Amagar la mort

Quan la meva àvia va morir tenia sis anys, i després de la cerimònia vaig estar dret a la plaça de l'Església al costat del meu pare, el meu germà i els altres homes de la família, rebent el condol del poble que jo no entenia massa bé què volia dir.

Quan el meu avi va morir tenia deu anys i una altra vegada vaig rebre el condol i les paraules amables dels veïns i parents a la plaça. Després vaig pujar al cementiri amb els meus pares i vaig veure com entraven la caixa al nínxol, i com per fer-ho havien de remenar el taüt de la meva àvia. Un parent va voler obrir la caixa i vaig veure fugaçment l'esquelet emmortallat de l'àvia de la qual m'havien parlat tantes vegades i no vaig arribar a conèixer.

D'adolescent, la Festa Major sempre s'acabava pujant a Sant Jeroni de matinada després del darrer ball a l'envelat, on esperàvem la sortida del sol pel darrere de les muntanyes de l'Ordal. Des del turó veiem al davant el cementiri i la majoria del nínxols plens de noms familiars escrits als marbres freds.

Després he caminat pel cementiri de la Süleymaniye a Istanbul, pel Brion a San Vito d'Altivole, pel de Montjuïc de Barcelona, per la ciutat dels morts d'El Caire, pel cementiri jueu de Cracòvia, per la vall de Josafat de Jerusalem, pel cementiri multinacional d'Alexandria, pel de Verano a Roma, pel jueu de Fes, pel d'Arlington a Washington, pel petit cementiri de Taüll, pel de Portbou a la recerca de Benjamin o pel de Roquebrune per saludar Le Corbusier.

La mort forma part de la vida però darrerament sembla que volem evitar qualsevol contacte amb ella, tapar-nos els ulls per negar que som mortals i ignorar que l'única certesa que tenim al nèixer és que algun dia morirem, i que els que ens envolten també ho faran.

He pensat tot això després d'assistir al dolorós enterrament d'una persona estimada i descobir com el cadàver ha estat invisible la major part d'aquests dies de trànsit. Cap dels deu néts de la morta ha estat present en la cerimònia i en la posterior visita al cementiri de Montjuïc. Diuen els pares que volien evitar disgustar-los, i he recordat orgullós quan amb sis anys estava plantat a la plaça de l'Església com un home més de la família, rebent el condol de la gent.