De pollastres i estadístiques

Un bon professor em va fer entendre del perquè no me m'havia de refiar massa de les estadístiques. I és que si una persona no es menja cap pollastre i una altra se'n menja dos, les males estadístiques conclouen que tothom se'n menja un. Fals.

Escric sobre els pollastres perquè fa poc he escoltat a la ràdio que la Fundació Jaume Bofill ha presentat l'enèssim informe sobre la qualitat de l'ensenyament, on es queixa amargament de que un terç de les escoles segreguin les classes separant els alumnes bons dels que no poden seguir el ritme.

La Fundació Jaume Bofill diu que aquest sistema de segregació que cerca que els que volen estudiar i preparar-se bé ho puguin fer, i els que necessiten ajuda vagin a un altre ritme que no perjudiqui als primers, és injust. I afirma que les escoles i instituts que posen en pràctica aquesta segregació treuen pitjors resultats globals que els que no ho fan, i per tan s'ha d'acabar amb aquestes pràctiques poc igualitàries, la paraula clau de tot plegat.

I aquí hi torno a veure l'exemple dels pollastres, perquè s'han preguntat quin és el motiu pel qual s'han segregat les classes, i dels mals resultats? Si tots els alumnes anessin bé, no caldria segregar, i si segreguen és perquè hi ha grans diferències que impedeixen als que van millor avançar correctament, i els que no segueixen el mateix ritme no perdre definitivament el pas, per tan és un sistema que afavoreix els dos col·lectius.

Els de la Fundació Jaume Bofill tan sols veuen el còmput global, la suma de tots els resultats sense matisos i la conculcació de les condicions igualitàries que ells consideren imprescindibles. Tinc la sensació que no entenen que no tots els alumnes són iguals en quan a la capacitat i a la voluntat, i que s'ha d'aconseguir estimular els alumnes amb ganes d'aprendre. Però és clar, per a ells és més important l'igualitarisme, un concepte santificat que té com a resultat més visible que Catalunya tingui uns índexs de qualitat escolars baixíssims, on per exemple la primera universitat catalana que trobem a la llista de les 200 millors del món ocupi el número 171.

Tot plegat em fa venir a la memòria l'actitud d'un grup de mares de Sant Pere que van decidir que a les activitats esportives no hi haguessin guanyadors, deien que ho feien per no traumatitzar els perdedors. Mentalitat igualitària, mentalitat nefasta que penalitza els més aptes rebaixant-los al promig mediocre de la majoria.

El consol serà que al final serem els millors mediocres del món!