dimecres, de juliol 28, 2010

Prohibir

Sempre he cregut que al darrere d'una prohibició sempre hi ha un fracàs, una manca d'entesa, una impossibilitat d'acord, una poca voluntat de comprendre.

Vivim en una borratxera legislativa que intenta normativitzar tots els aspectes vitals, fins a extrems paranoics, tractant els ciutadans com a immadurs i irresponsables, i prohibint com a única manera de legislar. N'estic molt cansat.

És una malalatia moderna que no entenc i no comparteixo. És una bogeria que pateixo a la feina, i que m'ha convertit en un buròcrata quan la meva formació és la d'arquitecte. He de complir centenars de lleis que em costa interpretar, els expedients dels projectes han crescut desmesuradament perquè fins al més petit detall està reglat. I la meva llibertat com a tècnic s'ha vist mermada, i no puc anar més enllà del que el patracol de normes m'obliga.

No he anat mai a una corrida, i l'interès que em desperten és mínim. Crec, però, que la corrida és un ritual en que la vida i la mort ballen enmig d'una plaça. La prohibició té la seva lògica quan vivim en una socitetat on els dos fets més importants de la nostra vida, néixer i morir, els hem de fer lluny de casa, en un lloc asèptic i impersonal, lluny de les nostres vivències més íntimes.

No m'agraden les prohibicions, la d'avui tampoc.

diumenge, de juliol 18, 2010

Montgolfiere

els globus des de la C-15
(foto de mòbil en moviment)

Dijous dia 8 enfilava el camí de Llimiana, era un matí calitxós i el cotxe resseguia de memòria la carretera que em conduia cap el Pallars. Tot era familiar i quotidià fins que havent passat el castell de la Pobla de Claramunt sobtadament el cel s'ompli de desenes de globus aerostàtics. Va ser una sopresa matinal preciosa ja que camí de l'autovia vaig passar sota la seva ombra, els miralls del cotxe s'ompliren de la singular presència que omplia el cel d'Igualada. Mentre enfilava la Panadella, aquelles formes etèries es van anar convertint en puntets a l'horitzó dels meus miralls. Va ser un instant fugaç, suficient per regalar-me un bon inici de jornada.

dimecres, de juliol 14, 2010

14 de juliol - La Marseillaise



Casablanca, sempre ens quedarà Casablanca!

dilluns, de juliol 12, 2010

Torre de l'Albet

Sortint de l'estació de Gelida en direcció a Martorell, a l'esquerra de les vies s'aixeca damunt d'un turó una casa d'una bellesa senzilla. No és massa gran, la façana és d'un cert eclecticisme amb ressons michelangelescos, i està molt ben situada sobre una zona d'hortes que cau sobre l'Anoia. Sempre que hi passo en tren m'hi fixo, la busco amb la mirada. És una casa d'arquitectura tranquil·la i noble, sense estridències, ben composada, harmònica. No és habitual trobar aquest tipus d'arquitectura que sense ser singular, demostra un molt bon ofici per part del seu arquitecte. Quan me la miro des del tren sempre em pregunto com deu ser per dins, si conserva la seva arquitectura original o ha estat mutilada.

Divendres vaig fer una visita a l'Estudi Hèlix per a facilitar-los una informació que m'havien sol·licitat per a un projecte que afecta la Sèquia Comunal. Vaig conèixer el Joan Rosselló, i sabent que era gelidenc i autor de documents sobre l'arquitectura paperera vam posar-nos a parlar del tema. Vaig explicar-li que era descendent del Josep Albet Quintana, que els meus besavis van arribar a Gelida provinents de La Cerdanya i de les Guilleries, i que voldria saber on podria ser la Torre de l'Albet de la qual provenien centenars de cartes que guardo a casa, correspondència entre la gelidenca Torre de l'Albet i la riudebitllenca cal Ròmul. El Joan Rosselló em va explicar que havia escrit un article on parlava d'ella i de Laureano Arroyo y Velasco (1847-1910), l'arquitecte municipal de Gelida que la va construir el 1880.

Preguntant on s'aixecava aquesta casa, el Joan Rosselló me la va descriure on jo l'he vista sense saber-ho centenar de vegades, a l'esquerra de les vies, la casa del turó que cau cap l'Anoia envoltada d'horts. Em va fer molta il·lusió saber que aquella casa que sempre m'he mirat des de la finestra del tren, va ser fa prop de cent vint anys la primera llar penedesenca dels meus besavis.

Dissabte anant cap a la manifestació la vaig observar amb una mirada renovada, Com explica Bernardo Atxaga en un dels contes d"Obabakoak", antigues imatges la impregnaven d'una nova vida.

 

Free Blog Counter