La llengua de Gerard Quintana

Joan Daniel Bezsonoff
7 de novembre de 2011
e-noticies

No conec de res el senyor Quintana ni he sentit mai una cançó seua. El lector ja sap que m'agraden les veus d'antany com Luis Mariano, Frank Sinatra, Nat King Cole o Dean Martin. He llegit en aquest diari i d'altres moltes polèmiques sobre la llengua que parla el senyor Quintana a casa seua. Si m'ho permeteu, us donaré el meu parer sobre aquesta qüestió. Per mi un dels majors flagells de la nostra època és de voler jutjar els nostres avantpassats o els nostres contemporanis en un tribunal permanent amb, naturalment, un clar sentiment de superioritat. Tothom té raó i el veí s'equivoca. Vaig néixer a Perpinyà el 1963 i, com el 99% dels catalans del nord de la meua generació, el francès és la meua llengua materna. Tinc un avi rus, Mitrofan Tikhonovitx Bezsonov, la vida del qual vaig mirar de reconstituir a ' Els taxistes del tsar ' (Empúries) traduït al castellà ( Los taxistas del zar, Barril i Barral) que dominava el rus i el francès. No he conegut el meu avi rus i vaig haver d'aprendre tot sol, passat 40 anys, el seu idioma. El meu altre avi Joan Montalat, nascut al Rosselló, era d'ascendència empordanesa i sempre em va parlar en la seua llengua malgrat els retrets de mon pare, oficial de carrera, que no tolerava que el sogre transmetés al seu nét la llengua del país. ' Parlez-lui français ou vous n'en ferez qu'un con de paysan. ' (Parleu-li francès on en fareu un tros de cony de pagès de merda. ') Les meues dues àvies procedien del nord, del Rosselló i del Conflent. A casa meua, em parlaven francès. El català, l'he après, sense adonar-me'n, durant les vacances que passava a Nils a cals avis. Quan no entenia alguna paraula, en demanava la significació i la recordava per sempre. A vegades, algunes expressions em semblaven enigmàtiques. El padrí, quan s'enfadava, deia a la padrina ' me fas venir basca. ' Durant una colla d'any m'he demanat d'on podia sorgir aquesta mania als bascos...Vaig trigar anys, panys i cadaules (així ho deien els meus avis) abans d'entendre que el misteriós 'cafoll' era un ' ca foll ' (un gos enrabiat. ) Fa uns deu anys, un gran patriota català em va retreure que parlés francès a una noruega catalanoparlant. L'havia coneguda enraonant en francès i em va costar trencar el costum. La mateixa setmana, una col·lega em va muntar un escàndol perquè gosava parlar català en un institut de la república francesa. Des d'aquell dia, no em refiï de la gent que et donen lliçons. El català és una llengua ferida al Principat, malalta de mort a la Catalunya del Nord. La millor manera de convèncer la gent de parlar-la és de jugar amb ella a la manera d'un Màrius Serra, embellir-la amb noves obres que puguin interessar tots els nostres germans humans, tranformar-la en festa constant. Cal que la nostra parla es posi a ballar.