Orígens

Algú que no fos jo hauria parlat d’”arrels” ... No és el meu vocabulari. La paraula “arrels” no m’agrada, i la imatge encara menys. Les arrels s’enfonsen a terra, es retorcen dins del fang, es propaguen en les tenebres; mantenen l’arbre captiu des que neix i l’alimenten a canvi d’un xantatge: “Si t’alliberes, et moriràs!”

Els arbres s’han de resignar, necessiten les arrels; els homes no. Nosaltres respirem la llum, anhelem el cel, i quan ens enfonsem a la terra és per podrir-nos. La saba de la terra natal no ens puja dels peus al cap, els peus només els volem per caminar. Per a nosaltres, l’únic que compta són els camins. Els camins ens acomboien: de la pobresa a la riquesa o a una altra pobresa, de la servitud a la llibertat o a la mort violenta. Ens fan promeses, ens porten, ens empenyen, i ens abandonen. Aleshores ens morim, tal com havíem nascut, a la vora d’un camí que no vam triar.

A diferència dels arbres, els camins no sorgeixen de terra a l’atzar d’una llavor. Tenen un origen igual que nosaltres. Un origen il·lusori, perquè un camí no té mai un començament de debó; abans del primer revolt, allà al darrere, ja hi havia un revolt, i un altre. Un origen inassequible, perquè a cada cruïlla s’hi han sumat altres camins, procedents d’altres orígens. Si haguéssim de tenir en compte tots aquests confluents, faríem cent voltes a la Terra. (...)

“Orígens”
Amin Maalouf
edicions La Campana