hivern

162 anys després, Europa

Gare de Lyon, París
estació on arribaran els trens provinents de Catalunya

La majoria dels diaris publiquen avui la foto de l'arribada del primer Ave a l'estació de València procedent de Madrid. Un altre tren que va del centre a morir a la perifèria, i més articles que lloen Espanya com el país amb la xarxa d'alta velocitat més gran. Però aquesta caríssima xarxa, 162 d'anys després del primer tren peninsular, el Mataró-Barcelona, segueix desconnectada d'Europa.

Afortunadament avui un Tgv de la Sncf ha fet el primer trajecte entre Figueres i París, i dimarts entrarà en funcionament la primera via d'ample europeu que connectarà el port de Barcelona amb la xarxa continental. S'han acabat 162 anys d'aïllament, i aquí els trens aniran d'un centre a un altre centre, travessant les malles infinites que arriben fins als Urals. No hi ha centres ni perifèries en aquesta xarxa.

Avui és un dia històric tot i que no sigui portada dels diaris. Anar de València a Madrid és una anècdota, anar de Figueres a Europa és el futur.

Albert Plà i Joan Miquel Oliver - Concert a París

Anava a comprar el darrer cd del Petit de cal Eril, i al prestatge del costat m'he trobat amb aquesta sorpresa. El venedor m'ha dit que feia un parell d'hores que els hi havia arribat. N'he escoltat les primeres cançons, i promet molt!

Santa Llúcia, patrona dels formaires

Santa Llúcia la bisbal,
tretze dies, tretze dies,
Santa Llúcia la bisbal
tretze dies d'aquí a Nadal.

Mestressa, mestressa
baixeu de dalt
doneu-nos una pesseta
i adéu siau.

Serra la vella,
dalt d'una estrella,
mestressa porteu ous,
que demà serem dijous,
mestressa porteu cansalada
que la serra està embussada,
mestressa porteu vi
que la serra no vol seguir.

Santa Llúcia la bisbal,
tretze dies, tretze dies,
Santa Llúcia la bisbal
tretze dies d'aquí a Nadal.

(la cançó de les llúcies de Sant Pere)

Moments màgics

A l'estació de Sant Sadurní vaig agafar el rodalies en un dels primers matins freds d'aquesta tardor. A Gelida una noia es va asseure davant meu, i quan el tren reprengué la marxa va treure un ordinador i un estoig de la seva bossa. El va obrir però no el va encendre, i de l'estoig van sortir un gran nombre d'estris de maquillatge. Emmirallant-se a la pantalla apagada es va anar posant amb molta cura, habilitat i a gran velocitat color a la pell i a els ulls, retocant les celles ... Me la mirava meravellat ja que estava totalment aïllada del món en un vagó sacsejat i atapeït on la seva seva cara blanca es va anar transformant resaltant les seves belles faccions d'una manera molt sotil. El tren avançava cap a Barcelona, i quan ja havia fet la major part de la feina va treure de la bossa un mòbil, el va apagar, i amb el mirall de la pantalla es va pintar els llavis d'una manera precisa i decidida. Va fer un darrer esguard a la pantalla de l'ordinador, una mirada d'aprovació abans de tancar la pantalla, desar els estris i preparar-se per baixar d'un vagó atapeidíssim. Em van venir ganes d'aplaudir, però em vaig contenir per no trencar aquell moment màgic que havia viscut en primera fila.

L'Équipe, portades

dimarts 30

dimecres 1

La memòria de tot un segle dóna la mà al futur

Moisès Broggi, de 102 anys, té als seus braços a la Graciela Noguera, primera catalana nascuda el 2010. La memòria de tot un segle dóna la mà al futur. Una foto carregada d'humanitat, primera portada del diari Ara.

“It's the economy, stupid” – una reflexió sobre les eleccions del 28 de novembre

A les eleccions presidencials del 1992 George Bush es va presentar a la reelecció reivindicant la victòria de la guerra del Golf i la liquidació de l'amenaça soviètica després de la caiguda del mur de Berlín. Es pensava que amb aquests trumfos a la mà en tindria prou per guanyar al contrincant demòcrata. Els electors, però, van fer que aquest guanyés per a sorpresa dels republicans, i és que Bill Clinton se'n va adonar de que l'interès dels ciutadans no passava per les victòries planetàries, sinó que la principal preocupació era per a una economia malalta que els buidava les butxaques i els hi dibuixava un futur incert. “It's the economy, stupid” va ser el crit de guerra dels demòcrates, i la van encertar de ple.

Diumenge hi ha eleccions al Parlament de Catalunya, serà el punt i final d'una llarga campanya electoral que s'ha perdut per camins i viaranys estranys. No l'he seguida amb massa atenció perquè tinc la sensació de què no s'han debatut temes veritablement importants, de llarg abast per dibuixar el nostre futur com a país.

Catalunya està malalta, estem perdent pes econòmic, social, cultural, educatiu... Fa anys que lentament anem enrere, perdem posicions en la majoria d'indicadors de benestar i econòmics. I si perdem pes, cada cop ens costarà més crear nous llocs de treball amb una qualificació que permeti innovar i accedir a un bon nivell de vida a la majoria de la població. La emigració de catalans preparats i qualificats creix any rere any ja que aquí ja no hi troben suficients oportunitats atractives i amb futur, ni el camp abonat per desenvolupar noves iniciatives.

Molts polítics troben l'excusa perfecte dels nostres mals únicament en la balança fiscal desfavorable. Però la balança fiscal negativa tan sols és un punt més en una llarga llista de símptomes de la nostra malaltia.

Com bé ha estudiat el professor Jordi Nadal, Catalunya va fer al segles XVIII i XIX la revolució industrial sense tenir energia, ni matèries primeres ni un Estat que donés suport econòmic ni financer. Va ser l'enginy, la iniciativa i el treball de la gent que van fer que rierols s'omplissin de molins, es construïssin les primeres línies ferroviàries, es portés electricitat des del Pirineu, o s'omplissin de telers les noves fàbriques de vapor. La riquesa generada va permetre crear institucions educatives, culturals, socials o innovar en molts camps. Era quan Catalunya l'anomenaven la fàbrica d'Espanya. Però els temps canvien cada cop més acceleradament, i sembla que no ens n'adonem.

Aquests emprenedors que van sacsejar el país en segles anteriors creant riquesa del no res ara es trobarien amb una burocràcia asfixiant que alenteix i encareix fins a nivells desesperants qualsevol iniciativa. Unes administracions invasives de la majoria de les esferes públiques i privades de la nostra existència, que pretenen regular i controlar-ho tot fins a nivells absurds. Qualsevol tràmit està sotmès a les regulacions d'incomptables administracions que es contradiuen, es superposen i que fan augmentar la paperassa, la burocràcia i els costos fins als límits increïbles. I tot això no sempre és culpa dels demés ja que la majoria d'aquestes administracions les hem creat i les gestionem els catalans.

Si creem riquesa, podem invertir en un sistema educatiu millor (cap universitat catalana es troba entre les 200 millors del món), disposar d'una sanitat més àgil, ajudar a equilibrar les desigualtats ... en definitiva millorar el nostre nivell de vida per poder viure en una societat millor, i on els millors estiguin al capdavant dels governs, les empreses i les institucions.

Països capdavanters no massa més grans que Catalunya com Suècia, Suïssa, Noruega o Holanda incentiven la creació de riquesa per després poder-la revertir més equitativament en les seves societats, i mantenir excel·lents sistemes públics d'educació, salut o cultura. No veuen els seus ciutadans amb ganes de fer coses (des d'una botigueta a una empresa) com uns personatges sospitosos de no se sap ben bé què, i saben mantenir unes administracions públiques dimensionades per ser eficients, lluny d'aquesta exageració que patim.

En aquesta campanya s'ha debatut poc sobre idees i propostes, i s'ha promès molt sense saber massa bé com es podrà complir (i pagar) la promesa. No s'ha fet gens d'autocrítica, la culpa gairebé sempre ha estat dels demés, mai nostra ja que és més fàcil buscar enemics externs que intentar fer les coses millor. M'ha semblat una campanya pensada per a un altre país, amb uns altres problemes, i unes altres circumstàncies.

Diumenge votaré perquè crec que és el meu dret i el meu deure, però encara no sé a qui. La decepció és profunda ja que miro els programes i els representants dels partits que lluiten pel meu vot, i em costa veure-hi persones preparades pel gran repte del nostre futur, i llegir-hi propostes que encarin els problemes de manera decidida.

On són els millors i els més ben preparats de la nostra societat, els que ens han de permetre mirar el futur amb esperança? Malauradament tinc la sensació de que molts d'ells viuen en una altra societat que els ha sabut valorar la seva empenta i decisió. Han marxat d'una Catalunya que s'ha instal·lat de forma majoritària en la comoditat, el lament i l'immobilisme, i que no sap valorar els qui volen fer que aquest petit racó de món sigui un millor lloc on viure-hi.

Les ciutats europees de Josep Pla

«I fou a Florència on vaig descobrir que hi ha hagut persones en aquest món que tractaren de fer les coses bé, intel·ligentment i sensiblement bé, pensant que l’estada en aquest món fos agradable a través de l’habilitat de l’art. [...] I pel demés, Itàlia és el meu país, l’italià és la meva llengua, la pasta el meu menjar i el chianti el meu beure. Si puc passaré mitja vida a Itàlia.»

Carta de Josep Pla a Josep M. de Sagarra, Florència, 1922

extret del catàleg "Les ciutats europees de Josep Pla"
Espai Catatalunya Europa
30.11.2010 - 15.2.2011

Lluna plena

foto feta amb un Nokia N70, a quarts de vuit

Tardor Veneciana - la cossa de l'Scarpa

vista dels Giardini della Biennale des de l'interior
del pavelló de Venezuela (tardor de 2008)

A principis dels anys 50 el govern veneçolà va ser convidat a tenir pavelló propi als Giardini della Biennale, i Carlos Raúl Villanueva en va rebre l'encàrrec de la seva construcció. L'arquitecte veneçolà estava construïnt les seves obres més importants a Caracas, i la gran distància entre Venècia i Veneçuela en un temps de viatges marítims transatlantics van fer que Villanueva renuncíes al projecte.

La parcel·la assignada, petita, mal girbada i amb un plataner de dimensions generoses que no es podia tallar ocupant part de la façana, es trobava entre els pavellons de la Unió Soviètica i de Suïssa. La Biennale va decidir passar l'encàrrec al venecià Carlo Scarpa, i aquest va projectar un pavelló de volums de formigó il·luminats per uns finestrals que s'obren a les copes dels arbres dels jardins. Els interiors són clars i diàfans, i el pati cobert d'accés situat rere el plataner fa de transició entre els jardins i l'interior, a més de ser d'un magnífic mirador de la llacuna veneciana.

El projecte va tirar endavant, i les obres van començar mentre Scarpa projectava i dirigia obres a Verona, Florència, Possagno, Treviso o Palerm. Els seus projectes defineixen molt bé tots els detalls de l'obra, i un cop la fonamentació del pavelló de Venezuela es va enllestir, va indicar que el formigó dels murs s'havia de rentar per deixar l'àrid vist. A la seva visita d'obres després de formigonar part de la primera filada, els paletes ja n'havien retirat l'encofrat però s'havien oblidat de seguir les intruccions d'Scarpa, no havien rentat el formigó. L'emprenyada de l'arquitecte va ser monumental ja que el formigó s'havia endurit i poca cosa més es podia fer. Ofuscat li va etzibar una cossa al formigó sec, el resultat van ser tres dits del peu trencats, i haver d'anar amb crosses una bona temporada.

p.s. tota aquesta història me la va explicar Denardin Urbina, arquitecte veneçolà responsable del pavelló, i autor d'un exhaustiu projecte de restauració. La filada de formigó sense rentar , ben visible a la base de la façana que llinda amb el pavelló rus, es mantindrà com el primer dia que el Carlo Scarpa la va veure, i emprenyat es va trencar els tres dits per culpa d'una cossa ben donada.

Bienvenido Mr Marshall, adéu siau Sr Berlanga

VIa Biennal d'Art Riudebitlles - Obra sobre paper

La Biennal d'Art Riudebitlles - Obra sobre paper, ocupa les cases i un molí paperer del centre històric de Sant Pere. Una bona manera de perdre's pels racons d'un centre amb encant.

Enguany el nombre de participants ha augmentat en qualitat i fins a gairebé 150 obres, la qual cosa ha fet complicat la selecció de la vuitantena de finalistes.

divendres 29 d'octubre
8 vespre - inauguració
9 vespre - concert de jazz amb Enric Alegre Grouse Band

dissabte
oberta de 12 a 2, i de 6 a 8

diumenge
oberta de 12 a 2

C + P = I

curiositat + passió = intel·ligència

Tardor veneciana - souvenirs

negozio Olivetti - Carlo Scarpa (1957-58)

La primera vegada que vaig anar a Venècia al marge d'un viatge organitzat, vaig fer cap als porxos de piazza San Marco on s'amaga una de les moltes joies d'aquesta ciutat, l'antiga botiga Olivetti, obra mestra de Carlo Scarpa. No recordo massa bé quin tipus de botiga era aleshores, però l'espai estava net, i els detalls lluien esplendorosos. Sortint de la botiga Olivetti vaig descobrir uns metres més enllà una petita llibreria, de dos nivells, especialitzada en llibres d'art i de la ciutat. Sempre que he tornat a Venècia he anat a veure l'Olivetti i a tafanejar la llibreria plena de sorpreses i meravelles.

Aquest setembre em vaig trobar l'Olivetti tancada, sense els quadres i reproduccions artístiques que fregaven el delicte i els darrers anys ofegaven la botiga. La sorpresa però van ser els aparadors de la llibreria, havien desaparegut els llibres d'art i s'havien omplert de peces de vidre de murano, màscares i demés andròmines turístiques. Vaig entrar i davant la meva sorpresa el noi que seia rere el taulell, amb una cara compungida em va explicar que els hi havien quintuplicart el lloguer del local, i que amb llibres d'art no feien caixa per mantenir el negoci,.

Caminant pels carrers que envolten piazza san Marco vaig pensar en els carrers del Gòtic, la Rambla o la Ribera, i en molts negocis que havien donat vida als seus carrers, i ara venien barrets mexicans falsos, gelats de dubtosa artesanalitat o cervesa irlandesa.

Tardor romana - abstraccions

"En fin. Ya he recordado en alguna parte aquello que dijo Sciascia: Italia es un país sin verdad. Y aquello de que, en Italia, lo hermoso es bueno y lo feo es malo. Los romanos, como casi todos los italianos (evitemos la generalización completa porque siempre hay excepciones), carecen de facilidad para la abstracción: ¿para qué la necesitan, rodeados de tanta belleza? Su sentido estético, en cambio, es agudísimo. Eso les pierde a veces."

"Historias de Roma"
Enric González
RBA
2010

Maletes perdudes

"La majoria de persones necessiten trobar un espai per arrelar-se. Pot ser en un replec solitari del mapa o bé al nucli colèric de la ciutat més trepanada. Pot ser on tothom quedi a prop o bé on tothom quedi lluny, però sempre els cal un lloc al món per sentir-se vius. N'hi ha d'altres, en canvi, que són incapaços d'estar-se quiets i la seva llar acaba sent aquest moviment mateix, la fuga constant i quotidiana sense un destí fix."

"Maletes perdudes"
Jordi Puntí
Editorial Empúries
2010

Tardor romana - Reformes lampedusianes

foto Ptqk

El bar San Calisto del Trastevere va ser durant un grapat de mesos el meu centre d'operacions a Roma. Quantes Peroni vaig beure assegut a les seves gastades cadires veient passar el temps fent equilibris pels sampietrini!

Sempre que torno a Roma ho celebro amb una cervesa a la seva barra, i aquesta vegada no ha estat l'excepció. La Maria, usuària també ella, m'explicava a la Vineria que fa un temps el bar va aparèixer amb la persiana abaixada i un cartell on deia tancat per reformes. La clientela habitual va mostrar la seva preocupació per quin bar es trobarien amb la persiana aixecada de nou.

Després de mesos de feina el San Calisto va reobrir les portes, i per a sorpresa de tothom, el bar seguia igual. La Maria diu que és l'únic bar al món que l'han reformat per a deixar-lo igual, i en puc donar fe. Suposo que han aplicat aquella màxima lampedusiana de canviar-ho tot perquè tot segueixi igual.

Tardor Veneciana - Paulina i la Trufa

Al pavelló rus de la Biennale d'Architettura de fa un parell d'anys hi havia un gran taulell d'escacs que ocupava una sala sencera, i sobre rodes les maquetes de diversos projectes de gran envergadura que representaven les figures d'escacs. Amb la base blanca, les propostes dels arquitectes russos, i amb la base negre, les propostes de les estrelles internacionals (en italià hi ha la definició d'Archistars). El muntatge era fascinant ja que el finestral de la sala dóna a la llacuna veneciana, i el sol de tarda ho tenyia tot de vermell, i repulsiu pel què recordava a un nou ric excessiu mancat de sotilesa. El pavelló rus era el paradigma de la Biennale 2008, anomenada "Out there: architecture beyond the buildng", comisariada per l'Aaron Betsky, i és que excepte honroses excepcions (recordo els magnífics dibuixos fets directament a les parets amb un llapis del pavelló japonès, o el "party is over" del belga) la totalitat dels pavellons mostraven arquitectura excessiva i espectacular, on es repetien els projectes de les archistars que treballen per tot el món.

Aquest any la Biennale es ben diferent de les edicions anteriors. La Kazuyo Sejima ha comisariat "People meet in architecture", i fugint de l'excés i de l'espectacularitat, ha permès reflexionar sobre una arquitectura basada en aspectes més sensorials i propers. Hi ha molt poques maquetes i projectes d'edificis, no hi ha grans muntatges, ni apropiacions dels espais de manera escenográfica. La Corderie i els altres edificis de l'Arsenale es mantenen nus, i cada intervenció s'aprofita d'aquesta nuesa, la potencia. Una selecció ràpida que passaria per l'audiovisual en 3d del Wim Wenders de la Biblioteca de Lausana, la cúpula de fusta sense encaixos de l'Amateur Architecture Studio, el núvol de Cloudscapes, passant per la instal·lació sonora amb música de Tallis de Janet Cardiff. Els pavellons de Bahrain, Xile, Xina, Hongria o Grècia, i les exposicions de Tom Sachs ironitzant sobre Le Corbusier, o la reflexió d'OMA sobre la preservació de l'arquitectura, amb magnífiques fotos dels emplaçaments on han construit els seus edificis.

Hi ha camp per còrrer, i personalment el video que acompanya aquesta entrada simbolitza l'esperit d'aquesta Biennale d'Architettura. L'estudi madrileny Ensamble, al capdavant del qual s'hi troba el per a mi desconegut Antón García-Abril, ocupa la tercera sala de la Corderia amb una intervenció contundent que interpreta perfectament l'espai, acompanyada de mitja dotzena de projectes magnífics. La Trufa n'és un d'ells. Feia temps que un edifici no em sorprenia i em meravellava, la Trufa ho ha aconseguit.

Tardor romana - 1

Sovint em trobo amb la incomprensió de molta gent quan els dic que torno a llocs que m'agraden, i on hi he estat moltes vegades. Sempre els responc que passejar per Roma, per Venècia o per Tarragona a la tardor, a l'hivern o a la primavera són experiències diverses, i que sempre es veu la ciutat amb uns altres ulls, on les sorpreses són inacabables, i l'inesperat és sempre present.

No es posa en dubte que un disc s'escolti moltes vegades, o que un repeteixi aquell plat que agrada tant, per no dir que sempre és un plaer reveure una pel·lícula que ens ha fet passar bons moments, o rellegir un llibre que ens ha atrapat un grapat de nits.

Les ciutats són un llibre, un disc, una pel·lícula i un plat, tot alhora i més. I si he tornat a Roma, a Venècia i a Vicenza per poder desconnectar uns dies, no és pas per descobrir la ciutat, sinó per perdre'm pels seus carrers sense la pressió d'haver-les de descobrir, de visitar. Hi he anat a viure-hi uns dies, a seure en un cafè, a menjar en un forn, a fullejar les seves llibreries, a entrar breument on la curiositat em portava. No havia de guixar una guia que no portava, no havia d'anar amb presses per trobar el museu obert. Tan sols caminar i mirar, senzillament badar i deixar-me emportar pel moment familiar i quotidià.

L'única novetat ha estat Ferrara, ciutat que he vist moltes vegades des de l'estació, i que sempre quedava enrere un cop el tren es posava en marxa. Aquesta vegada l'he passejada intentant ensumar què hi amaga entre els seus carrers.

Com bé diu aquest magnífic blog de l'Iñigo Domínguez descobert al llibre de l'Enric González "Historias de Roma", "(Italia) Es un país tan popular por sus tópicos que en realidad es totalmente desconocido, y tienen engañado a todo el mundo"

Joan Margarit - Manifestació del 10 de juliol

El que jo estava acostumat a veure

és un poble sencer que posava en escena

La mort d’un viatjant. En català.

Sempre semblava que érem arribant

a l’escena final del suïcidi.

I ara, de sobte ens veig

representant una obra clàssica:

som els Deu Mil de Xenofont,

abandonats pels qui els guiaven.

Assetjats i cansats, sense saber el camí,

busquem de sobreviure i tornar a casa.

Joan Margarit

gràcies Joan

tardor - autunno - autumn - automne - otoño

Siurana - La Mussara - Farena - Prades

La serra de Prades és un territori feréstec i inaccessible, dur, on la vida s'aferra als cingles que tanquen unes valls fondes, frondoses i accidentades. La vida no hi és senzilla, ho testimonien pobles abandonats com la Mussara, que s'alça molt pel damunt del Camp de Tarragona i el mar, o la gran quantitat de masos enrunats i abandonats de fa temps. Els pobles són menuts, enfilats en turons i zones de difícil arribada, buscant el sol i la protecció.

No és casualitat que Siurana fos el darrer nucli àrab del Principat, i que els pobles de la serra foren refugi de carlins i escenaris silenciosos de les malvestats de les guerres. Els seus camins s'enfilen drets per les valls, i una cinglera deixa pas a una altra vall, a un nou horitzó, sovint desert i silenciós, deshabitat. Precisament és aquesta duresa la font de la seva bellesa, viure al límit suposa que l'home no hagi pogut véncer el territori, i gairebé sempre s'hi ha hagut de rendir.

Aquests darrers dies he conegut un bon grapat de llocs que desconeixia, i m'ha sorprès que tant a prop del mar, del Camp, es conservi un món, uns paisatges, una vida que atrapa i commou. Quatre comarques comparteixen la serra de Prades (Priorat, l'Alt i el Baix Camp, i la Conca de Barberà), però la serra de Prades és un sòl món.

Siurana

la Mussara

Farena

Prades

Shanah Tovah 5771

gràcies Dominique!

Senyors Tranquil

Feia dies que no anava a Castelló, i ahir sense presses vaig mirar i remirar pels seus calaixos i prestatges. Repassant títols a la secció catalana, la memòria se m'activà quan vaig llegir "Senyors Tranquil". Havia llegit una recomanació a La Vanguardia d'un diumenge d'agost i em picà la curiositat, el vaig comprar sense haver escoltat res abans.

Aquest matí he aprofitat un llarg trajecte en cotxe per escoltar-lo per primera vegada, i m'ha espantant l'inici de la primera cançó amb dues guitarres i unes veus tranquil·les. Una altra vegada la mateixa fórmula gastada i cansada, he pensat. Però no, les cançons han anat desfilant sense treva, amb uns arranjaments mínims i unes lletres rodones. He arribat al final amb la sensació d'haver escoltat un disc únic, singular, i he tornat a començar des de la primera cançó (la que teniu aquí). Les lletres són sublims, i la música és depurada, essencial, i t'embolcalla, t'atrapa.

M'és difícil recomanar una cançó i és que totes són meravelloses, no n'hi ha cap que desentoni. I al final la perla que tanca el cd, una extraordinària versió de "In between days" dels The Cure.

Quan aquest matí travessava el Montsec escoltant els "Senyors Tranquil" era un home feliç.

Plaers

"cansar-se pel plaer de descansar"

Uns diuen que l'origen de la frase és anglesa, d'altres que és una invenció. La vaig escoltar per primera vegada fa un grapat d'anys en una caminada estival de pantalons blancs de lli, barret d'ala ampla i bastó. L'he escoltada rares vegades en d'altres llocs, però m'agrada, és precisa i justa, i m'encantaria trobar la versió original.

Pèl-roja

Llegeixo al diari que avui la Maureen O'Hara compleix 90 anys, i com si d'una magdalena proustiana es tractés, la memòria viatja a un temps indefinit on per primera vegada vaig veure embadalit "The quiet man", una de les moltes obres mestres del John Ford, on la Maureen i el John Wayne n'eren els protagonistes.

Aquesta deliciosa pel·lícula situada a la Irlanda dels principis del sXX és la culpable de la meva passió per les pèl-roges (naturals, of course), i a ella agraeixo conèixer part d'Irlanda i d'haver afegit a Ítaca un altre nom mític, el d'Innisfree.

Per molts anys senyora, i que gaudeixi d'una llarga vida!

La Dolce Vita (1960) - 50 anni

Prohibir

Sempre he cregut que al darrere d'una prohibició sempre hi ha un fracàs, una manca d'entesa, una impossibilitat d'acord, una poca voluntat de comprendre.

Vivim en una borratxera legislativa que intenta normativitzar tots els aspectes vitals, fins a extrems paranoics, tractant els ciutadans com a immadurs i irresponsables, i prohibint com a única manera de legislar. N'estic molt cansat.

És una malalatia moderna que no entenc i no comparteixo. És una bogeria que pateixo a la feina, i que m'ha convertit en un buròcrata quan la meva formació és la d'arquitecte. He de complir centenars de lleis que em costa interpretar, els expedients dels projectes han crescut desmesuradament perquè fins al més petit detall està reglat. I la meva llibertat com a tècnic s'ha vist mermada, i no puc anar més enllà del que el patracol de normes m'obliga.

No he anat mai a una corrida, i l'interès que em desperten és mínim. Crec, però, que la corrida és un ritual en que la vida i la mort ballen enmig d'una plaça. La prohibició té la seva lògica quan vivim en una socitetat on els dos fets més importants de la nostra vida, néixer i morir, els hem de fer lluny de casa, en un lloc asèptic i impersonal, lluny de les nostres vivències més íntimes.

No m'agraden les prohibicions, la d'avui tampoc.

Montgolfiere

els globus des de la C-15
(foto de mòbil en moviment)

Dijous dia 8 enfilava el camí de Llimiana, era un matí calitxós i el cotxe resseguia de memòria la carretera que em conduia cap el Pallars. Tot era familiar i quotidià fins que havent passat el castell de la Pobla de Claramunt sobtadament el cel s'ompli de desenes de globus aerostàtics. Va ser una sopresa matinal preciosa ja que camí de l'autovia vaig passar sota la seva ombra, els miralls del cotxe s'ompliren de la singular presència que omplia el cel d'Igualada. Mentre enfilava la Panadella, aquelles formes etèries es van anar convertint en puntets a l'horitzó dels meus miralls. Va ser un instant fugaç, suficient per regalar-me un bon inici de jornada.

14 de juliol - La Marseillaise

Casablanca, sempre ens quedarà Casablanca!

Torre de l'Albet

Sortint de l'estació de Gelida en direcció a Martorell, a l'esquerra de les vies s'aixeca damunt d'un turó una casa d'una bellesa senzilla. No és massa gran, la façana és d'un cert eclecticisme amb ressons michelangelescos, i està molt ben situada sobre una zona d'hortes que cau sobre l'Anoia. Sempre que hi passo en tren m'hi fixo, la busco amb la mirada. És una casa d'arquitectura tranquil·la i noble, sense estridències, ben composada, harmònica. No és habitual trobar aquest tipus d'arquitectura que sense ser singular, demostra un molt bon ofici per part del seu arquitecte. Quan me la miro des del tren sempre em pregunto com deu ser per dins, si conserva la seva arquitectura original o ha estat mutilada.

Divendres vaig fer una visita a l'Estudi Hèlix per a facilitar-los una informació que m'havien sol·licitat per a un projecte que afecta la Sèquia Comunal. Vaig conèixer el Joan Rosselló, i sabent que era gelidenc i autor de documents sobre l'arquitectura paperera vam posar-nos a parlar del tema. Vaig explicar-li que era descendent del Josep Albet Quintana, que els meus besavis van arribar a Gelida provinents de La Cerdanya i de les Guilleries, i que voldria saber on podria ser la Torre de l'Albet de la qual provenien centenars de cartes que guardo a casa, correspondència entre la gelidenca Torre de l'Albet i la riudebitllenca cal Ròmul. El Joan Rosselló em va explicar que havia escrit un article on parlava d'ella i de Laureano Arroyo y Velasco (1847-1910), l'arquitecte municipal de Gelida que la va construir el 1880.

Preguntant on s'aixecava aquesta casa, el Joan Rosselló me la va descriure on jo l'he vista sense saber-ho centenar de vegades, a l'esquerra de les vies, la casa del turó que cau cap l'Anoia envoltada d'horts. Em va fer molta il·lusió saber que aquella casa que sempre m'he mirat des de la finestra del tren, va ser fa prop de cent vint anys la primera llar penedesenca dels meus besavis.

Dissabte anant cap a la manifestació la vaig observar amb una mirada renovada, Com explica Bernardo Atxaga en un dels contes d"Obabakoak", antigues imatges la impregnaven d'una nova vida.

estiu - summer - estate - été - verano

Rummikub, Abacus, els boicots, i ara Xina

La Plataforma Odiem Israel (perdó, Plataforma Aturem la Guerra) ha aconseguit que Abacus retiri de les botigues el joc Rummikub per què ha estat fabricat a Israel. Abacus, que no ha demostrat massa intel·ligència ja que a partir d'ara amb aquest precedent tothom els pressionarà per què retirin allò o això, ha decidit buscar el joc en algun altre país, i l'ha trobat a la Xina.

Tinc moltíssima curiositat de saber com reaccionaran els de la Plataforma Odiem Israel (perdó, Plataforma Aturem la Guerra) tenint en compte que a la Xina s'aplica la pena de mort indiscriminada i sense garanties, es persegueix la llibertat d'opinió, es censuren els llibres i els mitjans de comunicació, persegueixen les minories i han envait el Tibet entre d'altres foteses.

No sé per què, però tinc la impresió de que no obriran boca.

Rummikub, Abacus i els boicots

Llegeixo aquest matí que la cooperativa Abacus ha decidit retirar de les seves botigues el Rummikub, una joguina fabricada a Israel. La Plataforma Aturem la Guerra, ha presionat a la cooperativa perquè retirés totes els productes fabricats a Israel, i d'aquesta manera potenciar la campanya BDS (Boicot, Desinversions i Sancions a l'Estat d'Israel).
Suposo que per a ser conseqüents amb les seves idees contra la guerra i l'ocupació, aquesta mateixa plataforma també exigirà a la cooperativa que es retirin productes fabricats a la Xina, el Pakistan, el Marroc, Egipte, Turquia, Rússia, Iran, Indonèsia, Sri Lanka, Cuba, i tants altres països que estan en guerra i oprimeixen violentament minories i disidents residents en els seus països o tenen ocupats territoris que no els pertanyen. Quan ho facin me'ls creuré, mentrestant la Plataforma s'hauria de batejar com a Plataforma Odiem Israel, i la seva credibilitat seguirà sent nul·la.

Murcutt, Herzog i Piano

Glenn Murcutt

Renzo Piano

Herzog & De Meuron

Arquitectura: Más por menos
Congreso Internacional de Arquitectura y Sociedad

Murcutt preguntó a sus colegas: "¿Cuánta gente trabaja en vuestro despacho?". "400", "180", respondieron Herzog y Piano. "Pues bien -sentenció el australiano-, en el mío trabajamos yo y mi mujer. Hay algo más importante que hacer proyectos enormes, como vosotros. Cuando un estudio tiene proyectos de esas dimensiones son dichos proyectos los que acaban dirigiendo el despacho. El mío, en cambio, sigo dirigiéndolo yo".

La Vanguardia, 12 de juny de 2010

Rupestris

Una de les aventures que segueixo amb més passió i interès des dels seus inicis és la del celler Pardas, situat a la finca de can Comas (Terrassola, el Penedès). Cada nova fita assolida pel jove celler és per a mi una alegria, que m'agrada compartir i celebrar.

Fa un bon grapat d'anys el Ramon Parera i el Jordi Arnan van començar a plantar vinya en aquesta finca situada a la vall del Riudebitlles. Van partir de zero, i analitzant les característiques de cadascuna de les vinyes van seleccionar amb molta cura la varietat més idònia per aquell tros, fins al punt que crec que el Jordi i el Ramon coneixen tots els seus ceps.

Els ceps van començar a créixer lentament, les primeres veremes van arribar i les proves amb els els mostos fermentats van començar a configurar els vins que volien elaborar. Primer va ser un xarel·lo extraordinari, el va seguir un negre franc d'un tast sotil, la recuperació d'una varietat gairebé perduda, el sumoll, ens va fer descobrir un rosat de tast singular, i fa un parell d'anys ens van tornar a sorprendre amb l'Aspriu, un altre negre que omple els sentits.

L'aventura no s'atura i aquesta primavera ens van convidar al celler a la presentació d'una nova joia, el Rupestris, un blanc que alegra els sentits i refresca l'ànima. Una meravella!
El Ramon, la Monti i el Jordi ens van oferir les primeres copes del seu nou vi, acompanyats de la música del gran Xavier Baró, i amb menges senzilles i exquisides, una recepta infalible per ser feliç, per descobrir com la feina ben feta, callada i responsable dóna fruits immillorables.

Moltes vegades en els processos creatius m'interessa més el procés que el resultat final. En el cas dels vins del celler Pardas, m'ha interessat tant el procés com el resultat, poder és el privilegi de viure una aventura apassionant en primera fila.

video de la presentació del vi, surto al1'30''

Ministero per la semplificazione

Llegeixo aquest matí al diari que a Itàlia existeix el Ministeri per la Simplificació, on la seva tasca és simplificar el marasme administratiu i burocràtic que paralitza el dinamisme del país. Perquè no en prenem nota i a les administracions d'aquí també creem organismes semblants?

pd: La Irene m'ha comentat que a Itàlia hi havia un film de Fantozzi on hi sortia l'"Ufficio complicazione affari semplici"

Castellers xinesos

Si els xinesos han començat a fer castells, quin serà el límit???
La visita de la Colla Vella dels Xiquets de Valls ha impactat tant que fins i tot la polícia de Xangai ha hagut d'aturar un grup de nens que les volia imitar fent un castell de 3. Llegiu aquí la notícia.

Gràcies al magnífic blog del Sergi Vicente

El camí (Lost)

Escriu Kavafis què Ítaca ens dóna un bell viatge, que no cal que tinguem pressa en arribar ja que el camí ens enriquirà, i que poder Ítaca no és el què esperaves però t'ha regalat el camí, el viatge.
Crec fermament en aquesta idea, i avui quan veia els títols de crèdit del darrer capítol de la sèrie Perduts, he pensat que el final ha suposat el final d'un camí meravellós. Vaig començar a veure la sèrie la primavera passada, i des del primer capítol vaig quedar enganxat per aquesta barreja de dosis equilibrades de vida, d'amistat, de pors, de misteri, d'amor, de lluita, de supervivència, de catarsi, de fe, de racionalitat ...
La sèrie ha estat plena de preguntes, de moltes preguntes que s'han quedat a l'aire, però al final les respostes són el menys important. No cal trobar resposta a tot quan les preguntes ens omplen, i és que la vida no té resposta a tot com si fos una mala pel·lícula, i Perduts ha estat un extraordinari fragment de vida.
La construcció dels personatges ha estat fonamental, amb les seves contradiccions, les pors, les parts fosques i les lluminoses, en cap cas d'una sola peça i totalment creïbles interpretats per uns actors excel·lents.
Ara de ben segur apareixeran milers de llibres que voldran donar resposta al que no ho necessita, perquè les respostes estan a la sèrie, enlloc més. Això em recorda un article del George Steiner on parla de les obres d'art i de tot el què generen, i explica com a exemple que "Romeo i Giulietta" del Shakespeare ha generat més de 25.000 publicacions contradictòries que parlen de l'obra, quan l'important és l'obra.
He d'agrair als guionistes d'aquesta meravellosa sèrie per haver-nos fet aquest regal immens, equiparable a les millors obres de la literatura de tots els temps. I els agraeixo per haver fet un paral·lelisme a la pel·lícula que més m'emociona, "The searchers" ("Centauros del desierto") del gran John Ford. Vides que parlen d'altres vides ...

p.s. moltes gràcies per la vostra feina!

Flors

La primera vegada què vaig anar a Holanda amb tren, em va sorprendre molt que a totes les estacions per on passava, petites i grans, hi havia una floristeria oberta. Per això no era gens estrany veure gent amb flors a la mà pels carrers de pobles i ciutats.

De l'estada a Cracòvia i els viatges per alguns països eslaus també em va sorprendre veure que les flors formen part del ritual de la visita i de la cita. La gent va a fer visita amb un ram de flors, mantenint les cases sempre acolorides i perfumades.

Diumenge a l'entrada de Girona per la carretera del nord vaig veure les primeres instal·lacions del Temps de Flors, balcons plens de flors de paper i plàstic que guarnien l'entrada. Però curiosament l'immensa majoria eren balcons buits, essent l'excepció els petits oasis florits i verds. Vaig tenir la mateixa sensació passejant per la ciutat i mirant els balcons de la plaça de la Independència o del carrer de la Força.

M'agrada veure els cementiris i els mercats de les ciutats que visito, em donen una idea de com són la gent del lloc a través de la relació amb la mort, i amb les ganes de viure. També em fixo molt amb les flors dels balcons i de les finestres, dels espais i dels edificis públics.

A Catalunya els cementiris els amaguem rere alts murs, els mercats són un plaer immens, i balcons i finestres són orfes de flors.

Il viaggiatore notturno

"Vai, figlio, e ricorda che se Dio ti ha concesso di sapere dove sei nato, non vuole che tu sappia la strada che prenderai per andare a morire"


"Non cedere alla tentazione di fermarsi è ciò che dà senso all'andare, ciò che lo rende veramente utile e veramente bello. Agli occhi di Dio, agli occhi dell'Universo, agli occhi di chi incontri nel cammino"

"Il viaggiatore notturno"
Maurizio Maggiani

Tres homes i una sentència

Tres magistrats del Tribunal Constitucional assisteixen plegats a una corrida de toros a la Maestranza de Sevilla. Aquest trio sinistre ha de decidir sobre el nostre futur i els nostres drets com a ciutadans catalans, tot i que ja se'ns va consultar en una votació neta i democràtica. Lamentable imatge, la foto i la institució que representen.

publicada a El País d'avui

Sant Jordi 2010

Entabanador de capçalera

Una altra vegada l'he vist treballant, fent amb mestria el què sap fer millor: entabanar ingenus per cisar-los-hi els calés.

Avui era al bell mig del passeig de Gràcia, no massa lluny del seu hàbitat natural de la plaça de Catalunya. Vestia com sempre, portava penjada la mateixa bossa desgastada, els ulls petits i inexpressius i una barba mal afaitada. Poder estava una mica més calb, i amb la cara de xai degollat que commou cada cop que explica la seva història commovedora.

Em va entabanar a mitjans dels anys noranta, em va aturar al portal de l'Àngel i em va explicar que li havien robat la bossa amb els diners i els bitllets d'avió per poder tornar a Algèria. Intentava parlar amb la seva germana però aquells dies eren festius i no podia contactar-la a la seva feina. Necessitava una mica d'ajuda per poder passar alguna nit a cobert i menjar calent, ho explicava bé, amb sentiment, patint... i un servidor que es deixa commoure per qualsevol cosa li va donar 3000 pessetes, i el telèfon perquè m'avisés que tot havia anat bé i havia pogut retornar.

No vaig rebre cap trucada, i al cap d'uns anys em va tornar a aturar. La meva sorpresa va ser majúscula, i és clar, ell no em va reconèixer. Va començar a explicar la mateixa història amb variacions, el personatge, l'actor era immens, i el vaig escoltar. Al final li vaig dir que ja m'havia entabanat una vegada i que no portava prous diners. Amb cara de pànic es va fer fonedís i li vaig perdre el rastre.

L'he vist d'altres vegades pels voltants de la plaça, a vegades sol, a vegades xerrant amb algú que l'escoltava atentament. Aquest matí l'he tornat a veure en acció sobre un nou ingenu. La tècnica la deu tenir depuradíssima perquè ja fa una quinzena d'anys que vaig caure al seu parany, i segueix al negoci, vivint d'ell. Quan he passat molt aprop seu no he pogut evitar una mirada d'admiració.

Set

"Més que no pas a un verí, la curiositat s'assembla a una set molt intensa: l'has de calmar"

Londres Nevat
Jordi Llavina

D'estacions i trens

Waterloo station, Londres
(desembre de 2008)

No em canso de viatjar amb tren, sigui anant en un rodalies o en un tren de llarga distància. M'agrada el nervi de les estacions, observar la gent que espera, la que arriba, la que viatja cada dia, la que ho fa ocasionalment, el frenesí dels matins i la tranquil·litat dels vespres. La meva memòria acumula desenes de viatges, de paisatges vistos a través dels finestrals, de llibres llegits al ritme de les vies, d'estacions que han estat la porta d'entrada a ciutats desconegudes, de mirades creuades fugaçment.

Cementiris, mercats i estacions marquen el ritme de les ciutats, m'hi perdo sempre que el temps m'ho permeti. Passejo entre les tombes, menjo envoltat de parades plenes de fruita, verdura, carn i peix. I a les estacions llegeixo entre màquines i vagons els panells que conviden al viatge i a la descoberta, amb topònims familiars i amb topònims nous, que lliguen la xarxa inacabable teixida per les vies.

Bahnhof Friedrichstrasse, Berlín
(març de 2009)

Als trens he conegut la terra travessada pel convoi gràcies als desconeguts amb els qui he compartit trams del trajecte, i que m'han explicat part de la seva vida, m'han ensenyat fotos o m'han ofert menjar i beure amb un gran somriure. M'agrada arribar i marxar d'una ciutat amb tren, passejar-me pels barris de les estacions, plens d'aquell neguit dels qui emprenen un nou viatge, de la il·lusió dels qui hi arriben per primera vegada. Sovint voldria que el trajecte no s'acabés per poder continuar un llibre, una conversa, una coneixença.

Estic temptat d'agafar un tren pel sol fer de viatjar-hi, i moure'm per la teranyina de vies sense rumb i amb tot el temps del món. Un viatge fet tan sols de viatge, assegut mirant el paisatge que passa, i observant la gent que puja i baixa a les estacions.

gare de Lyon, París
(agost de 2008)

Tot plegat ho vaig pensar el divendres matí, al rodalies que em portava de nou a la panxa de Barcelona.

s p r i n g - p r i m a v e r a - p r i n t e m p s

Vull passar la nit amb tu

A la mitjanit del 19 de març (sant Josep) la Documenta obrirà les seves portes per compartir la nit plegats. La llibreria vol celebrar amb els seus lectors els 35 anys de la seva fundació quan l'hivern cedirà el protagonisme a la primavera. La nit és un bon moment per a la lectura, els telèfons callen i atrapats per les pàgines d'un bon llibre la foscor ens acompanya fins a la matinada .

La Documenta és una espècie en vies d'extinció, la de les llibreries de capçalera, amb llibreters que saben del què parlen, que aconsellen sobre lectures i no sobre novetats, que amb el temps coneixen els seus lectors i saben allò que els pot interessar. Els llibreters que tenen cura d'un ric fons perquè l'allau editorial no sepulti els clàssics, que descobreixen aquells autors que passen desapercebuts a les pàgines literàries dels diaris, tenen cura dels aparadors, i aconsegueixen que la llibreria sigui una extensió de la sala d'estar.

La Documenta compleix 35 anys en una zona en transformació. Dels carrers que l'envolten desapareixen els bars de carajillo, les botigues de passamaneria, les de teixits, els colmados..., i totes aquelles que donen vida a un barri.

La Documenta està sent envaïda per aquest turisme transformador que fagocita la ciutat, substituint-la per una nova ciutat de guia. I no és senzill sobreviure quan tot l'entorn canvia. Per això divendres la Documenta vol passar la nit amb tots nosaltres, per compartir i fer-nos saber que sempre hi tindrem un lloc on ens acolliran amb calidesa.

+1 Avui dijous La Vanguardia li ha dedicat dues pàgines a la Documenta

+2 També Vilaweb ha entrevistat el Josep Cots, l'ànima de la llibreria

+3 La programació de les celebracions

La nevada

Adéu, partits polítics!

Adéu partits polítics, que una vegada vau ser instrument de transformació i avui ho sou de manutenció. Adéu, perquè us heu convertit en màquines amorfes de gestió sense ideologia. Adiós, perquè només prometeu allò que vol sentir la gent. Perquè us heu convertit en un trust que defensa els seus propis interessos i no els seus votants. Adéu, aparells aparatosos, que heu pervertit la vostra organització, cada vegada més blindada i burocràtica. Adéu, perquè tots esteu tacats per un finançament tèrbol i il·legal. Good-bye, per haver perdut l’ètica buscant desficiosament l’aritmètica. Agur, per recol·lectar addictes en lloc d’afins, fidels en lloc de fidedignes, empleats en lloc de col·legues.
Adieu, perquè el vostre corporativisme us deslegitima. Adeus, perquè tots elaboreu el mateix programa electoral pensat per acontentar tothom, i que sabeu perfectament que no complireu. Adéu, perquè només us distingeix la prioritat de subsistir i només us preocupa què diran els mitjans de comunicació.
Auf Wiedersehen, perquè tenir militants ja és una aberració anacrònica i premonitòria. Adéu, perquè, des dels vostres despatxos, sempre us assabenteu tard i malament del que passa al carrer. Adéu, perquè no sou exemple de transparència ni de renovació. Adéu, perquè encara seguiu elegint el vostre líder amb el 95% dels vots.
Adéu, perquè en pro de l’eficiència heu cancel·lat el debat i la discrepància. Adéu, perquè cada vegada esteu més lluny de la gent i més a prop entre vosaltres. Ciao ciao, perquè us espanta la gent que destaca i preferiu entre les vostres files mediocres. Adéu, perquè feu pudor de ranci i de tancat. Perquè us defenseu entre vosaltres a costa del ciutadà, segrestant-lo de la política. Au revoir, perquè intenteu silenciar altres organitzacions socials i moviments polítics que no podeu manipular i us van prenent terreny.
Adéu, estimats partits polítics, us esteu carregant la democràcia que un dia vau ajudar a forjar. Sens dubte vau ser útils, gràcies pels serveis prestats, però el segle XXI us diu adéu, sense nostàlgia.

Juli Capella
El Periódico
17 de febrer de 2010

Dones cridant

Foto de Pietro Masturzo que ha guanyat el prestigiós World Press Photo 2009 on es veuen dones als terrats de Teheran cridant contra Ahmadineyad.

Flor d'ametller

Quan els dies s'allarguen i el sol escalfa més, començo a buscar les primeres flors d'ametller que valentes s'avancen al bon temps. Aquest matí hem estat caminant pels volts de Sant Pere, per la riera, pujant i baixant els turons, per vinyes podades i llaurades, sota oliveres pentinades, olorant el romaní. A la zona de Torroja hem vist un parell d'ametllers totalment borronats, i un grapat de flors blanquíssimes que s'obrien sota el cel blau d'hivern. És el primer senyal de que el cicle natural segueix el seu camí, i amb ell la vida flueix cap a l'esclat de la primavera.

Lost i el "Vol 714 a Sidney"

Avui dimarts s'estrena la 6ª i darrera temporada de Lost, on s'hi ha de donar resposta als molts enigmes de l'accident en una misteriosa illa del Pacífic del vol 816 de Sidney a Los Angeles.
Vaig començar a veure la sèrie tard però n'estic totalment enganxat, he vist les cinc temporades en molt poc temps i se'm fa llarga l'espera per saber com evolucionarà tot.
Ahir vespre estava ordenant uns llibres i vaig llegir entre els Tintins el títol "Vol 714 a Sidney", el vaig fullejar i vaig tenir la sensació de que molts aspectes de la història s'assemblaven a Lost. Poder són obsessions meves, però, serà casualitat?

p.s. magnífic gràfic cronològic de la sèrie al diari Público

Febrer

Homenatge o còpia?

Llotja de Lleida
Mecanoo
2006-2010

Aula Magna de la TU Delft
Van der Broek / Bakema
1958-1966

Auschwitz, 27 de gener de 1945

(...) A la infermeria del Lager de Buna-Monowitz n'hi havíem quedat vuit-cents. D'aquests, prop de cinc-cents van morir de les seves malalties, de fred i de gana abans que arribessin els russos, i uns altres dos-cents, malgrat les ajudes, en els dies immediatament posteriors.

La primera patrulla russa va arribar a les envistes del camp cap el migdia del 27 de gener de 1945. Charles i jo vam ser els primers a albirar-la: estàvem portant a la fossa comuna el cos de Sómogyi, el primer mort d'entre els nostres companys d'habitació. Vam descarregar la llitera sobre la neu corrompuda, perquè la fossa ja era plena, i altra sepultura no es donava: Charles es va treure la gorra per saludar els vius i els morts.

Eren quatre joves soldats a cavall que avançaven amb cautela, amb les metralladores a punt, per la carretera que vorejava el camp. Quan van arribar a les filferrades es van aturar a mirar, intercanviant frases breus i tímides, i adreçant mirades unides per una estranya torbació als cadàvers descompostos, als barracons destrossats i a nosaltres, els escassos vius.

A nosaltres ens semblaven meravellosament corporis i reals, suspesos (la carretera estava més enlairada que el camp) sobre els seus enormes cavalls, entre el gris de la neu i el gris del cel, immòbils sota les glopades de vent humit amenaçador de desglaç.

Ens semblava, i així era, que el no-res ple de mort en què des de feia deu dies vagàvem com astres apagats havia trobat un centre sòlid, un nucli de condensació: quatre homes armats, però no armats contra nosaltres; quatre missatgers de pau de rostres rudes i puerils sota les pesants gorres de pell.

No saludaven, no somreien; se'ls veia aclaparats, més encara que per la pietat, per una confusa reserva que segellava les seves boques i feia que els seus ulls no es poguessin separar de l'escena fúnebre. Era aquella vergonya tan coneguda per nosaltres, la que ens oprimia després de les seleccions, i cada vegada que havíem d'assistir o de sotmetre'ns a un ultratge: la vergonya que els alemanys no van conèixer, aquella que el just sent davant de la culpa comesa per un altre, i el turmenta que existeixi, que hagi estat introduïda irrevocablement en el món de les coses que existeixen, i que la seva bona voluntat hagi estat nul·la o escassa, i no hagi servit com a defensa.

Així, també l'hora de la llibertat va sonar per a nosaltres greu i difícil, i ens va omplir l'ànim alhora d'alegria i d'un dolorós sentiment de pudor, pel qual hauríem volgut rentar les nostres consciències i les nostres memòries de la lletjor que contenien; i de pena, perquè sentíem que això no podia succeir, que mai podria succeir res de tan bo i pur capaç d'esborrar el nostre passat, i que els senyals de l'ofensa romandrien en nosaltres per sempre, en els records de qui hi va ser, en els llocs on va succeir i en les explicacions que en faríem. Ja que – i és aquest el terrible privilegi de la nostra generació i del meu poble – ningú millor que nosaltres no ha pogut copsar mai el caràcter incurable de l'ofensa, que s'escampa com una epidèmia. És ximple pensar que la injustícia humana l'extingirà. L'ofensa és una font inexhaurible de mal: destrossa el cos i l'ànima dels enfonsats, els apaga i els fa abjectes; retorna com a infàmia en els opressors, es perpetua com a odi en els supervivents, i es propaga de mil maneres, contra la mateixa voluntat de tots, com a set de venjança, com a enfonsament moral, com a negació, com a cansament, com a renúncia.

Aquestes coses, compreses aleshores malament i apercebudes per la majoria només com una brusca onada de cansament mortal, van acompanyar per a nosaltres l'alegria de l'alliberament. Per això pocs d'entre nosaltres van córrer cap als salvadors, pocs van posar-se a resar. Charles i jo vam quedar-nos drets al costat del clot ple a vessar de membres lívids, mentre d'altres tiraven a terra la filferrada; després vam tornar a la llitera buida a portar la notícia als companys.

Durant la resta del dia no va passar res (...)

Primo Levi
La treva

İstanbul - Santa Sofia