Tardor Veneciana - Paulina i la Trufa

Al pavelló rus de la Biennale d'Architettura de fa un parell d'anys hi havia un gran taulell d'escacs que ocupava una sala sencera, i sobre rodes les maquetes de diversos projectes de gran envergadura que representaven les figures d'escacs. Amb la base blanca, les propostes dels arquitectes russos, i amb la base negre, les propostes de les estrelles internacionals (en italià hi ha la definició d'Archistars). El muntatge era fascinant ja que el finestral de la sala dóna a la llacuna veneciana, i el sol de tarda ho tenyia tot de vermell, i repulsiu pel què recordava a un nou ric excessiu mancat de sotilesa. El pavelló rus era el paradigma de la Biennale 2008, anomenada "Out there: architecture beyond the buildng", comisariada per l'Aaron Betsky, i és que excepte honroses excepcions (recordo els magnífics dibuixos fets directament a les parets amb un llapis del pavelló japonès, o el "party is over" del belga) la totalitat dels pavellons mostraven arquitectura excessiva i espectacular, on es repetien els projectes de les archistars que treballen per tot el món.

Aquest any la Biennale es ben diferent de les edicions anteriors. La Kazuyo Sejima ha comisariat "People meet in architecture", i fugint de l'excés i de l'espectacularitat, ha permès reflexionar sobre una arquitectura basada en aspectes més sensorials i propers. Hi ha molt poques maquetes i projectes d'edificis, no hi ha grans muntatges, ni apropiacions dels espais de manera escenográfica. La Corderie i els altres edificis de l'Arsenale es mantenen nus, i cada intervenció s'aprofita d'aquesta nuesa, la potencia. Una selecció ràpida que passaria per l'audiovisual en 3d del Wim Wenders de la Biblioteca de Lausana, la cúpula de fusta sense encaixos de l'Amateur Architecture Studio, el núvol de Cloudscapes, passant per la instal·lació sonora amb música de Tallis de Janet Cardiff. Els pavellons de Bahrain, Xile, Xina, Hongria o Grècia, i les exposicions de Tom Sachs ironitzant sobre Le Corbusier, o la reflexió d'OMA sobre la preservació de l'arquitectura, amb magnífiques fotos dels emplaçaments on han construit els seus edificis.

Hi ha camp per còrrer, i personalment el video que acompanya aquesta entrada simbolitza l'esperit d'aquesta Biennale d'Architettura. L'estudi madrileny Ensamble, al capdavant del qual s'hi troba el per a mi desconegut Antón García-Abril, ocupa la tercera sala de la Corderia amb una intervenció contundent que interpreta perfectament l'espai, acompanyada de mitja dotzena de projectes magnífics. La Trufa n'és un d'ells. Feia temps que un edifici no em sorprenia i em meravellava, la Trufa ho ha aconseguit.