162 anys després, Europa

Gare de Lyon, París
estació on arribaran els trens provinents de Catalunya

La majoria dels diaris publiquen avui la foto de l'arribada del primer Ave a l'estació de València procedent de Madrid. Un altre tren que va del centre a morir a la perifèria, i més articles que lloen Espanya com el país amb la xarxa d'alta velocitat més gran. Però aquesta caríssima xarxa, 162 d'anys després del primer tren peninsular, el Mataró-Barcelona, segueix desconnectada d'Europa.

Afortunadament avui un Tgv de la Sncf ha fet el primer trajecte entre Figueres i París, i dimarts entrarà en funcionament la primera via d'ample europeu que connectarà el port de Barcelona amb la xarxa continental. S'han acabat 162 anys d'aïllament, i aquí els trens aniran d'un centre a un altre centre, travessant les malles infinites que arriben fins als Urals. No hi ha centres ni perifèries en aquesta xarxa.

Avui és un dia històric tot i que no sigui portada dels diaris. Anar de València a Madrid és una anècdota, anar de Figueres a Europa és el futur.

D'estacions i trens

Waterloo station, Londres
(desembre de 2008)

No em canso de viatjar amb tren, sigui anant en un rodalies o en un tren de llarga distància. M'agrada el nervi de les estacions, observar la gent que espera, la que arriba, la que viatja cada dia, la que ho fa ocasionalment, el frenesí dels matins i la tranquil·litat dels vespres. La meva memòria acumula desenes de viatges, de paisatges vistos a través dels finestrals, de llibres llegits al ritme de les vies, d'estacions que han estat la porta d'entrada a ciutats desconegudes, de mirades creuades fugaçment.

Cementiris, mercats i estacions marquen el ritme de les ciutats, m'hi perdo sempre que el temps m'ho permeti. Passejo entre les tombes, menjo envoltat de parades plenes de fruita, verdura, carn i peix. I a les estacions llegeixo entre màquines i vagons els panells que conviden al viatge i a la descoberta, amb topònims familiars i amb topònims nous, que lliguen la xarxa inacabable teixida per les vies.

Bahnhof Friedrichstrasse, Berlín
(març de 2009)

Als trens he conegut la terra travessada pel convoi gràcies als desconeguts amb els qui he compartit trams del trajecte, i que m'han explicat part de la seva vida, m'han ensenyat fotos o m'han ofert menjar i beure amb un gran somriure. M'agrada arribar i marxar d'una ciutat amb tren, passejar-me pels barris de les estacions, plens d'aquell neguit dels qui emprenen un nou viatge, de la il·lusió dels qui hi arriben per primera vegada. Sovint voldria que el trajecte no s'acabés per poder continuar un llibre, una conversa, una coneixença.

Estic temptat d'agafar un tren pel sol fer de viatjar-hi, i moure'm per la teranyina de vies sense rumb i amb tot el temps del món. Un viatge fet tan sols de viatge, assegut mirant el paisatge que passa, i observant la gent que puja i baixa a les estacions.

gare de Lyon, París
(agost de 2008)

Tot plegat ho vaig pensar el divendres matí, al rodalies que em portava de nou a la panxa de Barcelona.