Artista (in)finit

llet

Dijous 10 de desembre es va inaugurar al pavelló Alemany la instal·lació de l'artista Ai Weiwei, que consisteix en substituir l'aigua dels dos estanys per dos líquids tan quotidians com la llet i el cafè. La idea al principi pot semblar xocant, però veure-la in situ és una experiència magnífica, inigualable i molt potent.

cafè

Ai Weiwei que va patir 14 anys de reclusió durant la Revolució Cultural, que ha participat en el projecte de l'Estadi Niu de les Olimpíades del 2008, i que ha estat molt crític amb el règim xinès fins al punt de ser brutalment agredit, va fer una presentació de la seva feina que em va captivar. Paraules concises i plenes, senzillesa formal i riquesa conceptual, res a veure amb l'ampul·lositat de tants artistes que es creuen melic i no són res més que forma buida.

llet

Un dels moments que més em van agradar és quan va explicar que al complir els 50 anys va decidir no fer més arquitectura perquè ja no tenia res més a dir. Aquell mateix dia vaig llegir un article a l'Avui on el Gabriel García Márquez també venia a dir el mateix, que ja no escriuria res més ja que no tenia massa més coses a dir.

cafè

Tot plegat em va fer pensar en l'honestitat de l'Ai Weiwei i del Gabo, acceptant que si no tenien res més a aportar més valia restar en silenci. Aleshores em van venir al cap un bon grapat d'artistes, escriptors, músics o arquitectes que farien bé d'acceptar honestament que el seu silenci seria el més valuós que podien aportar al món de l'art.


No us perdeu la intervenció de l'Ai Weiwei, durarà fins que la llet es faci malbé i es converteixi en un perill sanitari!

Acabo de llegir l'entrevista de La Contra de La Vanguardia al Ai Weiwei, extraordinària! Busqueu-la a l'hemeroteca que no la puc enllaçar.