Rèquiem per Beirut

Aquests dies estic llegint el llibre del Tomàs Alcoverro que recull 30 anys de cròniques periodístiques des d'Orient Pròxim. Em sembla que era l'any 1999 que vaig arribar a Beirut per primera i única vegada, on hi vaig conèixer l'Alcoverro qui em va convidar a esmorzar al seu pis de Hamra.
Des de petit sentia una certa fascinació per aquesta ciutat sense monuments i sense atractius especials, immersa en una guerra incomprensible, i la tenia ben amunt a la llista de prioritats de ciutats per conèixer. La vaig veure a la llunyania el 1997 quan em va semblar reconèixer-la des de la frontera israeliano-libanesa que no podia travessar. I la vaig veure per primer cop un matí de cel clar provinent de Damasc, després de travessar la vall de la Bekaa i les serralades del Líban i l'Anti-Líban.

Beirut em va captivar, i el Líban em va atrapar. El que havia de ser una estada breu per anar ràpidament a Aleppo es van convertir en gairebé sis dies d'estada que em van permetre recòrrer la ciutat i baixar fins al'altra banda d'aquella frontera on havia estat feia un parell d'anys.
La visita al Museu Arqueològic de Beirut va ser una de les experiències més emocionants que he tingut a la meva vida. L''audiovisual de l'entrada és la millor peça de la col·lecció i s'explica com es va salvar la col·lecció durant 15 anys de guerra i és que el museu es trobava a primera línia de front i la col·lecció no es podia moure.

He pensat tot això avui quan he vist que la destrucció indiscriminada torna a visitar aquesta ciutat maleïda per les guerres. També he pensat en la Safed de les muntanyes de la Gal·lilea on cauen mísils i on encara hi viuen sefardís expulsats de les nostres terres fa molts segles.

M'agradaria algun dia poder agafar el tren a Beirut i reseguir les vies que encara resisteixen en alguns punts per poder arribar a Tel Aviv, l'altra gran ciutat que em va sorprendre i atrapar. Avui mentres cauen les bombes a banda i banda de la frontera aquest somni sembla impossible.