mateixa sensació passejant per la ciutat i mirant els balcons de la plaça de la Independència o del carrer de la Força.

M'agrada veure els cementiris i els mercats de les ciutats que visito, em donen una idea de com són la gent del lloc a través de la relació amb la mort, i amb les ganes de viure. També em fixo molt amb les flors dels balcons i de les finestres, dels espais i dels edificis públics.

A Catalunya els cementiris els amaguem rere alts murs, els mercats són un plaer immens, i balcons i finestres són orfes de flors.

Tres homes i una sentència

Tres magistrats del Tribunal Constitucional assisteixen plegats a una corrida de toros a la Maestranza de Sevilla. Aquest trio sinistre ha de decidir sobre el nostre futur i els nostres drets com a ciutadans catalans, tot i que ja se'ns va consultar en una votació neta i democràtica. Lamentable imatge, la foto i la institució que representen.

publicada a El País d'avui

Sant Jordi 2010

Dones cridant

Foto de Pietro Masturzo que ha guanyat el prestigiós World Press Photo 2009 on es veuen dones als terrats de Teheran cridant contra Ahmadineyad.

Camins (Kavafis, Machado ...)

carretera de Sant Sadurní d'Osormort a Sant Julià de Vilatorta, a les Guilleries

.

Paradisos pirinencs

1 baixant del coll de Bujaruelo cap a Gavernie

2 davant del circ de Gavernie amb el salt d'aigua de 423m

3 ascendint per les parets del circ de Gavernie

4 caminant damunt la neu cap a la Bréche de Roland

5 un cop travessada la Bréche de Roland, als llacs secs.

6 caminant pels cingles d'Ordesa, cap a la fi de la travessa

L'estiu!

Criatures a l'estiu

A l'estiu, la manera de viure de la gent entra en el desordre més absolutament complet, però la incògnita de la qüestió comença quan es tracta de saber si aquest desordre és agradable o no per a la gent. Sembla que ho hauria de ser. Ho és? No ho sé pas. Ho sembla, però no en tinc cap seguretat. Fet i fet, la vida d'avui és així i cal acceptar-la tal com és.

A l'estiu, la gent queda desbordada i, parlant en general, els qui paguen els plats romputs són les criatures, que són els qui no hi tenen res a veure. La gent d'avui , malgrat la seva presentació plàcida i normal, té, en el seu interior, una cosa diabòlica: volen estiuejar, volen anar d'una banda a l'altra, volen trobar-se a tot arreu, entren, permanentment, en el desordre més complet, sempre tenen pressa i, a més, tenen criatures, com dóna el llit i com els sembla. Quan arriba l'estiu, aquesta manera de fer les coses, tan desorbitada, entra en la pura follia.

Josep Pla

“Les hores”

Beirut

Una de les fotos que més em van impressionar de la guerra del Líban va ser aquesta de l'Spencer Platt que veieu penjada aquí.

Un dels barris del sud de Beirut devastats per les bombes i un grup de tafaners que van a veure el què ha passat. El contrast entre els que retiren la runa i aquests turistes de l'horror és impresionant. Quatre noies esplèndides en un descapotable vermell emmig dels qui ho han perdut tot, la complexitat d'un món, el libanès, fascinant com pocs.

Aquesta magnífica foto acaba de guanyar el World Press Photo, poder el premi més prestigiós de periodisme gràfic. Podeu mirar les fotos premiades des del 1955 aquí.


Gràcies a la magnífica Guerra Eterna ...

(mirar el post del 25 de febrer, la veritat sobre la foto...)

Robert Capa

La meva passió per la fotografia va augmentar quan vaig descobrir fotògrafs com Robert Capa. M'agraden les fotos directes, despullades, dures, descarnades que saben arrancar un fragment de realitat. No suporto les fotos preparades, retocades, falses, artístiques...

Primer a Vilafranca, ara a El Vendrell i després a Tarragona es pot veure "Capa, aquí", una magnífica exposició sobre la desbandada republicana hores abans de que les tropes nacionals prenguessin Tarragona. És el relat d'un dia, el 15 de gener de 1939, una mostra de la desesperació d'aquells que fugien. El fotògraf és el Robert Capa, i reconstruint els contactes que es conserven s'ha refet la història d'aquell dia en que milers de civils van llençar-se a la carretera per fugir nord enllà, resseguint la N-340 al seu pas pel Penedès, amb la intenció d'arribar a Barcelona.
Carros carregats fins al capdamunt, vells esgotats, dones portant andròmines incomprensibles, i un paisatge d'hivern nítid sobrevolat per avions que metrallaven els que escapaven. Les fotos són delicades, respectuoses amb els qui escapen, però són contundents a l'hora d'explicar tanta tragèdia, el cor es glaça sovint al veure el pèlag de sang d'un carro esventrat o el somriure lluminós d'una nena que camina sense saber massa bé el perquè.

La majoria de les fotos són inèdites i van ser rescatades pels Querol a Nova York. Van estirar del fil d'alguna imatge inconnexa i es van trobar amb la fulla de contactes d'aquella jornada. Pare i fill han ampliat les fotos i han reconstruït els paisatges d'aquella fugida, paisatges encara avui presents i identificables. Les fotos són explicites, parlen clar i no costa gens pensar en el què va passar al Penedès un dia de gener de fa 68 anys.

Fins ara coneixia imatges de Robert Capa a la Guerra Civil, a Normandia, a Indoxina i a molts altres llocs. Gràcies a aquesta exposició i al seu excel·lent catàleg (una ganga de 20 euros) per a mi Robert Capa també és el fotògraf de la desesperació al Penedès, un relat moltes vegades escoltat a aquells qui van viure aquelles hores incertes.

caffè a Trieste

Dibuixeu el mapa dels cafès i tindreu un dels indicadors essencials de la "idea d'Europa"

George Steiner, "La idea d'Europa"

Estampes romanes