dilluns, de maig 24, 2010

El camí (Lost)


Escriu Kavafis què Ítaca ens dóna un bell viatge, que no cal que tinguem pressa en arribar ja que el camí ens enriquirà, i que poder Ítaca no és el què esperaves però t'ha regalat el camí, el viatge.
Crec fermament en aquesta idea, i avui quan veia els títols de crèdit del darrer capítol de la sèrie Perduts, he pensat que el final ha suposat el final d'un camí meravellós. Vaig començar a veure la sèrie la primavera passada, i des del primer capítol vaig quedar enganxat per aquesta barreja de dosis equilibrades de vida, d'amistat, de pors, de misteri, d'amor, de lluita, de supervivència, de catarsi, de fe, de racionalitat ...
La sèrie ha estat plena de preguntes, de moltes preguntes que s'han quedat a l'aire, però al final les respostes són el menys important. No cal trobar resposta a tot quan les preguntes ens omplen, i és que la vida no té resposta a tot com si fos una mala pel·lícula, i Perduts ha estat un extraordinari fragment de vida.
La construcció dels personatges ha estat fonamental, amb les seves contradiccions, les pors, les parts fosques i les lluminoses, en cap cas d'una sola peça i totalment creïbles interpretats per uns actors excel·lents.
Ara de ben segur apareixeran milers de llibres que voldran donar resposta al que no ho necessita, perquè les respostes estan a la sèrie, enlloc més. Això em recorda un article del George Steiner on parla de les obres d'art i de tot el què generen, i explica com a exemple que "Romeo i Giulietta" del Shakespeare ha generat més de 25.000 publicacions contradictòries que parlen de l'obra, quan l'important és l'obra.
He d'agrair als guionistes d'aquesta meravellosa sèrie per haver-nos fet aquest regal immens, equiparable a les millors obres de la literatura de tots els temps. I els agraeixo per haver fet un paral·lelisme a la pel·lícula que més m'emociona, "The searchers" ("Centauros del desierto") del gran John Ford. Vides que parlen d'altres vides ...

4 comentaris:

  1. No ets el primer que fa un paral·lelisme amb Ítaca avui.

    ResponElimina
  2. No sé el que diuen els demés, però quan parlo d'Ítaca no parlo de l'Illa, tan sols em refereixo al llarg viatge de més d'un centenar de capítols de la sèrie, de l'excusa motor de tot.

    A tu que t'agrada el còmic, has llegit el Tintín "Vol 714 a Sidney?"

    ResponElimina
  3. A mi el final em va agradar, el vaig veure anit, no havia pensat mai que donarien resposta a tot, de moltes de les preguntes ja ni me'n recorde, però he quedat ben satisfeta..., ahir vaig plorar molt, no sé si ha estat un final a l'alçada del que la gent s'esperava però va ser molt emocionant.

    ResponElimina
  4. Ostres Maria, no et feia seguidora de Lost! M'ha agradat com ha acabat perquè al final aquesta sèrie parlava de les persones, de les seves relacions, de les seves emocions ...
    I també vaig plorar molt, va ser catàrtic!

    ResponElimina

 

Free Blog Counter