Un dels inconvenients de llegir el diari el vespre és que quan te n'adones d'alguna activitat interessant sovint ja és massa tard per anar-hi. Tot i fullejar alguns diaris, les entrevistes a Glenn Murcutt i Anne Lacaton les vaig llegir tard, un cop ja havia abandonat Construmat on precisament hi feien una conferència. Amb tant de soroll amb els famosos 30 m2 no me n'he enterat de la presència de dos dels arquitectes més interessants de l'actualitat, què hi farem!
Si pensem en la darrera Biennal d'Arquitectura de Venècia, l'arquitectura escultòrica, cara, onanista i egocèntrica és la que predomina, i el pitjor, contamina l'arquitectura que es fa avui en dia d'una manera perillosa.
Però el 2002 els del premi Pritzker es van despenjar amb el Glenn Murcutt, un arquitecte gairebé desconegut, australià d'origen anglès que treballa absolutament sol, en obres petites i artesanals, molt lligat a la tradició i a les condicions del lloc, amb pressupostos ínfims i una gran força poètica.
La parella francesa Anne Lacaton i Jean Philippe Vassal treballen seguint esquemes semblants, on el més important és l'espai resultant més que l'espectacularitat de la carcassa.
Això em fa recordar en l'excel·lent exposició que hi va haver l'any passat al Col·legi d'Arquitectes sobre els Rural Studio, arquitectes i estudiants del sud dels Estats Units que treballen amb materials reciclats, pressupostos ridículs, un interès social i una gran força expressiva. O amb el Santiago Cirugeda també protagonista al Construmat.
Però és clar, avui en dia l'arquitectura és espectacle, un espècie de circ on només s'aplaudeixen els tirabuixons impossibles.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada