Editorial: La dignitat de Catalunya

editorial publicat avui de manera conjunta a dotze diaris editats a Catalunya
Són La Vanguardia, El Periódico de Catalunya, Avui, El Punt, Segre, Diari de Tarragona, La Mañana, Diari de Girona, Regió 7, El 9 Nou, Diari de Sabadell i Diari de Terrassa.

versió en castellà

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.

Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

Nadal amb olor de castanyes

A finals de setembre vaig tenir un esglai quan vaig escoltar a la ràdio una nadala a tot volum. Era la cadena de congelats la Sirena qui organitzava un concurs de receptes d'àpats de Nadal fent servir com a base els seus productes. Una flor no fa estiu.

L'octubre ha estat relativament tranquil si exceptuem els estridents anuncis de joguines visibles als horaris infantils de totes les teles. Cap a finals de mes a algunes ciutats començaven a penjar les discretes il·luminacions que apagades passen desapercebudes de dia i de nit. I a algun programa de ràdio recullen productes alimentaris per a una panera que sortejaran quan calgui.

Recentment les alarmes s'han començat a encendre quan els supers s'han omplert de taules plenes de torrons, polvorons i massapans entre d'altres menges calorífiques.

L'alarma ja funciona del tot des d'ahir, quan m'esperava al semàfor de passeig de Gràcia amb Aragó i vaig poder veure el primer Bon Nadal estampat als aparadors d'una botiga. Avui tot s'ha confirmat a Igualada, he vist un xino amb tots els aparadors plens de llums nadalenques funcionant a tot drap.

Els carrers, però, encara fan olor de castanya.

Petit indi

Els magnífics títols de crèdit d'aquesta pel·lícula són una onírica porta d'entrada a una història que atrapa des del començament. Un noi que té com a afició la cria d'ocells cantaires, un tiet que juga a les curses de llebrers al desaparegut canòdrom de la Meridiana, una guineu que apareix mig morta a les ribes del Besós. I per damunt de tot el paisatge d'un lloc sense paisatge, d'un lloc que molts hem travessat ràpidament buscant el nord o la ciutat, on es creuen autopistes, línies elèctriques i vies de tren. Marc Recha es fixa en un entorn i en un món gairebé invisible però ben real, i explica una història que té alguna cosa de faula on les caderneres, la guineu, el Besós i el paisatge són uns personatges més.

k i n z e n a p o e t i k a

finals d'octubre, temps de kinzena poetika !!!
de ben segur que alguna estoneta trobareu
per poder escoltar aquesta meravellosa
diversitat de veus...

kinzena poetika
de Vilafranca del Penedès
del 19 al 31 d’octubre de 2009

Sempre hi haurà poesia

PROGRAMACIÓ:

dilluns 19 - 20.30 h
Josep Piera / Manuel Forcano
Botiga del Parquet
Carrer de Sant Joan, 8

dimarts 20 - 20.30 h
Benet Rossell / Carles Sanuy
Palmadotze Galeria d’art
Carrer de la Palma, 12

dimecres 21 - 21 h
Mallorca vers a vers
Pep Tosar (veu),
Maria Lorea (piano)
Auditori Municipal de Vilafranca
Avinguda de Catalunya, 15

dijous 22 - 20.30 h
Cançons de companyia
Manel Cantón
Auditori del Vinseum
Plaça de Jaume I, 1

divendres 23 - 20.30 h
Dolors Miquel
Restaurant cim. Mirador de Sant Pau

dissabte 24 - 20 h
A Manta: Deixeu parlar la terra
Laia Carreras (veu), Irene Ferrero (dolçaina, flauta travessera i veu), Maria Carreras (acordió diatònic)
Cal Noi-Noi. Plaça de Milà i Fontanals, 3

diumenge 25 - 20 h
Max Besora / Clara Fontanet
Cava Alfons XIII de Bodegues Torres
Carrer del Comerç, 22

dilluns 26 - 20.30 h
La filosofia poètica de Maria Zambrano
Elena Laurenzi
Sala dels Trinitaris. Carrer de la Font, 43

dimarts 27 - 20.30 h
Darrereelsulls tot és poesia
Sessió de Videopoesia
VirusNetCafè. Carrer del Dos de maig, 34

dimecres 28 - 20.30 h
Marius Serra / Matthew Tree
Sala d’actes de l’Escorxador
Carrer de l’Escorxador, 19-21

dijous 29 - 20.30 h
cançongs: miTchel & co.
Guillem miTchel
(cançons, veu i guitarra),
Núria Grima (violí i veus),
Narcís Corominas
(arranjaments i piano)
El Forat del Pany
Carrer del Pati del Gall, 11

divendres 30 - 20.30 h
Lluís Solà / Jordi Vigueras
La Xampanyeria del restaurant
La Palma. Carrer de la Palma, 18

dissabte 31 - 20 h
Enric Casasses
Sala de Plens del Consell Comarcal
entrada pel carrer Sant Julià

Organitza k poetika: eskamot kultural, en conveni amb l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès, amb l’ajut de la Institució de les Lletres Catalanes, i amb tot l’agraïment a Joan Anton de Gràfiques Imprès-Ràpid, Tona de Copiflash, Montse de la Botiga del Parquet, Pau del restaurant cim, Jose + Pepi i Miquel d’El Forat del Pany, Raimon del VirusNetCafè, Bodegues Miguel Torres, Vinseum, Palmadotze Galeria d’art, l’Escorxador, restaurant La Palma, Cal Noi-Noi, Consell Comarcal de l’Alt Penedès, Servei de Cultura de l’Ajuntament de Vilafranca i Unitat de Serveis de l’Ajuntament de Vilafranca, El 3 de vuit, L’Extra, La Fura, El Punt Diari, El Cargol, Ràdio Vilafranca, VTV, Cadena Ser, Jordi Tolosa i Lola Mas, Olga Sogas, Antònia Rovira, Eva Delriu, Jordi Calvet, les nenes...

i al públic, que des de sempre i per sempre ha estat i estarà al nostre costat.

Dibuixos d'arquitectura

estudi de la façana de El Corte Inglés de plaça Catalunya
Elias Torres i José Antonio Martínez Lapeña, 1986

Feia anys que no tornava a veure els magnífics dibuixos i maquetes de les propostes per a la façana de El Corte Inglés de la plaça de Catalunya. Mirant-les un pot resseguir l'evolució dels pensaments de l'Elías Torres i del José Antonio Martínez Lapeña, les agosarades idees d'uns arquitectes únics i molt personals, malauradament poc visibles en aquesta època de pells i volums singulars que vivim avui en dia.

Carme Pinós i Enric Miralles,
avantprojecte d'un CAP a La Llagosta, 1986

He redescobert aquests dibuixos entre d'altres a una exposició que dilluns s'acaba. A "Arquitectures sense lloc" a l'Arts Santa Mònica de Barcelona es repassen 200 projectes no construïts o desapareguts entre el 1968 i l'actualitat, és una iniciativa molt interessant des de molts punts de vista ja que permet resseguir l'evolució de molts arquitectes que han pensat la Barcelona democràtica o recordar alguns dels concursos que van permetre reflexionar sobre l'arquitectura pública, els espais urbans o l'habitatge.

concurs del parc de l'Escorxador,
Joan Roig, Enric Batlle i Olga Tarrassó, 1981

Personalment el què més m'ha interessat és redescobrir el dibuix com a una eina personalíssima d'expressió arquitectònica, el com arquitectes com el Jordi Garcès i l'Enric Sòria, l'Enric Miralles i la Carme Pinós, l'Albert Viaplana i l'Helio Piñón o l'Alfons Soldevila i el Josep Ignasi Llorens fan ús dels seus dibuixos com una eina fonamental que els permet explicar i acompanyar millor les seves idees de projecte.

concurs per a l'amplicació del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya,
Josep Alemany i Josep-Emili Hernández Cros, 1976

Aquest llenguatge tan personal contrasta amb la uniformitat resultant de fer servir uns pocs programes informàtics tècnicament perfectes, però expressivament molt pobres amb comptades excepcions. M'agrada comentar que fins fa uns anys coneixia els meus amics per la seva lletra, però ara m'és impossible ja que rara vegada escriuen a mà. Amb la majoria dels arquitectes em passa una cosa semblant, em costa reconèixer la seva obra a través dels seus dibuixos sovint impersonals.

Pere Riera, Dani Freixes, Vicente Miranda, Alfons Soldevila i Josep Ignasi Llorens,
escenari i ordenació del Canet Rock, 1975

L'exposició s'acaba dilluns, però la completíssima web permet veure tots els dibuixos presents i ampliar-los a la pantalla. També permet descobrir les diverses visions de la ciutat de la mà de dibuixants, il·lustradors i dissenyadors, i on el dibuix es mostra una vegada més com una eina potent i imprescindible.

Ascensión de Ocaña al Reino de los Chulos,
Nazario, 1984

t a r d o r

tardor - autunno - automne - otoño - autumn

bon 5770 !

Bon any a tothom!

Aquest vespre entrem a l'any 5770 del calendari jueu!

50 samarretes

L'Oriol i el Pere Nubiola han penjat a la seva web 50 fotos de 50 samarretes fetes durant la Diada. Interessant repassar-les.

vist a Vilaweb.cat

La consulta per la independència de Catalunya, a Arenys de Munt

La consulta per la independència de Catalunya a Arenys de Munt vista pel dibuixant de Franchu

Andrea Palladio al Caixafòrum

la Basílica de Vicenza, situada a la piazza della Signoria

No em va començar a interessar intensament l'arquitectura d'Andrea Palladio fins que vaig començar a descobrir els seus edificis més enllà dels llibres. A l'assignatura d'Història de l'Art i de l'Arquitectura Palladio va ser un peu de pàgina enmig de les classes dedicades a Alberti, Brunelleschi, Bramante, Raffaello, Michelangelo, Giulio Romano, Borromini o Bernini. I tot i que Vicenza estava entre les ciutats amb ganes de conèixer, mai vaig arribar a aturar-m'hi anant o venint des de Venècia fins molt endavant i per d'altres motius.

Els llibres sobre Palladio en general ometen una de les característiques que considero fonamentals de la seva obra, les relacions que els seus edificis estableixen amb l'entorn. Les fotos i els plànols publicats s'obliden del context urbà i dels paisatges on s'ubiquen els seus edificis i es centren en els temes compositius i els detalls més decoratius que en un arquitecte de gran sobrietat sovint són mínims.

Quan per primera vegada vaig poder passejar pels carrers de Vicenza i descobrir la Loggia del Capitano, la Basilica o el palazzo Chiericati me'n vaig adonar de la importància del lloc, de com els edificis dialogaven amb l'entorn i s'entenien certes decisions projectuals desconcertants vistes als llibres. I la Villa Emo, la Villa Capra o a la Villa Barbaro prenien una nova dimensió quan un s'adonava que l'edifici centrava l'ordenació dels jardins i del seu entorn agrícola immediat.

Tot això em va venir al cap quan vaig veure l'exposició sobre Andrea Palladio que després de Vicenza i Londres ha arribat al Caixafòrum. Aquesta repassa l'obra de l'arquitecte nascut a Pàdua des dels seus inicis com a picapedrer fins als arquitectes posteriors influenciats per la seva obra, molt importants al món anglosaxó.

És extraordinari poder veure els dibuixos, tots originals, de molts dels seus edificis, dels seus apunts fets als viatges a Roma o dels esbossos de treball. Aquests dibuixos, alguns llibres, pintures o les maquetes de fusta de gran escala són els únics elements que ens permeten aproximar-nos a la seva obra.

Però sorprèn veure la maqueta de la Basílica aïllada, sense cap dibuix o maqueta de les tres places on s'ubica, o costa entendre la cantonada de la Loggia del Capitano si no s'explica correctament que una de les façanes dóna a una plaça i l'altra a un carrer estret. Passa el mateix amb les maquetes de la Villa Barbaro o la Villa Capra, peces aïllades enmig de les sales expositives, que perden la seva força al no reproduir una mínima topografia bàsica per entendre-les millor.

És un luxe poder gaudir de tants dibuixos originals d'Andrea Palladio, difícils de veure plegats i que contemplen l'evolució cronològica de la seva obra. M'ha sorprès, però, que una altra vegada s'obvii una de les característiques fonamentals de la seva obra, la relació dels seus edificis amb els contextos urbans i paisatgístics on s'integren.

L'exposició s'acaba el 6 de setembre, no us la perdeu!

Impressions

Dimecres tarda, recorregut des de l'estació del Liceu, carrer de la Boqueria, carrer del Call, plaça de Sant Jaume, carrer Llibreteria, plaça de l'Àngel, carrer Corders, carrer Carders, plaça de Sant Agustí Vell, carrer de Portal Nou i passeig de Lluís Companys.

Va ser una impressió meva o la sensació de que era l'únic català que caminava per aquells carrers era certa?

Esborra la foto!

Kino International (1961-1964)

Matí de diumenge caminant per la Karl-Marx Allee. Tot i que feia un sol de finals de març, tanta estona entre carrers deserts de vida m'havien gelat les mans i el cos i cercava alguna cosa calenta que em temperés. El Kino International és una d'aquelles joies de Berlín, i malgrat l'hora les portes eren obertes. La taquilla venia entrades per "Slumdog Millionaire" i la gent arribava a través del carrers deserts de la part oriental en comptagotes. L'edifici conserva la decoració original i un cop a dins vaig enfilar cap el vestíbul del primer pis on em vaig trobar un petit bar al foier il·luminat pels grans finestrals, i d'on es domina part de la gran via que articula el Berlín oriental. Vaig demanar una xocolata calenta (bé, de tot en diuen xocolata), i em vaig asseure en una d'aquestes butaques vermelles que dominen l'espai, s'hi estava molt bé.

La llum era magnífica i vaig agafar la càmera per fotografiar el vestíbul de la sala de cinema. Un home i una dona asseguts a uns metres d'on em refeia es van començar a mirar i a xerrar entre ells, no havien arribat plegats però es notava que es coneixien. De cop i volta l'home es va aixecar i va venir cap a mi senyalant la càmera, i em va semblar entendre que volia que esborrés la foto immediatament. Li vaig fer entendre en anglès que no l'havia fet, i al cap d'una bona estona al veure que no ens enteníem ell va tornar al costat d'ella, mirant-me de reüll de tan en tan.

Els podeu veure asseguts, no van entrar a la sala quan la pel·licula va començar, continuaven xerrant. Vaig desaparèixer discretament amb el dubte de si eren amants furtius, espies o qui sap què. No vaig esborrar la foto.

e s t i u

e s t i u - e s t a t e - é t é - s u m m e r - v e r a n o

Regals de primavera

Élena, una alenada d'aire fresc!

Podeu escoltar més cançons al seu MySpace

La República del 14 d'abril

"Encara em recordo d’aquell aire fresc, un aire, cada vegada que me’n recordo, que no l’he pogut sentir mai més. Mai més. Barrejat amb olor de fulla tendra i amb olor de poncella, un aire que va fugir, i tots els que després van venir mai més no van ser com l’aire d’aquell dia que va fer un tall en la meva vida, perquè va ser amb abril i flors tancades que els meus maldecaps petits es van començar a tornar maldecaps grossos."

La plaça del Diamant, Mercè Rodoreda, cap. 14

(gràcies Anna!)

primavera

Barcellona

Demanar asiago a certes botigues, i sàpiguen de què els parles; poder escoltar sovint òs molt obertes en converses caçades al vol pel carrer; veure pel·lícules que cada cop s'allarguen més a la cartellera; escoltar concerts de músics que fins fa uns anys rara vegada trepitjaven els escenaris nostrats; remenar llibres a les cada cop més llargues llistes de novetats i de fons que tenen moltes llibreries; gaudir pel carrer d'una certa manera de vestir i de calçar inimitable; beure spritz i no morir enverinat; comprar la Repubblica el matí del mateix dia ... Si trobés on fessin cappuccini com déu mana, i sabés on comprar speck, la felicitat seria gairebé absoluta en aquesta Barcellona cada cop més intensa.

Tot això ho pensava fa uns dies al Bikini, on descobria i escoltava per primera vegada a Daniele Silvestri, gaudint de la seva música totalment envoltat de súbdits transalpins. El músic va fer una enquesta als assistents, i més de la meitat portaven més de 5 anys vivint a Barcelona, vivint a Barcellona.

"D'entrada em va dir que buscar respostes en els altres és com posar-se al peu la sabata d'un altre, que les respostes se les ha de donar un mateix, a mida. Les sabates dels altres són incòmodes."

Erri De Luca
"Tu, meu"

Geografia desfeta

Els matins dels dilluns la Granja Viader tanca, i quan faig visita al Col·legi d'Arquitectes de la plaça Nova he de tirar de les alternatives si vull esmorzar dolç. Avui després de visar un parell de coses i recollir el darrer número de Quaderns, he baixat amb la Irene pel carrer del Pi cap a la plaça de Sant Josep Oriol. Xerrant distretament ens hem trobat a la plaça, i sorprès m'he girat buscant La Xicra, però no hi era on tocava. Al seu lloc un finestral modern i discret deixava entreveure el doble espai que ocupava l'antiga xocolateria, però de La Xicra ni rastre.

La mutació de La Xicra s'anomena Bready, la pissarra exterior anuncia esmorzars en algunes llengües civilitzades, i a la pissarra interior hi he llegit colazione, directament en italià. Les taules i les cadires són les mateixes, i crec que han refet aquella escala de fusta estreta i torta que tantes vegades he pujat. El color blanc cobreix el marró vermellós de l'obra vista, i aparentment segueix sent una xocolateria ja que els croissants, les ensaïmades i les magdalenes fan bona pinta al costat d'una màquina (italiana) de fer xocolata. La barra és nova, metàl·lica, i no varia la disposició anterior. El finestral permet veure millor el carrer i tenir més claror a l'interior. És però no és.

La cambrera que ens ha atès no entenia el català, i rient ha comentat que algunes paraules com tallat si que les entenia. La Irene ha acabat parlant directament amb ella en italià. He demanat xocolata desfeta i melindros, i m'han servit una xocolata excessivament líquida i dos melindros minúsculs. Al moment de pagar a la barra he preguntat a l'altra noia quan feia que havien canviat el local, i m'ha respost ràpidament amb un accent sudamericà (la Irene deia que era eslau) que només havia entès local. M'he assabentat que la Xicra va traspassar el mes de juliol, i m'ha preocupat saber que després d'haver passat moltes vegades pel davant, me n'adonés gairebé sis mesos després.

Un cop al carrer he sentit com si m'haguessin arrencat alguna cosa. Quan vaig passar un any baixant a ciutat per curar els fongs, les tardes a La Xicra eren el premi a la paciència d'una malaltia llarga i dolorosa. M'agradava travessar el carrer i posar el nas als aparadors intemporals de la botiga de joguines (serà la propera víctima?). Berenar allí sovint em va permetre descobrir els plecs de la ciutat, passejar sense pressa pels carrers, i dibuixar lentament al meu cap una nova geografia.

Com bé descriu Bernardo Atxaga en un dels contes d”Obabakoak”, tots acabem amarant els llocs de la nostra memòria, i on uns només hi veuen uns arbres, d'altres hi veuen les festes que hi han viscut a la seva ombra. A La Xicra quan hi menjava xocolata hi veia l'infant que descobria el món mercès a una malaltia. Avui aquest record s'ha esvaït i al sortir al carrer he sentit una certa buidor, l'estranya sensació de que l'íntima geografia personal ha perdut una altra referència.

Territori de combat

Anthony Suau - foto guanyadora del World Press Photo 2008

Aquesta no és la foto de cap guerra, aquesta no és la foto de cap operació antiterrorista, aquesta no és la foto de la detenció d'un capo mafiós, aquesta no és la foto d'una operació antidroga, aquesta no és la foto de la desarticulació d'una banda de delinqüents perillosos.

Aquesta és la foto del desnonament de qui no ha pogut pagar la hipoteca, i ha perdut la casa on viu.

El torn del Norman Foster

el Millenium bridge de Londres

Publica l'Evening Standard que l'arquitecte Norman Foster ha d'acomiadar 400 empleats, una quarta part del seu estudi, el tercer més gran del món. Molts dels seus projectes s'han paralitzat, d'altres com la torre de 600m de Moscou s'han de redefinir.
Foster poder és la figura més important de l'Olimp arquitectònic dels darrers anys. Els seus edificis s'han escampat arreu del món, convertint-se en icones de moltes ciutats. S'ha de reconèixer el seu bon ofici en projectes com el pati del British Museum a Londres, la cúpula del Reichstag a Berlín, la Torre de Collserola de Barcelona o el Carré d'Art de Nimes. La seva obra és sòlida i coherent, en certs aspectes innovadora, tot i que ha hagut de competir amb l'esbojarrada cursa cap enlloc de l'arquitectura epidèrmica, de l'arquitectura espectacle, de l'arquitectura icònica d'aquests darrers anys que ho ha amarat tot.
Seria interessant que la crisi d'aquesta manera de fer arquitectura serveixi per redefinir el futur immediat d'una professió que ha deixat de banda la seva vessant social per endinsar-se en el món de l'espectacle.

De vagues i mestres

Tinc ganes de llegir el llibre del Mestre Luri per veure si puc entendre una mica millor el món de l'ensenyament. Fa massa temps que em sento perdut, i és que em sorprèn veure el consens que tenen la majoria dels estudis fets a Europa, on es constata que el nivell de l'escola catalana és dolent.

Arquitectura en flames

el projecte de l'OMA

l'incendi

Portem un parell d'anys d'emocions intenses, vivint en directe l'esfondrament d'una concepció del món que semblava eterna i invencible. Mai m'hagués imaginat veure caure bancs, països, o empreses de solvència aparentment incontestable, de manera estrepitosa, aixecant onades de destrucció incontrolable.

Aquests anys esplendorosos han estat també els de les arquitectures epidèrmiques, buides, voluptuoses i extremadament cares que han portat al cim a un grapat d'arquitectes que han estat divinitzats en vida. Arquitectes que han parit artefactes inútils, publicats a tot color en revistes setinades, i que tothom anhelava com a símbol de les seves ciutats, de les seves corporacions.

He pensat en totes aquestes coses quan aquesta tarda he pogut veure les primeres fotos de l'incendi d'un dels edificis de la Televisió Xinesa construïts a Beijing seguint el projecte del Rem Koolhaas (Office for Metropolitan Architecture), un dels grans provocadors dels darrers anys, rei de les escoles d'arquitectura mercès als seus llibres hipnòtics.

L'incendi podria simbolitzar l'inici de la fi d'un període en què l'arquitectura s'ha convertit en un espectacle de llum i de colors, lluny de les necessitats de les ciutats , i que ha caigut presoneradel narcisisme dels seus clients i de la divinització dels arquitectes. Serà aquest el foc purificador de tota una època?

Auschwitz, 27 de gener de 1945

(...) A la infermeria del Lager de Buna-Monowitz n'hi havíem quedat vuit-cents. D'aquests, prop de cinc-cents van morir de les seves malalties, de fred i de gana abans que arribessin els russos, i uns altres dos-cents, malgrat les ajudes, en els dies immediatament posteriors.

La primera patrulla russa va arribar a les envistes del camp cap el migdia del 27 de gener de 1945. Charles i jo vam ser els primers a albirar-la: estàvem portant a la fossa comuna el cos de Sómogyi, el primer mort d'entre els nostres companys d'habitació. Vam descarregar la llitera sobre la neu corrompuda, perquè la fossa ja era plena, i altra sepultura no es donava: Charles es va treure la gorra per saludar els vius i els morts.

Eren quatre joves soldats a cavall que avançaven amb cautela, amb les metralladores a punt, per la carretera que vorejava el camp. Quan van arribar a les filferrades es van aturar a mirar, intercanviant frases breus i tímides, i adreçant mirades unides per una estranya torbació als cadàvers descompostos, als barracons destrossats i a nosaltres, els escassos vius.

A nosaltres ens semblaven meravellosament corporis i reals, suspesos (la carretera estava més enlairada que el camp) sobre els seus enormes cavalls, entre el gris de la neu i el gris del cel, immòbils sota les glopades de vent humit amenaçador de desglaç.

Ens semblava, i així era, que el no-res ple de mort en què des de feia deu dies vagàvem com astres apagats havia trobat un centre sòlid, un nucli de condensació: quatre homes armats, però no armats contra nosaltres; quatre missatgers de pau de rostres rudes i puerils sota les pesants gorres de pell.

No saludaven, no somreien; se'ls veia aclaparats, més encara que per la pietat, per una confusa reserva que segellava les seves boques i feia que els seus ulls no es poguessin separar de l'escena fúnebre. Era aquella vergonya tan coneguda per nosaltres, la que ens oprimia després de les seleccions, i cada vegada que havíem d'assistir o de sotmetre'ns a un ultratge: la vergonya que els alemanys no van conèixer, aquella que el just sent davant de la culpa comesa per un altre, i el turmenta que existeixi, que hagi estat introduïda irrevocablement en el món de les coses que existeixen, i que la seva bona voluntat hagi estat nul·la o escassa, i no hagi servit com a defensa.

Així, també l'hora de la llibertat va sonar per a nosaltres greu i difícil, i ens va omplir l'ànim alhora d'alegria i d'un dolorós sentiment de pudor, pel qual hauríem volgut rentar les nostres consciències i les nostres memòries de la lletjor que contenien; i de pena, perquè sentíem que això no podia succeir, que mai podria succeir res de tan bo i pur capaç d'esborrar el nostre passat, i que els senyals de l'ofensa romandrien en nosaltres per sempre, en els records de qui hi va ser, en els llocs on va succeir i en les explicacions que en faríem. Ja que – i és aquest el terrible privilegi de la nostra generació i del meu poble – ningú millor que nosaltres no ha pogut copsar mai el caràcter incurable de l'ofensa, que s'escampa com una epidèmia. És ximple pensar que la injustícia humana l'extingirà. L'ofensa és una font inexhaurible de mal: destrossa el cos i l'ànima dels enfonsats, els apaga i els fa abjectes; retorna com a infàmia en els opressors, es perpetua com a odi en els supervivents, i es propaga de mil maneres, contra la mateixa voluntat de tots, com a set de venjança, com a enfonsament moral, com a negació, com a cansament, com a renúncia.

Aquestes coses, compreses aleshores malament i apercebudes per la majoria només com una brusca onada de cansament mortal, van acompanyar per a nosaltres l'alegria de l'alliberament. Per això pocs d'entre nosaltres van córrer cap als salvadors, pocs van posar-se a resar. Charles i jo vam quedar-nos drets al costat del clot ple a vessar de membres lívids, mentre d'altres tiraven a terra la filferrada; després vam tornar a la llitera buida a portar la notícia als companys.

Durant la resta del dia no va passar res (...)

Primo Levi
La treva

22 de gener, 70 anys

Avui fa 70 anys que la Guerra Civil es va acabar a Sant Pere de Riudebitlles. Soldats de la IVª divisió de Navarra van entrar per la carretera de Vilafranca, dirigint-se pel carrer Nou cap a l'Ajuntament, on van posar fi a 30 mesos d'horrors. Els habitants no sabien, però, que començaven 36 anys de dictadura, de repressió dura i cruel.

Pigs on the wind

Battersea Power Station

Vam arribar a l'estació Victoria pels volts de les 9 de la nit, desconeixíem la ciutat i vam intentar recórrer els pocs metres que separaven l'estació de l'hotel amb les notes preses abans de marxar. Un error ens va fer agafar un carrer equivocat, i la confusió de caminar entre carrers de cases idèntiques ens va fer perdre. De sobte, però, entre mig dels arbres d'una plaça vaig veure com si fossin fantasmes les xemeneies blanques que presideixen una de les portades mítiques dels Pink Floyd, "Animals". Per a mi Londres era un porc volant sobre un edifici inquietant, però poc m'imaginava que la primera imatge de Londres seria precisament aquest edifici, de nit, irreal, fantasmagòric, meravellós.

Life vest under your seat

Quan agafo un avió miro el possible trajecte que haurà de fer el vol, i si el trajecte és terrestre prenc poca atenció a les instruccions per posar-me el salvavides inflable, i és que si caiem dubto que ho fem en algun tram aquàtic en condicions, i per tan no cal preocupar-se per morir ofegat.
I sincerament, si sobrevolem algun mar o oceà tinc poca fe d'un possible amaratge que acabi bé, per tan em distrec fixant-me en la vergonya que passen les hostesses novelles que ens fan classes de com posar-se un artefacte cridaner, i crec que no massa útil en certes circumstàncies.

Pensava tot això quan vaig veure els passatgers de l'avió amarat de U.S. Airways esperant tranquilament sobres les ales de l'avió que encara flotava a que els anessin a rescatar els remolcadors i vaixells que navegaven pel riu Hudson. Molts no el portaven, d'altres si posats de qualsevol manera, i està ben clar de que el quart passatger de la foto inferior es va saltar algun pas de la classe pràctica feta uns minuts abans.

Perdre el nord

Aquests dies alguns diaris, teles i ràdios ens han fet saber del dret i del revés que podrem anar de Barcelona a Màlaga estalviant-nos 45 minuts gràcies a la inauguració d'una variant que evita que els Tgv s'hagin d'aturar a Madrid. Una altra vegada perdent el nord.

La solidaritat mata - Francesc Orteu - Avui

La Guerra dels 60 Anys. Si acabés avui, aquest hauria de ser el nom d'una guerra que va començar el 1948 i que ja té un guanyador, Israel, i un perdedor, Palestina. No cal allargar-la més.

Quan l'autovia que uneix Tel Aviv i Jerusalem deixa la plana i enfila les muntanyes, encara es poden veure les carcasses de vells vehicles militars. Hi han estat deixades per un motiu evident: fer recordar la fragilitat del nou Estat. Aquest sentiment, de fragilitat, sobta molt quan parles amb israelians. Ells se senten febles malgrat que, vist des de fora, l'Estat israelià és una potència militar imbatible. Per contra, els palestins, recolzats pels països àrabs i una molt més que favorable opinió pública europea, tendeixen a sentir-se plens de raó.

I ara podem continuar parlant de sentiments, o fer precioses argumentacions morals, però s'oblida sovint que es tracta d'una guerra, és a dir, d'una demostració de força, i en aquesta guerra que dura seixanta anys ja han tirat la tovallola enemics com Egipte o Síria. Queden, això sí, els palestins.

¿És imaginable la desaparició de l'Estat d'Israel? ¿No queda ja ben clar que els palestins han perdut definitivament una part important de la seva terra? No pregunto si és just, pregunto si no és un fet militarment irreversible.

Els catalans, per exemple, som ben lliures de creure que un dia serem independents. Somniar no costa res. El somni, però, començarà a tenir un cos el dia que pensem que el podem assolir militarment.

Per algun motiu, el pragmatisme que hauria de fer entendre als palestins que Israel és un fet inevitable, no és majoritari a Gaza. Hamàs va vèncer en les eleccions a Fatah, que sí que reconeix l'existència de l'Estat hebreu. En conseqüència, es pot afirmar que l'actitud desafiant de Hamàs va ser decidida democràticament, malgrat que els palestins saben que la resposta israeliana sol ser brutal. És per això que la solidaritat amb la causa palestina em sembla cruel. El poble palestí no se la mereix. Imaginem un combat de boxa. Dos púgils s'enfronten amb duresa i el més feble cau a terra desfet. Hi ha, però, a la grada, qui el segueix animant. "Aixeca't, estem amb tu, resisteix", li diuen. I el boxador s'aixeca, torna a rebre i torna a caure.

Veig manifestacions arreu d'Europa, amb fotos de nens morts per l'exèrcit israelià, i afirmo que qui sosté la foto és també culpable de la mort que denuncia, ja que la seva solidaritat encoratja el poble palestí a perpetuar una guerra que, sobre el terreny, fa dècades que està perduda.

Francesc Orteu

Avui, divendres 9 de gener del 2009

Sacred and Profane

Rothko a la Tate Modern

Tres de nit

nit de Reis a Sant Pere

hivern

diumenge 21 de desembre de 2008,
a l'una i quatre minuts del migdia ha entrat l' H I V E R N ...

foto de Montserrat feta des de la Tossa Pelada 2.373m, a la mateixa hora en què l'hivern entrava plàcidament.

Còdols prohibits

Començo el dia llegint alguns diaris digitals, i quan a arribo a l'e-notícies m'he de fregar els ulls dues vegades. Hi llegeixo que el nostre estimat Tripartit està preparant una llei per regular la pesca on vol prohibir "picar sobre les aigües" i "llençar-hi pedres" perquè els peixos no s'espantin.
Miro el calendari, i encara no és dia 28, amb la qual cosa això no és cap broma. Tampoc ho era la notícia d'ahir, la voluntat de regular les velocitats a les autopistes podent-les reduir a 40km/h en alguns trams. O aquella revisió del Codi Civil Català en què es proposa que els pares d'un nen adoptat, han de dir-li que és adoptat quan aquest compleixi 12 anys al marge de si és convenient o no.

L'altre dia a l'assemblea extraordinària del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya ens informaven que en els darrers dos anys s'han aprovat 20 lleis importants que afecten profundament als arquitectes. Tinc la sensació que hi ha una bulímia legisladora, fer lleis, i més lleis que arribin a definir com ens hem de comportar en tots els aspectes de la nostra vida, tal com si fóssim canalla de guarderia que no té senderi. Un dels problemes colaterals de tot plegat, és un augment exasperant de tràmits burocràtics i de costos per poder tirar endavant qualsevol iniciativa.

Seria bo que els parlaments només podessin legislar un nombre determinat de lleis a l'any, les imprescindibles, les importants, les que ajuden a estructurar la societat i fer-la més justa. La resta del temps els hi donaria vacances.

De croquetes, arquitectes i notaris

Forges - El País - 6 d'octubre del 2008

Un altre post de croissants

il·lustració: Narcís Comadira

Els dies de festa a primera hora del matí la Rambla de Catalunya sembla un carrer de ciutat civilitzada. Si a més el dia s'aixeca amb els til·lers perdent les darreres fulles que permeten redescobrir les façanes burgeses amagades la resta de l'any, i un entra a Mauri podent seure a una taula al costat del finestral del carrer de Provença, la sensació és que un es troba en un d'aquests grans cafès europeus (París, Trieste, Viena, Padova ...) que a Barcelona són espècie en vies d'extinció, o millor dit, extingits del tot.

No he sigut mai un habitual de Mauri, perquè a excepció de les poques taules properes al finestral del carrer de Provença, les altres són interiors, fosques, i una mica tètriques. Tampoc crec que la seva cara pastisseria millori la d'altres llocs d'on si en sóc habitual. El motiu de les meves recents anades a Mauri són la (tardana) descoberta dels deliciosos croissants de massapà, una meravella que m'ha robat el gust i el cor.

Aquest matí mentre menjava la delícia calorífica he llegit una petita nota al diari on citaven el nou llibre del Narcís Comadira, un recull d'articles de temàtica francesa. Sembla ser que en un d'ells descriu l'honorable iniciativa que cada any emprèn Le Figaro, buscar el millor croissant de França. Amb el gust del massapà a la boca, he començat a imaginar on es trobaria aquest croissant perdut que el diari francès persegueix cada any, i la manera més ràpida d'arribar-hi. Aquest matí Centreeuropeu de croissant de massapà m'han vingut ganes de viatjar de nou, a la recerca d'un croissant que encara no sé on es troba.

Manel

Ho sé, sóc poc original, però m'agraden, m'agraden molt !

Jørn Utzon

foto treta de flickr

Diu la història (o la llegenda?) que un membre del jurat que havia d'escollir el guanyador del concurs per a la nova òpera va arribar tard a Sydney un dia de 1957. Per culpa del vaixell que el portava des d'Europa (o des d'Amèrica?), no va poder participar en les primeres deliberacions, i va demanar poder revisar els projectes refusats. Uns dibuixos que simulaven veles de vaixells inflades al vent (o eren cargols de mar?) el van atraure poderosament, i va demanar als altres membres del jurat de rescatar-lo de la pila dels exclosos tot i les reticències d'alguns d'ells.
Finalment aquell edifici aixecat sobre una plataforma que recordava antics temples va resultar vencedora, i el jove i desconegut arquitecte danès (amb 39 anys, a un arquitecte encara se'l pot considerar jove) va desenvolupar un projecte d'una gran complexitat tècnica, i uns costos que es va demostrar impossibles de contenir. La seva construcció es va allargar fins el 1973, però Jørn Utzon va llençar la tovallola el 1966 i va abandonar Austràlia on no hi tornaria mai més. El seu projecte va ser modificat i els interiors van ser fets al marge de les seves idees.
Amb el pas dels anys l'Òpera de Sydney s'ha convertit en una ícona de tot un país, i en un dels primers exemples de monumentalitat moderna. Gehry, Foster, Nouvel, Hadid i totes les altres patums de l'univers arquitectònic són deutors de l'esforç titànic que va permetre obrir nous camins.

Jørn Utzon (9 d'abril 1918 - 29 de novembre 2008) va morir dissabte amb 90 anys, deixant-nos un llegat meravellós.

Lenta degustació

El 19 de setembre Paolo Conte - pintor, advocat, també músic - va posar a la venda "Psiche". L'il·lustre habitant d'Asti feia 4 anys que no presentava noves cançons i és que els darrers temps ha decidit prendre's la vida amb tranquilitat, espaiant discos i oferint pocs concerts.

Vaig firar-me el disc a Vicenza, i el vaig començar a escoltar al cotxe, tornant cap a casa una tarda càlida de principis de novembre. Hi ha discs que entren a la primera, embolcallen l'oïdor en una atmósfera plaent, i fan venir ganes de repetir. "Psiche" no és d'aquests tipus, és un disc difícil d'escoltar, la primera vegada costa d'entrar-hi, deixar-se emportar. Però si sovint aquests discs que entren a la primera s'esgoten lentament, "Psiche" creix, es redescobreix a cada nova audició, les lletres es fan nítides, els matisos delicats, pren colors nous, i la poderosa i cansada veu s'aixeca majestuosa i nova cada vegada que l'escolto. Lentament ja m'he fet meva "Psiche", em transporta "Il quadrato e il cerchio", m'emociona "L'amore che", i d'altres cançons com "Intimità" se'm van obrint com si fossin flors delicades.

Paolo Conte sorprèn amb unes cançons tristes, melancòliques, amb espurnes d'alegria, d'ironia, una música que a vegades em recorda certes peces del Kurt Weill, i on per primera vegada introdueix l'ús dels sintetitzadors. Paolo Conte segueix fidel als seus móns, amb l'enèssim homenatge a les bicicletes, els tocs de jazz i un acurat ús d'una meravellosa banda.

Un gran disc, un fantàstic retorn del mestre, un regal per aquest dies freds que conviden a viure als interiors, una lenta degustació d'una música que no s'acaba mai.

Vida nova

O el tanco o el renovo. Opto per la segona opció.

Ningú no esperava

‘Ningú no esperava la revolució russa del 1917 molt poc abans de passar, ni el crac i crisi del 1929, ni l’ascens de Mussolini o de Hitler, ni la Segona Guerra Mundial, ni la invenció i l’ús de la bomba atòmica. Ni que el 1945 l’imperi rus arribaria a Berlín, ni la veloç independència de les colònies, ni la reunificació alemanya ni el final de la Unió Soviètica, que havia de ser tan eterna com el Tercer Reich: l’any 1987, posem per cas, quan molts de vostès portaven encara bolquers i gatejaven, ningú imaginava quin tomb faria la història dos o tres anys més tard. I evidentment, tot i que no hi faltaven senyals, profecies i premonicions, ni els cervells més inflamats no pensaven que a les pantalles de televisió del món sencer, en cada casa, es podrien contemplar aquells avions a Nova York xocant contra les Torres Bessones.’

"El professor d'història"
Joan Francesc Mira
edicions Proa
col·lecció A tot vent
1a edició novembre 2008

Proust i els viatges

Biennale Architettura
exposició a San Francesco della Vigna
Venezia

Gomorra

el llibre, versió italiana

un dels cartells de la pel·lícula

Aquest divendres finalment s'estrena a Catalunya la pel·lícula "Gomorra", dirigida pel Matteo Garrone, basada en el llibre "Gomorra" de Roberto Saviano. Tinc el llibre a la pila dels pendents, però la pel·lícula ja l'he vista, i no hi ha paraules per la sensació de desolació que deixa veure-la, és un cop de puny a l'estòmac.
No us la perdeu, i és que l'autor del llibre ha estat amenaçat de mort per la camorra ja que no li perdonen que el llibre hagi obert els ulls a molta gent. I no fan broma, en 30 anys han mort 4.000 persones.

Sciopero

aeroport de Treviso, dilluns 10 de novembre del 2008

estació de Vicenza, dilluns 10 de novembre del 2008

Sciopero, (pronuncieu més o menys "xópero"), paraula italiana que vol dir vaga. Cal no oblidar el seu significat quan es viatja pel Bel Paese.

De revolucions i Rosa Parks

El conductor li va manar que s'aixequés i deixés lliures els seients reservats per als blancs, Rosa Louise Parks s'hi va negar i a Montgomery (Alabama) alguna cosa va començar a canviar.

53 anys després d'aquell fet un candidat negre ha guanyat clarament les eleccions per presidir els Estats Units d'Amèrica. Han passat molts anys, però la revolució no violenta que va endegar la senyora Rosa Parks ha estat imparable, i avui podem celebrar que una altra barrera ha caigut.


gràcies

377.999 històries

Aquest matí s'ha sabut que a Catalunya té 23.784 nous aturats, arribant a la xifra de 377.999 persones sense feina.
A l'Estat el nombre de nous aturats ha crescut en 192.658 persones el darrer mes d'octubre, sumant 769.449 aturats el darrer any , arribant a la xifra total de 2.818.026 persones sense feina.

La construcció s'ha esfondrat, el turisme ha baixat en picat, el sector de l'automòbil s'ha paralitzat, per tan cap dels tres grans sectors en els quals s'ha basat el creixement de l'economia catalana i espanyola funciona i no veig gaires alternatives que estirin de la nostra economia, capaç de generar nous llocs de treball. La festa s'ha acabat, la ressaca serà important.

Guanyarà McCain

Malgrat el títol, no en tinc ni idea de qui guanyarà les eleccions als Estats Units tot i que segons moltes de les enquestes l'Obama ho té tot a favor. Si llegim els mitjans europeus, i sobretot els catalans, sembla com si l'Obama ja ho tingui tot guanyat, com si no tingués un rival de categoria anomenat McCain. Però quan s'escolta a McCain un no es troba amb un altre Bush, si no amb un home intel·ligent, sorneguer, divertit, coherent i obert al món.

El dia 5 veurem com han anat les coses, però tot plegat em recorda a una primavera del 1994, quan el Barça només calia que anés a Atenes a recollir la Copa d'Europa, i es van oblidar del detall que tenia un rival de nom A.C. Milan... Resultat, 4-0.

De pollastres i estadístiques

Un bon professor em va fer entendre del perquè no me m'havia de refiar massa de les estadístiques. I és que si una persona no es menja cap pollastre i una altra se'n menja dos, les males estadístiques conclouen que tothom se'n menja un. Fals.

Escric sobre els pollastres perquè fa poc he escoltat a la ràdio que la Fundació Jaume Bofill ha presentat l'enèssim informe sobre la qualitat de l'ensenyament, on es queixa amargament de que un terç de les escoles segreguin les classes separant els alumnes bons dels que no poden seguir el ritme.

La Fundació Jaume Bofill diu que aquest sistema de segregació que cerca que els que volen estudiar i preparar-se bé ho puguin fer, i els que necessiten ajuda vagin a un altre ritme que no perjudiqui als primers, és injust. I afirma que les escoles i instituts que posen en pràctica aquesta segregació treuen pitjors resultats globals que els que no ho fan, i per tan s'ha d'acabar amb aquestes pràctiques poc igualitàries, la paraula clau de tot plegat.

I aquí hi torno a veure l'exemple dels pollastres, perquè s'han preguntat quin és el motiu pel qual s'han segregat les classes, i dels mals resultats? Si tots els alumnes anessin bé, no caldria segregar, i si segreguen és perquè hi ha grans diferències que impedeixen als que van millor avançar correctament, i els que no segueixen el mateix ritme no perdre definitivament el pas, per tan és un sistema que afavoreix els dos col·lectius.

Els de la Fundació Jaume Bofill tan sols veuen el còmput global, la suma de tots els resultats sense matisos i la conculcació de les condicions igualitàries que ells consideren imprescindibles. Tinc la sensació que no entenen que no tots els alumnes són iguals en quan a la capacitat i a la voluntat, i que s'ha d'aconseguir estimular els alumnes amb ganes d'aprendre. Però és clar, per a ells és més important l'igualitarisme, un concepte santificat que té com a resultat més visible que Catalunya tingui uns índexs de qualitat escolars baixíssims, on per exemple la primera universitat catalana que trobem a la llista de les 200 millors del món ocupi el número 171.

Tot plegat em fa venir a la memòria l'actitud d'un grup de mares de Sant Pere que van decidir que a les activitats esportives no hi haguessin guanyadors, deien que ho feien per no traumatitzar els perdedors. Mentalitat igualitària, mentalitat nefasta que penalitza els més aptes rebaixant-los al promig mediocre de la majoria.

El consol serà que al final serem els millors mediocres del món!

kinzena poetika - segona setmana

kinzena poetika 2008 - segona setmana

Dilluns 20 d’octubre a 2/4 de 9 del vespre
JAUME C. PONS i EMILI SÁNCHEZ
(In)continents eufòrics mermats
Bodegues J. Trias (c Comerç, 6)

Dimarts 21 d’octubre a 2/4 de 9 del vespre
Somiava que creixia cap amunt,
esponerós, com un arbre...
MANEL CLOT
Escenari del Casal Societat La Principal
(rbla de nostra Senyora, 35-37)

Dimecres 22 d’octubre a 2/4 de 9 del vespre
Charles Baudelaire, poeta de ciutat.
JORDI LLOVET
Sala dels Claustres de sant Francesc
(c sant Pere, 1 – entrada per l’Antic Hospital)

Dijous 23 d’octubre a 2/4 de 9 del vespre
SILVIE ROTHKOVIK i TOMÀS ARIAS
Can Trabal - Local del GEP (pl Jaume I, 13)

Divendres 24 d’octubre a 2/4 de 9 del vespre
LAIA MARTÍNEZ i EDUARD CARMONA
Confraria sant Raimon Casal de la Gent Gran (c Peguera, 2)

Dissabte 25 d’octubre a les 2/4 d’1 del migdia
El sabor de la pólvora de Roque Dalton, poeta y guerrillero
ANTONIO BECERRO i MANEL CANTÓN
Garatge de Ca l’Albareda (crta d’Igualada, 11)

Dissabte 25 d’octubre a 2/4 de 9 del vespre
Les metamorfosis del viatge,
labatzuca diu Bartra
LABATZUCA
Ricard Oliva (sac de gemecs, launeda, flauta eivissenca, banya), Roger Pineda (guitarra elèctrica i programacions elèctriques), Helena Torrent (bateria), Oriol Oliva (baix), Marc Torrent (viola de roda), Xavier Grimau (paraula), Cristina Brossa i Toni Raya (visuals)
Teatre de l’Escola Estalella Graells (c Carme, 1)

Diumenge 26 d’octubre a les 7 de la tarda
Cabaret Voltaire
TEATRE KADDISH
Xavier Giménez Casas (direcció i dj), Bertrán Cazorla (traducció), Pau Bou, Isabel Núñez-Castro, Xavier Llorens, Arnau Puig i Albert Riballo (intèrprets), Dolors Juárez (vestuari)
Teatre Cal Bolet (c de Cal Bolet, ). Preu: 9 €

"On és l'Andreu Nin?" o l'article que m'hagués agradat escriure

Vuelve el justicialismo. Como ocurriera hace quince años, el populismo judicial regresa en perfecta coincidencia con una crisis económica. A principios de los noventa, la esclarecedora investigación sobre los GAL tuvo tres efectos: desveló un bochornoso crimen de Estado, dejó a salvo la guerra sucia contra ETA llevada a cabo por los gobiernos de UCD (es decir, blindó la figura de Adolfo Suárez) e inició el derribo de Felipe González. La estrella del proceso fue el juez Baltasar Garzón.

En la crisis del 2008, más grave y destructiva que la anterior, el justicialista Garzón llama a la puerta del Estado y exige esta vez la apertura de millares de tumbas de la Guerra Civil. La persecución sistemática del adversario sería elevada a la categoría de "crimen contra la humanidad", con la consiguiente condena virtual del franquismo. Virtual en la medida que la dictadura quedó extinguida con la Constitución de 1978. Nada ni nadie le sobrevive, jurídicamente.

Visto desde Madrid, el espectáculo justicialista resulta interesante. Aplauden a Garzón quienes en los años noventa le acusaban de conspiración contra la izquierda, y le critican hasta el insulto quienes hace quince años le ensalzaban como nuevo Cid Campeador. Le acusan, sus actuales detractores, de perseguir un único y exhibicionista objetivo: aparecer en los noticiarios de todo el mundo junto a la la tumba abierta del poeta Federico García Lorca.

1936 fue ayer, sostiene el juez Garzón al afirmar que la calificación de crimen contra la humanidad desborda la ley de amnistía de 1977. La democracia ha dejado pasar un gravísimo delito, proclama el justicialismo. Estamos, por tanto, ante una profunda impugnación de toda la política llevada a cabo por la oposición a Franco desde que en 1956 el Partido Comunista de España lanzara su histórico manifiesto en favor de la reconciliación nacional.El justicialismo, por ejemplo, pone en entredicho a la Assemblea de Catalunya, cuyo lema era "Llibertat, amnistia i Estatut d´Autonomia". Garzón cuestiona los fundamentos de 30 años de democracia, y algunos de los que estos días le aplauden parece que aún no se han dado cuenta.

Atención al siguiente detalle: los golpistas del 18 de julio están muertos, y el franquismo se halla jurídicamente extinguido, pero no ocurre lo mismo con la España republicana. Si 1936 fue ayer, existe margen para que un tribunal llame a declarar a Santiago Carrillo por el asesinato de entre 2.000 y 5.000 prisioneros franquistas en Paracuellos del Jarama, siendo él consejero de Orden Público de Madrid. El nonagenario Carrillo debería demostrar en sede judicial los argumentos de los historiadores que le exculpan de la matanza. De conseguirlo, José Luis Rodríguez Zapatero, en calidad de representante legal del PSOE, seguramente se vería obligado a pedir disculpas por un grave asesinato en masa cometido cuando España era gobernada por su partido (Gobierno Largo Caballero).

Si 1936 fue ayer, la liquidación sistemática de sacerdotes y religiosos podría ser calificada de genocidio (asesinato en masa por motivos religiosos, según el derecho internacional) con la pertinente condena judicial, a título póstumo, de la Segunda República.

Si 1936 fue ayer, que se vaya preparando la actual Generalitat, heredera legal de la Generalitat republicana, para hacer frente a las reclamaciones de los descendientes de las personas asesinadas arbitrariamente por las patrullas de control,dado que la administración presidida por Lluís Companys, con amplias competencias sobre orden público, no garantizó su seguridad.

Si 1936 fue ayer, la ministra Carme Chacón ya puede ir ordenando una investigación exhaustiva del subsuelo de de la brigada paracaidista de Alcalá de Henares, puesto que existen indicios de que allí se hallan los restos de Andreu Nin, comunista disidente secuestrado y asesinado por agentes de la policía secreta soviética en 1937. Quedaría muy feo que el foco de Garzón sólo iluminase la tumba de García Lorca.

Crisis económica y justicialismo. La izquierda que ahora aplaude sufrirá.

Enric Juliana
La Vanguardia
diumenge 19 d'octubre

kinzena poetika 2008 - Anna Maluquer i la Big Bang Valona

kinzena poetica

Kinzena Poetika - Blanca Lluna Vidal i Enric Casasses

Joc Partit
Blanca Lluna Vidal i Enric Casasses
Kinzena Poetika 2008
local de l'Associació de Veïns de l'Espirall
Vilafranca del Penedès