Prohibir

Sempre he cregut que al darrere d'una prohibició sempre hi ha un fracàs, una manca d'entesa, una impossibilitat d'acord, una poca voluntat de comprendre.

Vivim en una borratxera legislativa que intenta normativitzar tots els aspectes vitals, fins a extrems paranoics, tractant els ciutadans com a immadurs i irresponsables, i prohibint com a única manera de legislar. N'estic molt cansat.

És una malalatia moderna que no entenc i no comparteixo. És una bogeria que pateixo a la feina, i que m'ha convertit en un buròcrata quan la meva formació és la d'arquitecte. He de complir centenars de lleis que em costa interpretar, els expedients dels projectes han crescut desmesuradament perquè fins al més petit detall està reglat. I la meva llibertat com a tècnic s'ha vist mermada, i no puc anar més enllà del que el patracol de normes m'obliga.

No he anat mai a una corrida, i l'interès que em desperten és mínim. Crec, però, que la corrida és un ritual en que la vida i la mort ballen enmig d'una plaça. La prohibició té la seva lògica quan vivim en una socitetat on els dos fets més importants de la nostra vida, néixer i morir, els hem de fer lluny de casa, en un lloc asèptic i impersonal, lluny de les nostres vivències més íntimes.

No m'agraden les prohibicions, la d'avui tampoc.