Kinzena Poetika 2008 - dia 3

Gerard Horta i Triulet
"La balada de l'holandès errant" (fragment)
Kinzena Poetika - El forat del pany
Vilafranca - 15 d'octubre

Kinzena Poetika - Gerard Horta i Triulet

Gerard Horta i Triulet

"La balada de l'holandès errant"

Enric Casasses i Gerard Horta, fit a fit


3r dia - 15 d'octubre

El forat del pany

Kinzena Poetika - Albert Roig

2n dia - 14 d'octubre
Vinseum

Kinzena Poetika - Santi Borrell i Anna Llach

Anna Llach amb la Companyia Poètica Sentit Invers

Santi Borrell

1r dia - 13 d'octubre
restaurant Whitman

Ja és aquí la KINZENA POETIKA

Amb la tardor, arriba la kinzena poetika.
Són dues setmanes de veus diverses que ens ajuden a observar i a descobrir el món, dues setmanes on s'obren als nostres ulls les portes d'unes vilafranques insòlites.

Tastar-ne una mica és un plaer.


programa de la primera setmana

Dilluns 13 d’octubre a 2/4 de 9 del vespre
Viatge inaugural
SANTI BORRELL i ANNA LLACH
amb la Companyia poètica sentit invers: Gloria Roqué (veu), Pol Font (bateria) i César Mayo (baix)
Whitman Restaurant (c Tossa de Mar, 12-14)

Dimarts 14 d’octubre a 2/4 de 9 del vespre
ALBERT ROIG
Vinseum. Tast de VINSEUM - àmbit Aplec (pl Jaume I, 1)

Dimecres 15 d’octubre a 2/4 de 9 del vespre
Balada de l’Holandès Errant
GERARD HORTA i TRIULET
El Forat del Pany (c Pati del Gall, 11)

Dijous 16 d’octubre a 2/4 de 9 del vespre
PERE ROVIRA i DAVID FIGUERES
L’Odissea Llibres (c de la Font, 21)

Divendres 17 d’octubre a 2/4 de 9 del vespre
Joc partit
ENRIC CASASSES
i BLANCA LLUM VIDAL
AAVV de l’Espirall (pl Doctor Bonet, s/n)

Dissabte 18 d’octubre a 2/4 d’1 del migdia
ANNA MALUQUER
i LA BIG BANG VALONA
amb la direcció musical de Marc Egea
Plaça de santa Maria

tardor

jardins de Villa Pisani - Stra (Veneto)

22 de setembre, equinocci de tardor
17:44 (hora catalana)
tardor - autunno - autumn - otoño - automne

No tot són males notícies!

trens de rodalies a l'estació de Molins de Rei

Llegia ahir que la Renfe finalment suprimirà la música dels trens de rodalies gràcies a la valoració negativa que en fan els seus usuaris, al·leluia! La idea no era pas dolenta al principi, però portem un fotimer d'anys patint les mateixes músiques repetides absurdament a uns volums inadequats, sovint a través de megafonies escardellades. Ara que ja s'han decidit a suprimir part de la contaminació acústica podríem continuar eliminant les teles sorollosíssimes de les andanes del metro, els horrorosos fils musicals de molts eixos comercials, les teles de molts bars posades a volums exagerats, les ràdios (i les emisores) de molts taxis, els restaurants on has de bramar per poder tenir una conversa íntima ... La llista podria continuar i seria ben llarga. Som un país sorollós a qui ens fa por el silenci!

12 de setembre, el Dia del Croissant.

Descobreixo de la mà de l'Oriol Junqueras que avui és el dia en què les tropes otomanes van ser foragitades per part del hússars del segon setge de Viena, el del 1683.
Viena era la porta d'Europa, i si queia, les tropes otomanes tenien camp per còrrer fins a les principals ciutats continentals. La derrota va ser inesperada ja que les tropes del soldà eren molt més nombroses que les cristianes que intentaven aturar l'empenta de l'Imperi Otomà, un imperi multinacional i molt més respectuós de les diferències religioses i culturals que els seus contemporanis europeus.

I què té a veure tot això amb el dia del croissant que ara mateix m'acabo d'inventar? Doncs que per celebrar la inesperada victòria, un pastisser vienès va decidir fer un dolç en forma de lluna creixent, el símbol otomà que simbòlicament es menjaven tal i com s'havien cruspit a l'enemic. Ja que en aquells temps la cuina francesa ja era la predominant, es va decidir batejar aquell nou dolç com a lluna creixent, o sigui "croissant".

La Júlia

Diumenge a Sant Benet de Bages vaig descobrir la Júlia Paraire, una jove venedora de loteria de la Barcelona de principis del segle XX. La Júlia va captivar el Ramon Casas la primera vegada que ell la va veure darrere el taulell de l'oficina de loteria de la Rambla on ella hi treballava.
Segons relaten les cròniques, primer la va pintar, més tard es van convertir en amants i després de molts anys de viure plegats es van casar. Júlia Paraire i Ramon Casas es portaven 22 anys, i la família del pintor mai la va acceptar.
Mirant un audiovisual vaig descobrir que els quadres que més m'agraden del Ramon Casas retraten la Júlia, i a mida que els reconeixia veient-los desfilar davant dels meus ulls descobria una força que fins aleshores m'havia passat desapercebuda. No eren retrats més o menys desordenats de desconegudes, eren la representació d'una passió, eren la Júlia.

cròniques parisines II - edificis

A París sorprèn veure la gran quantitat d'edificis signats pels seus arquitectes, promotors o constructors. Suposo que allà no se n'avergonyeixen de reivindicar les seves obres.

cròniques parisines I - suicidis

metro de París, estació de La Chapelle

El Rer es va aturar prop de Poissy, davant de la immensa fàbrica de la Psa. Per la megafonia del vagó van anar indicant que la circulació dels trens estava interrompuda ja que una persona havia tingut un accident en una de les andanes.

Als trens d'aquí no t'informen, i menys dels suicides tot i que alguna vegada he vist sobre les vies que la resposta a un retard era una manta tèrmica rodejada de policies i bombers. Un dia escoltava a la ràdio que si es parla de suicides als mitjans de comunicació, es genera un efecte mimètic en moltes persones. Solució, no parlar-ne, ni per a informar els soferts passatgers.

La topada violenta entre els trens i la fragilitat humana em va tornar a pertorbar un altre viatge ferroviari ja que la línia París-Lyon del Tgv es va veure interrompuda per una d'aquestes topades desiguals. Un trajecte de poc menys de dues hores va augmentar en dues hores i mitja més. La informació de la megafonia va ser puntual i precisa, preguntar-se què et pot empènyer a llançar-se contra 200 tones en moviment segueix sense resposta.

Dignitat democràtica

Llegeixo a la Gazzetta dello Sport que el Comité Olímpic dels Estats Units ha escollit a López Lomong com a abanderat de la seva delegació. Aquest desconegut migfondista no és cap de les moltes estrelles presents a la delegació nordamericana que lluirien portant la bandera de les barres i de les estrelles a la cerimònia inaugural de les olimpíades. Però la seva selecció simbolitza un missatge de gran dignitat, i que posa en evidència la repressió xinesa millor que qualsevol boicot.

López Lemong va nèixer al Sudan, un país que es troba en guerra a la zona del Darfur. Molts són els qui han denunciat la repressió contra la població negra, que pateix la destrucció i l'exili per culpa de les milícies recolzades pel govern, un govern que a la seva vegada rep el suport del govern xinès, àvid de les moltes riqueses minerals d'aquesta zona del país. Són moltes les institucions internacionals que han demanat a Xina que no intervingui més al conflicte del Darfur.

López Lemong va nèixer al Sudan i de petit es va haver de refugiar a Kenya per culpa de la guerra, des d'on va aconseguir traslladar-se als Estats Units on es va professionalitzar com a atleta. Tan sols fa un any que ha aconseguit la ciutadania americana, i el divendres portarà la seva bandera a l'estadi olímpic de Beijing. Sense paraules els Estats Units estan dient alt i fort que la dignitat de les persones està pel damunt de qualsevol intent de repressió, de qualsevol intent de fer callar les opinions lliures.


Per altra banda llegeixo en un article de l'excel·lent periodista esportiu Juanma Rodríguez que el Comité Olímpic Espanyol, amb el suport del govern central, ha demanat als atletes i als tècnics de la delegació espanyola que s'abstinguin de fer declaracions polítiques, obviant que la Declaració Universal dels Drets Humans protegeix la llibertat d'expressió i de consciència. Molt lamentable que un estat democràtic recomani renunciar a un dels drets fonamentals de tots els homes, el d'expressar lliurement el seus pensaments, i tot perquè l'estat amfitrió d'aquestes olimpiades és una forta dictadura i important soci comercial, que no permet i reprimeix la dissidència, i aconsegueix amb la complicitat de molts altres estats i del mateix Comité Olímpic Internacional imposar un silenci vergonyós.

Les diferències entre els Estats Units i Espanya són clamoroses. Els uns dignifiquen la democràcia, els altres la trepitgen.

Le donne nelle stazione

estació de Venezia - Mestre

Le donne nelle stazione
Gianmaria Testa

Le donne nelle stazioni
le donne c'è sempre uno che le aspetta
e quando arriva il treno è già li
che sventola le mani
e se ne vanno via in compagnia
e ti sembrano diverse
e non si voltano più, non si voltano più

Le donne delle stazioni,
e certe gonne come aquiloni nelle tempeste
scure eleganze da cormorani
ombre di rosso sopra i capelli
e sulle mani
ma se ne vanno via in compagnia
e sono già diverse
e non si voltano più, non si voltano più

Perché le donne nelle stazioni,
tutte le donne c'è qualcuno che le aspetta
e cerca gli occhi dai finestrini
non trova gli occhi
ma intanto sventola le mani
e se le porta via per compagnia
e gli sembrano diverse
ma non si voltano più
non si voltano più.

"Il valzer di un giorno" (2000)

Tot i que el seu primer disc és del 1995, fa tan sols uns mesos que vaig descobrir la música d'aquest altre piemontès sensacional, el Gianmaria Testa. Les seves cançons recorden d'alguna manera el seu veí Paolo Conte, però té un estil molt propi definit per una veu extraordinària i molt personal, profunda, avellutada, poderosa, sensual que no s'assembla a cap altra. Comproveu-ho vatros mateixos al seu myspace, són molts els que han quedat captivats escoltant les primeres notes.

p.s. qui a la botiga Radio Varsavia de Vicenza em va vendre els dos cd's del Gianmaria Testa ("Il valzer di un giorno" (2000) i "Altre latitudini" (2003)) em va recomanar que descobrís al Giulio Casale. Veure'm què tal però pinta prou bé...

Reflexions al voltant d'una pizza

Diumenge era assegut a la terrassa d'una pizzeria abocada a la magnífica plana Véneta, en un dels turons que envolten Vicenza -la ciutat d'Andrea Palladio-, tot just davant dels primers contraforts dels Alps que s'enfilen sobtats cap a les altes valls, i per on baixen ràpids els rius que desemboquen a la llacuna de Venècia, i que reguen abundantment aquesta plana rica i fèrtil.

Vicenza és la província més rica de tota Itàlia (no fa pas massa ho vaig llegir a la Repubblica) , i no m'extranya vist el parc mòbil que hi circula, la gran quantitat de naus dedicades a totes les activitats industrials imaginables, un ric paisatge agrícola, un antic mercat de l'or, una cura pels detalls més mínims, i per damunt de tot l'atmosfera que es respira quan un es passeja per les seves ciutats i pobles.

La carta de la pizzeria oferia tots els plats clàssics vicentins, una cuina d'origen agrícola rica en matisos. La llarga llista incloïa una cinquantena de pizzes fetes al forn de llenya que és norma habitual i irrenunciable de qualsevol pizzeria. Davant de la immensa varietat, sorprenien els preus ja que la més econòmica, una marinara, costava 3.80 euros, la margherita (referència per saber si el local és car o barat) costava 4.10, i les més cares costaven 6,90 euros. Vaig escollir una d'aquestes, amb gorgonzola, speck, esbergínia i bolets, una delícia servida impecablement. Dues persones vam pagar 22 euros per sopar bé, tranquil·lament, en un marc de gran bellesa.

Mentalment vaig transportar-me a Vilafranca o a Barcelona, vaig intentar recordar el què pagava habitualment a La Trebbia, a La llar de la Vila o a la Bella Napoli. La referència margherita sempre era pels volts dels 7 o dels 8 euros, la resta s'enfilaven més enllà dels 10 euros, arribant en casos diversos als 14 o més, difícil pagar menys de 20 euros per persona.

Fa quinze dies vaig recollir dos nois berlinesos que fugien de Barcelona nord enllà fent autostop, no entenien com podia ser tant cara la ciutat, molt més cara que Berlín. Jo tampoc ho entenc, o poder si, ens prenen el pèl cada dia, les pizzes en són un bon exemple.

Parlar per fastiguejar

Manel Fontdevila - diari Público

Toponímia mutilada

Em pensava que la febre estava localitzada entre Sant Pere R. i Sant Sadurní A. , però anant amunt i avall, del Penedès a l'Empordà, he descobert amb estupefacció que la malaltia s'ha extés per tot el país.

De cop i volta hem patit una transformació misteriosa, sobretot a les carreteres de la Generalitat, que ha convertit la feina de conduir en un gran joc de pistes. Els pobles i ciutats de bona part de Catalunya han perdut el seu cognom, i aquest ha estat substituït per una inicial majúscula seguida d'un punt. Possiblement s'ha guanyat visibilitat però la confussió és absoluta ja que s'han mutilat els noms, i reduit el territori a una simplificació inexplicable.

Per exemple ara tenim La Bisbal E. , Santa Maria P. , La Roca V. , la Pobla C. , Sant Quintí M. , Cassà S. , Montornès V. , Riudellots S. , Maçanet S. , Sant Antoni V. , Vilanova V. , Santa Maria M. ... La llista continuaria amb desenes de noms que s'han vist reduïts de cop i volta.

M'encantaria conèixer el geni que ha pensat la fabulosa idea de mutilar la toponímia del país, i el geni que ha acceptat tirar-ho endavant. No vull ni pensar la morterada de calers que haurà costat canviar-ho tot.

Quin país, no té remei!

S'ha acabat, amb l'eliminació de Turquia m'he quedat sense selecció en aquesta meravellosa Euro2008. Abans van caure Croàcia, la República Txeca, Polònia, Holanda i Itàlia, seleccions que sempre m'han atret. Però Turquia és la terra del Sinan, i aquesta és una debilitat meva de fa anys. Quins bons moments ens ha regalat amb el seu joc anàrquic, l'emoció dels seus finals inesperats, la màgia de molts dels seus jugadors. Va ser un partit cruel el d'ahir, una altra vegada no va guanyar qui millor va jugar. Però així és l'esport!


Mai m'ha atret la selecció Alemanya, freda com l'acer. Tot i que Rússia per a mi és un gran misteri la seva selecció no m'atrau la curiositat. I Espanya, què dir? Per primera vegada en molt temps m'agrada el grup de jugadors que la composen, nanos joves sense complexos que juguen bé. Però com ha passat en d'altres vegades, el soroll que l'envolta és massa fort, i aquest nacionalisme rampant me la fa sentir llunyana, molt llunyana. Mare de Déu les coses que es poden llegir i sentir aquests dies, i després diuen que els nacionalistes són els altres!

M'és indiferent qui guanyi, els equips que per un motiu o altre m'atreien ja són a casa. M'ho miraré des de la llunyania.

Revetlla de Sant Joan

23 de juny. -- Nit. Revetlla de Sant Joan. -- Cap al tard, la gent escombra i rega els carrers. Les acàcies fan una olor dolça i espessa. Les criatures transporten tota mena d'andròmines per cremar a les fogueres. El poble, tan crepuscular sempre, s'anima una mica. Gent a les terrasses dels cafès. Les llums públiques no semblen tan grogues com els altres dies. Passen unes noies mudades. Deuen anar en una o altra festa major. Deixen un perfum dolç a l'aire, embafador. Si hi anés --penso--, què hi faria? Quan es fa vespre, hi ha un cel blau fosc immens. Buidor angoixosa, opressiva.

He sortit tard de casa. Tot ha estat ja cremat. En l'aire flota una olor, un gust de suro socarrimat i refredat. La gent fa anar al llit les criatures. Encara se'n veu alguna amb una ditada de negre al front o a la cara, que vol saltar sobre els focs extingits. A les cantonades, hi ha una mica de caliu sota les cendres. Fa una nit dolça, quieta, i, quan l'olor de fum s'esvaeix, l'aire té una qualitat de seda. A les portes de les cases, immòbils, mig adormida, la gent para, asseguda i silenciosa, la fresca --com si les flames s'haguessin emportat els pàlpits de les vides i haguessin
quedat, només, figures de cera.

Josep Pla
"El Quadern gris"

Crisi, quina crisi?

Rebo la revista mensual INDE (Informació i Debat) editada pel Col·legi d'Arquitectes de Catalunya corresponent a l'abril del 2.008. Al primer paràgraf de l'editoral es pot llegir:

"Els mesos de març i abril, hem continuat registrant un descens pronunciat en la xifra global de projectes d'habitatge visats al Col·legi: una baixada del 23,3% en relació el darrer quadrimestre de l'any passat i un 64,5% en comparació amb els quatre primers mesos del mateix 2007, període certament atípic per l'efecte de venciment del segon període transitori del Codi Tècnic de l'Edificació."

Jordi Ludevid, degà

Una baixada del 23,3% en relació el darrer quadrimestre i un 64,5% en relació el mateix periode de l'any passat. Si tenim en compte que els arquitectes som la primera baula en el procés de la construcció d'un edifici, hem de pensar que aquest descens arribarà a la resta dels participants del procés edificatori, o sigui constructores, industrials, promotores, ajuntaments, financeres ...

I encara hi ha qui vol negar que la patacada monumental que tots plegats patirem tan sols acaba de començar?

Euro 2008

"Los italianos son italianos"

- comentarista: José Antonio Camacho
- partit: Holanda 3 - Itàlia 0
- cadena tv: Cuatro

Camp de cebes

Ja no miraré de la mateixa manera a la ciutat de Chicago després de saber que el seu nom vol dir "camp de cebes" en alguna de les llengües indígenes.

L'ou com balla

De tacons

Diu l'ínclita Victoria Beckham que no li agrada anar al gimnàs perquè allà s'ha de calçar sabates planes.
Diu l'ínclita Victoria Beckham que si no es calça uns bons tacons no pot pensar, ja que l'alçada li dóna equilibri, perspectiva i serenitat.
Crec que ja he trobat la resposta al meu fetitxisme envers les sabates de tacons, i a les usuàries que s'hi enfilen.

Regal de primavera

Els millors regals són els inesperats. Dijous a quarts de nou tres fresques veus es presenten a L'Odissea.

El Mal

1
Un barri idíl·lic, un jardí florit, una gespa impecable, la càmara s'apropa al verd intens, es veuen els brins d'herba, i la terra, i uns insectes fastigosos que lluiten sota el mantell de la bellesa perfecta. Són les primeres imatges de "Blue Velvet", gran pel·lícula del David Lynch, de la qual no recordo res més.

2
El judici d'Adolf Eichman a Jerusalem retratat magistralment per l'Hanna Arendt, de manera desapassionada, disseccionant el personatge com si fos un insecte. I descobrir que el responsable de la mort de milions de persones als camps de concentració nazis era una persona més aviat mediocre, que estimava la seva família, que era malaltissa la seva necessitat d'organitzar-se i ser eficient, que no volia contradir ningú, i que feia la seva feina el millor que sabia. Una persona que no destacava en res d'especial, i que mai va aconseguir arribar més amunt del càrrec que ocupava.


Quan vaig llegir les primeres notícies del drama austríac, em van venir al cap la pel·lícula "Blue Velvet" i el llibre de l'Hanna Arendt "Eichman a Jerusalem". El Mal existeix, i massa sovint es presenta en forma de persona inofensiva i mediocre.

Sant Jordi

Quinze anys després

Entre l'octubre del 1993 i el juliol del 1994 vaig viure en directe diverses campanyes electorals i eleccions a Roma. La dura batalla era entre els neo feixistes, els comunistes transvestits, els regionalistes del nord, la nova dreta empresarial i una democràcia cristiana agònica. Eren temps de tangentopoli, on els jutges van encausar els partits polítics tradicionals, i el país va patir una important sotragada que semblava que posava fi a una partitocràcia que ho havia empudegat tot.
Bossi, Fini, Berlusconi, Rutelli, Bertinotti o Veltroni (aleshores director de L'Unità) n'eren els protagonistes. Quinze anys després les eleccions que han sotraguejat de nou il Bel Paese tenen els mateixos protagonistes, cap novetat, i el país s'ha enfonsat una mica més en el desconcert. Els que han sigut incapaços de redreçar el rumb, segueixen al capdavant, limitant l'accés a les noves cares.

Tinc la sensació que aquest procés paralitzant que pateixen a Itàlia l'estem copiant a Catalunya. Cada dia que passa la política mal entesa està inutilitzant ràpidament una societat que sempre s'ha caracteritzat pel seu dinamisme al marge de la política. Això no és res més que la decadència d'un país per culpa d'una casta política que ho vol controlar tot, com coneixen bé a Itàlia de fa molts més anys.

Itàlia, un estat d'ànim

estació de Bologna (Emilia Romagna)

Itàlia no és un país, és un estat d'ànim, una manera de veure i de viure les coses.
Itàlia són moltes itàlies, la de les altíssimes valls alpines, la de la xarxa de ciutats de la planura del Po, la dels paisatges onduladament civilitzats de la Toscana i de l'Emilia Romagna, la de les costes salvatjament accidentades de la Ligúria, la de les pedres laberíntiques de Roma, la del caos ancestral de la Campània, la dels paisatges ferèstecs de la Sardenya, la dels pobles llunyans i antics de la Puglia...

Són molts accents, olor a cafè, alegria de viure, brillantor als ulls, bellesa, bellesa, bellesa, enginy, sorpresa, tast antic, novetat moderna, de ben vestir, de bon menjar, i de gaudir plenament de la vida i de la bellesa, la bellesa, la bellesa.

Aquest diumenge Itàlia torna a votar, i si res no canvia, el Berlusconi tornarà al poder, i amb ell la pitjor cara. La de qui es vol saltar les normes, la de qui es creu més espavilat que els altres, la que va enfonsant aquest país meravellós cada dia una mica més en la mediocritat i en la ingovernabilitat. Veure-la així fa mal, i poder aquest és el motiu pel qual molts dels seus ciutadans més ben preparats han decidit emigrar a llocs on poder seguir sent italians.

Francesco de Gregori va composar una cançó el 1979 on les seves paraules expressen millor el que m'agradaria dir tot i que ja tenen gairebé 30 anys. Viva l'Italia que resisteix!

Viva l'Italia

Viva l'Italia, l'Italia liberata,
l'Italia del valzer, l'Italia del caffè.
L'Italia derubata e colpita al cuore,
viva l'Italia, l'Italia che non muore.
Viva l'Italia, presa a tradimento,
l'Italia assassinata dai giornali e dal cemento,
l'Italia con gli occhi asciutti nella notte scura,
viva l'Italia, l'Italia che non ha paura.
Viva l'Italia, l'Italia che è in mezzo al mare,
l'Italia dimenticata e l'Italia da dimenticare,
l'Italia metà giardino e metà galera,
viva l'Italia, l'Italia tutta intera.
Viva l'Italia, l'Italia che lavora,
l'Italia che si dispera, l'Italia che si innamora,
l'Italia metà dovere e metà fortuna,
viva l'Italia, l'Italia sulla luna.
Viva l'Italia, l'Italia del 12 dicembre,
l'Italia con le bandiere, l'Italia nuda come sempre,
l'Italia con gli occhi aperti nella notte triste,
viva l'Italia, l'Italia che resiste

França 1 - Anglaterra 0 (i no estem parlant de futbol)

Evolució del preu de l'habitatge als EUA

Diuen que tot allò que passa als Estats Units tard o d'hora arriba a Europa. Mirant aquestes gràfiques de l'evolució del preus de l'habitatge em pregunto que passarà quan aquests descensos vertiginosos arribin al paradís del totxo.

font: Libertad Digital

Europa 2008

Un carrer de Girona, un pub irlandès ple, la BBC al televisor, a la pantalla el darrer partit del torneig Sis Nacions de Rugby que enfronta a Gal·les i a França, quintos San Miguel, pintes Guinnes, renecs en francès, ànims en anglès, converses en italià, comandes en català.

Barba Corsini (1916-2008)

Descobreixo a la pàgina de les esqueles de La Vanguardia d'avui que s'ha mort el Francisco Juan Barba Corsini, un dels grans arquitectes catalans del sXX, i que com Josep Maria Jujol, Antoni Gaudí o Cèsar Martinell va nèixer al Camp de Tarragona.

Aquest singular arquitecte va revolucionar l'arquitectura barcelonina dels anys 50 amb els magnífics àtics construïts als safareigs de La Pedrera (malhauradament enderrocats per a poder-hi fer la sala d'exposicions) o de l'extraordinari edifici d'habitatges Mitre, just al davant d'on s'aixecava l'antic camp de l'Espanyol. També és el responsable d'alguns dissenys de mobiliari que ja s'han convertit en clàssics. Descansi en pau.

"Aquesta (l'arquitectura) és una professió afortunada: amb entusiasme i paciència és una bella dedicació. Però no és una feina per guanyar-se la vida. Hi ha moltes altres maneres de guanyar-se còmodament la vida. Aquesta és una manera de buscar-se responsabilitats. Com els metges. Només que els metges s'ocupen de l'home per dins i nosaltres ho fem per fora... Aquesta és en definitiva i de forma tan global com vulgueu, la nostra funció"

F.J. Barba Corsini

Reflexions electorals (blog in progress)

8
IC i Erc van deixar clar abans de les eleccions que donarien suport al PSOE. Aleshores perquè votar succedanis si es pot votar l'original?

7
Diumenge, quan la derrota encara era fresca i desoladora, surt l'Uriel Bertran dient que la solució al gran desgavell és més sobiranisme. La solució? Crec fermament que les discussions sobre el sobiranisme importen tan sols a una minoria, la gran majoria cerquen respostes a d'altres temes. Tot aquest debat estèril sobre el sobiranisme, el dret a decidir, l'independència... ha estat un llast terrible per a Esquerra perquè ha arraconat la discusió sobre propostes properes a la gent.

6
Si Catalunya no formés part d'Espanya les eleccions les hauria guanyat el PP per majoria simple
Si Catalunya i Euskadi no formessin part d'Espanya les eleccions les hauria guanyat el PP per majoria absoluta.

5
Aquestes eleccions confirmen que votar una opció o una altra té alguna cosa d'irracional, impulsiva, poc reflexiva.

4
El partit de la Rosa Díez, Unión, Progreso y Democracia ha aconseguit un escó per Madrid. Han plantat la llavor i l'arbre creixerà fort i robust amb els 300.000 vots rebuts. Al Congrés entra un partit desacomplexat, d'esquerres i espanyolista, que amb el temps substituirà el paper de comodí que fins ara havien tingut nacionalistes bascos i catalans. Temps al temps.

3
Puigcercós plega com a Conseller de la Generalitat per poder-se dedicar al partit, i poder preparar el proper Congrés previst per al juliol. Un altre exemple de la manca de seriositat que ha demostrat els darrers temps Esquerra?

2
Ni La Vanguardia, ni l'Avui, ni El Periódico, ni El Punt, ni El País, ni Público, ni la Razón, ni El Mundo, ni l'ABC ... mostren a les seves pàgines web els vots en blanc. No entenc el perquè.
Espanya - 284.868 (1,12% - 2008 / 1,56% - 2004)
Catalunya - 57.186 (1,54% - 2008 / 0,89% - 2004)

1
"El descalabro de ERC es monumental y no sólo se explica por el voto útil a los socialistas. En los últimos cuatro años, Esquerra ha demostrado una gran falta de profesionalidad en el Congreso de los Diputados. En más de una ocasión se ha comportado como un partido freak. Muchos catalanes han sentido vergüenza ajena ante su conducta. Ahora les ha llegado la factura."

Enric Juliana - La Vanguardia

El Quadern Gris

Coincideixen els qui l'han llegit que El Quadern Gris és un dels millors llibres del sXX, una meravella escrita i reescrita pel gran Josep Pla. El Quadern Gris és un dietari que descriu el periode vital de l'autor entre els anys 1918 i 1919.
Publicat i republicat en nombroses edicions, ara la Fundació Josep Pla de Palafrugell ha posat en marxa una interessant iniciativa per celebrar els 90 anys del seu inici, publicar El Quadern Gris tal com si fos un blog d'internet, fent coincidir les dates del dietari amb les dates de la seva publicació al blog. I ja que El Quadern Gris s'inicia el 8 de març del 1918, avui 8 de març del 2008 es posa en marxa aquesta fresca iniciativa.

Me n'oblidava, si us voleu subscriure, cada dia rebreu un correu-e a la vostra bústia amb les reflexions escrites pel Josep Pla tot just fa 90 anys.

Que gaudiu de la seva lectura!

Ja he votat

Quin desencís per una campanya electoral inacabable, esgotadora. Quina mediocritat de candidats i de propostes, quin horitzó tant gris i pastós ens espera sigui quin sigui el resultat del diumenge.

Miro més enllà, als Estats Units, i sento sana enveja quan els qui no són encara candidats a la presidència lluiten per aconseguir el vot dels electors. I per poder-se'ls guanyar fan propostes, debaten, es mullen, lluiten per convèncer i fer-se conèixer en una carrera de fons a la que tan sols hi poden participar els més ben preparats.

Aquí una vegada més els aparells dels partits han escollit mediocritat, personatges grisos que no sabem d'on venen ni cap on van. No són els millors. Les butlletes estan plenes de noms que representen persones invisibles ja que el que més importa són les sigles, el partit, l'organització burocràtica (una altra més en un país burocratitzat fins al paroxisme) que manté milers de sous collats per la disciplina del partit.

Vull escollir, votar els qui cregui millors, a persones que vinguin a guanyar-se el meu suport, que expressin lliurement les seves idees, que em convencin. Vull conèixer els candidats que es presenten per la meva comarca, i saber què faran al Parlament, al Congrés, al Senat, poder-los veure, demanar, suggerir, exigir i felicitar.

Ja he votat per correu, però ho he fet perquè és un dret al que no renuncio (excepte quan un buròcrata del consolat de Roma m'ho va impedir), pas perquè estigui convençut de qualsevol de les propostes que es presenten. Miro als Estats Units que una altra vegada ens estan donant una lliçó, i miro amb curiositat el fenomen que emergeix a Itàlia de la mà del Walter Veltroni, seria possible aquí?

Josep Palau i Fabre

S'ha mort aquest matí un dels poetes que més m'estimo. La seva poesia està plena de vida, arriba molt endins, i el pas dels anys li ha donat un aire intemporal, etern. Haver escoltat la seva veu recitant és una experiència meravellosa que he desat curosament a la meva memòria. Avui sóc una mica més orfe de bellesa. Descansi en pau.

JO EM DONARIA A QUI EM VOLGUÉS

Jo em donaria a qui em volgués

com si ni jo me n'adonés

d'aquest donar-me: com si ho fes

un jo de mi que m'ignorés.

Jo em donaria a qui es donés

a canvi meu per sempre més:

que res de meu no me'n quedés

en el no meu que jo en rebés.

Jo em donaria per un bes,

per un de sol, prô que besés

i del besat em desbesés.

Jo em donaria a qui em volgués

com si ni jo me n'adonés:

com una almoina que se'm fes.

D'ametllers i mimoses

La blancor dels ametllers arriba sobtada, anuncia que el fred més viu ja és fora tot i que sempre hi ha fredors d'última hora que sorprenen aquestes flors agosarades. No fa pas massa anys la vall del Riudebitlles es tenyia de blanc, però ràpidament l'ametller ha estat substituït per la vinya, i el marró hivernal continua més enllà dels primers esclats dels colors.
Pensava això dissabte quan camí de Santes Creus, pujant per Pontons i baixant cap a Valldosera, el paisatge es va transformar, vam passar de les omnipresents vinyes recargolades a un mosaic de cultius on el verd dels cereals novells i el blanc dels ametllers contrastaven entre garrofers i oliveres.
I si l'ametller lentament va desapareixent, les flors grogues de la mimosa de mica en mica van puntejant el paisatge amb el seu color cada cop més esplèndid. Se'n veuen moltes, cada cop més, i ho envaeixen tot amb el seu perfum intens.

El 20 de febrer, Ave

El 20 de febrer el tren d'alta velocitat finalment s'aturarà a Sants, però seguirem sense poder anar nord enllà, seguirem ferroviariament confinats en aquesta península asfixiant que viu d'esquena a Europa i on a les estacions és impossible llegir noms de ciutats sovint impronunciables que inviten a ser descobertes.

El 20 de febrer podrem anar a Madrid, i d'allí cap a Valladolid, a Córdoba, a Sevilla o a Màlaga, però seguirem sense poder anar a Montpeller, a Nimes, a París, a Londres, a Amsterdam, a Torí i a tants altres llocs que des de fa un parell de segles estan units pels camins de ferro.

Qui n'ha begut ...

Qui n’ha begut
En tindrà set tota la vida
Qui ho ha deixat
Ja no suporta el pas dels dies
(...)

Mishima - Qui n'ha begut

Mishima

No m'imaginava que superés les audicions reiteratives de "Matem els dimarts i els divendres" del gran Quimi Portet, i el "Coser i cantar" dels Antònia Font. Però des de fa unes setmanes no puc passar sense ""Set tota la vida" dels Mishima, quina meravella!

Castellet a La Contra

"La vida es un sinsentido"

Josep M. Castellet, crítico literario

VÍCTOR-M. AMELA - 18/01/2008

Tengo 81 años. Nací y vivo en Barcelona. He hecho siempre trabajo editorial, y he escrito crítica literaria, dietarios y memorias. Soy viudo desde hace cinco años. No he tenido hijos. Soy de izquierdas. Soy ateo. Una fuerza atraviesa el mundo: el mal. Propugno la infidelidad

¿Cuántos libros ha leído usted en su vida?

No sé, algunos miles. Y no computo los originales que se me caían de las manos en la editorial o en los premios de los que fui jurado, claro...

De profesión, lector. Y para evadirse de un trabajo así, ¿qué hacía?

Leer novelas policiacas malas.

¿Qué libro le convirtió en lector?

De niño leí a Salgari, Verne, Doc Savage, aventuras... Empecé a leer sistemáticamente en el instituto: un grupo de amigos intercambiábamos libros, bien escasos en los 40.

¿Ha robado libros?

Sí. Retengo una colección de Dau al Set de un amigo…

¿Qué libros le conformaron?

Los que leí durante mi reclusión en el sanatorio de Puig d´Olena, a los 23 años.

¿Qué le pasó?

Tuberculosis. Tuve que permanecer aislado, solo. Cada quincena me traían un lote de libros y devolvía los anteriores.

¿Quién se los proporcionaba?

Mi familia y mis amigos Barral, Sacristán, Ferrater, y otros... Tenía tiempo de leer libros de gran calado, extensos...

¿Cómo sabemos que un libro es bueno?

Si su autor te transmite una visión del mundo peculiar, y lo logra mediante el estilo, la forma. La forma como fondo... La mayor parte de los escritores no lo consigue ni lo conseguirá nunca. ¡Así son las cosas!

¿Qué consejo daría a un joven escritor?

Fíjate en el escritor que más te guste y pugna por escribir mejor que él. ¡Si fracasas, que el fracaso contenga grandeza!

Usted podría haber escrito más...

Quedaré como el hombre que podría haber escrito más. Los de mi generación dilapidamos tantas horas y energías en agitación político-intelectual en la clandestinidad...

¿Se arrepiente?

Hubiésemos sido más útiles a nuestra colectividad dedicando ese tiempo a nuestra actividad creativa, intelectual o artística.

¿Le parece haber perdido el tiempo?

Me parece que la vida es un complot para evitar que hagas nada de provecho.

¿Por qué lo dice?

Obligaciones, compromisos, reuniones, llamadas, citas, comidas, distracciones... Al final, todo te emprenya. Deseas algo que, a la vez, no te concedes. Yo no he sido capaz de liberar tiempo para mí. Y queda cada día una sensación de vacío, de inutilidad...

Lo decía en su dietario de 1973. ¿Y hoy?

Se ha estabilizado esa sensación: señal de claudicación total. La vida no tiene demasiado sentido, así que mejor estar ocupado...

¿En qué?

Todo lo que hacemos no son más que tentativas de evasión de la realidad. A unos nos ha dado por la cultura. A otros, por el sexo, la droga, el alcohol o lo que sea. O por todo a la vez, como a mi amigo Ferrater... ¡Da igual! Son pequeñas satisfacciones, refugios ante lo inclemente que es la vida.

Su amigo Ferrater se suicidó.

Es que el suicidio es la evasión total, definitiva. ¡Le tengo absoluto respeto! Me niego a escrutar las supuestas razones de un suicida: sólo a él le pertenecen, y es imposible que nosotros podamos dilucidarlas.

Pese a todo, ¡la vida es interesante!

La vida es un sinsentido. Es extraña, no se entiende. De niño vi a unos tipos sacar imágenes de una ermita y quemarlas. No entendí lo que vi. Y aquella primera sensación de extrañeza la he tenido ya siempre.

¿Y qué me dice de tanta gente buena que hay en el mundo?

Esa bondad aislada no compensa una fuerza que atraviesa el mundo: el mal. Como explica Isaiah Berlin en El fuste torcido de la humanidad, algo no ha funcionado en la humanidad. Todos lo sabemos, por mucho que intentemos disimular.

¿Cuál ha sido su estímulo para vivir?

Intentar lo imposible. Hacer algo que esté más allá de tus posibilidades. ¡Ese es el único estímulo posible! El resto es irrisoriedad vegetativa. Haz: haciendo, te haces.

¿Con qué éxito?

Yo he combatido el sentimentalismo cósmico, toda fidelidad inmutable a personas, hábitos, objetos, ideas, pensamientos... Propugno una ética de la infidelidad: pese a mi escepticismo, yo quiero participar del devenir del mundo, y eso exige evolucionar.

¿Ha roto con amigos, ideas, cosas...?

Sí. Y es doloroso. ¡Pero hay que hacerlo! Lo que se acaba, se acaba. Con todo respeto para el dolor de las personas: el dolor es componente insoslayable de la vida.

Castellet, convendría alegrar esto...

Es mejor saber que las cosas son así. Yo acepto, para empezar, que el inconsciente está ahí, que es un conglomerado de fuerzas no racionales que me impele a hacer ciertas cosas, convénganme o no.

¿Se ha psicoanalizado?

Lo pretendí a los 47 años, en 1973, pero un amigo psiquiatra me aconsejó que, a esa edad, era ya preferible dejarlo correr: me advirtió que toparte a esas alturas de la vida con tu catástrofe interior... puede empujarte al suicidio.

Vaya, acabo de llegar a esa edad, así que mejor lo dejo correr, ¿no?

Sí. Vaya haciendo cositas, esas pequeñas satisfacciones... Haga lo que haga, el mundo seguirá yendo mal, ¿eh? El mundo siempre va mal. Siempre. Pero va.

En minoría

En 1973, Castellet se sometió a la disciplina de escribir un dietario para vivir en propia carne este género que Pla hizo brillar. Ese Dietari de 1973 (Ed. 62) quedó sepultado entre sus papeles. Ahora acaba de aflorar. Asombra la lucidez de sus juicios, formulados en días densos y tensos. Supo admitir públicamente estar equivocado, supo abandonar el realismo social para proclamar que sólo la libertad de los poetas (Nueve novísimos)puede determinar qué es la poesía. Y escribía ya entonces que Pla había hecho más por el catalán y Catalunya que todos los miembros juntos del jurado que le negaba el Premi d´Honor de les Lletres Catalanes, entre los que Castellet quedaba siempre en minoría.

Un milió de pisos per vendre

He llegit que si les coses no canvien, a finals del mes de març a Espanya hi haurà un milió de pisos buits nous per vendre. Un milió són mil vegades mil, una xifra astronòmica, immensa, inimaginable, el mític kilo del Cordobés, la de la manifestació rodona baixant pel passeig de Gràcia, la manera de pensar en pessetes de la majoria, una xifra màgica, rodona.

Un milió de pisos buits és una barbaritat, és el millor exemple de la bogeria on estem immersos, on tothom es pot fer ric de la nit al dia amb el totxo, amb l'especulació, amb la destrucció paisatgística de pobles i ciutats. Una destrucció que ens passarà factura ja que les ciutats s'han fet lletges, amorfes, desiguals, i les muntanyes i les costes han estat triturades, desfigurades, perdudes poder per sempre.

El resultat d'aquesta febre que ningú ha sabut ni ha volgut controlar són persones hipotecades de per vida, i un milió d'habitatges nous buits.

Sobre l'aristocràcia

"No em dol de dir que sóc partidari de l'aristocràcia, no pas de l'aristocràcia provinent de la sang o dels diners, sinó de l'aristocràcia que es fonamenta en el treball i en l'excel·lència. En aquest sentit coincideixo amb Plató. Patim un democratisme babau on tot allò que destaca és vist amb reticències, un democretinisme esquerranós que es malfia de la superioritat d'alguns individus els quals, pel sol fet de mostrar-se millors que la resta, són automàticament anatematitzats. La natura no ha estat mai igualitària. La societat aspira a ser-ho, però cal anar amb compte perquè sempre hi haurà diferències entre les persones. El meu aristocratisme es basa en la pura meritocràcia. Jo crec en els currículums. Són les nostres obres les que ens avalen, allò que hem fet de profit al llarg de la vida. Per sort, hi ha paràmetres objectiu que demostren la vàlua de les persones. Com a professor, tinc molt clar que no és el mateix posar un 10 en un examen que posar un 4. Malgrat els esforços artificials de l'igualitarisme mesocràtic, l'aristocràcia s'acaba imposant, perquè la realitat no pot ser negada per quimèriques ideologies; i al capdavall és aquesta aristocràcia la que fa progressar la humanitat. Mirem l'aspecte o l'activitat que sigui, sempre hi haurà persones que ho facin millor que altres... I això, per descomptat, també es pot aplicar a la Catosfera."

Toni Ibañez
"Entrellum"

Canvis

Em costa acostumar-me als canvis sobtats, a veure quin dia m'oblidaré de posar 2007 als papers escrits a mà ...

Boníssimes festes !!!

estació Milano Centrale, Llombardia

h i v e r n

Dueville, Véneto

hivern - inverno - winter - invierno - hiver

.

Camins (Kavafis, Machado ...)

carretera de Sant Sadurní d'Osormort a Sant Julià de Vilatorta, a les Guilleries

.

Sóc un delinqüent

Si, sóc un delinqüent ja que avui s'acaba d'aprovar una llei on davant del dubte, prefereixen condemnar-me a pagar abans d'assegurar-se si sóc o no innocent.

Resulta que a partir d'ara cada vegada que compri cds per a la feina, un disc dur per fer còpies de seguretat o una memòria usb per portar els documents de la feina o la música dels meus cds adquirits legalment, hauré de pagar una multa perquè avui han decidit de que pel sol fet de comprar qualsevol d'aquests productes em converteixo en un delinqüent de forma immediata.

El més trist és que aquest atracament servirà per omplir encara més les arques d'un grup de bandolers anomenat Sgae que obliguen a tothom a pagar (amb la connivència del govern), però no aclareixen què fan després amb els diners que arriben de forma copiosa.

Són un simpàtic grup de gent que han pressionat perquè avui un servidor i milions de persones més ens convertim en delinqüents. Em pensava que tothom era innocent fins que es demostrava el contrari, però resulta que aquests "creadors" han aconseguit donar-li la volta a un dels pilars de la nostra societat.

Sóc un delinqüent!

Turisme

"(el turismo) lleva a gente que estaría mejor en su casa a sitios que estarían mejor sin ellos"

Quimi Portet
La Vanguardia
4 de desembre de 2007

Panells informatius

estació de Vicenza, Véneto

M'agrada mirar els panells informatius de les estacions i imaginar mil viatges, llegir noms de ciutats desconegudes, veure el trànsit dels passatgers que ens creuem un instant abans de repartir-nos pel món.

Coser i cantar

Antònia Font simfònics? Marededeusenyor!

Vaig arrufar el nas perquè no conec cap grup o solista que se n'hagi ensortit massa bé al passar les seves cançons pels filtres orquestrals. Penso en l'horrible Serrat simfònic o en alguns experiments amb les cançons dels The Beatles per posar un parell d'exemples de músics que m'encanten.
Però vaig escoltar a les ràdios fragments d'Alegria, d'Amazones a sa lluna ... i la curiositat i la sorpresa van predominar per damunt de les meves reserves.

Dijous vaig passar per Castelló a buscar el darrer cd dels Mishima (quin gran disc l'anterior "Trucar a casa, recollir les fotos, pagar la multa"!) però no el tenien. La portada del "Coser i cantar" em va cridar l'atenció, vint euros, dos cds amb vint cançons (mancava Love song!) i un dvd amb clips i imatges del grup eren un bon preu i me'l vaig firar tot i les reserves simfòniques. Un cop al cotxe vaig posar el primer cd, quina arrencada tant meravellosa amb Mecanismes, quina continuació amb Tokyo m'és igual, i quina lligada tant sublim d'Alegria amb Vitamina sol. I així fins a acabar amb les vint cançons, amb les vint joies d'un disc sensacional.

La meva reserva pel simfonisme dels Antònia Font s'ha esmicolat, porto tres dies gaudint d'una pura meravella, d'un treball lluminós que millora i dóna una nova dimensió a un grapat d'excel·lents cançons, un magnífic "grans èxits" de deu anys de música sorprenent.

Antònia Font simfònics? Marededeusenyor!

Ítaca?

Comprendre

"No sabem res dels altres, ni ens importa; en canvi, voldríem que els altres ens coneguessin a fons. El nostre afany de ser compresos només es pot comparar amb la nostra desgana per comprendre ningú."

"Incerta glòria"
Joan Sales

Perdre amb el canvi

Després de la invasió

Baixo per Balmes i veig que al portal d’on vivia el Valentí hi ha un cartell anunciant que un pis es lloga. Nosatàlgia. I sovint no sabem què fer-ne, de la nostàlgia. És així que prenc nota del telèfon i es tracta efectivament del pis del meu poeta. La informació que no coneixia és que quan el Valentí el deixà fou allà on Pasqual Maragall hi instal·là la seva oficina provisional d’expresident de la Generalitat. Santa Maria dels estels! El cel clama venjança! Cal una reconquesta immediata dels espais sagrats que els heretges profanaren. Quedem amb la noia que m’atèn la trucada que l’endemà podré vistar-lo. Després de la invasió encara hi queden paraules ben posades, una dignitat en les parets i en l’aire que cap mal pas no ha pogut agenollar-la. Ens trobàvem quasi sempre als restaurants, amb el Valentí, no érem gaire de fer-nos visita a casa. Però sovint quan parlàvem per telèfon em deia que era a l’habitació o a la biblioteca o a la sala i ara hi passejo i és com resseguir amb la punta del dit el relleu d’aquelles converses. Tot és buit i hi ha eco però en aquest armariet hi guardava els seus llibres i aquí hi tenia la taula d’escriure amb el bust de Churchill. Àuria mítica desnonada. Where have you gone, Joe DiMaggio? A nation turns its lonely eyes to you. De vegades passava amb el taxi a recollir-lo a casa. Quan plovia i costava de trobar-ne. “Bon dia. A Via Veneto, siusplau. Gràcies”. Eren les úniques ocasions que em posava corbata. Demano a la noia que em deixi sol i se'n va. Dobles vidres als finestrals per combatre el soroll infernal de Balmes. Potentíssim aire condicionat. Aquí hi havia el sofà i alguna vegada havíem pres xampany mentre esperàvem l'hora de sortir a sopar. El passadís és llarg, hi havia prestatges i llibres. Es fa l'hora de marxar. Després de la invasió una idea de civilització ha tornat a recórrer la teva casa.

Salvador Sostres
Avui
dijous 18 d'octubre de 2007

L'article va aparèixer el mateix dia que l'Albert Boadella anunciava que Els Joglars no tornarien a actuar mai més a Catalunya . Saber que Valentí Puig ha deixat Barcelona i que no podrem gaudir més dels magnífics espectacles d'Els Joglars, són dues molt males notícies.

I crec que si al Valentí Puig l'ha de substituir el Víctor Aleixandre, i a l'Albert Boadella el Joel Joan, mal anem a Catalunya. Un finíssim escriptor i un excel·lent director per un lamentable pamfletari i un actor amb incontinència verbal.

Segueixo pensant en les paraules de Voltaire ...

Kinzena Poetika 2007

arriba la tardor,
arriba l'octubre
arriba la Kinzena Poetika!!!

Coincidències raonables? El Nou Camp Nou

Allianz Arena, Munic
Herzog & de Meuron

projecte 2002

estadi olímpic, Beijing
Herzog & de Meuron

projecte 2003

estadi FC Barcelona
Foster & Partners
projecte guanyador 2007

Coincidències raonables?

Tardor

“Els calendaris tenyeixen de vermell les dates més assenyalades, però hi ha altres dates més íntimes, més personals, més discretes, que no per no pertànyer a la primera divisió no hem de celebrar.
Per exemple, el dia que ens vam conèixer, el dia que deixarem de fumar, el dia que finalment ens vam matricular a anglès o apuntar al gimnàs. Dates potser menors però imprescindibles com la d'avui, que després de molts mesos d'avarques i peu nu he tornat al calaix dels mitjons. I potser vostè que m'escolta haurà girat un pelet més cap a la dreta l'aixeta de l'aigua calenta a l'hora de la dutxa. I un tercer al restaurant ha renunciat a la fredor glacial del gaspatxo per refugiar-se en el si però no d'una cremeta tèbia de verdures. I el previsor ja ha trucat al de la calefacció perquè la repassi, i ves a saber si avui soparem encara a la terrassa, perquè saben, ja és tardor.
I tardor vol dir una Andorra entre gelat i torró, entre llana i nuesa, entre els fanalets de verbena i els llums de Nadal. I vol dir també un lent esblanquinament de la pell a l'espera del sol de neu. Els aparadors ja ens conviden a l'octubre, i per l'aire ronda un presagi de ceps, rovellons i ous de reig. Els llibres de text ahir impoluts, ja han superat les primeres lliçons. I els vidres es preparen perquè hi deixem coses dibuixades amb el dit sobre el nostre alè. A l'armari la samarreta cedirà el pas a l'anorac, i d'aquí a pocs dies els diaris ens diran que hem d'avançar una hora el rellotge. I llavors si que darem definitivament per acabat aquest estiu del dos mil set. El de rodalies, el del tauró Miracle, i el de la mort de massa gent maca.
Al llarg de la nostra vida viurem pocs començaments de tardor, posem cent cinquanta com a màxim? Però el miracle és que cada any vivim la memòria dels ja viscuts, i és en aquest moment on aquests tebis dies de setembre són els dies de molts setembres, i la vida sembla eterna.”

Joan Ollé
El Cafè de la República
Catalunya Ràdio
divendres 21 de setembre de 2007

Xarranca

xarranca a l'interior de la còlonia industrial
de New Lanark (Escòcia)

M'agradava molt jugar a la xarranca amb palets metàl·lics quadrats que lliscaven la mar de bé pel terra del pati, però no aconsegueixo recordar el nom que fèiem servir nantros. Em ve al cap oxis, però no n'estic segur. Hauré de treure la pols a la memòria dels companys de joc.

Seguretat

«On s’engage et puis on voit»
Napoleon



«Tú y yo sabemos que el mundo se adormece por falta de imprudencia»
Jacques Brel davant de la tomba del seu amic Jojo



«No hay atractivo en lo seguro. En el riesgo hay esperanza»
Tàcit



«Une idée qui n'est pas dangereuse ne mérite pas d'être appelée une idée"
Oscar Wilde



gràcies a Javier Ortiz

El dia de la ràbia

El dia de demà va ser durant uns anys el dia de la reivindicació. Alguns heroics ciutadans llançaven unes quantes octavilles i es perdien enmig de la nit abans que la rància policia política del franquisme els detingués. Després va venir l'eufòria democràtica i, davant d'una estàtua commemorativa, se sentien aplaudiments per a tothom.
Però des de fa uns anys, l'Onze de Setembre és el dia de la ràbia. Legítima si vostès volen, però ràbia al capdavall. L'Onze de Setembre és una jornada d'afirmació sobre la negació. Hi contribueixen les badades governamentals, la catalanofòbia ambiental i fins i tot la Federació Espanyola de Futbol. Qualsevol cosa serveix per deixar que s'instal.li la idea que millor sols que mal acompanyats. El que no està tan clar és que pel fet d'estar sols les coses anirien millor.
A mi no em preocupa l'independentisme. Em sentiria també a gust en una Catalunya independent que no fos totalitària. L'independentisme, avui, ni tan sols és una ideologia. L'independentisme és la pulsió lògica d'aquells que se senten nacionalment maltractats. I jo, la veritat, no és que consideri que Espanya m'hagi tractat gaire bé, ni com a contribuent ni com a parlant ni com a ciutadà. Però tampoc m'agrada aquesta convicció tan estesa que Catalunya és collonuda i els governs espanyols són uns catalanicides. De gent bona n'hi ha a tot arreu. I em sap greu aquesta tendència dels independentistes a crear malvolença contra el conjunt de la societat espanyola sense destacar els còmplices catalans de l'actual situació. L'independentisme és la malaltia infantil d'una incapacitat: la de crear poders econòmics, culturals i associatius potents que irradiïn la seva influència sobre Espanya i sobre el món. Demà serà el dia de la ràbia i se'ns dirà als ciutadans sense recursos que odiem tot allò que representa Espanya. Però no se'ns dirà que una bona part de la humiliació permanent ve de poders econòmics catalans que fa temps que han renunciat al seu paper de lideratge nacional. Mentre els independentistes exigeixin més a un ciutadà que als directius de La Caixa, és senyal que hi ha més tàctica que estratègia.
(...)

Joan Barril
Els dies vençuts
El Periódico
10/09/2007

Rugby World Cup 2007

Mentre escric aquestes línies Argentina està guanyant a França per 17 a 9 el partit inaugural de la Copa del Món de Rugby que es jugarà a França amb escapades a Escòcia i a Gales.
Vint seleccions intentaran arribar a la final de París del 20 d'octubre en un campionat que es presenta apassionant i obert. A part dels clàssics com Sud-Àfrica, Escòcia, Gales, Nova Zelanda, Anglaterra, França, Argentina, Samoa ... em sorprèn trobar seleccions tals com Portugal, Geòrgia o Romania.

Ara serà qüestió de buscar cadenes que n'informin i que emetin algun partit (s'agraeixen pistes), i sobretot llistar els pubs (s'agraeixen suggeriments) on sigui possible seguir alguns dels partits més importants. I pensar que el dia que vaig arribar a Edinburgh, Escòcia i Sud-Àfrica jugaven un amistós a Murrayfield! Ja se'm feia estrany veure tantes banderes i samarretes sud-africanes anant de l'aeroport cap al centre ...


.

Forth Bridge

De petit tenia un llibre il·lustrat que parlava dels trens del món. En una de les pàgines hi havia un gran dibuix d'un pont immens, fet de milers de barres de ferro que convertien el tren que el travessava en liliputenc. Sabia que era al Regne Unit però amb el temps vaig oblidar on, i de mica en mica va quedar arxivat a la memòria.

M'agraden les grans estructures metàl·liques que els enginyers van aixecar al segle XIX, són obres sinceres, atrevides, bellíssimes, immenses enfront d'una arquitectura que s'havia esgotat en si mateixa i que encara no albirava la revolució de principis del segle XX.
Sempre que viatjo procuro recercar aquestes grans obres en forma de mercats, estacions de tren, ponts, hivernacles ... Recordo la visió del Canal de Suez travessant el desert on els vaixells semblava que naveguessin pel damunt de la sorra, el pont de Brooklyn a Nova York, el preciós mercat del Born, la tardana estació de Milano Centrale, els ponts austers de les línies de ferrocarril catalanes ...

Poc m'esperava trobar-me el pont que em va meravellar de petit als voltants d'Edinburgh, poc m'imaginava que la seva visió fos tant impactant i elegant a la vegada, envoltat d'un paisatge de gran bellesa. La primera visió va ser nocturna, on el vermell que el caracteritza lluïa amb intensitat, la segona va ser un matí clar i lluminós on ressonava cada cop que un tren el travessava, i la tercera va ser dalt del tren que em portava cap a St Andrews, amb els ferros rovellats a tocar. Quina meravella!

"Boni" 2

Ahir vaig menjar-me un boni. És un pastisset fet de pa de pessic, xocolata i confitura de maduixa; aquests pastissets feren les delícies de la meva infància. Ho dic en plural perquè de fet comprava la versió doble, que en deien boni 2: sempre 2, sempre el doble; de ben petit tenia ja claríssim que si n’hi havia 2 era molt millor que 1. No ens els acabaran, aquests sociates! Crec que una vegada vaig escriure a Panrico proposant que en fessin de triples, però no em respongueren mai. Va ser estrany tornar al boni doble. Sempre és estrany tornar a coses que ja no segueixen el curs del teu riu, que ja no et duen a cap conclusió. Hi hagué un temps que el boni 2 era el meu plaer i creia que sempre menjaria bonis dobles. Llavors menjar-ne era el desig de menjar-ne més, tenia a veure amb la meva edat i amb els meus hàbits, amb la meva imaginació i amb la meva felicitat. Col·leccionava els cromos que venien de regal i tenia tots els àlbums. El boni 2 d’ahir va ser en canvi una illa dins del riu: sense futur ni conclusió ni continuïtat. Sense desig de menjar-ne més, sense que formi ja part de la meva imaginació. Té sempre un punt de tètric tornar a emocions que ja no contenen cap esperança, que ja no poden imaginar-se el demà. Phantom figures on the dust. Ja no col·lecciono cromos i els restaurants que he conegut són molt millors que aquestes llaminadures, i m’han multiplicat la imaginació i la felicitat i sempre dic que El Bulli és la metàfora de la solució universal. Boni que t’he superat per totes bandes, que ja no signifiques res per a mi i ets només una terrible miscel·lània de substàncies que se les inventà el diable, quasi se m’escapa una llàgrima tenint-te a la mà i sense poder retrobar aquella antiga, preciosa, total felicitat de quan t’estimava tant.

Salvador Sostres
Avui
18 d'agost de 2007

Repoblar Barcelona

No sé si va ser l'Álvaro, el Trallero o el Monzó qui va proposar repoblar el centre de Barcelona amb índignes, en un programa de reintroducció d'espècies autòctones semblant al de les llúdrigues o al dels ossos del Pirineu.
Es podria començar amb petits grups que poc a poc s'anessin aclimatant entre els turistes, i un cop arrelats fer augmentar les poblacions per aconseguir estabilitzar les colònies i fer aparèixer de nou les espècies autòctones. Al principi se'ls hi haurien de fer arribar els subministres amb transports especials, però amb l'increment de la població podrien reconvertir algun Starbucks o algun Zara en un comerç de proximitat o en un bar on coneixessin els fonaments rudimentaris de la cuina autòctona. La pressió per a aquestes noves comunitats seria fortíssima, però de ben segur que en temporades de baixa presència turistil podrien assentar-se i veure'ls passejar de nou pel carrer.
Dimarts matí vaig ser al centre de Barcelona per feina, d'aquí aquestes reflexions.