"El viatge d'un ignorant des de l'arrel al núvol" - Casa Bofarull + Sergi López

Arquitectures empeltades / Grafting Architecture

Arquitectures empeltades: de Venècia a Barcelona

L'ampliació del Camp Nou, una operació opaca

El 2007, aprofitant el cinquantè aniversari de la inauguració del Camp Nou projectat pel Francesc Mitjans i el Josep Soteras, amb la col·laboració del Lorenzo García-Barbón, la Junta del  FCBarcelona presidida pel Joan Laporta, va convocar un concurs internacional de propostes per remodelar l'estadi.

Segons l'acta de la primera fase, es van presentar 78 equips al concurs, provinents d'arreu del  món.

El Jurat va escollir 10 propostes com a finalistes d'un concurs que finalment va guanyar Foster + Partners.

1 Claus er Kaan Architecten

2 Ferrater, Serra, Vives, Cartagena, Arusport

3 GMP International

4 Herzog & de Meuron

5 Domingo – Ferré

6 CRV Arquitectos

7 MAP Architects

8 Martinez Lapeña – Torres

9 Foster + Partners

10 Sanaa

Segons les informacions publicades aleshores, el pressupost de la remodelació era d'uns 240M €.

 proposta guanyadora del concurs del 2007

La Junta presidida per Sandro Rosell va descartar la reforma, i va proposar fer un nou estadi. Ha estat un tema de discussió poc transparent, i que ha ignorat els col·lectius d'arquitectes, urbanistes, ciutadans... que van participar en el debat i el concurs del 2007.

De cop i volta, el FCBarcelona comunica que no es construirà un nou estadi, i que la solució escollida ha estat la remodelació, o més ben dit, la d'"un nou estadi sobre l'estructura del Camp Nou". Simultàniament s'han presentat les primeres imatges de com serà aquesta remodelació, inclosa la construcció d'un nou pavelló, i de l'anomenat Espai Barça. 

El cost de l'operació s'ha valorat en 600M €, i implicaria augmentar l'aforament d'un estadi que rarament s'omple.

la nova proposta de remodelació

Sobre l'autoria del projecte, al web del FCBarcelona es pot llegir:

"Cal recordar que tot el procés d’estudi sobre el nou Camp Nou ha durat un any i mig i que la inversió feta s’ha mogut aproximadament sobre el milió d’euros. Han col·laborat ISG (empresa especialitzada a identificar i optimitzar noves vies d'ingressos i millorar les experiències dels espectadors en nous estadis), AEG (companya d’activitats esportives i d’entreteniment), ICON Venue Group (empresa especialitzada en la gestió de projectes, desenvolupament d'estadis i pavellons per tot el món) i Ryder Levett Bucknall (empresa especialitzada en el control i gestió econòmica de projectes)."

O sigui, que hi ha hagut una contracció directa sense saber massa bé quins criteris s'han fet servir a l'hora d'escollir l'empresa autora del projecte. I s'ha obviat el procés participatiu que es va fer el 2007, el qual va permetre poder obtenir 78 propostes sobre com es podria remodelar l'estadi.

El FCBarcelona ha fet un pas enrere en quan a l'exercici de transparència i participació d'una entitat amb 173.071 socis (dades del 2010), recordant velles maneres de fer que molts pensàvem que havien quedat desterrades.

El 1954, el president del FCBarcelona va escollir el seu cosí per fer el projecte del nou estadi. 

El 2013 la Junta ha escollit un grup d'empreses perquè definissin com ha de ser la remodelació de l'estadi. 

El criteri? Desconegut.

El debat? inexistent.

Entitats com el FCBarcelona haurien de ser modèliques i exemplars en quan a la manera de fer. Amb el tema de la remodelació de l'estadi estan essent massa opacs.

Actualització 5 febrer 2014
Sembla ser que si que hi haurà concurs arquitectònic. Veurem com el plantegen.

Alger i Caracas

projet Obus, Alger 1930

torre de David, Caracas 2007

Dia mundial de l'Arquitectura

Me n'assabento que avui és el dia mundial de l'Arquitectura, i em pregunto perquè serveixen dates com les d'avui? 

Ni idea, però jo ho celebraré recordant projectes magnífics que han passat a formar part de la memòria de la humanitat, trencant la barrera dels anys i de les modes.

Tokyo 1964

Què és ser arquitecte? / What it is to be an architect

Què és ser arquitecte? (en català)

 

What it is to be an architect (english)

Sí a l'ARQUITECTURA!

La LCSP segueix el seu camí, i sembla que la devaluació professional dels arquitectes no té aturador.
Demà a 2/4 de 7 s'organitza un acte a l'exterior del CoAC.

Tot i que no crec massa en les manifestacions, i veient que la LCSP s'aprovarà si o si, us informo d'aquest acte per si us hi interessa participar. Jo hi aniré.

Donat que en les properes setmanes es preveu que tindrà lloc l'aprovació del text de l’Avantprojecte de Llei de Col·legis i Serveis Professionals (LCSP), que podria modificar les nostres atribucions professionals, agreujant les condicions de l’exercici de la professió d’arquitecte i comprometent molt greument les seves perspectives de futur, el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya ha convocat una acció de mobilització col·lectiva per al proper dimarts 18 de juny, a les 18.30 h a plaça Nova, sota el lema “SÍ a l’ARQUITECTURA!”.
Aquesta acció, realitzada al carrer, té com a principal objectiu mostrar de forma col·lectiva la nostra oposició a aquest text legislatiu i alhora fer partíceps els ciutadans del valor social que té l’Arquitectura. Després de l’acte, i les setmanes següents, per difondre al màxim el nostre missatge, us demanarem la vostra participació en les accions a les xarxes socials que estem preparant.

Més informació, aquí.

Una història de 4.800 anys. L'espai transmissor de Serò.

Les obres del canal Segarra-Garrigues van topar inesperadament amb les restes d'una construcció prehistòrica de fa 4.800 anys a la zona de Serò, a la Noguera. 

Amb aquesta troballa feta el 2.007, s'inicia el procés per a bastir un espai on exhibir aquestes peces singulars i excepcionals.

Es va encarregar a l'arquitecte Toni Gironès el projecte d'un edifici, que després d'un procés de maduració tranquil i reflexiu, dóna com a resultat un dels millors, i més honrats exemples d'arquitectura contemporània.

Vaig descobrir el projecte fa un mes a la revista digital HIC>, i immediatament vaig tenir moltes ganes de poder veure i passejar per aquesta arquitectura magnífica. Vaig contactar amb el Toni Gironès per saber quan es podia visitar l'espai transmissor del túmul/dolmen megalític de Serò, i aquest em va convidar a fer una visita d'obres amb ell. No ens coneixíem de res.

Ahir hi vaig anar en companyia d'amics pintors i escultors, un d'ells japonès, als qui els vaig demanar que no s'informessin de l'edifici. I la visita va resultar una experiència arquitectònica de primer ordre, amb el Toni Gironès d'entusiasta Cicerone recorrent una obra sense trampes, transparent, honesta.

Invito a visitar aquesta meravellosa petita gran obra quan s'inauguri a principis de juliol. I demano a qui la vulgui visitar, que eviti mirar massa detalls de l'edifici, per poder-lo recórrer amb una mirada verge, transparent. I qui visiti l'espai transmissor de ben segur que repetirà, ja que l'edifici està pensat perquè s'acabi fusionant amb un entorn preciós, que la mirada de l'arquitecte ha sabut copsar magistralment.

Estètica: Punt i final d'una assignatura mítica.

Me n'assabento a través d'un escrit del blog del Pedro Azara que l'assignatura d'Estètica ha estat eliminada de l'escola d'arquitectura. No me'n sé avenir.

No puc entendre una decisió com aquesta, no puc entendre que a la formació d'un arquitecte se li elimini una part teòrica tan important com aquesta. És escapçar la maduració, empobrir-la. És podar una de les branques que conformen la copa espesa d'una disciplina, l'arquitectura, complexa i rica de matisos.


Un homenatge als qui van ser els meus professors d'Estètica en algun moment o altre dels estudis d'arquitectura i de doctorat.

 Pedro Azara

 Félix de Azúa

 

 Ferran Lobo (r.i.p.)

 Xavier Rubert de Ventós

 

Eugenio Trias (r.i.p.)

Ruïnes contemporànies. La plaça dels Països Catalans.

Travessant la plaça dels Països Catalans de Barcelona m'han vingut al pensament les idees d'un arquitecte que projectava imaginant com serien les ruïnes dels seus edificis al cap del temps. Fa molts anys que la plaça pateix les obres del túnel del tren d'alta velocitat que forada la ciutat, i amb les obres enllestides, la plaça ha quedat desmanegada, en un estat ruïnós preocupant. No sé si els arquitectes van imaginar fa trenta anys com s'erosionaria la seva plaça, però la sensació percebuda aquest migdia és la d'una ruïna contemporània.

La plaça és va realitzar entre el 1.981 i el 1.983 pel finat estudi Piñón/Viaplana, i va ser un dels primers projectes urbans que transformarien la ciutat de dalt a baix. El projecte va ser polèmic, generant el concepte despectiu de plaça dura, en una ciutat on els espais públics eren escassos i mal repartits. Però va ser un excel·lent punt de partida per poder investigar com havien de ser els espais urbans d'una ciutat densa i mal cosida, resultat d'anys de dictadura, especulació i creixement descontrolat.

La rumorologia deia que l'autor intel·lectual del projecte era l'Enric Miralles, qui com a estudiant d'arquitectura treballava a l'estudi Piñón/Viaplana en el període en que es va gestar aquest brillant projecte. No sé si la rumorologia era certa, però com a professor ocasional del primer any de projectes, l'Enric Miralles ens va desglossar la concepció projectual de la plaça. Va ser una classe memorable que ens va descobrir els diversos nivells de lectura d'un bon projecte arquitectònic. Des de com assumir un espai impossible i convertir-lo en un espai públic treballant amb un pressupost molt limitat, a la impossibilitat de plantar-hi res per culpa d'uns túnels ferroviaris massa superficials, o com definir els límits en un lloc sense límits, passant pel diàleg amb la memòria del lloc, o de com generar l'espai públic amb la poesia del joc, entre d'altres nivells.

La plaça està molt malmesa per culpa de les obres ferroviàries, i d'un envelliment prematur per manca d'un manteniment correcte. Les dues grans pèrgoles es mantenen al seu lloc original, també el banc i el mur desplomat i foradat que articula les relacions amb l'avinguda de Roma i Numància. Però s'han perdut un bon grapat d'elements que conformaven un tot. Ni rastre de l'aigua, ni del rellotge, ni de les torretes, ni dels elements verticals que filtraven la relació entre l'estació, l'aparcament i la plaça, tampoc del sinuós banc de fusta que es relacionava amb un dels carrers. El paviment de granit està trinxat, amb la majoria de peces trencades o substituïdes per pegats de morter. També estan trinxades les taules de sota la pèrgola, on tan sols he sabut trobar-ne una que conservés els jocs de taula gravats a la pedra. Hi ha el gat de ferro, però manca la xerranca que estava gravada en un racó de la plaça, i que m'agradava descobrir cada cop que travessava la plaça camí de l'estació.

La plaça dels Països Catalans és un dels millors projectes urbans construïts a la Barcelona democràtica. Va ser polèmica, va generar debats encesos a favor i en contra, però és un espai únic, magnífic, un veritable patrimoni de la ciutat que a nivell arquitectònic no ha envellit gens. És un projecte intens i complex, molt llunyà de l'arquitectura de l'espectacle que tot ho empudega. Aquesta plaça, aquest projecte, es mereix una restauració que la retorni al seu estat original, recuperi la xerranca, el rellotge marqui el pas del temps, que brilli estranyament quan la pluja la mulli, i que sigui una cruïlla que lligui móns diversos.

*1- dibuixos del projecte original
*2- fotos de la plaça fetes amb un mòbil el dijous 11 d'abril del 2013

Celler al Pallars

celler Mas Garcia Muret, Llimiana, el Pallars Jussà

L'aire que queda dins

Article del Jordi Badia, arquitecte de l'estudi BAAS, sobre la greu amenaça que suposa per a l'arquitectura la Llei de Serveis Professionals.

diari Ara, dimecres 9 de gener de 2013

L'aire que queda dins

Deia Lao Tse, 600 anys abans de Crist, que l'arquitectura no són les quatre parets i el sostre sinó l'aire que queda dins. De vegades convé recordar-ho per no caure en el parany de confondre la qualitat de l'arquitectura amb la bellesa de la seva aparença. Tal com deia Sert, un dels nostres arquitectes més universals, "l'arquitectura crea escenaris per a la vida".

El valor dels tancaments no es redueix, doncs, a la seva mera missió de limitar, definir i suportar, sinó que per la seva forma, els seus valors cromàtics i la seva textura poden no tan sols aïllar-nos de l'exterior sinó anar més enllà i acollir-nos, creant una certa atmosfera vital. D'aquesta manera, doncs, el que és essencial és precisament allò que no es construeix, l'espai que queda atrapat. Els edificis esdevenen, quan els entenem d'aquesta manera, una successió de buits habitats on tenen lloc les activitats humanes i on es relacionen.

És quan parlem de ciutat que aquest concepte pren més sentit, ja que les ciutats que ens agraden, aquelles on ens agrada passejar i viure, s'han construït amb l'espai públic com a element protagonista, el carrer i la plaça. El buit urbà, allò que no es construeix, es converteix d'aquesta manera en l'element que dota de personalitat i activitat aquestes ciutats, el lloc on la comunitat ciutadana es relaciona i on s'ubiquen les botigues i els bars, les biblioteques i els centres de salut, les esglésies i els ajuntaments. Carrers i places, els buits, són, doncs, el que caracteritza el fet urbà, i configuren en relacionar-se entre ells el passeig com a activitat intrínsecament ciutadana i de relació amb l'entorn.

Els arquitectes, per la nostra formació humanística, som els que tradicionalment hem sigut responsables de la tasca de dissenyar aquests buits i convertir-los en llocs agradables on viure. Tot això em ve al cap al voltant de l'esborrany que s'ha filtrat de l'avantprojecte de llei de serveis professionals, on es proposa que els enginyers puguin projectar i signar a partir d'ara els projectes d'arquitectura residencials, docents i religiosos, amb la justificació que si un enginyer és competent per projectar una edificació, ho ha de ser per projectar-les totes independentment de l'ús que hagin de tenir. Crec que el ministeri d'Economia, que promou aquesta nova llei, confon l'arquitectura amb les parets que la contenen.

Quin és l'objectiu d'aquesta llei? ¿Millorar la qualitat de l'arquitectura on vivim i on els nostres fills s'eduquen i de l'espai públic de les nostres ciutats? No ho crec pas. L'esborrany es marca objectius més prosaics, com la millora de la competitivitat i la reducció de marges en els preus dels projectes, de manera que això suposi una millora en l'ocupació i la productivitat. Però a ningú se li escapa que les conseqüències d'aquesta llei quant a ocupació per als arquitectes seran terribles i quant a la qualitat de les nostres ciutats també.

Fa temps que els arquitectes estem morint en silenci. Tothom sap que és el gremi que pateix de manera més sagnant les conseqüències d'aquesta crisi salvatge, i la llei en qüestió serà l'estocada que acabarà d'enfonsar-lo, en un entorn on hi ha més del 50% dels arquitectes a l'atur. La liberalització dels projectes d'arquitectura que proposa l'esborrany no es dóna ni a França, ni a Alemanya, ni en la majoria de països europeus, i per tant aquesta no en pot ser l'excusa. Els enginyers construiran edificis sòlids i econòmics, però intueixo que no perdran gaire temps fent mil maquetes per veure quina és la peça que encaixa millor en un indret característic, o dibuixant amb paciència les textures interiors d'un edifici per imaginar-ne els efectes en la vida dels seus habitants. Els enginyers construeixen parets i sostres, però se'ls escapa l'aire que queda dins.

Aquesta llei és molt matussera, i de ben segur que no millorarà les dades d'ocupació ni tampoc la qualitat de l'arquitectura al nostre país. Hi deuen haver altres objectius que se m'escapen, però ja podem afanyar-nos a independitzar-nos d'aquest estat que ens va llastrant i ens porta cap al fons fins a ofegar-nos.

Mentrestant, i com que la llei no s'atura aquí i obre també la liberalització a altres gremis com els advocats i els farmacèutics, jo proposaria als redactors que seguint amb aquesta lògica de millora de la competitivitat i estalvi econòmic la propera operació de maluc del rei Joan Carles la faci un veterinari. Seria una magnífica manera d'exemplificar l'esperit liberal d'aquest govern i estalviar costos en una professió, la de rei, gens competitiva.

Tardor

tardor

autumn

autunno

otoño

automne

dissabte 22 setembre

14.49 UTC (15.49)

padiglione del Venezuela (1953-56)

Carlo Scarpa

Giardini della Biennale- Venècia

L'ull del Pallars

Un ull s'ha obert al Pallars, i mira el Montsec, i mira Terradets envoltat de vinyes ...

Vogadors, a la Biennale d'architettura

Fa molta il·lusió veure el nom de dos companys d'estudis a la llista definitiva dels nou projectes escollits per representar Catalunya i les Balears a la Biennale d'Architettura de Venècia d'enguany. El comissari David Chipperfield proposa descobrir la cultura arquitectònica com a la suma de diverses sensibilitats i llenguatges, més enllà de les icòniques figures individuals. Una proposta que s'allunya de l'arquitectura feta els darrers anys.

El projecte escollit per l'Institut Ramon Llull és el Vogadors - Architectural Rowers, on es mostren nou projectes de nou equips menors de quaranta quatre anys. Són projectes entroncats amb el territori, curosos amb el detall, i continuadors d'una llarguíssima tradició arquitectònica.

La Bet Capdeferro i el seu soci Ramon Bosch presentaran la "Casa Collage" (premiada l'any passat per la Fundació Mies van der Rohe), un projecte de rehabilitació magnífic situat al call de Girona.

I el Jaume Blancafort i la seva sòcia Patricia Reus, presentaran la inèdita "Casa per a tres germanes", situada al municipi de Bullas, a Múrcia.

Venècia i els vaixells urbans

Un dels darrers projectes de Le Corbusier va ser el nou Hospital de Venècia, situat al costat de l'estació de Santa Lucia. És un projecte del 1964 que engreixa la llarga llista de grans arquitectes (Frank Lloyd Wright, Louis Kahn o Enric Miralles) que van proposar noves edificacions per a la ciutat però que mai es van construir.

No en tinc ni idea si Le Corbusier va visitar Venècia, i si ho va fer, en quin període de la seva vida. Al seu iniciàtic "Viatge d'Orient" no va passar per la ciutat adriàtica, i no recordo cap text seu que en parli, tot i la influència del vénet Palladio en l'arquitectura del suís.

A la portada de la primera edició de "Vers une architecture", de 1923, Le Corbusier hi publica la foto del passadís d'un vaixell de passatgers. I en aquest llibre tan apassionat descriu els avions, el cotxes i els transatlàntics com les màquines que han de servir d'exemple per a la nova arquitectura.

Encara recordo la primera vegada que vaig veure passar un gran vaixell de passatgers des de la piazza San Marco de Venècia. No podia creure el que els meus ulls estaven veient, una nau enorme que sobresortia pel damunt del palazzo Ducale i de la Biblioteca Marciana. Tapava la visió de la llacuna i de l'illa de San Giorgio Maggiore, convertint-se en una façana de metall que es movia lentament, i que alterava la quietud de les góndoles de la Riva degli Schiavoni.

un petit vaixell camí de Grècia, travessa el canal de la Giudecca,
a l'alçada de San Giorgio Maggiore. - desembre del 2011

Si Le Corbusier va visitar Venècia alguna vegada, va viure aquesta estranya sensació de veure les grans naus que diariament deixen el port comercial per dirigir-se cap el mar obert travessant la Giudecca i el Bacino San Marco? Admirador confés de la bellesa nua de les grans naus, què hauria pensat en veure-les passar per la delicada trama de la ciutat?

Sempre m'he preguntat si aquestes naus passen per on passen, és per ser vistes o per oferir als passatgers una visió única de la ciutat. Als venecians no els agrada gens que passin pel cor de la seva ciutat, i de fa temps protesten perquè no hi passin mai més. Les onades que aixequen aquestes enormes naus alteren la navegació de les petites embarcacions, i erosionen fortament els marges dels canals.

vaixell navegant pel bacino San Marco,
vist des del ponte dell'Accademia - novembre del 2007

Hi ha un perill molt més gran, i és que les naus perdin el control i acabin xocant contra la ciutat. El recent naufragi del Costa Concordia per culpa d'una maniobra frívola ha carregat de raons els qui prefereixen veure les naus lluny del centre, i evitar la vergonya de veure un d'aquests paquebots encastat contra alguna de les delicades meravelles d'aquesta ciutat.

Política d'aprofitament

"(...) Una arquitectura millor s'ha d'obrir pas entre formes extravagants i impossibles que els virtuosos del càlcul d'estructures, potser ingènuament, han fet possible, fent-nos creure que tot es podia aguantar, i al final resulta que no s'aguantava per enlloc. Una arquitectura que s'obstini a demostrar que està pensada com una capa més, la d'aquesta època, i les que han de venir seguiran completant-la igual que a les nostres ciutats que el temps modifica any rere any. L'arquitectura que ve pot prescindir perfectament de l'aspecte final, del com quedarà, aquest també és un camí per acceptar que certes coses tenen l'aspecte que tenen i nosaltres som els que estem desenfocats, com el cas de Glòries, per exemple. Una arquitectura i uns arquitectes que tossudament renunciïn a representar els seus projectes amb renders d'aspecte maquillat, fals i publicitari, només per satisfer la manca d'imaginació dels promotors que ens han dut on som. Una arquitectura que representi, sense intermediaris, un estat d'ànim en relació amb la vida."

Xavier Monteys
Quadern - El País
12 de gener de 2012

Estudiar arquitectura

- Saps, nosaltres quan estudiàvem sabíem que acabaríem treballant d'arquitectes, que algun dia practicaríem la nostra professió. Els meus alumnes no saben què faran, estudien per un futur molt incert.

Sovint el tren em fa grans regals. La conversa d'aquest matí amb un arquitecte a qui admiro, i que m'he trobat al tren de manera inesperada, ha servit per fer un croquis sintètic i precís d'on ens trobem els arquitectes, en la crisi més dura que mai hagi patit aquesta professió.

Quan un fil negre i un fil blanc es confonen

l'Alzina - 1

l'Alzina - 2

l'Alzina - 3

l'Alzina - 4

Crec que són els musulmans qui trenquen el dejú del Ramadà quan no els és possible distingir un fil blanc d'un fil negre. Aquest és un moment on el dia i la nit s'abracen, o quan parlant de l'alba el Mathias Enard escriu, "La nit no es comunica amb el dia: s'hi crema".

Del dia a la nit, de la nit al dia.

És en aquest traspàs que els edificis s'encenen o s'apaguen, on els carrers prenen una nova dimensió o els paisatges reflecteixen les constel·lacions del cel.

Territori de traspàs, de canvi de dimensió, de contraris, de complementaris, on els límits es perfilen o es difuminen. Simplement quan un fil negre i un fil blanc es confonen.