Andrea Palladio al Caixafòrum

la Basílica de Vicenza, situada a la piazza della Signoria

No em va començar a interessar intensament l'arquitectura d'Andrea Palladio fins que vaig començar a descobrir els seus edificis més enllà dels llibres. A l'assignatura d'Història de l'Art i de l'Arquitectura Palladio va ser un peu de pàgina enmig de les classes dedicades a Alberti, Brunelleschi, Bramante, Raffaello, Michelangelo, Giulio Romano, Borromini o Bernini. I tot i que Vicenza estava entre les ciutats amb ganes de conèixer, mai vaig arribar a aturar-m'hi anant o venint des de Venècia fins molt endavant i per d'altres motius.

Els llibres sobre Palladio en general ometen una de les característiques que considero fonamentals de la seva obra, les relacions que els seus edificis estableixen amb l'entorn. Les fotos i els plànols publicats s'obliden del context urbà i dels paisatges on s'ubiquen els seus edificis i es centren en els temes compositius i els detalls més decoratius que en un arquitecte de gran sobrietat sovint són mínims.

Quan per primera vegada vaig poder passejar pels carrers de Vicenza i descobrir la Loggia del Capitano, la Basilica o el palazzo Chiericati me'n vaig adonar de la importància del lloc, de com els edificis dialogaven amb l'entorn i s'entenien certes decisions projectuals desconcertants vistes als llibres. I la Villa Emo, la Villa Capra o a la Villa Barbaro prenien una nova dimensió quan un s'adonava que l'edifici centrava l'ordenació dels jardins i del seu entorn agrícola immediat.

Tot això em va venir al cap quan vaig veure l'exposició sobre Andrea Palladio que després de Vicenza i Londres ha arribat al Caixafòrum. Aquesta repassa l'obra de l'arquitecte nascut a Pàdua des dels seus inicis com a picapedrer fins als arquitectes posteriors influenciats per la seva obra, molt importants al món anglosaxó.

És extraordinari poder veure els dibuixos, tots originals, de molts dels seus edificis, dels seus apunts fets als viatges a Roma o dels esbossos de treball. Aquests dibuixos, alguns llibres, pintures o les maquetes de fusta de gran escala són els únics elements que ens permeten aproximar-nos a la seva obra.

Però sorprèn veure la maqueta de la Basílica aïllada, sense cap dibuix o maqueta de les tres places on s'ubica, o costa entendre la cantonada de la Loggia del Capitano si no s'explica correctament que una de les façanes dóna a una plaça i l'altra a un carrer estret. Passa el mateix amb les maquetes de la Villa Barbaro o la Villa Capra, peces aïllades enmig de les sales expositives, que perden la seva força al no reproduir una mínima topografia bàsica per entendre-les millor.

És un luxe poder gaudir de tants dibuixos originals d'Andrea Palladio, difícils de veure plegats i que contemplen l'evolució cronològica de la seva obra. M'ha sorprès, però, que una altra vegada s'obvii una de les característiques fonamentals de la seva obra, la relació dels seus edificis amb els contextos urbans i paisatgístics on s'integren.

L'exposició s'acaba el 6 de setembre, no us la perdeu!