El dia de la ràbia

El dia de demà va ser durant uns anys el dia de la reivindicació. Alguns heroics ciutadans llançaven unes quantes octavilles i es perdien enmig de la nit abans que la rància policia política del franquisme els detingués. Després va venir l'eufòria democràtica i, davant d'una estàtua commemorativa, se sentien aplaudiments per a tothom.
Però des de fa uns anys, l'Onze de Setembre és el dia de la ràbia. Legítima si vostès volen, però ràbia al capdavall. L'Onze de Setembre és una jornada d'afirmació sobre la negació. Hi contribueixen les badades governamentals, la catalanofòbia ambiental i fins i tot la Federació Espanyola de Futbol. Qualsevol cosa serveix per deixar que s'instal.li la idea que millor sols que mal acompanyats. El que no està tan clar és que pel fet d'estar sols les coses anirien millor.
A mi no em preocupa l'independentisme. Em sentiria també a gust en una Catalunya independent que no fos totalitària. L'independentisme, avui, ni tan sols és una ideologia. L'independentisme és la pulsió lògica d'aquells que se senten nacionalment maltractats. I jo, la veritat, no és que consideri que Espanya m'hagi tractat gaire bé, ni com a contribuent ni com a parlant ni com a ciutadà. Però tampoc m'agrada aquesta convicció tan estesa que Catalunya és collonuda i els governs espanyols són uns catalanicides. De gent bona n'hi ha a tot arreu. I em sap greu aquesta tendència dels independentistes a crear malvolença contra el conjunt de la societat espanyola sense destacar els còmplices catalans de l'actual situació. L'independentisme és la malaltia infantil d'una incapacitat: la de crear poders econòmics, culturals i associatius potents que irradiïn la seva influència sobre Espanya i sobre el món. Demà serà el dia de la ràbia i se'ns dirà als ciutadans sense recursos que odiem tot allò que representa Espanya. Però no se'ns dirà que una bona part de la humiliació permanent ve de poders econòmics catalans que fa temps que han renunciat al seu paper de lideratge nacional. Mentre els independentistes exigeixin més a un ciutadà que als directius de La Caixa, és senyal que hi ha més tàctica que estratègia.
(...)

Joan Barril
Els dies vençuts
El Periódico
10/09/2007