Reflexions al voltant d'una pizza

Diumenge era assegut a la terrassa d'una pizzeria abocada a la magnífica plana Véneta, en un dels turons que envolten Vicenza -la ciutat d'Andrea Palladio-, tot just davant dels primers contraforts dels Alps que s'enfilen sobtats cap a les altes valls, i per on baixen ràpids els rius que desemboquen a la llacuna de Venècia, i que reguen abundantment aquesta plana rica i fèrtil.

Vicenza és la província més rica de tota Itàlia (no fa pas massa ho vaig llegir a la Repubblica) , i no m'extranya vist el parc mòbil que hi circula, la gran quantitat de naus dedicades a totes les activitats industrials imaginables, un ric paisatge agrícola, un antic mercat de l'or, una cura pels detalls més mínims, i per damunt de tot l'atmosfera que es respira quan un es passeja per les seves ciutats i pobles.

La carta de la pizzeria oferia tots els plats clàssics vicentins, una cuina d'origen agrícola rica en matisos. La llarga llista incloïa una cinquantena de pizzes fetes al forn de llenya que és norma habitual i irrenunciable de qualsevol pizzeria. Davant de la immensa varietat, sorprenien els preus ja que la més econòmica, una marinara, costava 3.80 euros, la margherita (referència per saber si el local és car o barat) costava 4.10, i les més cares costaven 6,90 euros. Vaig escollir una d'aquestes, amb gorgonzola, speck, esbergínia i bolets, una delícia servida impecablement. Dues persones vam pagar 22 euros per sopar bé, tranquil·lament, en un marc de gran bellesa.

Mentalment vaig transportar-me a Vilafranca o a Barcelona, vaig intentar recordar el què pagava habitualment a La Trebbia, a La llar de la Vila o a la Bella Napoli. La referència margherita sempre era pels volts dels 7 o dels 8 euros, la resta s'enfilaven més enllà dels 10 euros, arribant en casos diversos als 14 o més, difícil pagar menys de 20 euros per persona.

Fa quinze dies vaig recollir dos nois berlinesos que fugien de Barcelona nord enllà fent autostop, no entenien com podia ser tant cara la ciutat, molt més cara que Berlín. Jo tampoc ho entenc, o poder si, ens prenen el pèl cada dia, les pizzes en són un bon exemple.