f o r m a i r e

El Mal

2008-04-29T18:17:00.003+02:00

1
Un barri idíl·lic, un jardí florit, una gespa impecable, la càmara s'apropa al verd intens, es veuen els brins d'herba, i la terra, i uns insectes fastigosos que lluiten sota el mantell de la bellesa perfecta. Són les primeres imatges de "Blue Velvet", gran pel·lícula del David Lynch, de la qual no recordo res més.

2
El judici d'Adolf Eichman a Jerusalem retratat magistralment per l'Hanna Arendt, de manera desapassionada, disseccionant el personatge com si fos un insecte. I descobrir que el responsable de la mort de milions de persones als camps de concentració nazis era una persona més aviat mediocre, que estimava la seva família, que era malaltissa la seva necessitat d'organitzar-se i ser eficient, que no volia contradir ningú, i que feia la seva feina el millor que sabia. Una persona que no destacava en res d'especial, i que mai va aconseguir arribar més amunt del càrrec que ocupava.

Quan vaig llegir les primeres notícies del drama austríac, em van venir al cap la pel·lícula "Blue Velvet" i el llibre de l'Hanna Arendt "Eichman a Jerusalem". El Mal existeix, i massa sovint es presenta en forma de persona inofensiva i mediocre.

Sant Jordi

2008-04-23T10:42:00.001+02:00

Quinze anys després

2008-04-16T18:49:00.007+02:00

Entre l'octubre del 1993 i el juliol del 1994 vaig viure en directe diverses campanyes electorals i eleccions a Roma. La dura batalla era entre els neo feixistes, els comunistes transvestits, els regionalistes del nord, la nova dreta empresarial i una democràcia cristiana agònica. Eren temps de tangentopoli, on els jutges van encausar els partits polítics tradicionals, i el país va patir una important sotragada que semblava que posava fi a una partitocràcia que ho havia empudegat tot.
Bossi, Fini, Berlusconi, Rutelli, Bertinotti o Veltroni (aleshores director de L'Unità) n'eren els protagonistes. Quinze anys després les eleccions que han sotraguejat de nou il Bel Paese tenen els mateixos protagonistes, cap novetat, i el país s'ha enfonsat una mica més en el desconcert. Els que han sigut incapaços de redreçar el rumb, segueixen al capdavant, limitant l'accés a les noves cares.

Tinc la sensació que aquest procés paralitzant que pateixen a Itàlia l'estem copiant a Catalunya. Cada dia que passa la política mal entesa està inutilitzant ràpidament una societat que sempre s'ha caracteritzat pel seu dinamisme al marge de la política. Això no és res més que la decadència d'un país per culpa d'una casta política que ho vol controlar tot, com coneixen bé a Itàlia de fa molts més anys.

Itàlia, un estat d'ànim

2008-04-11T20:48:00.004+02:00

estació de Bologna (Emilia Romagna)

Itàlia no és un país, és un estat d'ànim, una manera de veure i de viure les coses.
Itàlia són moltes itàlies, la de les altíssimes valls alpines, la de la xarxa de ciutats de la planura del Po, la dels paisatges onduladament civilitzats de la Toscana i de l'Emilia Romagna, la de les costes salvatjament accidentades de la Ligúria, la de les pedres laberíntiques de Roma, la del caos ancestral de la Campània, la dels paisatges ferèstecs de la Sardenya, la dels pobles llunyans i antics de la Puglia...

Són molts accents, olor a cafè, alegria de viure, brillantor als ulls, bellesa, bellesa, bellesa, enginy, sorpresa, tast antic, novetat moderna, de ben vestir, de bon menjar, i de gaudir plenament de la vida i de la bellesa, la bellesa, la bellesa.

Aquest diumenge Itàlia torna a votar, i si res no canvia, el Berlusconi tornarà al poder, i amb ell la pitjor cara. La de qui es vol saltar les normes, la de qui es creu més espavilat que els altres, la que va enfonsant aquest país meravellós cada dia una mica més en la mediocritat i en la ingovernabilitat. Veure-la així fa mal, i poder aquest és el motiu pel qual molts dels seus ciutadans més ben preparats han decidit emigrar a llocs on poder seguir sent italians.

Francesco de Gregori va composar una cançó el 1979 on les seves paraules expressen millor el que m'agradaria dir tot i que ja tenen gairebé 30 anys. Viva l'Italia que resisteix!

Viva l'Italia

Viva l'Italia, l'Italia liberata,
l'Italia del valzer, l'Italia del caffè.
L'Italia derubata e colpita al cuore,
viva l'Italia, l'Italia che non muore.
Viva l'Italia, presa a tradimento,
l'Italia assassinata dai giornali e dal cemento,
l'Italia con gli occhi asciutti nella notte scura,
viva l'Italia, l'Italia che non ha paura.
Viva l'Italia, l'Italia che è in mezzo al mare,
l'Italia dimenticata e l'Italia da dimenticare,
l'Italia metà giardino e metà galera,
viva l'Italia, l'Italia tutta intera.
Viva l'Italia, l'Italia che lavora,
l'Italia che si dispera, l'Italia che si innamora,
l'Italia metà dovere e metà fortuna,
viva l'Italia, l'Italia sulla luna.
Viva l'Italia, l'Italia del 12 dicembre,
l'Italia con le bandiere, l'Italia nuda come sempre,
l'Italia con gli occhi aperti nella notte triste,
viva l'Italia, l'Italia che resiste

França 1 - Anglaterra 0 (i no estem parlant de futbol)

2008-03-27T08:59:00.001+01:00

Evolució del preu de l'habitatge als EUA

2008-03-25T22:46:00.007+01:00

Diuen que tot allò que passa als Estats Units tard o d'hora arriba a Europa. Mirant aquestes gràfiques de l'evolució del preus de l'habitatge em pregunto que passarà quan aquests descensos vertiginosos arribin al paradís del totxo.

font: Libertad Digital

Europa 2008

2008-03-17T09:42:00.004+01:00

Un carrer de Girona, un pub irlandès ple, la BBC al televisor, a la pantalla el darrer partit del torneig Sis Nacions de Rugby que enfronta a Gal·les i a França, quintos San Miguel, pintes Guinnes, renecs en francès, ànims en anglès, converses en italià, comandes en català.

Barba Corsini (1916-2008)

2008-03-11T13:03:00.012+01:00

Descobreixo a la pàgina de les esqueles de La Vanguardia d'avui que s'ha mort el Francisco Juan Barba Corsini, un dels grans arquitectes catalans del sXX, i que com Josep Maria Jujol, Antoni Gaudí o Cèsar Martinell va nèixer al Camp de Tarragona.

Aquest singular arquitecte va revolucionar l'arquitectura barcelonina dels anys 50 amb els magnífics àtics construïts als safareigs de La Pedrera (malhauradament enderrocats per a poder-hi fer la sala d'exposicions) o de l'extraordinari edifici d'habitatges Mitre, just al davant d'on s'aixecava l'antic camp de l'Espanyol. També és el responsable d'alguns dissenys de mobiliari que ja s'han convertit en clàssics. Descansi en pau.

"Aquesta (l'arquitectura) és una professió afortunada: amb entusiasme i paciència és una bella dedicació. Però no és una feina per guanyar-se la vida. Hi ha moltes altres maneres de guanyar-se còmodament la vida. Aquesta és una manera de buscar-se responsabilitats. Com els metges. Només que els metges s'ocupen de l'home per dins i nosaltres ho fem per fora... Aquesta és en definitiva i de forma tan global com vulgueu, la nostra funció"

F.J. Barba Corsini

Reflexions electorals (blog in progress)

2008-03-10T12:25:00.009+01:00

8
IC i Erc van deixar clar abans de les eleccions que donarien suport al PSOE. Aleshores perquè votar succedanis si es pot votar l'original?

7
Diumenge, quan la derrota encara era fresca i desoladora, surt l'Uriel Bertran dient que la solució al gran desgavell és més sobiranisme. La solució? Crec fermament que les discussions sobre el sobiranisme importen tan sols a una minoria, la gran majoria cerquen respostes a d'altres temes. Tot aquest debat estèril sobre el sobiranisme, el dret a decidir, l'independència... ha estat un llast terrible per a Esquerra perquè ha arraconat la discusió sobre propostes properes a la gent.

6
Si Catalunya no formés part d'Espanya les eleccions les hauria guanyat el PP per majoria simple
Si Catalunya i Euskadi no formessin part d'Espanya les eleccions les hauria guanyat el PP per majoria absoluta.

5
Aquestes eleccions confirmen que votar una opció o una altra té alguna cosa d'irracional, impulsiva, poc reflexiva.

4
El partit de la Rosa Díez, Unión, Progreso y Democracia ha aconseguit un escó per Madrid. Han plantat la llavor i l'arbre creixerà fort i robust amb els 300.000 vots rebuts. Al Congrés entra un partit desacomplexat, d'esquerres i espanyolista, que amb el temps substituirà el paper de comodí que fins ara havien tingut nacionalistes bascos i catalans. Temps al temps.

3
Puigcercós plega com a Conseller de la Generalitat per poder-se dedicar al partit, i poder preparar el proper Congrés previst per al juliol. Un altre exemple de la manca de seriositat que ha demostrat els darrers temps Esquerra?

2
Ni La Vanguardia, ni l'Avui, ni El Periódico, ni El Punt, ni El País, ni Público, ni la Razón, ni El Mundo, ni l'ABC ... mostren a les seves pàgines web els vots en blanc. No entenc el perquè.
Espanya - 284.868 (1,12% - 2008 / 1,56% - 2004)
Catalunya - 57.186 (1,54% - 2008 / 0,89% - 2004)

1
"El descalabro de ERC es monumental y no sólo se explica por el voto útil a los socialistas. En los últimos cuatro años, Esquerra ha demostrado una gran falta de profesionalidad en el Congreso de los Diputados. En más de una ocasión se ha comportado como un partido freak. Muchos catalanes han sentido vergüenza ajena ante su conducta. Ahora les ha llegado la factura."

Enric Juliana - La Vanguardia

El Quadern Gris

2008-03-08T12:20:00.001+01:00

Coincideixen els qui l'han llegit que El Quadern Gris és un dels millors llibres del sXX, una meravella escrita i reescrita pel gran Josep Pla. El Quadern Gris és un dietari que descriu el periode vital de l'autor entre els anys 1918 i 1919.
Publicat i republicat en nombroses edicions, ara la Fundació Josep Pla de Palafrugell ha posat en marxa una interessant iniciativa per celebrar els 90 anys del seu inici, publicar El Quadern Gris tal com si fos un blog d'internet, fent coincidir les dates del dietari amb les dates de la seva publicació al blog. I ja que El Quadern Gris s'inicia el 8 de març del 1918, avui 8 de març del 2008 es posa en marxa aquesta fresca iniciativa.

Me n'oblidava, si us voleu subscriure, cada dia rebreu un correu-e a la vostra bústia amb les reflexions escrites pel Josep Pla tot just fa 90 anys.

Que gaudiu de la seva lectura!

Ja he votat

2008-03-07T10:15:00.007+01:00

Quin desencís per una campanya electoral inacabable, esgotadora. Quina mediocritat de candidats i de propostes, quin horitzó tant gris i pastós ens espera sigui quin sigui el resultat del diumenge.

Miro més enllà, als Estats Units, i sento sana enveja quan els qui no són encara candidats a la presidència lluiten per aconseguir el vot dels electors. I per poder-se'ls guanyar fan propostes, debaten, es mullen, lluiten per convèncer i fer-se conèixer en una carrera de fons a la que tan sols hi poden participar els més ben preparats.

Aquí una vegada més els aparells dels partits han escollit mediocritat, personatges grisos que no sabem d'on venen ni cap on van. No són els millors. Les butlletes estan plenes de noms que representen persones invisibles ja que el que més importa són les sigles, el partit, l'organització burocràtica (una altra més en un país burocratitzat fins al paroxisme) que manté milers de sous collats per la disciplina del partit.

Vull escollir, votar els qui cregui millors, a persones que vinguin a guanyar-se el meu suport, que expressin lliurement les seves idees, que em convencin. Vull conèixer els candidats que es presenten per la meva comarca, i saber què faran al Parlament, al Congrés, al Senat, poder-los veure, demanar, suggerir, exigir i felicitar.

Ja he votat per correu, però ho he fet perquè és un dret al que no renuncio (excepte quan un buròcrata del consolat de Roma m'ho va impedir), pas perquè estigui convençut de qualsevol de les propostes que es presenten. Miro als Estats Units que una altra vegada ens estan donant una lliçó, i miro amb curiositat el fenomen que emergeix a Itàlia de la mà del Walter Veltroni, seria possible aquí?

Josep Palau i Fabre

2008-02-23T19:27:00.005+01:00

S'ha mort aquest matí un dels poetes que més m'estimo. La seva poesia està plena de vida, arriba molt endins, i el pas dels anys li ha donat un aire intemporal, etern. Haver escoltat la seva veu recitant és una experiència meravellosa que he desat curosament a la meva memòria. Avui sóc una mica més orfe de bellesa. Descansi en pau.

JO EM DONARIA A QUI EM VOLGUÉS

Jo em donaria a qui em volgués

com si ni jo me n'adonés

d'aquest donar-me: com si ho fes

un jo de mi que m'ignorés.

Jo em donaria a qui es donés

a canvi meu per sempre més:

que res de meu no me'n quedés

en el no meu que jo en rebés.

Jo em donaria per un bes,

per un de sol, prô que besés

i del besat em desbesés.

Jo em donaria a qui em volgués

com si ni jo me n'adonés:

com una almoina que se'm fes.

D'ametllers i mimoses

2008-02-14T19:04:00.005+01:00

La blancor dels ametllers arriba sobtada, anuncia que el fred més viu ja és fora tot i que sempre hi ha fredors d'última hora que sorprenen aquestes flors agosarades. No fa pas massa anys la vall del Riudebitlles es tenyia de blanc, però ràpidament l'ametller ha estat substituït per la vinya, i el marró hivernal continua més enllà dels primers esclats dels colors.
Pensava això dissabte quan camí de Santes Creus, pujant per Pontons i baixant cap a Valldosera, el paisatge es va transformar, vam passar de les omnipresents vinyes recargolades a un mosaic de cultius on el verd dels cereals novells i el blanc dels ametllers contrastaven entre garrofers i oliveres.
I si l'ametller lentament va desapareixent, les flors grogues de la mimosa de mica en mica van puntejant el paisatge amb el seu color cada cop més esplèndid. Se'n veuen moltes, cada cop més, i ho envaeixen tot amb el seu perfum intens.

El 20 de febrer, Ave

2008-02-12T18:05:00.000+01:00

El 20 de febrer el tren d'alta velocitat finalment s'aturarà a Sants, però seguirem sense poder anar nord enllà, seguirem ferroviariament confinats en aquesta península asfixiant que viu d'esquena a Europa i on a les estacions és impossible llegir noms de ciutats sovint impronunciables que inviten a ser descobertes.

El 20 de febrer podrem anar a Madrid, i d'allí cap a Valladolid, a Córdoba, a Sevilla o a Màlaga, però seguirem sense poder anar a Montpeller, a Nimes, a París, a Londres, a Amsterdam, a Torí i a tants altres llocs que des de fa un parell de segles estan units pels camins de ferro.

Qui n'ha begut ...

2008-01-21T12:14:00.000+01:00

Qui n’ha begut
En tindrà set tota la vida
Qui ho ha deixat
Ja no suporta el pas dels dies
(...)

Mishima - Qui n'ha begut

Mishima

2008-01-21T11:57:00.000+01:00

No m'imaginava que superés les audicions reiteratives de "Matem els dimarts i els divendres" del gran Quimi Portet, i el "Coser i cantar" dels Antònia Font. Però des de fa unes setmanes no puc passar sense ""Set tota la vida" dels Mishima, quina meravella!

Castellet a La Contra

2008-01-18T18:34:00.000+01:00

"La vida es un sinsentido"

Josep M. Castellet, crítico literario

VÍCTOR-M. AMELA - 18/01/2008

Tengo 81 años. Nací y vivo en Barcelona. He hecho siempre trabajo editorial, y he escrito crítica literaria, dietarios y memorias. Soy viudo desde hace cinco años. No he tenido hijos. Soy de izquierdas. Soy ateo. Una fuerza atraviesa el mundo: el mal. Propugno la infidelidad

¿Cuántos libros ha leído usted en su vida?

No sé, algunos miles. Y no computo los originales que se me caían de las manos en la editorial o en los premios de los que fui jurado, claro...

De profesión, lector. Y para evadirse de un trabajo así, ¿qué hacía?

Leer novelas policiacas malas.

¿Qué libro le convirtió en lector?

De niño leí a Salgari, Verne, Doc Savage, aventuras... Empecé a leer sistemáticamente en el instituto: un grupo de amigos intercambiábamos libros, bien escasos en los 40.

¿Ha robado libros?

Sí. Retengo una colección de Dau al Set de un amigo…

¿Qué libros le conformaron?

Los que leí durante mi reclusión en el sanatorio de Puig d´Olena, a los 23 años.

¿Qué le pasó?

Tuberculosis. Tuve que permanecer aislado, solo. Cada quincena me traían un lote de libros y devolvía los anteriores.

¿Quién se los proporcionaba?

Mi familia y mis amigos Barral, Sacristán, Ferrater, y otros... Tenía tiempo de leer libros de gran calado, extensos...

¿Cómo sabemos que un libro es bueno?

Si su autor te transmite una visión del mundo peculiar, y lo logra mediante el estilo, la forma. La forma como fondo... La mayor parte de los escritores no lo consigue ni lo conseguirá nunca. ¡Así son las cosas!

¿Qué consejo daría a un joven escritor?

Fíjate en el escritor que más te guste y pugna por escribir mejor que él. ¡Si fracasas, que el fracaso contenga grandeza!

Usted podría haber escrito más...

Quedaré como el hombre que podría haber escrito más. Los de mi generación dilapidamos tantas horas y energías en agitación político-intelectual en la clandestinidad...

¿Se arrepiente?

Hubiésemos sido más útiles a nuestra colectividad dedicando ese tiempo a nuestra actividad creativa, intelectual o artística.

¿Le parece haber perdido el tiempo?

Me parece que la vida es un complot para evitar que hagas nada de provecho.

¿Por qué lo dice?

Obligaciones, compromisos, reuniones, llamadas, citas, comidas, distracciones... Al final, todo te emprenya. Deseas algo que, a la vez, no te concedes. Yo no he sido capaz de liberar tiempo para mí. Y queda cada día una sensación de vacío, de inutilidad...

Lo decía en su dietario de 1973. ¿Y hoy?

Se ha estabilizado esa sensación: señal de claudicación total. La vida no tiene demasiado sentido, así que mejor estar ocupado...

¿En qué?

Todo lo que hacemos no son más que tentativas de evasión de la realidad. A unos nos ha dado por la cultura. A otros, por el sexo, la droga, el alcohol o lo que sea. O por todo a la vez, como a mi amigo Ferrater... ¡Da igual! Son pequeñas satisfacciones, refugios ante lo inclemente que es la vida.

Su amigo Ferrater se suicidó.

Es que el suicidio es la evasión total, definitiva. ¡Le tengo absoluto respeto! Me niego a escrutar las supuestas razones de un suicida: sólo a él le pertenecen, y es imposible que nosotros podamos dilucidarlas.

Pese a todo, ¡la vida es interesante!

La vida es un sinsentido. Es extraña, no se entiende. De niño vi a unos tipos sacar imágenes de una ermita y quemarlas. No entendí lo que vi. Y aquella primera sensación de extrañeza la he tenido ya siempre.

¿Y qué me dice de tanta gente buena que hay en el mundo?

Esa bondad aislada no compensa una fuerza que atraviesa el mundo: el mal. Como explica Isaiah Berlin en El fuste torcido de la humanidad, algo no ha funcionado en la humanidad. Todos lo sabemos, por mucho que intentemos disimular.

¿Cuál ha sido su estímulo para vivir?

Intentar lo imposible. Hacer algo que esté más allá de tus posibilidades. ¡Ese es el único estímulo posible! El resto es irrisoriedad vegetativa. Haz: haciendo, te haces.

¿Con qué éxito?

Yo he combatido el sentimentalismo cósmico, toda fidelidad inmutable a personas, hábitos, objetos, ideas, pensamientos... Propugno una ética de la infidelidad: pese a mi escepticismo, yo quiero participar del devenir del mundo, y eso exige evolucionar.

¿Ha roto con amigos, ideas, cosas...?

Sí. Y es doloroso. ¡Pero hay que hacerlo! Lo que se acaba, se acaba. Con todo respeto para el dolor de las personas: el dolor es componente insoslayable de la vida.

Castellet, convendría alegrar esto...

Es mejor saber que las cosas son así. Yo acepto, para empezar, que el inconsciente está ahí, que es un conglomerado de fuerzas no racionales que me impele a hacer ciertas cosas, convénganme o no.

¿Se ha psicoanalizado?

Lo pretendí a los 47 años, en 1973, pero un amigo psiquiatra me aconsejó que, a esa edad, era ya preferible dejarlo correr: me advirtió que toparte a esas alturas de la vida con tu catástrofe interior... puede empujarte al suicidio.

Vaya, acabo de llegar a esa edad, así que mejor lo dejo correr, ¿no?

Sí. Vaya haciendo cositas, esas pequeñas satisfacciones... Haga lo que haga, el mundo seguirá yendo mal, ¿eh? El mundo siempre va mal. Siempre. Pero va.

En minoría

En 1973, Castellet se sometió a la disciplina de escribir un dietario para vivir en propia carne este género que Pla hizo brillar. Ese Dietari de 1973 (Ed. 62) quedó sepultado entre sus papeles. Ahora acaba de aflorar. Asombra la lucidez de sus juicios, formulados en días densos y tensos. Supo admitir públicamente estar equivocado, supo abandonar el realismo social para proclamar que sólo la libertad de los poetas (Nueve novísimos)puede determinar qué es la poesía. Y escribía ya entonces que Pla había hecho más por el catalán y Catalunya que todos los miembros juntos del jurado que le negaba el Premi d´Honor de les Lletres Catalanes, entre los que Castellet quedaba siempre en minoría.

Un milió de pisos per vendre

2008-01-17T17:57:00.000+01:00

He llegit que si les coses no canvien, a finals del mes de març a Espanya hi haurà un milió de pisos buits nous per vendre. Un milió són mil vegades mil, una xifra astronòmica, immensa, inimaginable, el mític kilo del Cordobés, la de la manifestació rodona baixant pel passeig de Gràcia, la manera de pensar en pessetes de la majoria, una xifra màgica, rodona.

Un milió de pisos buits és una barbaritat, és el millor exemple de la bogeria on estem immersos, on tothom es pot fer ric de la nit al dia amb el totxo, amb l'especulació, amb la destrucció paisatgística de pobles i ciutats. Una destrucció que ens passarà factura ja que les ciutats s'han fet lletges, amorfes, desiguals, i les muntanyes i les costes han estat triturades, desfigurades, perdudes poder per sempre.

El resultat d'aquesta febre que ningú ha sabut ni ha volgut controlar són persones hipotecades de per vida, i un milió d'habitatges nous buits.

Sobre l'aristocràcia

2008-01-14T17:05:00.000+01:00

"No em dol de dir que sóc partidari de l'aristocràcia, no pas de l'aristocràcia provinent de la sang o dels diners, sinó de l'aristocràcia que es fonamenta en el treball i en l'excel·lència. En aquest sentit coincideixo amb Plató. Patim un democratisme babau on tot allò que destaca és vist amb reticències, un democretinisme esquerranós que es malfia de la superioritat d'alguns individus els quals, pel sol fet de mostrar-se millors que la resta, són automàticament anatematitzats. La natura no ha estat mai igualitària. La societat aspira a ser-ho, però cal anar amb compte perquè sempre hi haurà diferències entre les persones. El meu aristocratisme es basa en la pura meritocràcia. Jo crec en els currículums. Són les nostres obres les que ens avalen, allò que hem fet de profit al llarg de la vida. Per sort, hi ha paràmetres objectiu que demostren la vàlua de les persones. Com a professor, tinc molt clar que no és el mateix posar un 10 en un examen que posar un 4. Malgrat els esforços artificials de l'igualitarisme mesocràtic, l'aristocràcia s'acaba imposant, perquè la realitat no pot ser negada per quimèriques ideologies; i al capdavall és aquesta aristocràcia la que fa progressar la humanitat. Mirem l'aspecte o l'activitat que sigui, sempre hi haurà persones que ho facin millor que altres... I això, per descomptat, també es pot aplicar a la Catosfera."

Toni Ibañez
"Entrellum"

Canvis

2008-01-07T18:25:00.000+01:00

Em costa acostumar-me als canvis sobtats, a veure quin dia m'oblidaré de posar 2007 als papers escrits a mà ...

Boníssimes festes !!!

2007-12-24T19:38:00.001+01:00

estació Milano Centrale, Llombardia

h i v e r n

2007-12-22T07:08:00.000+01:00

Dueville, Véneto

hivern - inverno - winter - invierno - hiver

.

Camins (Kavafis, Machado ...)

2007-12-21T09:45:00.001+01:00

carretera de Sant Sadurní d'Osormort a Sant Julià de Vilatorta, a les Guilleries

.

Sóc un delinqüent

2007-12-18T20:09:00.000+01:00

Si, sóc un delinqüent ja que avui s'acaba d'aprovar una llei on davant del dubte, prefereixen condemnar-me a pagar abans d'assegurar-se si sóc o no innocent.

Resulta que a partir d'ara cada vegada que compri cds per a la feina, un disc dur per fer còpies de seguretat o una memòria usb per portar els documents de la feina o la música dels meus cds adquirits legalment, hauré de pagar una multa perquè avui han decidit de que pel sol fet de comprar qualsevol d'aquests productes em converteixo en un delinqüent de forma immediata.

El més trist és que aquest atracament servirà per omplir encara més les arques d'un grup de bandolers anomenat Sgae que obliguen a tothom a pagar (amb la connivència del govern), però no aclareixen què fan després amb els diners que arriben de forma copiosa.

Són un simpàtic grup de gent que han pressionat perquè avui un servidor i milions de persones més ens convertim en delinqüents. Em pensava que tothom era innocent fins que es demostrava el contrari, però resulta que aquests "creadors" han aconseguit donar-li la volta a un dels pilars de la nostra societat.

Sóc un delinqüent!

Turisme

2007-12-12T14:22:00.000+01:00

"(el turismo) lleva a gente que estaría mejor en su casa a sitios que estarían mejor sin ellos"

Quimi Portet
La Vanguardia
4 de desembre de 2007