El camí (Lost)

Escriu Kavafis què Ítaca ens dóna un bell viatge, que no cal que tinguem pressa en arribar ja que el camí ens enriquirà, i que poder Ítaca no és el què esperaves però t'ha regalat el camí, el viatge.
Crec fermament en aquesta idea, i avui quan veia els títols de crèdit del darrer capítol de la sèrie Perduts, he pensat que el final ha suposat el final d'un camí meravellós. Vaig començar a veure la sèrie la primavera passada, i des del primer capítol vaig quedar enganxat per aquesta barreja de dosis equilibrades de vida, d'amistat, de pors, de misteri, d'amor, de lluita, de supervivència, de catarsi, de fe, de racionalitat ...
La sèrie ha estat plena de preguntes, de moltes preguntes que s'han quedat a l'aire, però al final les respostes són el menys important. No cal trobar resposta a tot quan les preguntes ens omplen, i és que la vida no té resposta a tot com si fos una mala pel·lícula, i Perduts ha estat un extraordinari fragment de vida.
La construcció dels personatges ha estat fonamental, amb les seves contradiccions, les pors, les parts fosques i les lluminoses, en cap cas d'una sola peça i totalment creïbles interpretats per uns actors excel·lents.
Ara de ben segur apareixeran milers de llibres que voldran donar resposta al que no ho necessita, perquè les respostes estan a la sèrie, enlloc més. Això em recorda un article del George Steiner on parla de les obres d'art i de tot el què generen, i explica com a exemple que "Romeo i Giulietta" del Shakespeare ha generat més de 25.000 publicacions contradictòries que parlen de l'obra, quan l'important és l'obra.
He d'agrair als guionistes d'aquesta meravellosa sèrie per haver-nos fet aquest regal immens, equiparable a les millors obres de la literatura de tots els temps. I els agraeixo per haver fet un paral·lelisme a la pel·lícula que més m'emociona, "The searchers" ("Centauros del desierto") del gran John Ford. Vides que parlen d'altres vides ...

p.s. moltes gràcies per la vostra feina!