Política d'aprofitament

"(...) Una arquitectura millor s'ha d'obrir pas entre formes extravagants i impossibles que els virtuosos del càlcul d'estructures, potser ingènuament, han fet possible, fent-nos creure que tot es podia aguantar, i al final resulta que no s'aguantava per enlloc. Una arquitectura que s'obstini a demostrar que està pensada com una capa més, la d'aquesta època, i les que han de venir seguiran completant-la igual que a les nostres ciutats que el temps modifica any rere any. L'arquitectura que ve pot prescindir perfectament de l'aspecte final, del com quedarà, aquest també és un camí per acceptar que certes coses tenen l'aspecte que tenen i nosaltres som els que estem desenfocats, com el cas de Glòries, per exemple. Una arquitectura i uns arquitectes que tossudament renunciïn a representar els seus projectes amb renders d'aspecte maquillat, fals i publicitari, només per satisfer la manca d'imaginació dels promotors que ens han dut on som. Una arquitectura que representi, sense intermediaris, un estat d'ànim en relació amb la vida."

Xavier Monteys
Quadern - El País
12 de gener de 2012

Palaus al carrer - les il·luminacions de les Decennals de Valls

foto: ciel de coton

CRÍTIQUES

Palaus al carrer

ARQUITECTURA

XAVIER MONTEYS 03/02/2011

En ocasió de les festes decennals de la mare de Déu de la Candela, a Valls, s'ha instal.lat una il.luminació decorativa a les places del Pati i del Blat, i també al carrer que les uneix, el carrer Cort. El conjunt urbà il.luminat mereix indubtablement la visita i permet, més enllà del resultat, una reflexió sobre allò extraordinari. Les ciutats estan afligides actualment per una sobreexcitació commemorativa i semblen deixar de banda el quotidià. El resultat és una arquitectura i uns espais públics sovint dissenyats sota l'estigma de la singularitat. Una festa cada deu anys, com aquesta, resulta d'un bon gust digne de menció i representa un sentit de la vida i dels seus esdeveniments fora del comú.

Al costat d'aquestes llums, a la resta de la ciutat de Valls sembla de nit. És tal la llum, la intensitat i el color que té, que la sentim a la cara, amb una qualitat tàctil, com si ens toqués. És tan bonica, tan ben aconseguida i tan singularment arcaica que n'hi ha prou amb entrar a l'església gòtica de Sant Joan de Valls —abans d'ahir a missa— per adonar-se que allà la llum és un pecat i desvirtua l'atmosfera de l'espai litúrgic. I és que la llum, com els medicaments, no s'hauria de poder vendre sense recepta mèdica.

Els tres espais aporten una morfologia diferent per ressaltar encara més aquesta il.luminació. El llarg i estret carrer Cort amb els arcs guarnits, sembla una galeria del XIX; la plaça del Blat ha estat convertida en un oasi, com una sala hipòstila amb palmes. Però a la millor, El Pati, les llums formen el que podríem dir quatre façanes. Les dues llargues simulen dues arquitectures simètriques, semblants a les dues curtes, una de les quals té un coronament que ajuda a orientar el conjunt. Són façanes de bombetes, les façanes d'una plaça principal. Recorden alhora les recreacions arquitectòniques dels jardins i els jardins recreats pels focs artificials. Els llums formen un pla considerable, consistent però lleuger, elevat més de tres metres del terra, de tal manera que "entrem" en aquest espai instal.lat a l'interior de la plaça i que deixa en un segon pla les seves veritables façanes. La il.luminació és tan galant i té tal proporció, que sembla que ens trobem a la sala de ball d'un palau. Però, també, la construcció no amaga els puntals que la subjecten reforçant la impressió de precarietat.

Tot està fet a partir de formes geomètriques concèntriques i insistents, encadenades les unes amb les altres com en una feina de ganxet, i ressaltades pels colors: blanc, blau, verd, vermell, groc.... Cap abstracció, cap gest minimalista, una alegria "fallera" en un país com el nostre, tan restret formalment. Com si assistíssim a una posta en escena plàstica a partir de la qual poguéssim tornar a començar i amb la consciència que en algun punt, després de fer coses així, ens vàrem equivocar.

Crec que era Jorge Oteiza el que deia que l'art contemporani s'havia passat l'existència despertant el públic, sacsejant-lo, per després no dir-li res. A la majoria de les il.luminacions commemoratives modernes d'espais públics els ha passat el mateix. Si van a Valls, ningú no els despertarà amb una proposta trencadora, senzillament ho trobaran inoblidable. És molt bonic!

Quadern - El País