Tardor romana - 1

Sovint em trobo amb la incomprensió de molta gent quan els dic que torno a llocs que m'agraden, i on hi he estat moltes vegades. Sempre els responc que passejar per Roma, per Venècia o per Tarragona a la tardor, a l'hivern o a la primavera són experiències diverses, i que sempre es veu la ciutat amb uns altres ulls, on les sorpreses són inacabables, i l'inesperat és sempre present.

No es posa en dubte que un disc s'escolti moltes vegades, o que un repeteixi aquell plat que agrada tant, per no dir que sempre és un plaer reveure una pel·lícula que ens ha fet passar bons moments, o rellegir un llibre que ens ha atrapat un grapat de nits.

Les ciutats són un llibre, un disc, una pel·lícula i un plat, tot alhora i més. I si he tornat a Roma, a Venècia i a Vicenza per poder desconnectar uns dies, no és pas per descobrir la ciutat, sinó per perdre'm pels seus carrers sense la pressió d'haver-les de descobrir, de visitar. Hi he anat a viure-hi uns dies, a seure en un cafè, a menjar en un forn, a fullejar les seves llibreries, a entrar breument on la curiositat em portava. No havia de guixar una guia que no portava, no havia d'anar amb presses per trobar el museu obert. Tan sols caminar i mirar, senzillament badar i deixar-me emportar pel moment familiar i quotidià.

L'única novetat ha estat Ferrara, ciutat que he vist moltes vegades des de l'estació, i que sempre quedava enrere un cop el tren es posava en marxa. Aquesta vegada l'he passejada intentant ensumar què hi amaga entre els seus carrers.

Com bé diu aquest magnífic blog de l'Iñigo Domínguez descobert al llibre de l'Enric González "Historias de Roma", "(Italia) Es un país tan popular por sus tópicos que en realidad es totalmente desconocido, y tienen engañado a todo el mundo"