Dibuixos d'arquitectura

estudi de la façana de El Corte Inglés de plaça Catalunya
Elias Torres i José Antonio Martínez Lapeña, 1986

Feia anys que no tornava a veure els magnífics dibuixos i maquetes de les propostes per a la façana de El Corte Inglés de la plaça de Catalunya. Mirant-les un pot resseguir l'evolució dels pensaments de l'Elías Torres i del José Antonio Martínez Lapeña, les agosarades idees d'uns arquitectes únics i molt personals, malauradament poc visibles en aquesta època de pells i volums singulars que vivim avui en dia.

Carme Pinós i Enric Miralles,
avantprojecte d'un CAP a La Llagosta, 1986

He redescobert aquests dibuixos entre d'altres a una exposició que dilluns s'acaba. A "Arquitectures sense lloc" a l'Arts Santa Mònica de Barcelona es repassen 200 projectes no construïts o desapareguts entre el 1968 i l'actualitat, és una iniciativa molt interessant des de molts punts de vista ja que permet resseguir l'evolució de molts arquitectes que han pensat la Barcelona democràtica o recordar alguns dels concursos que van permetre reflexionar sobre l'arquitectura pública, els espais urbans o l'habitatge.

concurs del parc de l'Escorxador,
Joan Roig, Enric Batlle i Olga Tarrassó, 1981

Personalment el què més m'ha interessat és redescobrir el dibuix com a una eina personalíssima d'expressió arquitectònica, el com arquitectes com el Jordi Garcès i l'Enric Sòria, l'Enric Miralles i la Carme Pinós, l'Albert Viaplana i l'Helio Piñón o l'Alfons Soldevila i el Josep Ignasi Llorens fan ús dels seus dibuixos com una eina fonamental que els permet explicar i acompanyar millor les seves idees de projecte.

concurs per a l'amplicació del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya,
Josep Alemany i Josep-Emili Hernández Cros, 1976

Aquest llenguatge tan personal contrasta amb la uniformitat resultant de fer servir uns pocs programes informàtics tècnicament perfectes, però expressivament molt pobres amb comptades excepcions. M'agrada comentar que fins fa uns anys coneixia els meus amics per la seva lletra, però ara m'és impossible ja que rara vegada escriuen a mà. Amb la majoria dels arquitectes em passa una cosa semblant, em costa reconèixer la seva obra a través dels seus dibuixos sovint impersonals.

Pere Riera, Dani Freixes, Vicente Miranda, Alfons Soldevila i Josep Ignasi Llorens,
escenari i ordenació del Canet Rock, 1975

L'exposició s'acaba dilluns, però la completíssima web permet veure tots els dibuixos presents i ampliar-los a la pantalla. També permet descobrir les diverses visions de la ciutat de la mà de dibuixants, il·lustradors i dissenyadors, i on el dibuix es mostra una vegada més com una eina potent i imprescindible.

Ascensión de Ocaña al Reino de los Chulos,
Nazario, 1984