Geografia desfeta

Els matins dels dilluns la Granja Viader tanca, i quan faig visita al Col·legi d'Arquitectes de la plaça Nova he de tirar de les alternatives si vull esmorzar dolç. Avui després de visar un parell de coses i recollir el darrer número de Quaderns, he baixat amb la Irene pel carrer del Pi cap a la plaça de Sant Josep Oriol. Xerrant distretament ens hem trobat a la plaça, i sorprès m'he girat buscant La Xicra, però no hi era on tocava. Al seu lloc un finestral modern i discret deixava entreveure el doble espai que ocupava l'antiga xocolateria, però de La Xicra ni rastre.

La mutació de La Xicra s'anomena Bready, la pissarra exterior anuncia esmorzars en algunes llengües civilitzades, i a la pissarra interior hi he llegit colazione, directament en italià. Les taules i les cadires són les mateixes, i crec que han refet aquella escala de fusta estreta i torta que tantes vegades he pujat. El color blanc cobreix el marró vermellós de l'obra vista, i aparentment segueix sent una xocolateria ja que els croissants, les ensaïmades i les magdalenes fan bona pinta al costat d'una màquina (italiana) de fer xocolata. La barra és nova, metàl·lica, i no varia la disposició anterior. El finestral permet veure millor el carrer i tenir més claror a l'interior. És però no és.

La cambrera que ens ha atès no entenia el català, i rient ha comentat que algunes paraules com tallat si que les entenia. La Irene ha acabat parlant directament amb ella en italià. He demanat xocolata desfeta i melindros, i m'han servit una xocolata excessivament líquida i dos melindros minúsculs. Al moment de pagar a la barra he preguntat a l'altra noia quan feia que havien canviat el local, i m'ha respost ràpidament amb un accent sudamericà (la Irene deia que era eslau) que només havia entès local. M'he assabentat que la Xicra va traspassar el mes de juliol, i m'ha preocupat saber que després d'haver passat moltes vegades pel davant, me n'adonés gairebé sis mesos després.

Un cop al carrer he sentit com si m'haguessin arrencat alguna cosa. Quan vaig passar un any baixant a ciutat per curar els fongs, les tardes a La Xicra eren el premi a la paciència d'una malaltia llarga i dolorosa. M'agradava travessar el carrer i posar el nas als aparadors intemporals de la botiga de joguines (serà la propera víctima?). Berenar allí sovint em va permetre descobrir els plecs de la ciutat, passejar sense pressa pels carrers, i dibuixar lentament al meu cap una nova geografia.

Com bé descriu Bernardo Atxaga en un dels contes d”Obabakoak”, tots acabem amarant els llocs de la nostra memòria, i on uns només hi veuen uns arbres, d'altres hi veuen les festes que hi han viscut a la seva ombra. A La Xicra quan hi menjava xocolata hi veia l'infant que descobria el món mercès a una malaltia. Avui aquest record s'ha esvaït i al sortir al carrer he sentit una certa buidor, l'estranya sensació de que l'íntima geografia personal ha perdut una altra referència.