f o r m a i r e

S'ha acabat, amb l'eliminació de Turquia m'he quedat sense selecció en aquesta meravellosa Euro2008. Abans van caure Croàcia, la República Txeca, Polònia, Holanda i Itàlia, seleccions que sempre m'han atret. Però Turquia és la terra del Sinan, i aquesta és una debilitat meva de fa anys. Quins bons moments ens ha regalat amb el seu joc anàrquic, l'emoció dels seus finals inesperats, la màgia de molts dels seus jugadors. Va ser un partit cruel el d'ahir, una altra vegada no va guanyar qui millor va jugar. Però així és l'esport!


Mai m'ha atret la selecció Alemanya, freda com l'acer. Tot i que Rússia per a mi és un gran misteri la seva selecció no m'atrau la curiositat. I Espanya, què dir? Per primera vegada en molt temps m'agrada el grup de jugadors que la composen, nanos joves sense complexos que juguen bé. Però com ha passat en d'altres vegades, el soroll que l'envolta és massa fort, i aquest nacionalisme rampant me la fa sentir llunyana, molt llunyana. Mare de Déu les coses que es poden llegir i sentir aquests dies, i després diuen que els nacionalistes són els altres!

M'és indiferent qui guanyi, els equips que per un motiu o altre m'atreien ja són a casa. M'ho miraré des de la llunyania.